Un xic de Francesc Noguer

No sóc jo, ni de bon tros, la persona més indicada dins aquesta família xiscagardiana per parlar-vos d’en Francesc però si que em ve de gust recordar-lo en veu alta. La meva relació amb ell es resumeix a haver-li fet, durant un parell d’anys, de tècnic a Ràdio Banyoles. Devia ser pels volts del 95 que durant aquell període de temps la Natàlia Capell i jo ens llevàvem els diumenges a dos quarts de deu del matí i fent parada a la Valeriana per comprar un parell de pastes, arribàvem a l’emissora just a temps d’arriar l’indicatiu de Ràdio Banyoles i la primera sardana de la jornada. Seguia la presentació. La veu greu i sovint rasposa d’en Francesc resseguia fil per randa el guió que li havia escrit en Rafel Angelats. Nosaltres, al so de flabiols, tamborins i tenores ens anàvem despertant del tot. Era un despertar reposat i que durava fins a tres quarts d'onze, quan començava a arribar la tribu de la tertúlia de La Plaça. En Xena, els germans Farriol, en Vilardell i altres no tan habituals arribaven nets i polits, clenxinats, esmorzats i llegits preparats per a dir quatre veritats com temples de qualsevol tema d'actualitat que en Francesc decidís posar sobre la taula. La introducció a la tertúlia era l’únic moment que en Noguer autoritzava la meva veu a sortir per antena. Era el moment en que la presentava quan ben bé just abans de tirar-ne l’indicatiu em preguntava: Parlem-ne, Samora? I jo, amb aquella veu coixa de ressaca i amb mig xuxo a la boca li responia... Parlem-ne.
Poc abans de les dotze arribava algú encara més clenxinat i perfumat que els anteriors, en Francesc Mayoles amb qui en Noguer havia de continuar la marató radiofònica fins les 2. Sempre somrient i amb més energia que no pas la meva companya de controls i jo junts, acabava d’escoltar les últimes divagacions de la tertúlia mentre ens inundava l’estudi de cd’s, vinils, guions i paperassa de tot tipus. Sovint, però sense perdre el somriure, deia: “No sé pas perquè faig guió per en Francesc, al final sempre acaba dient el que li dona la gana...”. Realment era així però mai ningú podrà dir que no fos part de l’èxit. Cada setmana hi havia un munt de trucades de tot tipus, demanant temes, agraint, saludant... Aleshores, els diumenges a la tarda, els dos Francesc i tota una colla de gent amb qui formaven un grup de ball que s’autoanomenava "2 i ½", es trobaven al club natació acabar el cap de setmana entre valsos, tangos, chachachas i balades. Un munt de vegades via les trucades a la ràdio del matí ja s’hi emparaulaven alguns torns de ball.
Molts banyolins hi ha que coneixien en Francesc i que pla més que jo hi van compartir, però la resta l’havien vist tantes vegades des del menjador de casa mentre sopaven o dinaven que de ben segur que també els ha quedat la sensació que qui ha marxat és algú dels seus de part de bo.
Algú altre hi haurà, i ho espero, que sabrà explicar qui era i tot el que va fer, jo no faig més que compartir-ne el meu record amb valtros.
En Francesc Noguer estimava molt Banyoles. Per molts motius però segur que un d'ells és pel fet que va veure Banyoles per primera vegada quan la nostra ciutat és més maca, que no és ni a la tardor ni a la primavera sinó que és tan bon punt s’arriba de Barcelona.