Quan tots junts fem Atlètic

Fer entendre a qui dissabte a la tarda no era al Camp Vell tot el que va passar no és encàrrec senzill, i menys encara a qui no tingui el cor taronja com nosaltres. Als primers, dir-los que es van perdre una jornada atlètica com les que els nostres somnis dibuixaven mentre enceníem els fogons per coure aquest gran club ara ja fa dos anys. Pel que fa als segons, assegurar que si no són de l’Atlètic és pel simple fet que dissabte no van venir al camp. Del contrari, en Runi ja n’estaria tramitant la inscripció de soci.
Em disposo, doncs, a escriure la crònica menys objectiva que mai s’ha escrit sobre un partit de futbol. En primer lloc per l’eufòria que encara em manté posseït i després, perquè des de la porteria tot el que pugui explicar del que passava fora el camp estarà redactat partint del que vaig viure més que no pas del que vaig poder veure.
Dissabte l’Atlètic jugava un derbi. Aquest tipus de partits, i no descobriré res de nou, s’acompanyen d’una càrrega extra de motivació i més si, com en aquest cas, el contrincant és líder de la categoria. Afegint a tot això el fet que l’entrenador del Cornellà se’n havia pronunciat amb una més que notòria manca de modèstia, per no dir menyspreu vers les nostres possibilitats, tot plegat feia pronosticar que aquell s’esdevindria un derbi majúscul.
Per acompanyar la festa i matar la fred, vam encendre un bon foc i de pas l’Arnau va coure castanyes per a tothom qui en va voler.
A les 6 de la tarda va començar el partit amb un centenar d’espectadors, la majoria al bar, com ha de ser. Els primers minuts van servir per treure’ns els nervis de sobre i anar-nos-hi posant de debò. Les instruccions del nostre entrenador eren clares només era qüestió d’anar-nos creien el que érem capaços de fer. Pels vols de la primera mitja hora l’àrbitre va decidir concedir-nos un penal després que dins l’àrea rival un defensa clavés els tacs a la canya d’en Juan i un altre agafés pel coll en Dani (tots dos, companys meus al cartell talismà de la jornada). Amb en Bombi ens vam posar d’esquenes. No per res, només que ens feia il·lusió rebre la notícia des del cor de l’afició. L’Atlètic s’avançava al marcador i amb l’1 a 0 vam arribar a la mitja part. Impressionant, camí als vestuaris vaig alçar el cap per adonar-me que el Camp Vell s'havia omplert. Una entrada de luxe com les de les grans ocasions i a fe de Déu que dissabte n’era una.
A la caseta la tensió era enorme. El nostre fisio anava repassant tot aquell qui ho requeria mentre els altres parlàvem i ens conjuràvem de cares a la represa.
En Txirri va demanar silenci per emetre noves consignes. Era important conscienciar-nos del que ens quedava. El Cornellà encara es veia guanyador i només nosaltres els podíem ajudar a treure’ls del cap aquella bestiesa tan grossa.
Un quart d’hora després del xiulet de l’àrbitre, aquest va creure convenient convertir en penal una falta un metre fora la nostra àrea. De la seva actuació diré que si hagués corregut més durant el partit, algunes coses les haguera vist més clares, res més. Òbviament, no seré jo qui es converteixi en especialista en parar aquest tipus de falta, així que l’1 a 1 estava servit quan encara quedava mitja hora llarga per poguer pujar al bar a fer una cervesota amb l'afició.
El públic estava bolcat en el partit. Es notava la presència de centenars d’aficionats pendents com mai del que passava al terreny de joc. Aplaudien jugada rere jugada, protestaven tots a l’hora i se’ls notava tant o més nerviosos que nosaltres. Uns quants, amb tota la gràcia del món, s'alliberaven de la tensió amb càntics ordenats demanant la dimissió de l’entrenador visitant, que per cert, poc abans havia estat expulsat.
Els últims vint minuts es van patir de valent. Malgrat que ells haurien pogut marcar, nosaltres vam tenir les nostres opcions per degollar-los esportivament parlant, per descomptat. Una rematada de cap del Juvenil i una ocasió de l’Apissonadora haurien fet embogir tot present d'haver anat a barraca.
Els últims minuts van ser de pur coratge per a molts dels nostres jugadors que, exhausts del tot, deambulaven pel camp amb més cor que no cames i sense altra força que els ànims de l’afició.
L’àrbitre va xiular el final i es va desfermar l’eufòria. Els jugadors ens abraçàvem amb la primera persona que se’ns acostava. Veiem a l’afició contenta, somrient tots a l’hora. Tots junts, altre cop, ho havíem aconseguit.
Un equip unit, solidari i sense fissures, una afició present i entregada, una bar ple d’avituallament, quatre castanyotes ben torrades, un rival que ens piqui l’orgull i un color, el taronja, és el que va fer de l’Atlètic un cop més el millor club mai vist.
Dissabte va passar el que passa quan tots junts fem Atlètic.