dijous, 6 de novembre del 2008
Rec avall
Una expressió més nostra que la tortada, més de casa que la bocassa d'ai, més autèntica que el Galllegu. L'expressió és "ho he fotut rec avall". Rec avall. Una expressió que ja ho explica tot. El rec com a gran escombriaire que ho fa baixar tot cap avall. Cap avall indica un lloc remot, un altre món, el país que ja no és nostre i on "ja s'arreglaran, vols que t'ho digui!". Els nostres rederes, quasi tots, tenien el seu tros de rec. Vet aquí. Recs descoberts que fotien pudor, que deixaven anar el baf carregós de les adoberies, la sentor enganxosa de les plomes de pollastre, i una penetrant olor d'humitat que pujava per tot arreu. En aquells recs hi havia la vida, i part de la mort. En aquells recs hi cardàvem de tot: plàstics, cartrons, pals, potingues, restes de fanta o de pastelitos, plomàvem els pollastres. Llavors es produia la màgia: tota la merda desapareixia. Tot se n'anava cap aquell lloc remot "el rec avall". En els meus temps petits jo creia que allò, senzillament, es fonia. No m'imaginava que aquella merda pogués sortir en un altre costat. El rec era infinit, poderós, s'ho galdia tot amb el delit d'un gal.liàs. Vet aquí. De tant en tant, en aquell rec hi cardàvem el gat. El gat sabia nedar, era escuturit, i a la primera de canvi ja el tenies fora de l'aigua, espolsant-se la mullena amb dues o tres rebotides. Era magnífic, al cap de poc, i a base d'assecar-se amb la seva llengua asprosa el gat ja no tenia ni una gota. Llavors venia el moment de tornar-lo a cardar dins el rec. El millor moment és quan el pare hi fotia la cadireta. L'aigua quedava reclosa, i per art d'encantament començava a pujar. Era un altre instant sensacional. L'aigua es colava pel forat d'un caminet de lloses que teníem al radere. I desemprés viatjava a través d'aquest caminet que dividia els dos horts. Jo no sé qui havia construït aquell sistema d'enginyeria pagesa però devia ser algú molt espavilat. L'aigua es repartia harmoniosament pels dos horts i el meu pare ja tenia la feina feta. Llavors treia la cadireta i el rec, miraculosament, tornava a baixar. Allò era la vida de debò. Un moment de regalesia, de quedar-nos encantats, d'observar el pas lent, però segur, de les petites coses. Rec avall és una expressió que encara ens queda, i que hem de dir. Perquè ja no tenim el redere, ni el caminet de lloses, ni els horts, ni la cadireta, però tenim el més important de tot: la consciència certa d'on venim i un orgull molt fondo del que som. I què som? Soms de Banyoles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Tabé hi ha coses que les cardem a la bassa.
Ara en volen dir dits verds dels recs. La poesia del polític que es vol veure poeta..
Els recs eren escenari de moltes generacions d’infants. Pel rec intentàvem veure les senyoretes del Chalet Vasco del Carrer de Sant Mer. Deien que de bon mati prenien el sol despullades al pati del darrera. Be, ja podeu suposar si prenien el sol de bon mati amb l’horari que tenien. El fet es que al sortir del mes de Maria al Monestir, que es feia a una hora absolutament intempestiva, havíem fet excursions pel rec amb l’objectiu que deia. El final va ser sempre al mateix. Algun de nosaltres que queia al rec i mans i mànigues per arribar sec a casa i no haver d’explicar res. D’aquesta celebració Mariana del mes de Maria convindria dir-ne més coses i també de la institució citada encara que una i altre no es vegin massa compatibles.
Els recs com diu el mestre, reconduïen escombraries. Moltes cases tenien una rajola falsa i al escombrar no calia recollir. Aixecaves la rajola i rec avall com diu ell. Però la diversió era el nostre primer interès. Un cop a l’any els netejaven i això volia dir que no hi passava aigua. Era el moment de pescar sense canya ni esquer. Carpes immenses atrapades en bassals. Però la pesca tenia sempre un preu. Les escombraries llençades es venjaven. Els vidres es convertien en ganivets afilats i els peus en pagaven les conseqüències. Això era mes difícil d’amagar que la mullena de la curiositat.
Publica un comentari a l'entrada