Els rumors

Els rumors, la xafarderia o el cardar el nas a pertot són esports nacionals de tot poble i ciutat petita com ho és la nostra.
De gran varietat temàtica i intensitat oscil·lant des de la gracia a la mala llet, l’origen del rumor el podem trobar a l’odi, l’enveja el desig de notorietat, a la simple especulació o a la voluntat d’anar fent bullir l’olla. Cal tenir present, però, que tot rumor conté una dosis de base certa que sovint, de tanta mantega i salsa resulta desfigurada.
“Diuen que en Ronaldinho arribava molt perjudicat als entrenaments. Un que conec que estudia a Barcelona el va veure de quatre grapes a un pub de Castefa a les 5 de la matinada un dia abans de partit”. Aquest seria un rumor nacional. Degut a la manca de proximitat amb l’actor principal és important apuntalar el relat amb una aportació testimonial propera que el doti de certesa i veracitat. Qui vulgui participar d’un rumor nacional ha de tenir “un amic que ha vist”, “un conegut que treballa a...” o per l’estil. A mesura que el rumor va passant de mà en mà, aquest testimoni s’ha d’anar actualitzant per no perdre valor científic.
“Corre que la Cati d’en Jep Pinsaire li carda les banyes amb un picaplets d'Ullà”. Aquest seria un rumor local de la categoria dels genèrics. La mateixa tafaneria canviant els noms i/o el gènere de qui posa i qui carrega la cornamenta, és present a tot racó de món. El rumor local autòcton és aquell específic d’una zona i inexportable. Banyoles n'és un niu, no cal ara posar-ne exemples.
El més perillós del rumor, no obstant, és treure’l de les seves guies. El seu món és el boca orella i de l’orella cap a la boca per anar a parar a una altra peia. Talment com un potencial d’acció, dins aquest circuït es regenera i autoalimenta. Quan el rumor es treu del seu hàbitat natural és quan venen les patacades. Perquè un rumor no pot deixar testimonis reals, per això tots comencen amb un “diuen...”, “fan córrer..”, “Es veu que...”. Un rumor escrit i publicat és mala peça al tel·ler, així com el rumor difós a grans masses. Un dia que el meu pare va assistir a un partit de bàsquet a Badalona va viure en directe com un conegut presenciava un minut de silenci per la seva pròpia defunció anunciada i lamentada per la megafonia del palau. I és que els rumors se'n han cardat un fart d'enterrar gent en vida.
Tots en reneguem,en som víctima i botxí i qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra.