Divendres Sant

Passsava que, en aquells dies, les cartes de Sant Pau als Cristians de Corint s'escoltaven per força. Les lectures retronaven en castellà per l'àbsis de Santa Maria i, a mesura que s'acostava la Setmana Santa, els homes del carrer de la Canal i els de la Carretera s'anaven citant pel Divendres Sant a casa d'en Met Caliro. El dia abans, les botigues com les de la Nita, la dona d'en Met, despatxaven fins a la una i a partir de les tres, Banyoles s'enfonsava en un silenci pastós d'una grisor paorosa. Havent dinat, pels volts de les quatre, s'obrien lentament els portals de Can Tomàs Masgrau, de Cal veterinari Josep Comas i la d'uns quants més i s'estenia per les façanes la mirada d'extraperlista d'aquells pares de família que comprovaven el silenci dels carrers. Llavors, un formigueig furtiu s'encaminava des de sis o set punts fins a Ca la Nita i, un cop allà, tres trucs d'artells a la porta del carrer de la Canal recitaven una contrasenya inventada des del trenta-nou. Els homes entraven fins a la rebotiga i, en arribar, al capdavall, veien en Met assegut de cares al visitant amb la taula preparada i un joc de cartes a la mà. Quan hi eren tots se servia cafè, es decidia si la partida havia de ser de canari, de botifarra, de subhastat o de manilla i s'engegava l'amistat. Jugaven i jugaven tota la tarda del dijous en la protecció d'un tel de fum de tabac embolicat. En acabat quedaven pel divendres a la tarda. El poble s'empassava la ruta pels monuments que s'escampava des de Santa Maria fins a les Carmelites passant per la Providència, el Sagrat Cor i les Hermanites per no caure a les brases de l'infern. I una altra vegada a casa d'en Met, es reprenia la partida mentre les noies resseguien el baixant de plaça i els hereus es banyaven a l'estany convidats a la pesquera d'en Moner. Celebraven l'arribada del bon temps de pèl a pèl, regalimant la suor del partit que els havia enfrontat al pla d'Espolla, es capbussaven i cridaven. Uns celebraven la victòria i els altres estovaven el fracàs. Dins l'aigua parlaven de les noies del baixant de Plaça i passava el divendres. Despertava el dissabte de Glòria, s'estenia el diumenge de Ressurrecció i el dilluns de Pasqua s'allargava, a poc a poc, mentre en Farriol s'imaginava el dia que els seus escrits ocuparien els aparadors de les millors llibreries de Barcelona. A Can Met Caliro els homes recordaven, sense esforç, el país que tenien abans de tot plegat i, quan en tenien prou, s'acomiadaven fins l'endemà. Vet aquí com passaven les hores en aquells temps foscos d'espelmes i fred de peus. Vet aquí que la gent de Banyoles ha estat sempre d'una perfecció deliciosa en temps difícils.