El penúltim paga

Des de temps reculats tota colla de barbamuxins, caragranuts i ensenyacalcetes té els seus jocs per, amb mata-rates del barat disfressat de licor com a trofeu o penyora, assolir un estat mental superior de llufa col·lectiva.
Nosaltres, que des de sempre hem militat més a la confraria de la cervesa, jugàvem al penúltim paga.
Arribàvem a la Pata i ens alineàvem a la barra asseguts als tamborets. En Baby o en Melo, perquè aleshores hi eren tots dos, omplien una gerra de més d’un litre de cervesa i la situaven a l’extrem. El primer bevia el que volia i la passava al següent i així successivament i fent les voltes que fos capaç d’aguantar la litrona.
Com se’n dedueix del nom, a cada partida mamàvem tots i pagava un, el penúltim concretament. La qüestió estava en que quan t’arribava l’ençat havies de tenir la suficient habilitat al beure com per deixant-ne prou perquè el següent no tingués estómac per acabar-se-la, cosa que et comportaria haver-ne de sufragar el cost. Fins aquí tot bé, els problemes et venien quan després teu s’hi havia situat un carcamal d’aquells que obria l’esòfag, aixecava el cap i buidava el cossi com qui ho carda tot pel desaiga. Aleshores només tenies dugues opcions, o et cardaves un fart de mamar perquè no li’n arribés cap a ell o et foties un tip de pagar penúltims. Així doncs, com entendreu, depenent de la set i les ganes de festival que es tinguessin un buscava situar-se estratègicament al davant o darrera de fulanito o menganito.
Més d’una vegada la fortuna o digueu-ne com vulgueu s’havia entossudit amb un mateix individu. Llavorens les corredisses fins al lavabo eren un no parar.
Acostumàvem a sortir de la Pata tocades les tres però encara demanàvem una cervesa en got de plàstic per no deshidratar-nos en el transcurs de la peregrinació cap a l’U. Un cop arribats a la Plaça de les Rodes, fèiem parada a l’Àmbit per cardar un parell de ventaiades a la persiana ja abaixada i demanar-li més avituallament. En Pepe, que ens deia Xicos Pata, rosegava ferros i claus. Durant un temps ens va intentar persuadir per fidelitzar-nos de clients però quan va adonar-se’n que aquella era gerra perduda va optar per mètodes més dissuasoris com “Iros a la Pata maricones!”.
Un cop enxirinat en Pepe, enfilàvem tot fent tentines el carrer dels pixats via cap a l’U. Molt rares vegades quedava algú de la colla amb més de trenta pessetes. És el que se’n diu quedar TIPS I NETS. Tips de mamar i nets de butxaca