Dies llargs de pluja

Ja no ens recordàvem dels dies llargs de pluja. Dies d'octubre d'un gris compacte i d'un teló permanent de pluja. Veig la pluja des de casa estant, a contrallum, com va caient sense aturador i em vénen al cap els dies petits. Dies d'anar a estudi amb la jaqueta i els pantalons del cangur. Amb aquella ferramenta que ens posàvem als pantalons perquè no se'ns emboliquèssin als raits, i au, cap estudi falta gent. Plogués molt o fes vent sortíem en bicicleta i recorríem els carrers d'una Banyoles mig adormida. I llavors enfilàvem un bon tros d'Estany sota les boires o sota els llums tèrbols del matí. Des de la muntanyes de l'altre cantó vèiem fumejar alguna carbonera. I nosaltres embotits en els nostres cangurs seguíem amunt, pedalant, agafats al manillar, traginant els nostres macutos. Teníem la sensació que sempre plovia, que plovia massa i molt, que feia molta fred. Arribàvem a la porta de ferro de la finca, i allà, un a un, anàvem entrant en el gran recinte. Veiem en la distància la gran figura del rellotge que ens donava la benvinguda. I poc a poc pedalant sobre la grava anàvem comptant tots els caquis que deixàvem enrere. Converses de bicicleta: repassant exàmens, discutint sobre bestieses, comentant l'última pel.lícula del Xampinya, algun acudit massa suat. Llavors arribàvem al garatge on deixàvem les bicicletes. Olor de ferro vell, d'humitat, de gra, de lloc mal ventilat. I amb el macuto a l'esquena enfilàvem els últims metres cap a les classes. Abans d'entrar-hi, ens treiem els pantalons i la jaqueta del cangur, el fred i la pluja quedaven a fora, nosaltres a dins envoltats de socials i matemàtiques, esperant l'hora del pati. El moment de debò per disfrutar dels nostres temps petits. Ha tornat l'octubre i el fred, i els dies llargs de pluja, i jo miro cap enfora i es com si ho tornés a veure tot. Tan clar com tots els anys passats allà al Casa Nostra.