dimecres, 24 de desembre del 2008
Enfitament genera
Es sabut que aquests dies la gent abusa del menjar i del beure. Tabé és una tradició que no es perd. Entre àpat i àpat de Nadal et trobes gent pel carrer que diu "llamamau, tinc un rebombori al ventre". El rebombori és degut a que el ventre no sap com fer-so per fotre ordre a tot el que li va caient: que si neules i torrons, que si pollastre rostit, que si galtes de porc, que si pluja de xampany, que si flaire de puros. La gent camina mig sonàmbula pel carrer procurant pair l'empatx. "Estic enfitat" és el que més s'escolta, això i un reguitzell de pets i veixines que riute'n tu de la catipén de les plomes cremades. La gent porta els botons descordats perquè la panxa no ha pogut resistir el botiment general. Llavors sentim expressions com "tinc coragre", expressió que es torna a recuperar amb tota la força per aquestes dates. Coragre és quan ja tot el cos bombeja àcids i la boca és la ximinieia d'una caldera a punt de rebentar. Vet aquí. Atres diuen "tinc cremor d'estómac" són més fins i tabé diuen "tinc gasos" per comptes de cardar rots i "tinc vents" per comptes de em tiro pets. Hi ha gent que e' fina i ha anat a estudis de pago. Però el seu mal és el mateix que el dels altres: està enfitat i sap que encara li queden, pel cap baix, vint-i-cinc àpats per acabar de rebentar. Després ja ens trobarem tots al gener amb patata bollida i bròquil i procurar fer baixar la panxa a base d'anar arrossegant-nos fent la volta a l'Estany. El millor és quedar-se assegut davant del Club i veure les cares de tots els que s'han posat un xandall per fer cremar l'enfitada de Nadal. La majoria, fixeu-vos-hi bé, tenen cara d'ànec o de pollastre. Som el que hem menjat, ja ho deia aquell.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Des de que no es fa la missa del gall de Rocacorba, Nadal no es el mateix.
El fet va coincidir, més o menys, amb la construcció del repetidor. Pujar amb cotxe l’hi treia conya i pujar a peu amb la pista al costat no feia massa gracia. El Centre Excursionista l’havia organitzat cada any. Una TEISA fins a Pujarnol i a peu fins dalt. L’alternativa podia ser Palera que ja tenia certa anomenada, però hi varem renunciar al veure-la com un succedani descafeïnat. La facilitat d’accés i els assistents habituals l’hi treien tot el interès.
Varen venir temps de contestació i per inspiració del gran Escamillo, mes conegut com l’Antoni Mercader de can Mercader de la Plaça i de quins bunyols d’aleshores algú n’hauria de dir alguna cosa, es va inventar Vilavenut. Va convèncer a rector i hostaler, peces claus de l’esdeveniment, però una nevada a la mateixa tarda fa sospitar al rector que no hi haurà missa perquè els de Banyoles no vindran pas amb aquest temps. Clar que hi varem arribar i que davant de la renuncia, l’hostal ens va semblar prou celebració. L’hostaler va complir, el rector no, i va ser una nit memorable gràcies a ell, a uns cotxes tercermundistes però conduits per un personal expert i a l’absència del controls d’alcoholèmia.
Nosaltres hem canviat d’hàbits i Vilavenut també, tot convertint a Fontcoberta amb el poble de mes pessebres vivents per càpita del mon.
Publica un comentari a l'entrada