Baixava pel carrer Major els
caps de setmana. S’aturava davant de casa, i si em veia escrivint darrera els
vidres, em tustava perquè sortís a escoltar els darrers acudits que portava de
Barcelona. M’els explicava, somrient sempre, i un cop havia deixat anar la
darrera gràcia, abaixava el cap per contemplar-me en tota la seva llargada i em
mirava espurnejat d’ulls per veure
l’efecte que m’havia causat: -“Eh, que és bo?”. I anava per un altre. Sempre
rialler. Un cop acabat, sortia a parlar-me de coses mes serioses. El tenia
preocupat el darrer article d’història banyolina que estava escrivint. A
voltes, em preguntava: “Tu, que tens tots els exemplars de “Horizontes”- Revista de Banyoles tan ben
guardats i classificats any per any, em podries trobar un article que vaig
publicar tal i tal any?”. I tant!. Torna a passar d’aquí una estona i ja el
tindràs a punt. Se’l veia content quan li havia solucionat el problema. En
aquests darrers anys li portaven molt d’enrenou en buscar tot el que feia
referència a la temàtica que escrivia i que el portava a regirar arxius
d’història a la Biblioteca de Catalunya. Quan resolia el problema se’l veia
altra volta, rialler.
Aquest cap de setmana tan
important per al nostre país, en Joan no ha trucat als vidres del meu niu de
papers. A l’autocar, de retorn cap a Banyoles, potser repassava els darrers
acudits que m’havia d’explicar. O potser el neguitejaven les darreres
batzegades que ens etzibaven els espanyolitus que no entenen res, o que no ens
volen entendre perquè encara segueixen clamant per aquella “una, grande y libre”
que tan mal ha fet a la nostra Catalunya.
A mi, però el que em sap més
greu, és no poder veure més a en Joan Vilardell. No poder veure’l passar pel
carrer Major, cap al seu domicili del carrer de les Escrivanies. I no poder
sentir la seva trucada als vidres o en el timbre de casa per dir-nos a mi i a
la meva esposa: -“Escolteu aquest darrer del ministre X.... Eh, que és bo?”. I no
poder riure tots tres.
Joan, adéu, amb un Visca
Banyoles, tu que l’has portada sempre al cor, i molt especialment en els
difícils temps en que, des del Centre d’Estudis Comarcals defensaves el nom de
la nostra Ciutat i la nostra Comarca. En
pau reposis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada