Wert, Amades i l'Escola Catalana

Vet-aquí que m’assabento que “el senyor José Ignacio Wert, a les tertúlies polítiques de la Cuatro, pontificava i discutia amb aires de suficiència i un toc d’extravagància”. Ho ha escrit Narcís-Jordi Aragó a la seva columna d’El Punt-Avui, afegint que “quan el van ascendir a ministre de Cultura, es va fer notar de seguida pels seus estirabots”. Encara li duren. Sortosament, corren per la nostra ciutat uns papers transblokejats d’Internet en els que “Un catalán en proceso de españolización”  per mitjà d’una carta a “su bien querido ministro Wert” n’hi ha per fer-s’hi un panxó de riure quan li diu a aquest “señor” que “els catalans no somos unos sueña tortillas” i de que “todo está a punto de hacer un pedo como una bellota”. A mi m’ha fet tanta gràcia que fins i tot m’agradaria convertir-lo en monòleg per fer riure una bona estona als nostres espectadors. De  moment, m’entretinc llegint en veu alta aquest monòleg dedicant-lo interiorment a aquest señor ministru que sembla que no s’ha mogut dels temps de l’”espiritu nacional, dels principios del Movimientu i de las leyes fundamentales”. Tot ho vol espanyolitzar. Nosaltres, ara, més que mai, senyor Wert, anem parlant com sempre la nostra llengua, i per si no ha sabés, per sant Martirià, encara que plogui, seguim ballant sardanes cloent-les amb el crit final de Visca!. Que aquest any ha sonat més fort que mai.

El periodista Manuel Cuyàs, en un dels seus “Vuit i nous” d’El Punt ens recorda que “quan el règim franquista va haver finit, el desfici per recuperar el temps i la cultura va incentivar també l’interés pel folklore”, i segueix dient que “el 1983 l’editorial Salvat va reeditar l’obra d’Amades del 1956 amb uns llibres de presentació magnífica que van entrar a moltes cases”. I que “en l’actualitat no hi ha gaire gent que agafi un d’aquells  volums i que hi passi la vista”. Doncs, si senyor, si, jo els tinc sempre a mà. I me’n serveixo ben sovint. I a mi em sembla que el senyor Cuyàs l’hauria de tornar a fer servir, ja que segons ha dit, després de buscar un tema que l’interessava va reconèixer que “sigui com sigui Amades s’ha de llegir perquè és molt bo”. Després de llegir-ne un fragment es va adonar que allò no ho superava ni Borges ni Perucho junts, i que és “apte fins i tot per als xinets i els de la mitja lluna”.

Ara, de xinets, marroquins, senagalesos, gambians i tota la pesca se’n veuen fins i tot pels carrers de la nostra ciutat. I alguns assisteixen als tallers d’acollida lingüística i als serveis de guarderia per a la mainada de les mares que participen en activitats a Càritas de Banyoles. Jo mateix, vaig quedar sorprès en veure les sales grans i petites en les que s’han instal.lat unes obertures aïllants i modernes, al mateix temps que m’he emocionat amb el record d’aquelles aules en les que de jovenet hi havia estudiat –eren de l’escola Francesc Macià- en un pupitre al costat d’una noia, - si, formàvem parella mixta, un cas únic i excepcional fins aleshores en la història de l’escolaritat banyolina-. Tot va passar. Van tornar les religioses de Santa Clara al seu antic convent de la Providència, i al cap d’uns anys, la “Maria de les monges” ja recollia per les cases a la mainada per portar-les a les mateixes aules dels més bells records d’adolescència de les nostres vides.

Fa poques setmanes, la presidenta de Càritas de Banyoles, Dolors Pinatella, amb el president del Rotary Club Banyoles i l’alcalde Miquel Noguer van inaugurar les aules on s’hi fan classes a una seixantena de nens i joves de primària i secundària de famílies sense recursos, amb tallers d’acollida lingüistica, en els quals hi ha apuntats uns 60 adults; un servei de guarderia per a la mainada de les mares que participen en activitats a la casa, i les sessions –estrenades aquest any- de suport a dones que estan criant soles als seus fills. Hi ha uns 35 voluntaris que gestionen aquests serveis.

 El dia que el sr. Wert maduri una mica –que ja costarà!-i li passi pel cap d’arribar-se fins a la nostra ciutat, el podríem portar cap a la Muralla per fer-lo entrar a l’edifici de Càritas. Allí veuria com els banyolins fem coses bones. I podria agafar un altre “berrinche” en sentir tanta mainada com parla en català. Apa!.