Cinema de terror

Des dels inicis del cinema les pel.licules de por ens han espantat durant molts anys amb les seves ombres, xiulets de vent,  portes que grinyolen i  crits de les víctimes.  Ara, fins i tot les televisions ens desenterren –com els vells enterramorts dels cementiris boirosos- antigues pel.licules de por amb esquelètics difunts que volen tornar a gaudir de la vida obrint a mitja nit les tapes dels taüts perquè els hi han crescut  ullals punxeguts i tenen ganes de fer alguna queixalada per matar el cuc draculer. En el festival de Sitges hi abunden una infinitat  de monstres, vampirs, homes llops, geperuts i pàl.lides noies de dentetes afilades. I fins i tot el nostre apreciat Albert Serra sembla que també s’ha enfilat cap a Transilvània  amb uns quants banyolins (amb un forc d’alls per si de cas) per rodar una pel.licula  sobre  el comte Dràcula, el vampir de la capa estesa que ves per on se les enfilarà amb un atractiu Casanova amb el fi de que tots dos  junts puguin espantar i erotitzar espectadors i sobretot parelles que mira que bé! podran acostar-se ben encoixinats a les butaques per xisclar i abraçar-se conjuntament. Però aquest cinema de terror ara no fa por. Hi ha molta homoglobina que en diuen ara,  devassalls i escorrialles de sang que més que terror, a nosaltres ens fa fàstic, si no fos que de seguit pensem amb sucs de tomata i amb pebrots vermells, que és el que gasten més els pel.liculeros d’aquesta classe de productes filmics. Les pel.licules de terror d’ara fan de tot: fan riure, fan fàstic, fan repugnància, però no fan el que haurien de fer: són pel.licules que no fan por, si bé ens impacten alguna vegada quan amb els efectes especials i el terrabastall dels fons musicals ens deixen eixordats. Em sembla que alguns avis, com jo mateix haurem de deixar d’anar al cinema per la potència de la sonoritat a les sales ja que fins i tot ens malmeten els audífons de les nostres orelles.

 

La por va desaparèixer de les pantalles el dia que es van començar a escoltar les dotze campanades de la nit ballant bugui.buguis i sardanes per les places i carrers del nostre país. Perquè abans, en escoltar les campanades de les 12 de la nit, sobretot a l’hivern quan les sentíem acompanyades del cants dels “serenos”, que eren els vigilants nocturns que cantaven en veu tètrica la salmòdia de “Las doces han dado, sereno!”  era com sentir una esgarrifança a la post del pit i a la viga de l’esquena. I temps molt endarrera sentir aquestes 12 campanades nocturnes acompanyades d’algun cant de babeca des de dalt d’algun campanar ja et feia petar de dents. Allò si que feia por!. Els que passàvem prop d’una església a l’entrada de nit i escoltàvem aquell cant  que semblava que ens deia: “Moriu, moriu!” ja les cames ens feien figa. I no parlem de  les “rates penades”, una espècie d’animalets que a les nits voleiaven pels carrers. Hi havia dies que a casa meva, que teníem molts de feixos de canyes, repartíem una canya a la mainada del carrer perquè s’entretinguessin a matar “rates penades”. La mainada es posava al mig del carrer, a distàncies de cinc metres un de l’altre, i quan veien baixar una voleiadissa d’aquests ocellots de llargues ales negrotes, canya catacriu!. I patim-patam!.  I l’anàvem a contemplar tots plegats ben porucs fins que la llençavem amb fàstic ben lluny esverant a alguna noieta que xisclava de por.  Ara, de “rates penades” no se’n veuen volant pels nostres carrers. On s’han ficat?. N’hi ha que diuen que n’hi ha algunes que  venen de cap al centre de la pell de brau. Però... ja no ens fan por. Què us sembla?. Si o no?.    

 

La por d’aquells vells temps que vaig rememorant en aquest blok era una por molt diferent de la que vivim en el segle XXI. Si en el cinema es van posar de moda les pel.licules de por, i es parlava d’”El fantasma del Louvre”, de “La momia”, de “Los muertos andan”, amb Lon Chaney , Boris Karloff o Bela Lugosi, també a la nostra ciutat hi havia una altra por: el “Fantasma” o la “Por” que sortia de nit vora un camp de vora l’estany. Allí, per veure el fantasma hi va desfilar mig Banyoles. La setmana que ve irem a veure’l.