Passi-ho-bé, mossèn!

                                                     

De tant en tant trobo una senyora que quan passa pel meu davant em diu: Passi-ho-bé mossèn”. Dec fer cara de capellà. O potser aquesta dona m’ha vist a missa de 10 dels diumenges a l’església de Santa Maria quan algunes vegades pujo a l’ambó per llegir el que se’n diuen Les Lectures, o en algun enterrament fent el memorial de persones estimades que ens han deixat. Enfilat a la meva clepsa recordatòria em revé la meva amistat amb alguns capellans, i sempre he tingut present el meu pare que va ser sagristà i campaner a la nostra església parroquial, i molt especialment en anar moltes vegades al costat del recordat mn. Pere Font, amb el que organitzàvem cada any un viatge per Europa amb l’autocar ple de banyolins que es feien un tip de cantar el Virolai per les esglésies franceses, alemanyes, italianes i suïsses, mentre en Salvi Gratacós, que tots li dèiem en Peiòi aguantava ben enlaire la bandera catalana amb el nom de BANYOLES ben gros amb el dibuix d’un vuit irregular que volia ser el nostre estany. En Salvi “Peiòi” en tenia de bones. Era tan bonaxàs que entremig de la multitud que omplia la plaça de Sant Pere de Roma, en veure un home que queia al terra al nostre costat, en voler ajudar-lo, davant d’uns infermers de la Creu Roja que li van preguntar en italià si ell era el pater, va dir que SÍ i se’l van emportar en una ambulància cap a un hospital. Maldecaps vam tenir quan ens vam adonar que el nostre “Peiòi” havia desaparegut. Vam haver de recòrrer tots els hospitals de Roma per recuperar-lo. A l’endemà, però, ja va estar ben animat per anar a visitar les Catacombes, i com que el nostre mossèn havia de dir una missa en aquelles esgarrifoses coves subterrànies, un altre mossèn italià va dir a en Salvi si ell era el “pater”, i en Peiòi va contestar: “No, signore, io suono el monaguillo”.

  Torno amb això del mossèn. En un altre viatge, quan estàvem a punt de començar a dinar tranquilament en un restaurant, compto i recompto els entaulats i m’adono que me’n falten dos.. “Bah, posa’t a dinar i no comptis”, em diuen. Però jo, vinga a comptar i recomptar: “ No hi som tots! Me’n falten dos!”. “Que no, que ja hi som tots” em deien els afamats que ja començaven a tenir el rau-rau a l’estòmac. “-No, no, no hi som tots. Me’n falten dos!”. Ningú recordava que hi havia una parella silenciosa darrera l’autobús. “- Ja’ls tinc!”, vaig dir. Els hem deixat a l’últim poble que hem visitat”. Els hem d’anar a buscar!”. Vinga va!. Anem-hi!- va dir el desconegut i molt trempat conductor. Pujo a l’autocar amb el xòfer conduint a 100 per hora, amb unes corbes i uns reblincos que gairebé em marejava. En veure’m tant espantat, el xòfer em va dir: “Tranquil, mossèn, ja els trobarem!”. I mossèn per aquí, i mossèn per allà. A tot gas!. I ell: “No tingui por, mossèn, desseguit hi serem”. Per sort els vam trobar sota d’un parasol, els vam poder recollir i retornar també a gran velocitat. I quan vam arribar al menjador del restaurant vam ser ben rebuts per tots. Ens vam entaular. I el xòfer, content, va dir a tota la concurrència: Sort del mossèn que els hem trobat. Si no hagués estat el mossèn... I mossèn per aquí i mossèn per allà.

  Ho veieu com faig cara de capellà? No es res d’estrany que encara avui trobi aquella senyora que em diu: Passi-ho bé, mossèn!”.