A la plaça major, cada dia, de bon matí, s’hi reunien
“les dones del rengle”. Així havien batejat els banyolins a aquelles dones hortalanes
que des de les cinc del matí començaven a posar en ordre les seves paradetes
amb cistells plens de tota la varietat vegetal de les hortes banyolines. De
dilluns a dissabte s’arrengleraven al mig de la plaça major deixant la
verdolera i humida provisió de viandes a
la vista de les compradores. Havien portat
tot el planter en carretons on a més a més hi descarregaven cistells, cadires i
balances. Tot ho portaven de casa. Un cop tenien les parades fetes, no podien
pas posar res a la venda fins que no es presentés el “tassadó”, el controlador
que passaria a comprovar si les balances
tenien una caiguda normal. Un cop feta aquesta exposició balancejadora,
ja podien començar a vendre. Hi havia la
Magina, en Cigala, la Minguets, la dona d’en Pere Llarg, en Bóta, en Quim del Rec,
la Cecília de Guèmol, en Pipa, la Borella, la Serafina, la Roseta de cal Noi Jan
i alguna altra.
La Teresa Coll (la “Magina”) portava una gran
varietat de verdures que el seu home conreava a les hortes de la Creu d’en
Trull i Canaleta; en “Cigala” tenia l’horta a tocar el rec de cal Nocaire; la
Minguets al Pla de l’Ametller; en Pere Llarg, sota el Monestir, vora la fàbrica
de mitjons Moltfort’s; en “Pipa” de les cases de can Hort, amb trossos a Mas
Riera,can Morgat, Puigpalter, La Draga, Mata i Les Arcades; en Quim del Rec, a
Mas Riera; la “Miragallines” prop del carrer de l’Ametller, i la Borella un
petit hortet darrera de casa seva, vora la Muralla vers el tancat de can Paipa.
Tota aquella carrandella d’hortalanes i
hortalans s’acostaven a la plaça amb el seu carretonet d’una sola roda, si bé
en els temps molt ufanosos alguns hi arribaven amb la burra enganxada al carretó.
Com en Quim del Rec que venia de Mas Riera, una mica més lluny. Les hortalanes es
posaven a vendre els productes conreats en els seus horts, assegudes en el
rengle del mig de la plaça en un horari que anava de les sis del matí fins a la
una del migdia. Un d’ells em manifesta que en els temps en que hi havia verdura
a dojo, feia un parell de viatges en un carretó des de casa seva fins a la
plaça, i que al cap d’uns anys havia fet almenys un parell de viatges en
furgoneta.
Tot això m’ho han anat explicant aquells vells
hortalans que cada dia fan petar la xerrada en uns bancs de la placeta de ca
l’Ametller, (o “placeta d’en Peraseca”,
no hi he vist mai cap placa indicadora que ens ho aclareixi). Encara són molts els que recorden aquella
plana amb la seva extensió d’hortes que havien conreat alguns hortalans, entre
ells els de ca l’Alemany. Eren les hortes de darrera del convent de la Providència
en les que hi serpentejava un corriol que en els dies de feina travessaven alguns
homes i dones del barri vell per tal de fer
drecera i arribar més aviat a la feina a la fàbrica de les Saques on
treballaven.
Avui m’he assegut en un banc de la placeta al
costat de quatre o cinc d’aquells hortalans,
que segueixen recordant els seus fugissers bells i vells temps acompanyats de les rialles de la mainada
que juga en les atraccions del parc infantil sota
els vuit pins que ombregen la placeta curulla de somnis del passat. I els escolto, i comparteixo i ric amb ells
quan conten anècdotes d’uns temps pretèrits. Són els hortalans que s’esbargessen recreant-se en les històries que
els conta un d’ells, especialment la dels embolics i camàndules d’en X que no
mancava mai al rengle de la plaça Major, i
“fins i tot, un dia que va nevar molt!. Aquell dia no s’hi va presentar
cap hortalana a vendre, només ell, al mig de la plaça, tremolant com una fulla
d’arbre. Però tot i aquest inconvenient,
aquell paio que no venia mai gaire res, aquell dia ho va vendre tot. Estava
conteeent...¡”. Mentre que un altre vell
hortalà, apocat i esbossant un tímid
somriure en els seus llavis afirma que... “més content va estar el dia que va
trobar deu mil pessetes entremig dels enciams del seu cistell. “-Deu mil pessetes
“sueltes”!. Va ser la seva perdició. Es va acostumar a jugar a les màquines dels
cafès, i en va perdre més que no pas en va trobar”. “És ben veritat – afegeix
el més escotorit- Sempre el vèiem fent
vores pels carrers. Anava ben torrat!”.
I els vells, respectables i eixerits hortalans, es fan un panxó de riure, asseguts en els bancs de la placeta de ca l’Ametller, trepitjant amb els seus peus una part de la terra que alguns d’ells havien cultivat i adobat curosament en els seus terrenys de regadiu mentre les seves dones omplien els cistells dels productes de les hortes banyolines que portaven cada dia al rengle de la nostra plaça Major
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada