Estiu. Cappellano xopi. Vells viatges (VIII)

Diuen que les cascades del Rin són les més grans d’Europa. Qui ho havia de dir!. I això que només fan 21 metres d’alçada. Però és divertit anar-hi des de Schafaussen  pujant en una embarcació que s’hi va acostant per a deixar-vos ben esquitxats. I és que en els viatges estiuencs sempre hi ha un dia o altre que en surts remullat. En 15 dies dels més calorosos de l’estiu, transitant per aquesta Europa dels nostres somnis, sempre ensopegaves amb un dia que et queia a sobre un xàfec que t’agafava sense l’impermeable  colorístic que havíem comprat a la botiga del Tot a 100 abans de l’allau xinesa. Era una atracció veure 60 banyolins amb aquella gamma de colors  relluents, i molt més quan ens ajuntàvem una colla de vuit, entre homes i dones abillats amb quatre impermeables grocs i 4 de vermells per formar la nostra bandera catalana mentre cantàvem allò de “la terra més ufana sota la capa del sol”.

 

Com una sopa vam quedar uns quants escapats del grup quan en una  llarga nit de llamps i trons vam anar a visitar l’Armand Coll, a Ginebra. L’Armand era de can Xeixa de Cornellà del Terri i ja feia anys que tenia muntat el restaurant “Le Catalan” a la capital suïssa. El plat típic del restaurant eren els llobregants i per a menjar aquella llagosta hi havien  passat actrius i actors populars de cinema, polítics d’arreu del món i fins i tot un Cap d’Estat africà, caníbal i troglodita. (Llegiu entrevista a Revista de Banyoles, núm. 672, novembre 1986).

Com una sopa vam quedar un dia en que vam arreplegar un ruixat en una esplanada plena d’aigua que vam travessar amb bosses de plàstic lligades a les sandàlies. Com també remullant-nos de peus i travessant  taulons a la plaça de Sant Marc de Venècia. I xops vam quedar quan el ruixat va arreplegar-nos en els boscos de l’illa on el rei boig hi tenia el seu palau. Ja ningú se’n recordava de l’emperatriu Sissí i només esperàvem soplujar-nos a la sala dels miralls per veure’ns la fila que fèiem amb els “xubasquerus” gotejant.

 

Però la remullada més complaent pels viatgers turístics banyolins fou la que presenciaren davant  del Museu del Vaticà quan aquest guia afeccionat que escriu en aquest bloc va relliscar per anar a caure en un bassal d’aigua mentre m’aixecaven per veure’m remullat de cap a peus. Ah, quines rialles!. Ni en els millors moments de les meves actuacions còmiques havia sentit riure tant al públic com la d’aquells espectadors  davant del Vaticà.  Aquell dia no hi hagueren aplaudiments. Els vaig deixar a tots dintre del Museu per anar de dret  a l’hotel a canviar-me la meva vestidura que anava regalimant pel camí. A la tornada vaig decidir entrar a una sabateria per comprar unes bones botes. Hi havia un dependent que em va agafar pel clatell fent-me asseure per provar-me sabates especials per a la “pioggia”. M’anava emprovant una bota darrera l’altra dient-me: “Tranquilo, tranquilo  pater. Scarpa da molto qualità. Durare molto annos”.  I va tenir raó perquè la vaig comprar  de “grande qualità”. Encara avui les segueixo portant quan plou. I ja han passat 30 anys!. Us asseguro que són unes super-botes.  I és que, sense saber-ho, m’havia posat dintre una botiga  de “ calzolaio eclessiastico” especial per a vescovos i cardinales. Segur que em van prendre per un cappellano.  M’ha passat sovint. Potser sí que un home seriós com jo, quan va pel carrer fa cara de capellà. Però l’ofici de capellà només l’he exercit fent comèdia en una obra de Santiago Rusiñol.  I que consti que en aquella representació vaig posar-me les “buonas scarpores di la bottega di la migliore calzatura di Roma specialitzzatta ne scarpas di canonicos e cardinales”.

 

A tots els meus lectors, la mia benedizione”.