En Cargol

Ara que parlem de la policia local deixeu-me fer un petit homenatge a la figura d'un home de peu pla que un dia va ser urbano: en Cargol. En Cargol abans que res, abans que empleat municipal, era fill de la Banyoles pagesa. I això, per nosatre, és un distintiu i un honor de part de bo. Es va fer policia local però ell ja havia mamat tot el senderi i tota la saviesa de la gent del poble ras. L'uniforme, per tant, no li va pujar al cap. Abans que imposar-se fent servir la llei i l'autoritat, dos conceptes tibats i estirats, convenia per l'ús del saber estar, del seny, del senderi. Et podia trobar amb els amics cridant i fent el vestrús i en Cargol avisava "nois, no hem pas d'anar a dormir" o "ja sou una mica grans per fer el senglar" o "conec el teu pare" i amb això ja podíem donar per acabada l'animalada. En Cargol sense estudiar-s'hi va inventar això tan suat del policia de barri o el policia de proximitat, ell era el policia del poble perquè era del poble, perquè abans que posar muntes ja havia plantat ais, i abans que patrullar ja havia traginat fems, i abans que procurar per la llei havia procurat per l'hort. Ell coneixia la gent i la gent el coneixia a ell. I en aquest entreparents que és Banyoles es movia com un sol en un rec, fluidament, amb el corrent favorable. Altres han d'ensenyar la placa per imposar-se i han de fer-se l'estirat, en Cargol no li calia ni una cosa ni l'altra: el respecte se'l guayava per la seva bohomia i per la seva condició de ser un dels nostres, i un dels que s'honoren i respecten: els nostres pagesos. Per comptes de tantes lleis i tantes proves, els municipals de Banyoles haurien de passar tots per l'escola de Can Cargol, allà aprendrien tot el que cal saber per ser un pagès de Banyoles i, per tant, un perfecte servidor del poble, la terra i el cel. Visca nosatres i els que són com nosatres.