Pallassos

   De tant en tant pels carrers de Banyoles escoltem els altaveus de les camionetes que anuncien l’arribada d’un circ, amb les seves acostumades atraccions en les que destaquen ara més que mai les actuacions dels pallassos. Tots els qui més o menys hem anat al circ al llarg de les nostres vides hem admirat sempre els pallassos, i fins i tot jo mateix he tingut ocasió de parlar amb alguns d’ells, de segona categoria, que havien vingut a fer algun número al teatre del Círcol de Catòlics per animar vetllades infantils en els temps de les vaques flaques. I els he vist al natural:  persones tristes i  decaigudes que oblidaven angoixes i fatics dels moments més dissortats de l’època del franquisme.  Ells, però, un cop ficats a l’escenari s’oblidaven de tot. En les seves actuacions deixaven de costat les seves penes per aconseguir  fer riure a la mainada amb els seus números desbordants d’alegria i comicitat.  Recordo que fa ja alguns anys vaig passar a recollir un parell de pallassos a l’antiga administració de la TEISA per acompanyar-los al teatre que era ple d’un  públic que cridava i xiulava reclamant-nos, ja que estaven anunciats i no sortien a l’escenari. Els pallassos no hi eren.  El teatre ple.  Xiulets i picaments de peus. Perillaven les butaques ja prou atrotinades.  Vaig arribar-me fins a l’administració de la Teisa. Mancava mitja hora per arribar l’autobús. Els esperaré, però potser no els coneixeré. Evidentment  que no arribarien  vestits de pallassos, però un cop arribat el bus no em va costar gaire de localitzar-los ja que em va semblar que les arrossinades maletes que portaven eren maletes de pallassos. Els vaig acompanyar als camerinos del teatre. En entrar pels passadissos de la sala, la mainada els aplaudí cridant “Han arribat els pallassos, ja han arribat!, ja han arribat!”. Un cop enfarinats i enfarriolats van fer riure molt a la mainada.  Éxit total. En acabar-se l’espectacle, ja desmaquillats i amb vestit normal de carrer s’atansaren cap als organitzadors de l’espectacle per tal de rebre la seva remuneració pel bon treball realitzat.   A aquells homes tristos -l’altra cara del pallasso-  els veuríem amb l’ànim aixecat i avivat en rebre la paga pel seu treball d’animació, i molt més cofois quan els hi els hi afegíem una propina.

Era trist veure la cara interior d’aquells homes que feien de pallasso en els temps de les dificultats econòmiques. Era trist veure’ls asseguts al voltant d’una taula de cafè, obrint la “fiambrera” i menjant una truita de patates regada amb una cervesa fresca, obsequi de la casa. Els havíem acompanyat més d’una vegada fins a una fleca on hi compraven un parell de pans rodons del dia que s’emportaven amb complaença per ser ben rebuts per les seves famílies.  Era l’altra cara del pallasso, que com tots van tenir els seus patiments. Com Chaplin, com Groucho, Chico i Harpo Marx i fins i tot aquell Fofó que tant va alegrar la nostra mainada en el cinema o en les pantalles casolanes. I especialment dels Colomboioni, aquells pallassos de la pel.licula “Els clowns”, de Fellini que anys a venir deixarien inoblidables moments d’alegria per revifar les nostres vides en el teatre Municipal.

També en els pobles han sorgit pallassos afeccionats per animar la vida local de l’espectacle. En alguns, com el nostre,  va costar una mica, potser per allò de que fer el pallasso és cosa de fer el ridícul. Però, no!, no han pas fet el ridícul els pocs pallassos afeccionats que hem tingut a Banyoles. Els primers que s’atreviren a vestir la típica indumentària  foren en Lluis Soler i en Miquel Batlle. El primer era conegut com “en Punset” o “en Lluis de la Parra” (de l’Hostal de La Parra, a la plaça de Les Rodes). Ell havia conegut el món del circ tractant amb artistes que havien anat a fer el toc a casa seva. Potser per  conèixer les interioritats de la vida del circ i d’haver tingut accés a algun camerino s’atreví a  muntar el seu Quico amb una gràcia espaterrant, amb el seu amic Miquel que s’inventà un “Pinito” en una línea més propera al “caricato” de les varietés. Quico i Pinito muntaren uns números molt vistosos en els espectacles anomenats “Fiestas en el Aire” i sobretot  animaren a una sèrie d’estrangers dels càmpings banyolins amb espectacles que en la dècada dels anys 60 del segle passat es feren en el teatre del Catòlics amb el títol de “La noche del turista”, en la que en Quico, a més a més feia uns bons treballs d’il.lusionista amb les sorprenents desaparicions de peces de vestir interior assolint  que les rialles esclatessin quan aconseguí fer desaparèixer un sostenidor d’una encisadora bellesa belga. Més tard, amb Quico i Pinito s’hi  afegí en Francesc Mayolas, més en pla de showman o presentador, formant-se un trio ben arrodonit que, com moltes coses a Banyoles, no havia de durar gaire més anys.

Un altre banyolí que  aconseguí  un bon número dintre aquesta línea fou en Josep Branyas. Tocava el violí en una imitació del Charles Chaplin de la pel.licula “Candilejas”. I a partir de llavors, els pallassos locals  anaren  sorgint com per art d’encantament: en sortides d’animació al carrer i festes de barris i a les escoles. Ja ningú es donava vergonya de fer el pallasso. N’hem vistos per les places, en teatres, escoles i envelats, sempre portant el somriure i la rialla a la gent de tota mena i edats. Ara, els pallassos no sols fan música i canten, sinó que també juguen amb la mainada.

Jo, que també he fet de pallasso, encoratjo a tots aquests grups d’animació que surten de les escoles perquè segueixin amb entusiasme la magnífica tasca que és la d’entretenir al públic infantil i procurar-li aquesta bona i sana alegria.   Perquè  en el món d’avui no hi ha res tan bonic com veure la felicitat d’aquesta nostra mainada amb els seus esclats vivents de riallades.

Addenda que vol dir afegit:  Segons Moll, moltes accions o dites dels pallassos són pallassades. Això és el que ens ofereixen aquests dies els polítics de la pell de brau, d’aquests que des de temps immemorials ens diuen que “España va bien”. Amb tantes pallassades que  ens van  endinyant no es res d’estrany que vagin proliferant els indignats. Un dia o altra haurà de baixar el teló per acabar amb tanta pallassada.