Estiu. La tia Nita. Vells viatges (V)

Li dèiem “la tia Nita”. Era la tia de tots. D´’ascendència banyolina, residia a Barcelona i ja feia alguns anys que era vídua. Es va engrescar amb nosaltres  i es va apuntar per a seguir-nos en un viatge a Itàlia. Alta, prima i llargaruda com una post de planxar. Alegre,  esvalotada  i despistada. La desorientació li venia de la seva pèrdua constant de memòria. Com a guia recollidor de tots els viatgers, des de darrera del grup vigilava amb precaució com tot el ramat s’allargassava pels carrers de les ciutats italianes. Vaig adonar-me que la tia Nita” a voltes s’escampava   del grup, i que les seves escapades podrien ser perilloses. Un dia, vaig posar-me al seu costat en veure que feia estona que anava regirant el seu “bolso”. “Tia Nita – li vaig dir- que busques?”. I em va respondre: “Es que tinc unes pastilles per la memòria, i ara no me’n recordo on les he posat”.  Vaig ajudar-la a regirar-ho  tot fins que va trobar la pastilla. A partir de llavors vaig pensar que hauria de vigilar-la molt. Aparcàvem l’autocar a la dreta d’un carrer d’una ciutat, tots baixaven, i ella, xino-xano es distanciava del grup posant-se a  travessar el carrer fins a la vorera de  l’altre costat. Ai, ai, ai!, vaig pensar. Acabarem malament. O sigui, que durant aquell viatge vaig fer de guia d’aquella tia Anita,  sempre alegre  i cantant i ballant.  

Una nit,  a Roma, ens la va fer molt grossa. Tot el grup vam sortir a fer les visites per la ciutat, i ella ens va dir que estava cansada i que preferia quedar-se a l’hotel. Molt bé “tia”, però sobretot no et moguis. Nosaltres, tornarem a l’hotel a les nou del vespre. Fem la ruta turística per la ciutat, i en retornar a l’hotel, la tia Nita no és enlloc. Ara si que l’hem feta bona!. Els de l’hotel ens diuen que ha sortit un moment a  comprar  taronges, però que no han vist que retornés.  Sabeu què?. Sopem d’una esgarrapada i planegem el que hem de fer. Organitzem quatre grups de cerca. El primer grup que vagi cap a la plaça Sant Pere; el segon a la Via Conciliazone; el tercer cap a la Via Angélica, i el quart cap a la plaça del Rosergimento. Uns per aquí, altres per allà. Més o  menys tots pels voltants de l’hotel on residíem. “Ah, i sobretot, després de la cacera reunim-nos tots davant del monòlit de la plaça de Sant Pere”.  Comença l’expedició. Passa mitja hora, una hora... Els grups retornen. No hi ha cap pista de la tia Anita. La tia Nita ha desaparegut. Haurem d’avisar a la polizia. Fins que un dels “buscadors” ens diu que vol tornar cap a un dels racons més foscos de la Via Conziliazione ja que li ha semblat veure una dona recolzada a una cantonada. I a la cantonada la troba, amb el “bolso” de les pastilles sota l’aixella i pelant una taronja. “Tia Nita, que fas aquí?”. “ Mira, veig passar autos. N’he comptat més de 100, fins que m’he descomptat”. –Au, va anem, que tots t’esperem”. 

A l’hotel tots la rebem amb crits d’alegria. Ella està contenta. I el músic compositor del grup es posa a tocar el piano amb el cant de l’alegria d’en Beethoven. I comencem a celebrar la trobada amb un ball amenitzat pel pianista. La tia Nita es posa al seu costat i s’enfila a cantar. Quina sorpresa!. La tia Nita canta com els àngels i s’engresca a agafar un ballador darrera l’altre. La retrobada amb la perduda es converteix en un fi de festa molt recargolat. La tia Nita vol ballar amb tothom. Canta i balla meravellosament. Quina tia, la tia Nita!. La “juerga” s’acaba quan ens tanquen els llums.

A l’endemà, ens emportem la tia Nita cap a la cua sota les voltes de la plaça de Sant Pere per anar a veure el Papa. A davant meu, la tia Nita torna a regirar el seu “bolso”. Que busques, tia Nita?”-  “He perdut les pastilles per la memòria. Tardarà gaire aquesta cua a arribar a la farmàcia?”.