No va ser fins a la dècada dels anys 7o del
segle passat quan em vaig convertir en guia de viatges per Europa, i molt
especialment a Itàlia. Érem una colla d’entusiastes que ja des de primers d’any
preparàvem el viatge en el que durant 15
dies hauríem de recórrer les terres europees de França enllà (les terres
espanyoles les deixàvem per la nostra jubilació, quan amb els Imserso ens
hauríem de posar en fila per emplenar plats barrejats amb totes les “delícies”
de la cuina de la pell de brau). A Itàlia hi anàvem a menjar pasta acciutta, a
posar-nos de gairell per contemplar la torre torta de Pisa i per anar a prendre
el sol a la plaça del Vaticà esperant veure al Sant Pare. Eren els temps en que
es deia que a Roma s’hi havia d’anar a veure el Papa. I amb aquesta il.lusió
pujàvem a l’autocar de l’Olivet cantant amb alegria. Eren uns anys en que es
feien molts viatges col.lectius, uns anys en que ja es començava a estendre la
xarxa turística de les agències de viatges. A l’autocar tots ens coneixíem.
Érem gent del poble i de la contrada. Aleshores era una novetat anar a
l’estranger. Alguns dels viatgers ens deien que sí, que ja hi havien estat a
l’estranger, i només ens parlaven de Lourdes, que era un viatge de gent
que feia guardiola durant mesos.
Una de les coses més agradables que tenien
aquells viatges a l’estranger era precisament la bona convivència, la
companyonia que hi havia entre tots,
gent de totes les edats. Perquè allí s´hi trobaven joves i grans, tots
interessats per conèixer uns països desconeguts. Des de l’ingenu al més
encuriosit. I era bonica aquella ingenuïtat i curiositat dels viatgers per a contemplar-ho
tot, per a divertir-se i respectar-se mutuament. Com aquella ignorància ingènua
de dues dones d’avançada edat que, en arribar vora Marsella i veure l’indicador
a l’autopista, deien ben convençudes: “Mira, ja hem arribat a Marbella!”; i la
confusió d’aquell matrimoni que es despistava amb la paraula “capuccino”
confonent- la amb “bambino”, i el marit, que volia anar a prendre un cafè, amb
tota la innocència deia a la seva esposa: “Noia, anem a fer un bambino?”, o la
curiositat d’aquelles tres dones que queden parades en veure les destrosses del
Fòrum romà i pregunten estupefactes: “Vàlguem Déu, que ha passat aquí?”, a la
que responia el bromista de torn “Ha estat el temporal d’aquesta nit”, i les dones, que a la nit passada mentre dormien s’havien despertat en sentir
els trons de la tempesta, s’ho creien amb dolça ingenuïtat; o aquells altres
que en la ruta de la Roma moderna, veien des de l’autocar a un conjunt musical
damunt d’un cadafalc i atabalaven durant tot el dia que volien anar a ballar
sardanes. Deliciosa, ingènua ignorància la d’aquelles velles glòries
simpàtiques de la tercera edat, admirables supervivents de les excursions a Santa
Afra i Canet de Mar, plenes de confiança en l’amistat de joves i grans, units
tots plegats envoltant el barretinaire que aixecava enlaire el rètol de
“Banyoles” i “Catalunya” que sobresortia entre els grups que a la plaça de Sant
Pere del Vaticà acollien el Sant Pare amb entusiasme perquè mai haurien
imaginat poder veure el Papa de Roma.
PS.- A la gent de Mas Palau
El meu agraïment a la junta organitzadora de
la festa del Barri de Mas Palau que han tingut la gentilesa de publicar en el
seu programa l’article “Cloenda del mes de les estampetes” que vaig escriure a
Xisca de gardi. Gràcies als organitzadors, als que comunico que procuraré no
faltar en algun dels actes de la festa que celebren els dies 13 i 14 de juliol.
La meva edat no em permet anar de sopars i ballarugues de nit i molt menys
pujar als inflables i al “toro” mecànic, però si que espero ser present almenys
a la xocolatada acompanyant a una de les meves nétes que, com l’avi, també és
molt xocolatera.
Bona festa, palauencs!!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada