En motiu de la mort de
Salvador Espriu a l’any 1985 , vaig
decidir - com a responsable de la Revista de Banyoles- posar a la portada una
foto a tota pàgina del poeta català acompanyada d’un fragment de l’Assaig de càntic
en el temple. Només de sortir la revista al carrer se’m va presentar a casa una
dona d’aquelles que només miraven portades de revistes del “corasón”, -i que,
evidentment no devia saber que jo durant anys i panys vaig ser un remenet de la
revista local- dient-me que comprés la revista perquè a la portada hi sortia
una foto del meu pare. Vaig quedar de pedra. Efectivament, el rostre del nostre
gran poeta català tenia una semblança amb el del meu pare. Però el meu pare no
era poeta, si bé en les fetses nadalenques quan ens reuníem tota la família, a
la sobretaula, entorronats i enxampanyats, ell s’aixecava de la cadira per
cantar-nos “L’emigrant” i “Les flors de maig” que havia cantat en la seva
joventut embarratinat i portant la senyera a la Coral d’en Josep Saderra, en
els llunyans temps que en les cançons també els versos ens deien que havíem de
salvar els mots.
Bé, deixo aquesta anècdota
per tornar a Salvador Espriu -que com sabem aquest any es celebra el centenari
del seu naixement- i posant la vista endarrera com acostuma a fer sempre aquest
avi Oli, us haig de dir que del poeta Espriu no en sabíem gaire coses, si bé de
tant en tant publicàvem alguns fragments de poesies extretes de les cançons de
cantautors catalans que ens deixaven constància que no perdéssim els mots. Mots
que a Banyoles vam poder salvaguardar uns quans afeccionats al teatre
representant un anunciat “espectacle quaresmal” en el que ens reunírem actors
afeccionats de tots els grups banyolins en la representació de “La mort i la
paraula”que sota la direcció de Mn.Manuel Pont i Joan Marieges recitàrem un refregit
de poesies d’Espriu en alguns quadres que es representaren al teatre Victoria i
a la Catequística de Figueres en plena dictadura –anys 60/70-. Els mots també
foren guardats per altres joves afeccionats banyolins que procuraven aguantar
l’espelma encesa de la nostra catalanitat representant fragments de poesies
espriuenques en les que gairebé sempre sortia allò de “la pobra, bruta i disortada
pàtria”.
No ha estat fins ara, en motiu
d’aquest any del centenari del poeta, quan els versos ens arriben perquè els
seus mots ens siguin més comprensibles. I això ho ha començat en Met Boix que
signa la dramatúrgia de l’espectacle “Els ninots estrambòtics del doctor Ripseu”,
que interpretaran aquesta setmana en Jordi Corominas (que també n’és el
director, i Teresa Vallicrosa, acompanyats del músic Joan Sanmartí, que ha compost
unes peces expressament per a l’ocasió, i en la que també hi veurem ninots
creats per en Kito Pau. He tingut ocasió de llegir els textos que m’ha enviat
en Jordi (quina veu, la d’en Jordi!, us asseguro que farà tremolar els ninots
aquest actor, qui acompanyat per la Teresa – l’actriu de “Les noies del
calendari”- ens oferiran aquests textos espriuencs que ens acostaran –segons en
Jaume Boix- a uns divertits personatges que són gent inversemblant que ens
faran reflexionar.
Em sembla que aquesta vegada,
tots ens podrem acostar més a la poesia de Salvador Espriu amb els personatges
que desfilaran en el muntatge que veurem el divendres dia 15 d’aquest mes a
l’Auditori de l’Ateneu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada