L'estiu del 1933

“La cortina de saca” és la segona novel.la premiada d’en Miquel Aguirre. Des de les primeres ratlles ja em captiva el protagonista, un jove periodista barceloní que arriba a Banyoles encofurnat en un òmnibus “carregat de maletes, gàbies, farcells, rostres colrats, camises amarades, vestits xops de suor”. Som a l’estiu de 1933. Un estiu en què aquest avi Oli era un noi denerit de vuit anys i ja l’havien encofurnat en un d’aquells òmnibus per anar a visitar metges a Girona. Ho recordo prou bé. En Miquel, també devia haver pujat en un d’aquells cotxes “de línia”, si bé en un temps molt més avançat, i sap molt bé els intríngulis passats en aquells anys. Prou que el seus familiars més antics devien explicar-li com eren aquells autos que feien el trajecte Banyoles-Girona i viceversa. A l’estiu se suava de debó. I la descripció que en fa és extraordinària. També m’hi vaig ficar a dintre i vaig caminar per aquells vells carrers de Banyoles com ho fa el seu protagonista. Aquell “carrer de la Canal trist i fosc, amb flaire pudent. Com de cuir podrit. En una petita cruïlla, a mà esquerra, es podia veure el començament d’una franja d’aigua que s’obria pas enmig de les cases i les construccions. Aquella tirallonga d’aigua neguitosa era la culpable de la pudor feixuga i baixava tenyida de tons molt foscos (...) aquella llengua bruta i pudent que semblava ficar-se dintre les cases (...) aquella plaça amb el rètol de Museu Municipal Darder sobre un edifici que tenia l’aspecte d’un convent fosc i sinistre”.

I el protagonista arriba a un pis del carrer de Sant Martirià “que és el que porta dret al cementiri. El carrer és una foguerada de sol. Cap ombra, cap silueta, ningú (...) D’un sol que es clavava al terra com una estaca, i obria clivelles i encetava llagues (...) Les galtes, el front, els cabells es fonien amb la suor”. I entra en el pis de la casa... I és  a partir d’aquí quan van sorgint els personatges d’aquesta  seva obra que ha guanyat el XVIII Premi de Novel.la Pere Calders, de 2012. Una novel.la que han de llegir els banyolins, i no sols per la descripció magnífica que fa de la Banyoles dels anys trenta del segle passat sinò també per la història que viu el jove protagonista a través de seu viatge en una Banyoles en que el país patia les primeres turbulències de l’època republicana, plena d’anarquistes, pagesos descontents i cacics. L’anirem seguint.

 

Filosofia de peu de marge.- D’entre la filosofia de peu de marge que Josep Oliveres descriu en la seva darrera xiscagardiada, em quedo amb aquella que diu que és la d’un “pèl  còmica i un xic abonyegada”, i el de “les converses a peu del nostre terrer”. Però, per a mi, la vertadera filosofia és la del peu de marge que sota el títol de Xisca de gardi segueix encara ressonant-me: la frase de Lluis G. Constans: “molt per sobre del progrés material hi ha l’espiritualitat, la tradició, la història del nostre poble”. Aquesta frase que podem llegir sempre que obrim el bloc és la que m’ha animat a ser un xiscagardià més. Sempre amb filosofia de peu de marge.