Frases veies

Quan de petit algú et sentia queixar-te o somicar els més veis se't quedaven mirant, arronsaven les espatlles i deixaven anar "cagomredeune, quins soldats que té el rei!" La primera vegada que vaig sentir, no la vaig pas entenre. Soldats? Rei? Eren coses que estaven molt lluny del carrer Nou. Poc a poc aquella frase aparentment tan solemne i de tanta consideració amagava l'aire foteta de la gent de peu pla. La frase sempre anava associada a gent menuda, a gent queixosa, a gent fredeluga, escarransida, tiquismiquis, ploranera, a gent que somicava, que es cagava les calces de por, que cridava a la mare, que es comportava com un llepafils. La frase solemne, reial, majestàtica dels sodalts del rei s'acabava lligant a gamerussos, a bordegassos, a vailets. Vet aquí. Ja veus que al rei i a la seva tropa no se'l tenia per a ben re. Això és lògic, i plausible, si la nostra comarca està carregada de republicans i carlins. Els uns no el volen perquè no en volen pas cap. Els altres no el volen perquè no és el seu. I així, invariablement, va ressonant "ja veus quin soldats que té el rei" com un frase de l'orgull antiborbònic. Un orgull fondo i arrelat com els nostres alls. Un orgull antic i molt nostre com la família de Can Teixidor del Terme. Mai cap dita ha parlat amb tant de fonament de qui som i d'on venim. Soms de Banyoles, venim de lluny i si necessitem reis, ja els anirem a buscar a l'Orient.

Dies de pesca

L'estany dels meus temps petits no s'entén sense les aventures de la pesca. Antes pescàvem a tot arreu, sense manies, sense regles, amb un atreviment colossal digne d'uns salvatges. Ens passejàvem amb les nostres bicicletes mig esgavellades, canya a punt com una llança, galleda pels trofeus i sarró on hi guardàvem el que havíem de menester: taps, ploms, i molts de cucs caçats en els femers de Can Pipa. Erem un exèrcit sorollós, maldestre i esquilet. Amb en Collell al capdavant, però tabé amb en Pep Llorens, en Jan Comas o en Florent. Tiràvem la canya davant del Mirallac i en Generet ens observava divertit. La tarda la passàvem entre renecs, provatures, encerts i errors, no deixàvem la posició fins que el sol s'anava desfent per la part de Porqueres. L'aigua, d'un color tenre i manyac, era la nostra fixació. L'aigua reposada no ens interessava, volíem l'aigua nerviosa remenant el tap. Quan aquest començava a fer un petit tril.leig bona senyal. Allò significava que un peix estava rondant el nostre esquer. Sota l'aiga i ganivetat per l'ham hi teníem els cucs de Can Pipa o gambússies arreplegades en els recs. Vet aquí. Esperàvem pacients, quasi sense respirar, amb el neguit dels vailets, amb l'ànsia estibada durant hores. I llavors el peix mossegava l'esquer, s'enfonsava el tap, es tensava el fil. Llavors venia el moment de recollir, el voltar frenètic del carret, el crit sec i triomfal "ja en tinc un". I la canya es cargolava fins al punt que semblava que s'anava a trencar. L'aiga tendre i manyaga es tornava un remolí. El peix poc a poc pujava cap a la llum. Els seus reflexos brillaven en l'esplendor de la gesta infantil. Ràpidament li treiem l'ham, procurant no fer-li massa mal, i llavors venia l'instant fascinant de veure'l caure dins la galleda plena d'aigua. El peix es mobia en cercles i nosaltres ens sentíem els vailets més castissos de tota la comarca.

Toquen el collons a pagès.

Fa un parell de caps de setmana es va reunir a Camprodon una munió de gent de part de bo, dels nostres, per fer saber a tothom que ja n'estan fins als collons dels pixapins i urbanites. Pel que sembla ara ja no en fan prou en, a cops de morterada, apropiar-se de les masies de la comarca, xafar-les i tornar-les a aixecar amb un gust més que condemnable, que es veu que un cop perduda la vergonya ara ja gosen pretendre imposar normes de convivència i comportament.
Van començar queixant-se de les campanades nocturnes. Després, n'hi va haver que es van fer la caseta al costat granges de porcs i vedells i l'endemà mateix ja en denunciaven les olors de xisca. D'altres es van dedicar a barrar el pas per camins rurals de tota la vida a cop de tanca metàl·lica. Ara, com que ja fa més de 5 caps de setmana que pugen des de Barcelona i ja es senten d'aquí, tenen els collons ,fins i tot, de denunciar el soroll dels esquellots del bestiar de pastura. De fora vingueren de casa ens tregueren.
A aquesta gent se'ls ha de parar els peus. Són perillosos i només Déu nostro senyor sap on arribaran si no ho fem. Son els mateixos que militen de reclamar que tot immigrant té obligació d'adoptar la nostra cultura, tradició i tarannà. Ells, en canvi, comprant-se un Land Rover i posant-se un brot de romaní a la boca ja es donen per ruralitzats.
És important que es mantingui el flaire de xisca, el repicar de campanars a hores intempestives, que es vagi a caminar amb unes estenalles per obrir-se pas pels camíns, que s'amplifiquin els esquellots dels ramats i tot el que calgui per fer-los l'estada a pagès el més incòmode possible, fins que cardin el camp.
A ruralies no hi entenen de sicaris, de passamuntanyes ni crims perfectes. Aquestes coses, si s'arriba a extrems insostenibles, s'acaben amb un cop d'aixada a ple llum del dia a mija closca, es carrega la mortaia a la carretilla del fems i es llença als porcs, que bé prou sabran com fer-ne desaparèixer les restes i aquí ningú ha vist res. Com diria el Comitè d'Orriols: Vet aquí.

En Quim de l'Anònim

El Comissari de totes les exposicions del Tint es diu Quim, en Quim de l'Anònim. En Quim regentava el famós bar del carrer del Tint i qui millor que ell per encarregar-se de la sala del Tint. Al cap i a la fi la Sala era a tocar de l'antic bar. Si per comptes d'una sala d'exposicions hi hagués hagut un pavelló de bàsquet, en Quim s'hauria fet entrenador. Perquè el gran què d'en Quim és encarregar-se de coses que estiguin a la vora de casa seva. Quines ganes de marxar lluny si pots tenir la feina a tocar de casa. Perquè aquesta és l'altra: en Quim viu davant del Tint i així pot encarregar-se de coses, detalls i encàrrecs quasi sense sortir de casa seva. El Tint va bé perquè té en Quim de l'Anònim a la vora. Podem dormir tranquils els banyolins perquè en Quim ens vigila l'antic obrador convertit avui en una sala d'exposicions. En Quim té l'aire d'un artista de la bohèmia, cabells llargs de bateria de roc, mirada d'escultor, parlar de poeta, gestos de la comèdia. En Quim a base de dur un bar de nit on feien jazz i de menar una sala d'art contemporani se li ha quedat aquest aire d'artista. Això sí: sense l'estirament i el cuento dels artistes, sense el carregament i l'impostura dels artistes, sense l'ego i la monomania dels artistes. Diguem que té l'esperit i s'ha desempallegat de les noses. Que guarda l'essència i tira la ferum. O que s'ha quedat el motor i ha llençat la carcassa rovellada. Ja l'aplanyo a en Quim: guardant i tinguent cura d'aquella sala i havent de suportar el mareig, la mala bava, la impertinència o les manies dels artistes. Santa paciència, la seva. Algun dia parlarem dels artistes, de tots, i direm les coses pel seu nom, i no tindrem pèls a la llengua encara que estiguem parlant d'amics, coneguts i saludats. Les coses pel seu nom. I en Quim de l'Anònim, doncs, és el nostre comissari d'exposicions favorits, perquè té el do de la discrecció, una certa elegància en el comportament, un saber fer que ja no es duu. De la mateixa manera que abans regentava un bar amb personalitat i mestratge, avui comanda una sala d'exposicions i el dia que la tanquin- deu nostre senyor no ho vulgui- s'encarregarà d'un altre afer en el mateix carrer i amb la mateixa prestància que tot el que toca aquest gran senyor. Perquè el que està clar és que aquell carrer un altre dia ha de dur el nom d'en Quim de l'Anònim. El carrer d'en Quim de l'Anònim. Perquè si hi ha un carrer fet per una persona, pensat per una persona, aixecat per una persona, aquest és el seu.

Prohibir el foc

Ara vénen els europeus i ens volen prohibir els dimonis, la mulassa i la Patum. S'ha de ser boig, s'ha de ser un tabernacle, s'ha de ser torracollons. Els europeus són una gent estirada que viu tot lo dia en països freds, grisos i pentagonians. Mengen poc per dinar i per fer el rot es giren i es tapen la cara i emeten un so fantasmal i anodí. Com ells perquè tota aquesta gent és fantasmal i anodina: viatgen en cotxes que duuen tot lo dia la llum encesa, viatgen entre la boira i el plugim. No es pot pas esperar re de gent com els europeus. Un dia ens fan arrencar les vinyes i l'altre dia ens treuen les vaques. Ens obliguen a plantar girasols i ens fan un festival horrible anomenat eurovisió. Dels europeus no se'n pot esperar ben re: alts, esprimatxats, protestants, estirats, banyabaixos. La seva capital és Brusel.les de la qual no se'n coneix re que valgui la pena, a part d'un nen que pixa i d'unes cols bollides. Ja em diràs, i aquests són els que ens volen governar! A Europa tota la gent viu confinada a les seves cases, desconfiant dels veïns, parapetats rere els seus jardinets. Són la gent que s'ha inventat bestieses com el compostador, les directives, l'euro o el luteranisme. Ara aquesta gent ha descobert la civilització. Paraula i conceptes que nosatres ja sabíem des d'antic. Nosatres els portem quaranta o cinquanta mil anys d'aventatge, com a mínim, i per això sabem de l'oli d'oliva, del vi, del pa, i del foc. Ells, què vols! ells encara estan embardissats a les platges com vulgars vikings, sadollant-se de cervesa, de greix, de sandvitxos i de focs a terra postissos. Ens volen prohibir les festes de foc. Però qui són ells? Uns heretges que encara no han tornat pel camí recte i no tornaran. Perquè aquesta gent que es vol civilitzada no són més que quatre gamerussos que encara van amb destrals i catxiporres. Volen prohibir el símbol més antic de la humanitat. La raó de ser dels nostres pobles. La convicció del temps. La petja dels Déus. El sagrat i el diví. L'inexplicable, l'enigma. Els que ens fa ser i els que ens fa grans. El foc. Prohibir el foc és una proclama a tornar a les cavernes i al paleolític. Fenòmens que nosatres hem deixat enrere però que aquesta gent d'Europa continua abraçant. Visca la Patum, visca nosatres, visca la terra, mori Europa i la barbàrie.

Tradicions

Sopem a Can Batlle. En Batlle és fill d'Esponellà i es va casar amb la Dolors, una masovera de Can Puig. Amb aquestes arrels el més normal i característic és que matin el porc. La matança es manté al cor de Banyoles la qual cosa significa que som vius malgrat el porland, el Pentagon i les dèries electròniques. Cada any i amb la puntualitat de les coses ordenades, els Batlle ens conviden en cabat de matar el porc. És una tradició infalible i una diada memorable per retrobar vells amics. Sopem al soterrià de la casa en un espai que en Batlle ha anat adecentant i convertint en un racó còmode i agradable. El foc a terra ens regala el seu escalf familiar. Què seria aquest país sense els focs a terra! podé ja seria mort i enterrat. Mengem la matança d'en Batlle i té el gust de les coses que es fan a casa, reposadament, amb la ciència d'abans, amb la saviesa dels nostres avis i besavis. En Batlle ha de ser avi, cosa que vol dir que el país avança i no s'entreté. Hi ha un moment gloriós en el sopar, és el moment que en Batlle explica que els seus fills li van dir: "pare, heu de continuar matant porc fins que els vostres néts en puguin disfrutar". Es aquest, sens dubte, el fil roig de la tradició: trobar l'excusa perquè els avis no es rendeixin i puguin passar el testimoni als més petits. Fer que les coses continuin, que tot vagi endavant, que res s'aturi, que la terra estiri, que a les nostres cases no hi falti mai algú que digui "bon dia" o "bora nit", que el país segueixi dret i mirant cap al cel. Són així de senzilles les tradicions, senzilles com el foc, com la nit, com el sol, com les pedres antigues. Senzilles, nostres, glorioses, eternes. Visca els Batlle, els d'abans, els d'ara, i els que han de vindre.

La colla

E' bo això de trobar-se de tant en tant amb els amics. Gaire sovint no convé: perquè els amics entrebanquen, et distreuen, t'aparten de la feina o de les grilleries que fas per casa. Jo crec que me'n vaig anar de Banyoles perquè els amics no em distreguessin. I així molts. Perquè estaves estudiant i trucaven o passaven per casa, i llavors ja erets pell. De la mateixa manera que et passaven a buscar, tu passaves a buscar altres amics, i un per l'altre ningú era bo per re. Els amics són pitjors que les romagueres: perquè sempre et conviden a sopar o sempre et conviden a anar fer el toc, o sempre et conviden a qualsevol cosa i així no hi ha maneres d'acabar cap Enciclopèdia o d'inventar la dinamita o la penicilina. Esclar que, ben mirat, és millor anar-se'n a fer l'os amb els amics que no pas quedar-se a casa escrivint o llegint. El cas és que els amics em van convidar a una trobada de la nostra colla. I tot i que som persones d'edat el cas és que ens comportem com mainada. Sopàvem i els nostres crits i les nostres farts de riure eren, si fa com fa, com de fa vint anys quan encara no ens afeitàvem. El cas és que amb els amics es produeix sempre un fet indiscutible: pot fer segles que no els veus però al cap de dos segons de parlar-hi es tornen a connectar els vells i forts lligams. Els lligams d'una amistat que ha crescut des de pàrvuls, que ha seguit a l'EGB o al BUP, que ha continuat a la selectivitat o als pisos d'estudiants de Barcelona. Que no l'ha trencat la distància ni l'atzar, ni el treball ni les càrregues, ni l'hipoteca ni la mare que ho va parir tot. Les velles amistats fan olor a estiu llarg, als peixos pescats a l'Estany, a patates del xurrero menjades dins el Victòria, a hamburgueses del Catòlics, a cubates del Blau, a nits de farra, a cafès per aguantar tota la nit estudiant. Amb els amics no calen excuses ni grans cerimonials: amb una mirada n'hi ha prou com per saber que, una altra vegada, la banda ha tornat a reunir-se. I els anys, i els avatars, i tota la mandanga no podran desfer una complicitat que ve de lluny, que s'ha fet a base de compartir dies de riure i de derrotes, de petits èxits i de grans núvols.