Aiga del Carme

La Senyoreta Pecanins tenia en el seu escriptori un calaixet prodigiós. D'ell treia una ampolleta màgica d'aiga del Carme i ho guaria tot. Un vailet queia picava de cap contra el terra: aiga del Carme. Una vaileta tenia un mareig producte d'un cop de calor: aiga del carme. Un bordegàs rebia un pilotasso: aiga del carme. Una vaileta rebia un cop de pedra dels de la Vila: aiga del Carme. La farmaciola de l'Acadèmia tenia un producte bàsic, fonamental, decisiu: l'aiga del Carme. Capaç aquest producte de ressucitat Llàtzer dels llibres d'història sagrada o dels mateixos llibres tornar a separar les aigües del mar roig. L'aiga del Carme era el remei a tots els mals i la Senyoreta Pecanins d'administrava amb una saviesa de curandera experta. Hi ha qui avui pensa que l'Acadèmia era un prodigi de pedagogia moderna, un laboratori d'ensenyament avançat, una torre de gai saber, un compendi de ciència i tècnica al servei de la modernitat. Ai las. El que feia bona aquella escola no era pas com l'imaginem avui sinó l'aiga del carme de la Senyora Pecanins. Beuratge que ens socorria i ens guaria talment com una potinga de bruixot. El que feia bona l'Acadèmia eren les aventures d'Història Sagrada que ens contava la senyora Pecanins i nosaltres esverats per l'aroma de l'aiga del Carme ens veiem a Jerusalem, a Jericó, al Mar Roig, al Sinaí, a tots els escenaris de la nostra febril imaginació. L'aiga del Carme, els seus efluvis, la seva resposta potent, el seu guariment infal.lible era la nostra connexió amb la tribu. La d'en Xena i la de tots els bruixots d'abans. En aquelles velles parets de sostres alts nosatres apreníem a comunicar-nos amb la màgia blanca, grisa i negra. Història Sagrada i aiga del Carme i pel mig la senyora Pecanins que ens protegia de tots els mals. Si tot fallava, hi havia un pare nostre i una ave maria. Anys després algú va voler-se inventar una altra història i altres mites, però nosatres havíem vist beure aiga del carme als malalts i havíem vist tota una classe resar en devoció al mes de maria. Vet aquí.

El jutge i el passat

El jutge ahir es va mirar al mirall. El primer que va beure és la cara d'encantat que fa. Va tancar els ulls per intentar veure-hi millor. Però, de cop, van tornar velles imatges del passat. La seva cara es va començar a desdibuixar. I va veure les cares d'alguns detinguts que després de passar per les cambres d'interrogatoris desfilaven pel seu despatx. Els detinguts tenien la cara masegada, botida, els ulls d'un color de sang vivíssima. Els detinguts parlaven atropelladament narrant-li al jutge el pas per l'infern, els cops, les vexacions, les descàrregues, tot l'enfillall de misèries. El jutge no els mirava, els contestava amb la seva indiferència funcionarial. Els detinguts desesperats reclamaven que algú els auxiliés, que algú obrís una finestra per poder respirar. El jutge tancava la carpeta polsegosa i els despatxava amb una frase de rutina. El mirall, però, el despertà a la realitat de tots els masegats i colpejats: veié milers de cares, milers de rostres, milers d'ulls, sentí a través del mirall totes les portes de la comissaria, tots els cops d'interrogatori, tots els crits i tots els plors. Sentí els clams, els precs, les veus trencades, les veus de l'asfixia. Tancà de nou els ulls i féu dos passos enrere. Sentia dins el seu cap els cops de la guia de telèfon, la fressa de les aixetes, els crits marcials dels torturadors. Li va venir cap rodo, li va venir un ofec al pit. I va sentir escanyat com si algú li col.loqués una bossa de plàstic al cap i l'apretés en el seu coll. Va haver de córrer cap a urgències perquè li administressin un sedant. Pel camí cap a casa va llegir que algú havia escrit en una paret "el passat ja és aquí".

La fàbrica

El perfil d'una fàbrica ha governat molts anys Banyoles. La Fàbrica per excel.lència, signe d'identitat i de temps industrials: Can Gimferrer o les Saques. Entre aquells parets de rajols vermells s'hi van viure els dies prodigiosos del tèxtil. Era una fàbrica manchesteriana, plena de telars que es movien amb delit, dominava per la força de treball de les dones. Les Saques van observar la història banyolina del segle XX: els dies de les crisis internacionals, els temps inquiets de la guerra, el llarg atzucac de la postguerra, el lent despertar dels seixanta i el declivi final de la crisi dels setanta. El carrer Pere Alsius traçava una línia invisible de classes i posicions socials: dalt de tot, al carrer de les torres, hi vivia la família propietària, els Gimferrer. La seva era una cassassa senyorívola, pretenciosa, amb un toc muntanyenc que res tenia a veure amb l'arquitectura del país. La seva era una casa protegida per uns murs ben alts, impenetrable a les mirades, envoltada d'un jardí frondós. Des de la casa dels Gimferrer es devia veure el perfil de la fàbrica. Si continuaves baixant pel carrer, seguint la línia invisible de diferències socials, t'acabaves topant amb la fàbrica: teulada de serra, xemeneia altíssima, parets de rajols vermells. Un aire anglès inevitable. De nit, la fàbrica exhalava una llum entrenyinada, tenia alguna cosa de vida fantasmal i misteriosa. Si seguies baixant acabaves definitivament en el territori obrer. Les Cases Barates. De nit, els carrers amples i les petites xemeneies fumejant sobre el cel de l'hivern, tot allò oferia l'atmosfera d'una colònia fabril amb el silenci del repòs, de les hores fora de la fàbrica. De tot aquella comunió de gent honrada en recordo un en particular: en Quintana, amb la seva pipa i la seva mobylette. Que conduia, precisament, amb un únic braç. L'altre el va perdre a la fàbrica. El braç segat d'en Quintana és el símbol de tots els homes i les dones que han sacrificat milers de dies de la seva vida en totes les fàbriques del món. Contribució de carn i sacrifi al que alguns anomenen progrés.

El saber estar

Tinc un amic al qui li envejo, el que per a mi, és una de les més meravelloses qualitats, el saber estar.
Saber estar no correspon a un comportament concret ni a un protocol de conducta marcada, doncs fa estricte referència a una excel·lent capacitat d'anàlisi i voluntat d'adaptació camaleònica. És d'aquells que si l'ocasió és verda, agafant els colors com a exemple, el meu amic adoptarà un to verdós discret, sense buscar ni el més viu ni el mes pàlid i així amb la resta.
La discressió n'és un bon succedani, malgrat tot, no deixa de ser això. Al meu entendre, i això és el que sap fer el meu amic, saber estar és ser conscient de quan és oportú o necessari parlar, callar, fer-ho en veu baixa, fer una broma o fins i tot cardar un cop de puny a la taula i deixar anar quatre renecs. És també saber establir amb subtilesa la distància adequada amb cada persona, sense abusar d'una confiança inexistent ni refredant la calidesa d'una proximitat afectiva.
El meu amic és com nosaltres, d'aquells que no concep una trobada amb els amics sense una taula ben parada d'aquelles que ja fa salivera només d'encarregar-la, i dono fè del seu saber en matèria de menja de les bones. Malgrat tot no l'he vist mai fer ostentació del seu disgust ni disconformitat quan més d'una vegada ens han pres el pel de mala manera i a preus exagerats.
Jo tinc assumit que el saber estar no és la meva tarja de presentació i no sabeu com m'agradaria que ho fos, per això li admiro tant i li valoro aquesta facilitat per envoltar-se de tot tipus de gent i veure com a tothom se li posa tan bé la seva presència, sense afany de protagonisme però present en totes les ments.
El saber estar, una virtut que precisa de més finura que el ser un lladre de panderetes.

Calçots per la Candelera

Ja se sap que encara no ha passat carnestoltes i que no és bo mirar més enllà del final de la setmana que tens al davant. Però, tot i així, el temps ens fa dir una cosa que és la següent: El mes de febrer és un dels moments més ben il·luminats de l'any. És el mes que marca, una mica, la fi del fred de l'hivern i enfila cap a la temporada de primavera, si la candelera plora. En temps reculats, quan les persones eren enraonades i cordials, a les terres de la Catalunya Occidental, la nova, especialmnt a la zona del Camp de Tarragona, pel febrer les famílies es reunien per cantar les primeres cançons des del Nadal. No era forçat que fos precisament pel febrer. Perquè, precisament pel febrer, és quan els ametllers i els avellaners -els cirerers triguen una mica més- exploten tota la florida al mig del món. El Camp de Tarragona, com ja és sabut, és terra d'avellanes, d'olives i de calçots. Aprofitant les primeres escalfors del sol, encara encrostat amb les lleganyes de l'hivern, les famílies es trobaven per cruspir calçotades enormes allà on els avellaners, i els ametllers, eren més blancs. I n'enflairaven l'aroma. Els homes s'entretenien encenent el foc i l'esveraven amb els grapats de branques seques d'avellaner que havien guardat mentre feinejaven. I en feien un foc de flama sobtada, vivíssima, perfecta, d'una lluentor formidable. En opinió dels entesos, el foc de les branques seques d'avellaner és el millor per als calçots. Sentint els espetecs de la fusta prima, les dones preparaven el romescu i reien. I a fe de Déu que eren festes magnífiques, plenes de bondat popular, de familiaritat. A la comarca hi ha paratges fets expressament per coure calçots. Perquè la comarca, diguem-ho clar, està feta per a qualsevol cosa enraonada.

El Bullarengue

El Gallegu em passa el video somniat dels Siniestro: menea el Bullarengue. Barrija-barreja de la Galicia d'avantguarda amb la Galicia de sempre. El video va ser fet al bar Kwai que segons sembla regentava un tal Constante. En Constante surt en el video, desdentat, sense ni un pèl, però amb un bon vas a la mà. Tots ballen, els avis i els amics de Siniestro. És això en definitiva: ells tenen en Constante i nosatres en Siset o en Lluís Carbó. Es veu que si anaves al bar Kwai i demanaves un licor 43 en Constante t'engengava a parir panteres. No servia collonades. I per comptes del licor 43, pastós, enganxós i ple de sucre, et servia un vas ple de Dyc. Pels qui no l'hagin provat el Dyc és un simulacre de whisky, un artefacte per l'estómac, una detonació en tota regla. Constante balla el bullarengue amb elegància i prestància, la Galicia antiga, finisterriana, emboirada i plena de tapes de pops sempre sobreviu. Constante s'ha encarnat a Banyoles a través de la Xamima, cuinera espiritual de Xisca de Gardi, ànima de totes les nostres resurreccions, fada, aloja i meiga dels encanteris de la saviesa gastronòmica de Monforte i part de l'estranger. El bar Kwai és la frontera que separa Occident de l'estimbarro, més enllà del bar Kwai ja no hi ha vida intel.ligent, és territori Pentagon. Pelegrinarem algun dia a les terres del profeta Constante ni que sigui per demanar un Licor 43 i menjar-nos-el amb una tapa de lacon.

Les conferències del senyor Hugas

Jo anava a conferències amb el senyor Hugas. El senyor Hugas era un mestre de l'Acadèmia conegut per les seves conferències. Duia, el senyor Hugas, uns pantalons abombats que a mi em feien pensar en la policia muntada del Canadà i duia també camises del Cocodril. El senyor Hugas si feies bé la feina et regalava un nis. A mi, en tot un any de conferències me'n va donar tres: un pel primer dia que vaig anar a conferències, el segon perquè vaig fer la primera comunió i el tercer perquè devia fer bé aquell deixossis dels problemes de càlcul. A mi les matemàtiques se m'embardissaven, veia els números com una cosa espessa i de mal comptar: les divisions les trobava una nosa, els quebrats un maldecap, les sumes no em quadraven mai i a les restes sempre em deixava alguna cosa. El senyor Hugas no podia sofrir els que parlaven i feien el burro, grup avançat entre els que m'hi solia trobar. Vet aquí. Després d'un any no sé si vaig ser jo que em vaig atipar d'anar-hi, si van ser els meus pares que van atipar-se de pagar per no-res o si va ser el senyor Hugas el que va demanar la meva baixa. El senyor Hugas feia conferències assistit per la seva dona que era l'encarregada de corregir les proves. Jo temia aquell instant en que la sort del nis depenia del número d'errors que trobés la dona del senyor Hugas. I comprovava decebut com la meva plana s'omplia de guixots vermells. Era llavors quan l'esperança del nis s'acabava evaporant en el sostre de la classe, allà on es concentrava el fum carregat de l'estufa de llenya. Va passar el temps, però el senyor Hugas continuava fent conferències a l'edifici de l'Acadèmia. I jo passava pel carrer de la Canal i veia la llum de la classe i m'aturava un moment a espiar els pobres soferts. Segur que en aquells pupitres també hi havien burros que no se'n sortien amb les sumes o les divisions. Burricots que veien evaporar-se el nis cada tarda entre guixots vermells. I després d'espiar, me n'anava a casa tot refet: per jugar, berenar, mirar la tele o quedar-me encantat davant del foc a terra. Amb el temps he après que les sumes i les altres coses carregoses te les fa un maquinota. Per cert, els nissos des de llavors no m'agraden.