Dispensi senyor que em pensava que era un ocell

Del llibre de l'Amades manllevo aquesta expressió de la nostra cultura popular. Aquesta expressió, arraconada en la nostra parla, es feia servir, entre d'altres, per contestar algú que ens parla de manera despectiva i entonada. Amades busca el fil de l'origen de la frase: "una família de Barcelona va anar a passar l'estiu a un poble de muntanya: i se'n va emportar un lloro. Un pagès el veié, i sorprès per la seva viva coloració tractà d'agafar-lo. S'hi acostà poc a poc, mes al moment que a anava a tirar-li la gorra, el lloro li digué "caballero". El pagès, meravellat i sense saber ben bé amb qui se les havia, s'afanyà a dir-li: "dispensi senyor, que em pensava que era un ocell". La frase, tot i el desús actual, és una eina magnífica, jo diria que excepcional, per contestar lloros i cotorres que amb la cantarella esquerdada i dissonant ofenen els nostres sentits auditius. O millor encara: certs escrits o certes guixamentes amb pretensions de mofa, ofensa o picabaralla tavernària reben amb aquesta frase la resposta definitiva. Algú podrà pensar o sospitar que tot això va pel pallús d'en Samora. S'etivoquen. En Samora no val pas la pena de ser contestat, ni val la pena aixecar-se d'aquesta cadira on estic escrivint per consultar el cèlebre Amades. Eh que mai gosaríem respondre al bram d'una oca o el crit feréstec d'una cabra?

El llepa dels llepes.

Poca cosa em faltava per sentir en aquesta vida. Ja m'ho han dit tot. Que si la meva col·lavoració era important per anar a Brusel·les, que si en temps de crisi havia de consumir més, que si malgrat les injustícies del món mundial encara hauria de donar gràcies a Déu nostro senyor... Ara de resultes, arriba un pelacanynes, un txitxarel·lo de la costra brava a dir-me que jo sóc el culpable de que hi hagi botigues que no tinguin una jeca que em vagi a mida sense haver-ne de garbellar dos mil o que em vengui una xindria prou madura a la primera de canvi.
Si, n'estic fart d'emprovar-me roba marcada com XL i digne de carquinyolis famèlics. De menjar-me fruita verda i més eixuta que un quart de quilo de greixots, de dinar a restaurants on perdo un queixal per cada rosegó de pa que em poso a la boca i de comprar bistecs que un cop passats per la paiella s'assemblin més a la sola de l'espardenya que no pas a una vianda com Déu mana.
Ara de resultes apareix el llepa de torn, aquell que només busca que li regalin un xuxo quan va a comprar el pà, que li donin de gratis les piles quan compra una calculadora, que l'obsquiin amb una loto ràpid quan passa per l'estanc o amb un parell de mitjons quan es fira una camisa, culpant-me a mi del mal traginar d'alguns, que molt poquets, comerciants.
Poques coses em queden per veure, si senyor, però fequits que us ho faré saber el dia que algú em parli de la generositat del Comitè d'Orriols. Garrepa com pocs, sap quin gust tenen els gintònics del Passeig però no pas el preu.
Comerciants de Banyoles: Si mai us entra aquest individu a l'establiment doneu per segur que us demanarà per trucar per telèfon o amb molta sort, només que li deixeu fer servir el vàter.

La simpatia en el comerç banyolí

L'exagerat Samora vol destapar una controvèrsia d'istiu, d'aquelles que, sense saber com, s'inflen i es boteixen durant les llargues tertúlies de terrassa. Diu Samora que certs botiguers despatxen amb mal humor, amb un posat agre i et foten un ruixat a la més mínima. Avui volem fer una defensa aferissada, quasi violenta, dels botiguers ni que sigui per sumar-nos a la trifulga contra en Samora i tenir tema de conversa fins l'agost. Per començar el botiguer s'ha d'armar de paciència perquè a l'altre costat del taulell acostuma a haver-hi molt de carcamal. Gent que no compra però remena: només s'ha de veure les botigues de roba on hi ha especialistes en emprovar-s'ho tot, en apilar i mutxucar les camises que abans estaven ben plegades i, després de triar i remenar, anar-se'n ben campantes amb un "no trobo el que busco", el mateix passa en el gremi de les sabates o a les fruiteries on la gent grapeja el gènere i va deixant anar "no està prou madur" o "està macada" o "està molt passada" i després bon vent t'apreti. Tot seguit abunda un altre tipologia de clients que gaudeixen fent buscar al botiguer coses impossibles: novel.les que no estan escrites, marques de vi que no existeixen o broques que mai han estat fabricades. Aquests indesitjables disfruten veient com el botiguer va amunt i avall, entra i surt del magatzem, agafa una escala de mà i s'enfila fins una prestatgeria situada a sis metres d'altura, consulta catàlegs o truca al majorista per saber alguna cosa de l'article impossible. Després hi ha el client que dóna la tabarra explicant la vida i miracles del seu genre mentre a la botiga s'acumula una quantitat fenomenal de gent apressada, el botiguer educadament intenta fer-li veure que no li interessa allò de la mili a Jaca del genre del client, però el client detalla amb filigranes i amb precisions matemàtiques com el genre va passar la primera nit de guàrdia i en cabat segueix il.lustrant amb tota cort de detalls el primer matí que el genre es va despertar al quarter de Jaca i va adonar-se que estava lleugerament refredat. La majoria dels clients de les botigues ho són no pas per comprar res sinó per fastiguejar el propi botiguer. Alguns es presenten amb reclamacions sorprenents i fan la vida impossible al que despatxa. El client, contravenint aquella frase injusta i embustera, mai té la raó i si la té l'exerceix desproporcionadament amb actituds insolents i despietades. El client, mala gent. El client gaudeix en no quedar mai content: "m'han ben cardat" diu després de regatejar el preu fins que no ha quedat marge pel comerciant, si el comerciant és eixut però correcte en el tracte es diu que és "un malcarat, no val pas ni un xavo" si el comerciant és diligent i va de cares a la feina se li diu "antipàtic, maleducat, no val pas ni un xavo", si el comerciant té un bon dia i ens regala un dels seus somriures es diu "que és un fals, un llepes, no val pas ni un xavo". El client no vol quedar mai content: perquè sap que la major part de les vegades que compra és per vici i això li porta tot seguit a sentir-se penedit pel seu pecat. I el que paga el pato és el pobre botiguer que aguanta els ruixats, les impertinències, els cargolaments, els regatejos, les insolències i encara que els critiquin a l'esquena. Si no us ha estat suficient tot aquest planteig feu un senzill exercici de fantasia: imagineu-vos darrera un taulell un dilluns al matí i tot seguit veieu obrir la porta del carrer. Qui és el primer client que entra? En Samora.

L'Associació de Comerciants "Simpàtics" de Banyoles

Unes de les primeres ratlles que vaig escriure a Xisca de Gardi recollia el compromís que algun dia us parlaria de l’AC”S”B, un projecte d’associació que espero que algun dia veurà la llum.
L’Associació de Comerciants “Simpàtics” de Banyoles apilarà aquella colla d’establiments de la nostra ciutat regits per gent que difícilment et diuen bon dia quan hi entres i que per menys d’un duro et foten un ruixat. A Banyoles n’hi ha uns quants i tothom en coneix més d’un. La majoria son comerciants ben implantats a la ciutat i amb un grapat d’anys de tradició i clientela fixa. Masoquisme comercial podríem dir-ne.
Quan es constitueixi l'associació, s'elaborarà un distintiu que, a la porta de l'establiment, farà que ja hi entris mig acollonit i que t'asseguris de demanar alguna cosa que tingui en estoc i pagar-li just. Dingú gosarà entrar a buscar canvi, ni a vendre números de la grossa, ni a penjar un cartell al vidre. Només els més agosarats o apurats seran capaços d'entrar a demanar-hi feina. Els comercials ja sabran, només de veure el distintiu, que allà hi han de presentar la tarifa més baixa i vetllar a tota hora per una excel·lent qualitat del producte exquisit servei.
La clientela se’n guardarà bé prou de reclamar-hi res, d’entrar si veuen el terra moll o de picar el vidre un cop tancat, per molta llum que s’hi vegi dintre. Tothom sabrà que ha entrat a un comerç de l’AC”S”B, sigles que aniran acompanyades del lema “NO ESTEM D’HÒSTIES”.
Hi ha una fleca pastisseria a qui tot els va malament. Malament si els dones un bitllet gros, malament si massa xavalla, Si hi vas a primera hora ets un impacient, si hi vas a mig matí malament perquè hi anem tots al mateix moment, si hi vas a última hora ets el dat pel cul que els fa plegar tard i ja havien començat a escombrar. Si pel carrer hi passen cotxes és una merda, si ho fan zona peatonal també, doncs allà no hi passarà dingú.
Un comerç que toca el tema de la premsa, entre altres complements. També hi ha una dona que regenta un negoci d’hostaleria ben a prop de l’estany i que a mi, personalment, em fa por. Poques vegades que hi he entrat i sempre he tingut la sensació que li feia nosa. Li demanes la consumició i ja desconfia de que li paguis. Diria que no ha rigut mai, segur que no en sap.
Expliquen històries d’un estanquer ben situat i d’un amo d’un bar que quan va anar a prendre comanda a una taula que eren una quinzena pel cap baix en va fer fora un perquè no volia beure res. Òbviament van marxar tots.
Es veu que hi ha un taxista que si li demanes que et porti allà on sigui et mira em cara com dient: “Escolta, que t’he demanat re, jo? Doncs perquè em toques els collons?” o bé “Què, no has trobat dingú més que t’ho portés?”
En fi, hi ha gent que serveix per estar de cara al públic i n’hi ha que no. Ah, tabé hi ha els que no haurien de ni tan sols sortir de casa seva. Malgrat tot, els de l’AC”S”B seran dels nostres i entranyables com els qui més, si cal. Qui no en coneix un perell de candidats a formar-ne part?

Arriba l'istiu.

L'arribar de l'istiu és, possiblement, un dels aconteixaments de més bon palpar. La Setmana Santa ho és només perquè ho diu el calendari. El nadal sovint ens agafa a contrapeu, quan encara no hem fet raconada, ni a la caixa ni a l'estómac, per absorvir l'allau de tiberis i despeses embolcallades.
L'istiu, en canvi... És un "nà vinguent a poc a poc" ben transversal. Comença amb les primeres rodanxes sota l'aixella de la camisa de cotó gruixut, les primeres espantades de mosques, baralles amb els rantells i cargolades de coll de 360 graus al pas de les mosses... Surts a sopar que encara es clar i sense massa esforços et poses al llit que ja ho torna a ser.
Et trobes un dijous a la tarda palplantat davant la Caixa i a diferència d'una setmana enrera, aquest cop la porta és tancada. Fan horari d'istiu. La mainada, igual que les bestioles, estan més esverades que a la resta de l'any. Tant és així que a l'escola només els aguanten mig dia.
Després d'uns mesos de silenci el telèfon de Gàrgoles comença a sonar i de mica en mica augmenta la freqüència de trucades. Són les altres colles de diables que es van despertant de l'hivernació i assedegades ja en porten alguna de cap.
En Viladiu ja fa dies que penja cartells de l'(a)phonica i va més atrafegat del compte. En Jordi del Mam diu que a partir de dijous ja obrirà cada dia. Aquí si, senyores i senyors, que ja podrem donar l'istiu per instal·lat.
I jo content. Feliç de veure que encara em va bé la roba de l'any passat. De notar que la cosa pinta bé. Que aquest istiu serà, com a mínim, semblant al passat, que ja és molt i molt.
Hem paït l'afartament de Barça, i que bé que se'ns ha posat!. Ens hem tret de sobre aquella colla d'esquenamolls ben remunerats que ens demanaven confiança per anar a Brusel·les de part nostra i si la dalla d'hisenda ens deixa prou ben parats, a l'horitzó només diviso tardes de xancletes a una terrassa de Porqueres amb l'únic dilema de si seran prou fresques o no les Atlètiques del Mam.
Ah, parlant d'això, aquest és l'istiu pilot de la nostra cervesa.

La flaire de les tomateres

Per alguns l'istiu és temps de cardar-se potingues a l'esquena, esternaiar-se a la plaja i fer com les sagrantanes. Però per Xisca de Gardi els nostres millors istius són els que hem passat als horts. Veient com l'aiga va avançant entre les regues, a poc a poc, i el pare acabava d'obrir-li camí amb el tràmec. La petita enginyeria rural és una cosa fantàstica que encara no s'ha estudiat en cap Càtedra. Es una ciència feta amb equilibris suaus i disposicions antigues, aixecada amb la força del treball i amb la saviesa del que s'ha heredat. Anar a regar quan el vespre és punt de trencar-se és una activitat a mig camí entre la feina i la platxeria. La llum és tenre, la calor s'ha mig fos i encara hi ha prou llum per endevinar tots els matisos de l'hort. L'aiga fa la resta: viatja ordenadament entre les regues, sense emportar-se res, sense fer cap disbarat, i va encent al seu pas la flaire de les tomateres. Es una flaira dolça, vivívissima, de terra agraida pel rec de l'aigua. L'hortolà, i en aquest cas el seu destorb o ajudant, o sigui el meu pare i jo, es quedaven uns instants atrapats en aquell moment del rec. I gaudien, a cor què vols, del treball de tants dies, de les hores passades en aquell hort. El moment del rec, de veure créixer-ho tot, era superior a la collita, i molt superior a la menja. Perquè en el rec hi havia encara tota l'esperança acumulada, el mig camí entre la feina i la recompensa, el temps de somiar amb la collita. I si alguns els seus records es condensen amb l'olor de les madalenes, els meus són la flaira de les tomateres. I per això, a casa meva, tinc dues regues i quatre canyes amb tomateres plantades, i quan el meu fill obre l'aixeta penso que el cicle del temps i de la història continua: la nostra terra, la que sigui, va passant de pares a fills, i amb la terra l'estima de les coses petites i de les paraules velles. Algun dia serem una terra lliure i tindrem la millor collita però mentrestant l'esperança continua essent l'aiga filtrant-se entre les regues i esverant la prodigiosa flaira de les tomateres.

El nostre mestre de matemàtiques

El nostre mestre de matemàtiques arribava a classe amb una llibreta menuda: no li feia pas falta re' més. De cop i volta, i com si es tractés d'un truc de màgia, començava a emplenar la pissarra de fórmules i més fórmules. El nostre mestre de matemàtiques aconseguia un miracle: el silenci i l'atenció de la classe. Fins i tot dels més burros com jo seguíem les seves fórmules com si es tractés d'una pel.lícula d'intriga. El nostre mestre de matemàtiques tenia una mirada neta, una veu reposada, un aire angelical. No li calien amenaces, crits i altres misèries: la classe seguia com si estigués en una sessió d'hipnosi. El nostre mestre de matemàtiques tenia poders paranormals només així podríem entendre que durant dos o tres anys jo arribés a entendre aquelles fórmules. Jo i els altres burros. La gent sàvia de números el tenia directament en un altar. Logaritmes, àlgebra, càlcul, trigonometria tot era entés amb la facilitat que s'explicaria una cosa simple, una lliçó senzilla. Llavors venia l'hora de fer problemes i hem de dir sense vergonya que ens ho passàvem bé i tot. De tant en tant venia el mestre de matemàtiques i mentre feiem el problema ens acollonava i ens fotia alguna broma de la seves. En aquell institut on un tal Lopez havia convertit les matemàtiques en un infern, el nou mestre havia aconseguit la santificació dels números, la beatificació dels polinomis, la santedat de les equacions. El mestre de matemàtiques només tenia un defecte: quan perdia jugant al fútbol amb nosatres s'emprejava com una abeia. Algun defecte mortal devia tenir l'home: i era jugant a fútbol amb una tropa com nosatres. Aquell home mai li vam agrair que llancés tanta llum sobre una foscor tan bèstia per nosaltres com el món dels números. Mai li vam agrair la paciència infinita, il.limitada, geomètrica, aritmètica, elevada a totes les potències, impossible de calcular. Mai t'ho vam agrair, fins avui, Toni, que en nom de tota la tropa d'indocumentats que va passar per les teves classes et dono les gràcies per haver-nos salvat. Sense tu, estaríem encara a 1er de BUP intentant sortir de la trampa d'un polinomi malparit. Als teus peus i membres de la teva església d'incògnites i equacions, Toni Sellarès.