Banyoles Park

Fa unes tres dècades un parell d’il•luminats amb més ànsies que senderi, sobre un turonet aixecat entre l’estany i Pujarnol hi projectaren un barri residencial. Havia de ser el Beverli jils de la comarca, la millor de les millors urbanitzacions del món. En una primera fase hi va haver força famílies que feren confiança a aquells individus invertint-hi els calerons en parcel•les.
A l'avi Pitu i la iaia Leonor, que fins aleshores havien viscut en un mas de Fornells de la Selva, se'ls havia assecat el pou i s’havien instal•lat a una caseta que la seva filla s’havia construït gairebé al capdamunt d'aquesta urbanització. Amb els de casa hi anàvem a dinar i jugàvem amb la Nuri i la Nan, les seves netes. Diumenge si i diumenge tabé vèiem els pares d’en Ludi treballant de sol a sol per avançar en la construcció del que avui dia és la seva preciosa casa i cap al migdia una rua de cotxes peregrinant cap a Can Closes.
A poc a poc, però, aquell compte de fades es va anar diluint convertint-se en un mal son per a moltes famílies que s’adonaven que la seva inversió era equiparable a una cremada de bitllets. Aquell turonet era d’un esquerdís de mira’m i no em toquis. Un terra farinós i mal parit de collons incapaç de fixar uns fonaments com Déu mana. A partir d’aquí, tot se’n va anar a can pixa. Una vegada, i només una, va passar per els carrers de Banyoles Park una cercavila de maquinària d’asfalt i els fanals que s’hi col•locaren van funcionar, a molt estirar, el dia que en provaren la instal•lació.
M’expliquen que en un intent desesperat per treure’s dels dits les parcel•les que els quedaven, els dos “il•lustres” promotors van encarregar a una empresa de Barcelona la venda urgent d’aquelles estampetes. Així doncs, començà un anar i venir d’autocars plens de forasters encapçalats per uns embadocadors agressius que a tall de boig se’ls sentia cridar a banda i banda: “parcela 45 vendida!!!”, parcela 32 vendida!!!”. No significava ni de bon tros que realment fos així, però quan una persona accedia a concertar una segona trobada per parlar i analitzar les condicions d’una possible compra al venedor li faltava temps i gargamella per anunciar una venda als quatre vents.
Dècades després allà només hi queda una urbanització a mig fer i abandonada i aquells qui van tenir la sort de poder assentar bé la seva casa. Els pares d’en Ludi, La Nan i família que viuen on feien abans els seus avis, en Joel, l’hereu de Can Closes que ara es diu l’Era de les Bruixes, un bar de racons íntims i tranquils, la casa del seu germà petit que els d’abans hi tenien un lleó i pudé algú més.
Pel que fa als promotors savis, doncs res. Res perquè són ells que si aquella astracanada l’haguera fet jo ja estaria embargat, engarjolat i públicament escarnit.

Les postes de sol des del menjador de Can Bombeta

He vist en Boix passar pel carrer del Canat des de la finestra de casa d’en Bombeta i m’ha vingut al cap que encara no sabem res dels porters de l’Atlètic. No en tenim cap notícia però, tot i així, ja hem decidit que, aquesta temporada, veurem una bona colla de partits des de la perspectiva del menjador del nostre amic, convertit des d'ara en un part de Xisca de Gardi. Que consti en acta sense cap falta d'ortografia. De Can Bombi estant, el sol es pon al darrera de les primeres muntanyes de la Garrotxa i espetega, per sota, al sostre de núvols que el vent li posa al cim cada dia. I la claror va marxant, sense pressa, per anar a fer un vol a l’hemisferi Sud. Però l’hemisferi sud no té ni punt de comparació amb la comarca. I és per això ens torna cada dia, com la Teisa que ve d’Olot. A l’hivern, una estació en la que, incomprensiblement, la llum s’estima més baixar per il•luminar altres latituds en comptes de quedar-se amb nosaltres, haurem de venir a dinar a Can Bombi faci sol, plogui o nevi. Però d’això ja en parlarem un altre dia.
El que és important és que la directiva prengui una decisió immediata sobre els fitxatges per a l’any vinent. I que dels diners no se’n preocupin perquè no en té ningú. Les condicions són unes altres. En alguns clubs a prop de la capital, demanen jugadors que sentin un plaer definitiu quan estiguin escrivint paraules amb accent, com ara dóna o trascantó. A l’Atlètic la cosa va diferent perquè l’accent el portem a la lletra del mig i és una e emfàtica com una casa. Per formar part d’aquesta nostra plantilla s’han de tenir ganes de disfrutar jugant, menjant, bevent i sortint, que són les potes del futbol modern. Complir aquests quatre manaments, fent una mica de bondat, la nit abans, quan juguem contra el Camós, el Porqueres o el Chabab, és la resposta al sentiment atlètic. O, com a mínim a una part. Una part molt important, en qualsevol cas, i perdonin la insistència.
Hem de cobrir diverses posicions però ens és una mica igual quines posicions siguin. A l’Atlètic, l’ordre tàctic és una formalitat inútil. I això també ens és indiferent. Tan ens aniria bé un davanter d'àrea com un carriler de banda dreta. O un central esquerrà i un mig centre corpulent. I un mig volant dret? Aquest potser sí que ens convindria, sobretot ara que tindrem gespa. De plàstic però gespa al capdavall. I gràcies! A nosaltres, sigui com sigui, mentre el camp es vegi verd ens va bé qualsevol cosa. Però que fitxin aviat perquè en Samora no es pot quedar tot sol. En Samora és un persona excel•lent embotida al cos de dues persones excel•lents i és atlètic no perquè tingui el sentiment sinó perquè en forma part d'una manera indispensable, dràstica i radical. El volem per tota la vida i, si no pot ser, que sigui per molts anys. Visca en Samora i Amunt l’Atlètic collons!! (però que ens portin un porter, per l’amor de Déu)

Han despatxat en Serra

Ja és veu que el president del Girona no hi entén pa' ben re de fútbol. Com que no hi entén pa' ben re ha despatxat l'Albert Serra. Nosatres ens pensàvem que li posarien una medalla per la magnífica temporada que havia fet. Gent com en Serra ha tret les castanyes del foc a un equip no sobrat de talent i bons jugadors. L'Albert és un central fi, elegant, que sap moure's al camp i, a més a més, és valent. Fins i tot ha marcat quatre gols. No e' pas fàcil que un central faci gols, doncs en Serra n'ha fet i sort n'ha tingut el Girona dels seus gols i del joc. Sense en Serra el Girona hagués estat un equip discret, de bastaix, que hauria enfilat de caps el camí cap a la segona B. Llamamau. El cas és que el president l'ha despatxat sense donar raons. S'ha de ser lluç. Si despatxes algú, almenys explica't i busca alguna causa convincent. Ha dit que quan es despatxa un jugador no cal donar explicacions. S'ha de ser vestrús i papanates. En Serra és un dels nostres i volem raons, explicacions, causes convincents. Del contrari exigim que surti aquest carcant i demani perdó a la concurrència. L'Alcalde de Banyoles l'hauria de trucar i exigir-li disculpes en nom de la nació banyolina. Estem afectats, ja ho veieu. Un noi com en Serra no es mereix ser tractat com un parrac que baixa rec avall. Si ells no el volen, nosatres no els volem a ells. A fe de Déu que no tornaré a Montilivi mai més i com jo serem més de trenta o quaranta mil. El camp quedarà buit. Buit del tot no: sempre hi haurà un gamerús que mirarà el partit sense entendre-hi re. Ben re. Encara hi ets a temps de rectificar i treure els peus de la galleda. Però et queda poc temps. Des de d'aquí demano al nostre president de part de bo, en Tià Estany, que corri a veure en Serra. Si cal buscar calés sota les pedres perquè l'Atlètic li pagui la fitxa, els buscarem. Quin desastre, no me'n sé pas a venir.

En Miquel Duran

Proposo que ens guarnim amb les calces de menjar fideus, l'americana que tenim per cobrir tots els casaments i aquella corbata de l'avi i fem fila tots a can Podium. En Quel Duran ens veurà arribar com una comitiva de pabordes i es pensarà vés-a-saber què. Però el que anem a fer és a recordar-li aquell porter àgil que va ser, àgil com un gat de carrer, capaç de sobrepassar l'altura que Déu li va donar i arribar a alçades impossibles. Li recordarem que va ser un porter valent com els que sortien sense mirar prim, com els que no temien coces ni pilotassos, li recordarem que ja el vam veure jugar al pati de l'Acadèmia, al llavors camp de futbol vell fins que ho va ser el que ara és, li recordarem que el vam veure jugar en blanc i negre per la tele, molt poc però el vam veure jugar. Li recordarem els cromos on sortia, li recordarem el que fardàvem els de Banyoles dient que coneixiem el porter de l'Espanyol encara que fos l'etern suplent per injustícies de la vida. En Quel mig riurà i preguntarà : "d'on sortiu i a què ve tanta raspallada? Que voleu un meiba a meitat de preu? Llavors, amb tota la solemnitat dels representants que som del nostre club, li farem l'oferta o li farem el prec, o li posarem la pistola al pit, o el cargolarem de debò: "Quel, has de ser el porter que espera l'Atlètic". Ell respondrà que ja té una edat i llavors li respondrem que en Dino Zoff va jugar fins molt tard i que l'Iribar encara podria parar un penal. Els bons porters, els grans porters, no es passen mai. En Quel es gratarà el cap, mirarà el rellotge simulant tenir pressa i dirà "es que m'enganxeu amb la botiga plena, no podeu tornar demà". I esparem la resposta amb l'ànsia dels qui saben que un sí d'en Quel Duran serà la porta de la glòria que aguarda més enllà del camp del Canat. Amb En Quel Duran escriurem els somnis de demà. "Visca l'Atlètic, Sempre Més i Mai Menus."

L'Atlètic busca porter

La cosa és com un mal d’estòmac de bacallà. L’Atlètic busca porter, la llista és curta, els possibles són escassos i el temps es va acabant. En Soldevila està retirat; en Quel Duran té molta feina a la botiga; el de Ca la Pilar del Rec no pot i en Jorquera, com que és de Bescanó, ens sortiria massa car. Hem de pensar ràpid. Necessitem un porter que s’adapti a la ciutat i que estigui disposat a encaixar un mínim de gols per temporada. En Jep ha entrenat tot l’hivern amb nosaltres. Ell vindria però és de la junta del Maià i va lligat de mans i peus. En Suquilla, dels Sucarrats de tota la vida, tampoc no el tindrem mentre hi hagi vida al FS Banyoles i en Masdeu, el de Mata, plega del Camprodon, però se’n va al Sant Miquel perquè hi juga el seu cunyat. Hi ha pesat més la germana del cunyat que el cunyat mateix però val més que no hi busquem raons. Diguem que hi va per qüestions familiars i deixem-ho aquí.
En Nito Malagón seria un porter perfecte per l’Atlètic. És casat a Banyoles, coneix la casa i té la confiança de l’equip. Llàstima del genoll. Seria un perill, per qui el portés, jugar amb un genoll tan atronitat com el d’en Nito. Però la lesió no és tan preocupant com la possibilitat que en Samora quedi d’únic porter de la plantilla. En Samora és una promesa però la cosa va per llarg i en Quer ens anava molt bé. Ara en Quer ens abandona i el silenci de la directiva ens posa una mica neguitosos. Vet aquí d'allà on ve tot.
I en Font? Quin Font? Un que té un Clio negre, que també havia jugat amb el FS Porqueres i que és amic d’en Pere Masó. En Masó que havia treballat amb en Bombi, el nostre lateral dret, que ara s’ha traslladat a viure al carrer del Canat, ben bé a davant del camp Vell, a tocar del córner de Can Quim del Rec, gairebé mamant paret per paret amb la casa nova d'en Quel. En qualsevol cas, en Font potser no ens convé perquè porta massa embolic tot darrera. Tanseval, fet i fotut ens convidrà qui la directiva vulgui. Nosaltres soms gent vulgar i ens entretenim amb un pal i una baldufa. Només sabem anar pels bars i acabar les discussions amb un clamorós Amunt l'Atlètic collons!!

Petardus

Ja s'acosta el temps de revetlla i comencen a sentir-se els primers petardus. A mi això dels petardus no em carda gaire gràcia. Més aviat em toca la pera sentir-los a totes hores i a tots moments. A les concentracions públiques d'aquests dies ja no solot anar-hi per por a trobar-me algun gamerús que ho faci saltar tot. Però quan era vailet la cosa era diferent. No hi havia cosa que m'agradés més que anar a comprar petardus a Can Saguer, botiga que dispensava bona part de l'artilleria, dinamita, pòlvora i demés explosius per les revetlles. Sortíem de Can Saguer amb els petardus embolicats amb paper de diari, a vegades embolicats amb el boletín de la Guardia Civil, i anàvem cap a casa per classificar i començar a fer servir els explosius. Hi havia les bombes xines que era un petardu que llançaves contra el terra i feia un pet sec i rotund, inofensiu, era un entreteniment. Després hi havia les piules, que eren de color verd, i que fan un so més viu i són una mica més punyeteres. Hi havia els coets, les bengales. I finalment hi havia el rei d'aquells temps: el cèlebre carmelu. Un explosiu fantàstic amb un so atronador, que fonia les orelles, i a més tenia una eficàcia demostrada. El carmelu era un petard que no el podies pas encendre a les mans perquè la metxa era curta i quasi no et deixava temps de llançar-lo. L'havies de col.locar a les parets, o al terra i encendre'l. Llavors havies de procurar cardar el camp com més aviat millor. Hi havia vegades que la metxa era una mica humida i costava d'encendre. La metxa s'havia apagat aparentment. Era una trampa considerable. Perquè t'hi tornaves a acostar confiat i llavors el carmelu petava davant dels nassos. Recordo un animal d'amic meu, no diré pas el nom perquè a Banyoles tots ens coneixem, que al carrer va trobar un carmelu sencer però quasi sense metxa. Va dir que l'encendria. Jo el vaig avisar que la metxa era tan petita que només d'acostar-hi l'encenedor ja explotaria sense donar-li temps a apartar-se. Ell marrà que volia encendre'l. Els altres ens vam apartar per si de cas. Tal dit tal fet, el noi va acostar l'encenedor en aquella metxa inexistent i en dècimes de segon tot va fer un pet com un aglà. L'irresponsable és viu de miracle i se li va quedar una cara d'estupefacte i commogut, d'espiritat i de gamerús. A més en intentar estúpidament fugir de l'explosió es va fregar el braç contra la paret quedant-li unes esguerrinxades de deu n'hi do. Per tant, Xisca de Gardi recomana seny i no cardar l'ós. Un atre cosa és en Samora que és dels diables i que necessita el foc com els pans de quilo que es fot.

Viatjant i ambaixador

En Toni Molera m'ha passat a veure. És sorprenent això de Xisca de Gardi, un blog que va néixer de part de riure, i que després acaba essent de part de bo. En Toni m'ha vingut a veure arran de Xisca i arran de Xisca hem refet els vincles d'una antiga coneixença entre famílies. Banyoles, ho hem dit un fart de vegades, és un País d'Entreparents i gent arrelada a la coneixença i a l'amistat. La família d'en Toni i la meva ja es coneixien del temps que vivíem al Carrer Nou, ells a tocar Can Finic i nosatres a Can Puig. Després els Molera i la meva família es van desplaçar a les Cases Barates i van anar a viure just a tocar. Avui molts anys després un tercer veïnat ens empara, ens relaciona, entreteixeix la vella i poderosa amistat. Aquest veïnat és la suma de la gent de pagès del Carrer Nou i la gent fabril de les Cases Barates, o sigui la gent a peu pla, i es diu Xisca de Gardi. Xisca, contra els que alguns pensen, no és d'una sola persona, ni de quatre esverats, és de tothom i per tothom. La gent nostra i la gent coneguda dels nostres. La gent veïna dels nostres i la gent entreparentada amb els nostres. Xisca de Gardi és l'Esteve de la Ferreteria Puig i els del sopar de Sant Martirià, la gent del barri de les Rodes i els que paren la fresca al carrer Nou, la gent del Monestir i de la Rajoleria, la gent de les Cases Barates i les cases de Mata, i tots els que soms de Banyoles i vivim fora però mantenim l'arrel i sabem d'on venim. En Toni Molera, per suposat, és dels nostres perquè fa d'ambaixador i viatjant d'aquest camp una mica ermat que és Xisca de Gardi. Com sempre només ens queda el dogma de fe: Visca Nosatres i els són com nosatres.