En Vili

En Lluís Vilà, Vili, és l'artista oficial de Xisca de Gardi. Ell i uns quants més, és clar. Vet aquí. Ahir estàvem repassant l'estat del món a la terrassa del Passeig amb el Gallegu i en Lluís Carbó quan, de sobte, va aparèixer procedent dels seus boscos i de la seva república autònoma el gran Cabanyes. S'assegué uns instants i encengué alguna pipa. Va comentar-nos que fa poc ha alçat una nova escultura en el seu bosc. No para quiet, la criatura. El cas és que va dir-nos que se n'anava per veure una inaguració a la galeria d'en Vili. Nosatres ens hi vam afegir perquè tampoc teníem massa re a fer. El Gallegu, en Xicu i jo vam anar, trico-trico, cap a la Galeria de la Plaça. L'exposició no ens va fer ni fred ni calor. Però el més interessant era al fons de tot. Vaig veure en Vili i uns quants quadres de la seva penúltima creació. Està fi, el puta. Uns quadres fets a partir d'una tela d'hospital de Toquio, amb relleus i formes que més aviat em feien angúnia. En Vili xerrava i s'explicava, a diferència de molts artistes que fan l'ou i no saben dir si és ou o castanya, en Vili s'explica, i des del seu cap clar ens va donant anotacions de cada quadre. Després de parlar amb en Vili vam travessar l'altra exposició i ja res podia captar la meva atenció. L'artista era a dins, al fons de tot.

Camp de blat amb teises i roselles

A l’oficina de la Teisa hi ha una fotografia que penja de la paret de la dreta: una corrua de vuit o nou teises plenes a vessar –de fet viatgen més passatgers instal•lats dalt al sostre que dins els cotxes. Van per un camí estret, entre camps. Lluny, al fons, hi ha una casa blanca però no es veu cap altre edifici. Tothom sembla feliç.
On deuen anar? –ens preguntem. No caurà algú de la baca, al primer revolt? El fotògraf, s’anirà també amb ells quan acabi la seva feina? I, ja posats, de quina marca deuen ser els pneumàtics?
El més lògic, si volem resoldre aquestes qüestions, és iniciar una discreta investigació a la mateixa finestreta de la Teisa. No serà difícil trobar algú que ens informi complidament de: a) data i autor del document; b)lloc de la seva execució; c) destí dels alegres passatgers, i d) nom, ofici i parentiu proper dels que van més endavant, fàcilment identificables. Annex: pneumàtics Pirelli, probablement recautxutats. Un cop recopilades aquestes dades es pot donar per finalitzada la investigació amb èxit i passar a altres assumptes de caràcter més pràctic. Això és el que faria una persona normal, assenyada, madura. Jo, no.
Jo el que faig és quedar-me palplantat davant la fotografia, lleugerament inclinat cap endavant, ulls i boca oberts, sense parpellejar, fent nosa als que intenten comprar bitllets. Indiferent a les queixes, persevero en aquesta actitud fins que noto que se m’ennuvola el cap i em regalima el llavi inferior. Poc a poc, la fotografia, que és en blanc i negre, comença a agafar color. Desprès sento, com venint de lluny, la fresa dels motors, el xivarri i les rialles dels viatgers, la remor del vent, el cant dels ocells, la escalfor del sol i una bravada a gasoil que, curiosament, no espatlla l’escena. Ara em demanen la presa, em diuen que m’afanyi i jo plego el trípode, recullo la càmera i m’enfilo a la baca de la primera teisa, que es posa en marxa a pas de bou, seguida per les altres vuit i tothom es posa a cantar ‘la cucaracha’; em passen una bóta de vi i faig un trago llarg, conscienciós, profundament sincer, fins que algú em recorda que la bóta no és meva i el vi és de tots. Canto una estona ‘la cucaracha’ amb gran sentiment. Després li pregunto al meu veí de baca on anem exactament i ell es sorprèn i em diu que si se m’ha oblidat que avui és 18 de juliol, festa gran, commemoració del glorioso alzamiento nacional i que els patrons lloguen les teises per tal que tothom vagi d’excursió a celebrar-ho com Déu mana, la cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar. Aleshores em poso dempeus sobre les barres de la baca, amb gran perill de caure, i proclamo a crits la inexorable caiguda del règim, la legalització dels partits politics, la llibertat de premsa, l’estatut d’autonomia –i no un, sinó un i mig– las lleis del divorci, l’avortament i el matrimoni homosexual, tot això i més, en un futur proper, cosa de pocs anys, la cucaracha, la cucaracha, perquè em tires de la màniga, que collons passa, que seguis i callis, imbècil, si no saps beure no beguis, vols amargar-nos la festa a tots, desgraciat? Com que ja m’he cansat d’anar al davant, salto temeràriament a la baca de la segona teisa on viatja una noia amb vestit blanc i ulleres de sol que no em deixa concentrar-me en res fa estona i sec al seu costat, la cucaracha, la cucagacha, no t’havia vist mai, d’on ets, no seran Dolce&Gabbana, les ulleres, no sé de què em parles, tots els homes sou iguals, somriu i quan somriu el cap em rodola i sento una escalfor que em puja i em baixa, la cucaracha, arribarà un dia no gaire llunyà que les noies aniran amb les faldilles per mitja cuixa i els sostenidors per fora i tothom ho trobarà normal, si m’has de faltar al respecte més val que marxis, verro, la cucaracha, la cucaracha, i totes les teises tindran aire condicionat però estarà prohibit fumar i anar a la baca, tu estàs boig?, boig per tu, no veus que intento dir-te que t’estimo?
Aproximadament en aquest punt és quan em solc adonar que he agafat la teisa equivocada i estic anant cap a Olot i no cap a Girona i, en una decisió valenta i arriscada, em baixo a Argelaguer. Argelaguer és molt maco, però la teisa cap a Banyoles trigarà una hora en passar, em diu una senyora gran, amb bastó i rebeca. Mentalment, li poso unes ulleres de sol, li trec cinquanta anys, li poso un vestit blanc i li trec el bastó i la rebeca. És ella, no hi ha cap dubte. Feliç com un gínjol, entro al bar i em prenc una cervesa.
Aquesta actitud a la vida no m’ha reportat mai cap benefici econòmic ni social, ans al contrari. Però m’ha permès viatjar molt, visitar llocs recòndits i oblidats, conèixer gent excepcional i viure tòrrides aventures amb dones increïbles, embriagadores, tot sovint inexistents. No veig cap motiu per esmenar-me.

Els artistes

El pare m'explica històries fascinants sobre tres personatges que trebaiaven amb ell a Can Trui. Els estirats ara de Can Trui en diuen Indústries Coromina, però a Banyoles sempre n'hem dit Can Trui. Vet aquí. El cas és que aquests personatges es deien Siset, Felip i Jep Gros. Resulta que aquests tres personatges, poc després de la guerra, van contactar amb uns estudis de cinema de Barcelona. Per tant, estem parlant d'un intent banyolí d'acostar-se al món de la fantasia molt abans que el director comercial triomfés. En Siset, en Felip i en Jep Gros es van acomiadar dels companys de feina i de l'amo, el Senyor Lluís. "Senyor Lluís, ha estat molt bé això". El cas és que quan es van acomiadar, els de la fàbrica es van cardar un fart de riure. Ja veien què passaria però ells, joves com eren, ja es veien tornant a Banyoles fins el dia de l'estreno al Cine Victòria. Van anar a Barcelona tot refets, pensant que el món, ai senyor, es vinclaria als seus peus. En aquestes que van anar als estudis i algú els hi van preguntar què volien fer. En Siset va respondre que pel.lícules de riure. En Felip va anar més lluny i va oferir-se amb tot el seu ventall de possibilitats i va respondre "jo puc fer pel.lícules de riure, pel.lícules de força o coses com cardar-me daltabaix d'un roure". L'home va apuntar els oferiments dels potencials artistes i va dir-los que ja els avisarien. Els artistes van esperar i esperar, i cansats d'esperar se'n van tornar a Banyoles. Si haguessin triomfat, el cine els hauria espatllat. I van tornar a Banyoles per adonar-se que l'única fàbrica de somnis del món està situada a tocar l'Estany i es diu Banyoles i és el nostre més estimat país petit.

Can Mas Colom

La Casa de Can Mas Colom està situada a la part final del nostre Carrer Nou, a banda dreta venint de Santa Maria. Els de Can Mas Colom, com bona part d'aquell carrer, eren pagesos i hortolans. Vet aquí que un dia, suposem que pels volts de setembre, els de Can Mas Colom traginaven semals de vi. Tenien la burra estacada a fora al carrer. Una burra grossa, lluenta, feinera. Els de Can Mas Colom es van torbar a xerrar a mitja feixa. Era ben normal, llavors, perquè la gent feia la feina però sense presses, sense cronòmetres, sense patir per albarans i noses. Es van aturar a xerrar amb la típica romaguera que rondava pels carrers per entrebancar una mica. Suposem que parlaven del vi de l'any, de la calor que havia fet a l'istiu i de quatre grilleries més. En aquestes que la burra estacada es va deixar endur per la flaire de les semals. L'animal devia tenir set d'estar-se estona parant el sol a mig carrer. I en aquestes que es va amorrar a la semal i va començar a xarrupar fort. Els atres vinga a xerrar. Fins que, de cop, la burra va començar a fer l'òs, vinga a fer esses, a caminar guerxo, a treure la llengua com si vingués malament. El de Can Mas Colom, pobric, es va espantar pensant que la burra havia agafat un mal lleig i va començar a cridar "ai que la burra ve malament". Però l'altre, la romaguera, advertint l'autèntica naturalesa del mal va dir "no tinguis pas por, la burra duu un bon gat". Vet aquí que hi ha contrades que diuen que "un dia un burro va tocar una flauta" a Banyoles podem dir que "un dia una burra es va engatar". El pare encara explica la facècia, no sé si e' pa' vritat, però còmic sí que ho és.

Novetats atlètiques

La directiva de l'Atlètic es mou i això ens satisfà. Sembla ser que els moviments de la direcció esportiva s'encaminen cap a la contractació de jugadors amb carisma. I si no hi ha res de nou, en Pep Pla, el germà del nostre davanter Met, farà la pretemporada amb l'equip. Encara no se sap si anirem a Pujarnol o a Sant Bartomeu, però la pretempporada es farà i en Pep serà amb nosaltres. Ara bé, en Pep fa temps que no es mou i els dubtes són oficials: la presidència-tot i que encara no hagi aparegut per donar explicacions- dubta de la seva forma física i la cosa és que podrem estar contents si en Pep aguanta sense suport mèdic fins al sopar de Sant Martirià. Les coses són com són i ens hem de conformar. A vegades, sostenir una filosofia coherent exigeix sacrificis a les palpentes.
També hi ha notícies d'un tal Pitxi, de qui no sabem exactament com s'escriu el nom. Tanseval. El fitxatges d'en Pitxi està difícil, no està gens clar. Primer, perquè té mainada i les obligacions familiars l'atenallen una mica. I segon, perquè les males llengües, que sempre arriben dels extramurs de la comarca, diuen que és una mica ganduls. Per ganduls ja hi soms nosaltres i ja no hi ha lloc per a ningú més.
La hipòtesi més aproximada a la realitat ens encamina a parlar d'en Codina. En Codina és el nostre Iniesta particular. I és per això, i per res més, que la directiva no ha volgut trucar a Can Barça per demanar-ne el preu. En Codina té un genoll fotut, com en Nito, i la temporada passada no ens va poder ajudar gaire. És ara que ens ha de donar un cop de mà. El gran Codina ja té lloc a l'Atlètic pel sol fet de carregar un cognom com el que té. Codina és el cognom d'un nostre amic de part de bo, en Joan, de qui Xisca de Gardi en parlarà amb tots els honors i el màxim respecte un dia d'aquests. Allà on érem. En Codina del genoll fotut, té un amic que es diu Mitji. I en Mitji ja és un objectiu prioritari. Estem parlant del golejador del Navata. És un home de bé, és dels nostres i ja hi hem sopat. La cosa va pintar molt bé. És una mica fred i sembla que no s'esforça però ens és ben igual. En Mitji serà de l'Atlètic jugui bé o malament. Només hem de saber que és capaç de cridar a pulmó obert: Amunt l'Atlètic collons!!

Sifons

S'ha de tornar a engegar la indústria del sifon que no s'hauria d'haver perdut mai. Ara circulen uns refrescos que són papadinerus, una mandanga, líquids que no treuen pas la set. El sifon era refrescant i combinava la mar de bé amb tot. A la tele veiem que del sifon en deien soda, que era una paraula molt tibada i postissa, i de tant tibada i postissa acabava semblant una altra cosa. El sifon, ben fred, treia la set i pessigava els llavis i el pal.ladar. Quan apretaves aquella llengueta se sentia un xarbot com si un buc d'abeies anés a sortir de dintre l'ampolla. La mare sempre explicava històries de sifons que havien explotat amb conseqüències gravíssimes per les víctimes. La mare sempre tenia històries rocambolesques per qualsevol cosa. El cas és que el sifon era una indústria local, castissa i fabulosa. Es portaven els sifons amb unes caixes de fusta que encara els feien més especials. Els que se'n duien la palma eren els de Can Plami, una casa de referència, notable, important, cridada a fer grans coses fins que les multinacionals van entrar com cavalls sicilians en el negoci de treure la set. Però tinc a casa altres marques d'ampolles que guardaven els pares. Marques amb noms peculiars com "la gremial" o noms que pretenien introduir-se a les cases com "la familiar" o marques que prenien un aire internacional com "Sanmy". Però els sifons de Can Plami van passar a la posteritat per ser a tot arreu. A Can Bernat és dels pocs llocs on es pot acompanyar l'àpat d'un bon trago de vi amb sifon. Una beguda sense precedents, determinant, imprescindible. El vi, sigui quin sigui els seus orígens, pren amb el sifon un gust estovat, mineral, païdor. El vi és rebaixat per convertir-se en un beuratge enjogassat i lleument traïdor. Perquè enganya al consumidor pensant-se que és només una beguda refrescant quan, en el fons, té una càrrega alcohòlica embardissa. El sifon s'ha de recuperar i s'ha de convertir en la beguda definitiva dels vermuts, amb vermuth de granel, i dels àpats amb vi d'estar per casa, o per beure a mitja tarda un cop busquem una mica de refresc a la nevera. El sifon no havia d'haver marxat mai dels nostres instints més substancials. El que ha vingut després o bé és un destorb o bé provoca caparrassa. Vet aquit.

A Banyoles no sap fer calor

Ja arriben els dies que la calor ens rebenta. La gent no camina: vaga pels carrers com esperits fantasmals, els que carreguen alguna cosa fan cara de penintència. La gent va vestida de qualsevol manera: pantalons curts, samarretes suades, sandàlies o xancletes. Es un istiu de carrers agònics, esparracats de sol, on l'única franja d'ombra és per on deambulen els estripats vianants. Tothom parla de fer vacances i tothom diu que està cansat, fart, fastiguejat. Tothom anima tothom dient que fa molta calor i que podé demà encara en farà més. Tothom comenta coses que ha sentit dir i que "la calor no es pot pas suportar i que abans no en feia pas tanta". La gent es fica dins les cases i posa el ventilador i es queda una estona immòbil veient com aquell trasto volta i volta removent l'aire calent que hi ha a totes les cases. La gent beu cervesa i s'excusa que fa calor i sol beure tantes cerveses com a l'hivern. La gent obre les finestres perquè passi corrent d'aire i mira desconsoldament cap al cel d'un blau estuba o d'un blau canícula. La gent posa les notícies perquè el beneit de l'home del temps l'informi de les temperatures brutals i de les humitats inhumanes. La gent repeteix allò de "on anirem a parar" o "poca sé pas si ho aguantaré, tant tant". La gent s'espatarra al sofà i es ventaia amb el Punt. La gent es descalça i mira els ciclistes de la tele i xarrupa més cervesa que ara ja és tèbia però que "passa la set, vos que t'ho digui". La gent obre més finestres i si pogués obriria envans. La gent puja cap a fer nones i descobreix que al pis de dalt fa més calor. A l'habitació sempre fa més calor i quan arriba la nit no bufa ni un bri d'aire. La gent es rebolca pel llit, es ruixa amb aigua fresca, es treu la samarreta i acaba dormint sobre el mosai o sobre els rajols. La gent a l'endemà dirà que no ha pogut dormir, que la calor aquest any és molt emprejadora. La gent que pot s'instal.la l'aire condicionat però agafa unes calipàndries considerables, llavors té fred mig estiu perquè té febre i de tot. La gent es passa els dies suant, emprejada, renegant, protestant, no cardant re, bevent el que sigui, dormint poc, trebaiant poc, fent poques vacances. La gent comença a canviar d'humor quan ve el setembre i arriben les primeres factures importants: la instal.lació de l'aire condicionat, la carregada de la llum, els llibres dels nens, el viatge a la Vall d'Aran, les cerveses i els llibres del nen. Perquè sempre hi ha un nen que compra llibres de text. La gent està feliç perquè l'istiu és fora i perquè a Banyoles no sap fer calor, i després descobreix que ja ha passat un any i que les factures són una nosa i un maldecap. I que això, fa massa calor per seguir pensant, vos que t'ho digui...