Pel broc gros

Avui em ve bé parlar de política i economia. El caganer, figura entranyable dels nostres pessebres, mostra de forma didàctica la postura òptima que ha d’adoptar un ser humà per fer de cos. El millor lloc és el bosc: eixarrancat a la gatzoneta, a l’aire lliure, sentint com canten els ocellets. Glòria divina. Res a veure amb un vàter modern, tot pedra, vidre i metall, un lloc fred, sense ànima, d'una netedat morbosa, on no pots evitar ser conscient de que el dissenyador et menysprea pel que has vingut a fer. En aquesta atmosfera opressiva, els budells –vísceres molt susceptibles– no poden resistir el complex de culpabilitat i s’estronquen. Alguns d’aquests locals estan equipats amb música, a sobre. En aquests casos és habitual l’aparició de mareigs, seguits de nàusea i, segons quin tipus de música, vòmit abundant. Davant aquest quadre, el més recomanable és sortir immediatament a respirar aire fresc –amb els pantalons previngudament apujats– i intentar perdre’s el més aviat possible entre la multitud.
El bosc en canvi et rep amb els braços oberts, amb un somriure de complicitat, fins i tot d’agraïment. Al cap i a la fi has vingut a alimentar els seus fills. Allà et sents part de la natura, un més entre iguals; saps que, del producte del teu esforç, se’n traurà un profit, que no es perdrà miserablement, claveguera avall.
De fet, tots hem d’anar de ventre i això vindria a ser la base de la democràcia, més o menys. Però, en comptes d’acceptar les coses tal com són, sempre ha d’aparèixer algú que vol veure-hi un negoci. En conseqüència, acabem fabricant estris absurds que fan penosament complicat allò que hauria de ser joiosament senzill. D’això en diem ‘crear riquesa’. I aquest seria el principi de l’economia, vet aquí.
Merda, segueix ocupat.

Gratacós el patriota

Gratacós era el nostre seleccionador però se n'ha atipat d'aguantar els miserables de la federació catalana de fútbol. Gratacós se n'ha afartat de muntar partits de costellada que només serveixen perquè els capitostos de la federació tinguin un dia de glòria provinciana. Gratacós era massa elegant per servir aquests senglars. Gratacós parlava bé i tenia un deix entre garrotxí i plaestanyenc, un deix suau i dolç que li dóna la seva condició de fill de Sant Ferriol. Els de la Federació, en canvi, parlen com si estiguessin en una timba, com si sortegessin un pernil, com si estiguessin paint un "cochinillo de Segovia" menjat sense mastegar. En Gratacós era murri, espavilat, sap de fútbol i al cim és un patriota. Massa bo per certes companyies del futbol. Per això plega, fart i avorrit, tip. Ofertes no n'hi faltaran. El substitut de Gratacós, d'un home dels nostres, d'un fill de Sant Ferriol, pot ser aquell holandès ordinari que parla malament fins i tot l'holandès. Un home que sembla que de la boca encara no s'ha tret el xupa-xups. Un home que porta quaranta anys al nostre país i encara és hora que li sentim "bon dia". Els de la Federació, els de la timba, diuen que estan negociant amb l'holandès la seva contractació. S'ha de ser gamerús per creure-s'ho. Negociar què? Què s'ha de negociar en una selecció condemnada a un partit de costellada a l'any i a un entreno de tràmit a l'any? Diu que l'holandès no cobrarà pas re. Malament rai. Seria millor que digués què vol cobrar, i que estigués per escrit. L'holandès és el que falta pel duro, per una federació esquifida i empetitida, capitanejada per homes provincians al servei d'Espanya, per una federació que l'únic horitzó que té és aconseguir un partit contra l'Alto Volta i marejar la perdiu, i cobrar les entrades a preu d'or perquè els vailets tinguin un somni tan efímer com enganyós. L'holandès és el que faltava: parla foraster, no se l'entèn i fa anys i panys que va decidir retirar-se del futbol. Al cap i a la fi, el millor seleccionador per la federació regional. Visca Gratacós i Visca Nosatres i els que són com en Gratacós i com nosatres

Sport Mòbil

Les fires que venien per Sant Martirià tenien una estrella: l'sport mòbil. Allà hi vam deixat cabassats de calés. L'sport mòbil era un remolc de camió ple a rebentar de tota mena de màquines. Era la prehistòria de les wiis, les plays i tota la mandanga. Les màquines eren un Barreiros, eren enormes i pesades, eren estàtiques i els mandos eren rudimentaris i les pantalles eren en blanc i negre. Els dibuixos que sortien semblaven de part de riure. Hi havia un joc d'avions de la primera guerra mundial que s'hi havia de jugar amb dos participants, cada jugador feia enlairar l'avió rudimentari i el situava en un cel de núvols de dibuixos animats. Allà començava una batalla aèria amb que emulaven el Baró Roig i els seus rivals anglesos. No hi havia tres dimensions, ni efectes, tot era molt silvestre i molt pedreste, tot era molt i molt rudimentari. Al cap i a la fi, totes les màquines mostraven el mateix joc amb petites variacions: podies canviar els avions del Baró Roig per tancs de la segona guerra mundial, o per pistolers del far west. Totes les partides s'assemblaven i en totes hi havia emoció i rivalitat. En Portbou, en Pep de Can Blat de Coure, en Fito, en Xavi, en Jan, tots plegats renegàvem ferros i claus perquè no ens agradava perdre i tot seguit ficàvem un altre duro a la ranura per tornar a començar. L'Sport Mòbil representava l'inici de la festa i quan el remolc plegava veles volia dir que els dies de jocs i partides s'havien acabat. No hi havia res més trist que veure el buit que havia deixat aquell remolc i saber que trigaríem un any sencer en jugar a pistolers o avions de la primera guerra mundial.

Vam anar a veure teiatre

Xisca de Gardi es va guarnir per l'ocasió. Sembla que no però la gent que és ordinària de tant en tant es calça, es guarneix i "hasta fa goig". No vam anar a veure en Puigbó si és això el que us penseu, perquè en Puigbó el tenim massa vist i a nosatres la gent d'Olot la preferim una mica més manargues que aquest noi "de mira'm i no em toquis" i "dispensi senyor em pensava que era un ocell". Total vam anar al municipal per veure què havia preparat el petit de Cal Cisteller. En Pep, el Gallegu, en Mastegatatxes, en Samora i un servidor ens vam asseure desordenadament a les butaques del teatre. Faltava en Puput que el divenres no està per re' i en Vaqueta que el teníem en missió especial per veure com el Director Comercial recollia el premi. L'obra de teatre que anàvem a veure és el que el petit de Cal Cisteller, o sigui l'Oli, ha batejat com Tots soms pops. I no és altra cosa que un amanit de textos d'aquest bloc espolvorejats amb l'art del petit de Cal Cisteller. Ens vam cardar un bon fart de riure i, fins i tot, a en Pep li va agradar. Els actors estan agafant el paper i estan a punt d'arribar a aquell extrem que la meu mare assenyala amb un "ja arriba a trebaiar bé, aquest". Temps al temps. Encara falten uns dies perquè el gratinat sigui complert i perquè l'obra faci una olorassa de canelons de Sant Martirià. Ja sé que direu que d'aquests textos no se'n pot treure gaire res, que són un ordinari que tira d'esquenes, que no sé com pot permetre Banyoles que s'estreni aquesta cosa per Sant Martirià. A nosaltres, tant se'ns en carda. Vols que t'ho digui? El cas és que vam disfrutar com beneits, i en cabat vam agafar el camí cap a Can Xabanet. En Jimmie havia procurat de ficar unes quantes ampolles de Juvé i Camps en fred. El món és això: nits rutinàries pigellades amb estrelles rutilants.

Què és un "banyolí de l'any"?

Aquesta setmana s’atorga el guardó al banyolí de l’any. A mi, particularment, aquest tipus de nominacions em despisten no sabeu pas de quina manera. Jo que em deleixo per rebre algun dia un reconeixement d’aquests, no aconsegueixo entendre el que es demana ni tan sols si m’haig d’anar a apuntar a algun lloc per tal que la meva candidatura sigui tinguda en consideració.
Perquè clar, banyolí de l’any ho devem poder ser tots, penso jo. I més enllà d’aquesta reflexió barata m’agradaria entendre a què es deuen referir amb lo de “banyolí”; De gent nascuda a casa nostra o a més que també hi viu? Gent de Banyoles que ha fet coses grans per ell o gent que ha fet coses grans per Banyoles incloent-hi els fills adoptius de la ciutat? I això de “de l’any”? De quin any, del dos mil nou?, que si és així, s'hauria de dir “el banyolí del que portem d’any” la qual cosa comportaria que tot el que es fa des d’ara fins a les campanades del 31 de desembre no compti per res. Calla, que potser compte de setembre a setembre?
Ja veieu, una cosa tan senzilla com “el banyolí de l’any” i que jo no entengui ni en quin sentit s’ha de ser “banyolí” i de quin tipus d’any em parlen.
Posats a reconèixer coses, es podria fer com es fa en el món del cinema i crear diferents categories amb tres nominats a cadascuna d’elles. El premi al “banyolí que deu més calers de l’any” el faríem entregar a qualsevol dels banquers de la ciutat. “El banyolí més faldiller/a” rebria trofeu de mans del seu sogre, el del més esquenamoll (guardó dels més disputats, sens dubte) s’entregaria a mans des de la butaca estant, per no fer aixecar a dingú. El prèmit al "banyolí que ha retirat més tard durant l’any", entregat per en Japet, es lliuraria a partir de les nou del vespre per no fer matinar al guanyador ni alterar la producció del flequer. Verge santa, si n’hi hauria de trofeus a dar...
Resumint, aquesta seria una forma endreçada de destacar aspectes de la vida banyolina i on el cadascú sabria, des d’un bon principi, a quins trofeus és més propens a optar i disputar-los fins al final. Tothom tindria clar quins serien els adversaris a deixar fora de combat i aquest tipus de guardons no t’agafarien mai per sorpresa, que el personal no va pel món amb discursos preparats per si de cas.

Nosatres sols

Correvia l'any de les tanquetes i l'Operación d'aquest jutge anomenat Garçon. En aquells dies que havien 'gafat uns quants vailets de la comarca (en Ros, en Puigdemont, l'Alemany, en Ferran Ros, en Dalmau i tabé el fill de l'alcalde Rovira) vaig adonar-me d'un fet revelador. La comarca era plena de gent que això d'Espanya li cardava molta al.lèrgia, per no dir altres manifestacions més desagradables. L'alcalde estat de Sant Miquel, l'Esteve, es va treure la cartera i va ensenyar un adhesiu. Duia el mític que se'n vagin amb una silueta de la benemèrita. Estava tot dit. Que un alcalde convergent, descendent del Guerriller Rovira, havia arribat a aquesta conclusió era tota una revelació. Des d'aquella data quasi tota la comarca ha anat tombant cap a l'independentisme: antics carlins i antics liberals, monàrquics de tota la vida, federalistes, regionalistes, fabricants de sifons, manaies que surten per protegir la Verge del Dolors, sardanistes i discjoqueis, veïns i veïnes del carrer Sant Martirià, metgesses, caçadors de gotlles, colles del senglar, pollaires, tractants de bestiar, llicenciats i fins i tot algun exguàrdia civil. Soms tants que no cabem en el padró. Soms tants que ja no sabem quants som. Antes els independentistes es coneixien tots, ara són els atres els qui es coneixen. Per això que estaria bé que aquesta consulta que volen muntar unes entitats de la comarca es dirigís als que volen seguir sent d'aquest espantall que es diu Espanya. Estaria bé que haguessin de sortir ells a votar per comptar-se. Al cap i a la fi, això de la independència al Pla de l'Estany, i a Catalunya, hauria de ser com la innocència. Tots som independentistes fins que no es demostri el contrari. I que votin els culpables i que siguin ells qui hagin de sortir de casa, agafar una papereta, fer cua o no, i omplir la urna. Llavors nosatres ens els miraríem des de les terrasses de la plaça i diríem: "goita aquest vestrús, poca sap pas el que es carda, si el seu avi el veiés!" Com que tot això no passarà, anirem a votar que sí per respecte, devoció, bona educació, visió de futur, amabilitat, record cap als nostres avantapassats, salubritat, fe, decència, estima a la terra que ens ha vist créixer, honestedat, i dues-centes mil raons que ara no em vénen al cap. Xisca de Gardi i tota la seva tropa, per no ser menos, aquell diumenge portarà la pastera d'en Pep plena de paperetes amb el sí. La farem girar orientada cap al cel i quan pari ja serem lliures. Quan la pastera pari de girar, i nosatres deixem de tenir cap rodo, ja serem definitivament ciutadans de ple dret de la millor nació lliure d'aquesta part de món. No importarà que Espanya no s'ho cregui, ells segueixen pensant que la terra és plana i que Amèrica és només les Indies Orientals. Nosatres sols que deia l'Avi i els amics ja ens els triarem via Facebook.

L'Era de les Bruixes

El vespre mana sobre Banyoles. La llum del cel s'ha ecomanat dels colors tràgics de l'Estany. La mandra fa que ens oblidem de les últimes obligacions de la tarda. En Vaqueta, el Gallegu i jo pugem a un cotxe que ens menarà per la carretera de Pujarnol. Verd retallat, muntanyes segades de verd, blau tendre del cel, la tarda s'esfuma sobre nosaltres. Arribem a la trenca de Banyoles Park i pugem per una carretera que tenia oblidada. Aquesta urbanització és un desori dels temps de l'arbitrarietat i l'abús. Clots fondos, esquerdes sobre el quitrà, parcel.les cent vegades abandonades. Arribem a l'Era de les Bruixes i ho trobem tancat. En Feli té aquestes coses: fa la seva, que no l'atabalin, que no l'obliguin a la rigidesa suïssa d'uns horaris. Això sí: una esteleda oneja al vent. A tot volt quatre cases solitàries i silents, ningú enlloc en aquest tros de món emboscat. Els nostres ulls es fixen en el pou. Silenci. El pou de l'antiga casa de Can Closes és un pou maleït. El vell estadant, fa molts anys, va matar la dona i la va cardar daltabaix. Era el cap d'any de fa més de cent anys. L'home va embogir enmig d'aquelles muntanyes tràgiques governades pel silenci. Va colpejar la dona i la va llançar al fons del pou. La mainada va escapar dels ulls enfollits d'aquell home i va anar-se'n a refugir en aquells boscos insondables. Es fàcil poder imaginar l'ànsia i la por d'aquells vailets amagats entre les bardisses i escoltant els crits criminals del seu pare. Coses de les vides tràgiques. Quan explico aquella història ens entra una pressa urgent, ansiosa i entrem dins el cotxe. Tornem per la carretera masegada. En direcció a Camós i els seus paisatges transitables. Bora nit.