La porta comarcal

Estem fent la muralla del Pla de l'Estany. Aquesta no és pas Xina però quasi. De moment hem començat a aixecar el que ha de ser la gran porta d'accés al Pla de l'Estany. Aquests dies tots vosatres haureu vist com a la part de Palol hi ha un remenament d'allò més. Alguns vestrussos es pensen que és un pont pel TGV. Van dats si es pensen que el faran servir pel TGV! Aquesta serà la porta que necessitem per controlar qui entra i qui surt. Perquè aquí entra qualsevol amb l'excusa "vaig a caçar bolets" o "vaig a cardar un vol a l'Estany" i després tot són maldecaps, corredisses i es troben a faltar coses. No. Aquí s'ha de començar a ordenar l'entrada i, en tot cas, fer pagar com en el temps dels burots. Que un va a l'Estany a fer el voleio i no pensa ni fer el gasto d'una grasiosa doncs que pagui, i que esquitxi, què carai. Que un atre diu que ve per fer fotos a Santa Maria o al Monestir doncs, què caram, que apoquini que les pedres es fan malbé i llavors tot són "déus i hòsties". S'ha de fer pagar la gent perquè hi ha una informalitat que tira d'esquenes. Ve gent, no paga i només embrut i carda merder. Si un entra a la comarca per la porta grossa i diu "jo el que vull és anar a dinar a Can Bernat", el guàrdia el que ha de fer és trucar en Jordi i preguntar-li "hi ha un beneit que diu que té taula reservada", que en Jordi ho té tot ple doncs "bora nit i tapa't". Perquè el que no pot ser és que els forasters, a més de ser forasters, omplin les taules dels comarcans, esverin el galliner i després encara es fotin pets a la nostra salut. Ordre, senyors, Ordre. Que ja portem una diada que han entrat a la comarca set-centes persones i l'Estany és ple i a la Plaça jo si quep, doncs es tanca la porta grossa i el guàrdia posa un cartell que digui "ple, collons, ben ple". Total no passa re si no ens visiten o ens vénen a veure, no es moriran pas. A veure si algú perd la criatura perquè no ha pogut venir a Banyoles. Tabé es pot introduir un sistema d'oposicions. Així a Palol posarien tot un reguitzell de taules i cadires i el guàrdia diria "avui només tenim sis places per entrar a la comarca". I la gent vinga a trencar-se els colzes per guanyar aquest magnífic honor. Ens hem de fer valer. Perquè si no ho posem difícil al viatjant, la gent no ho valora. Es pensa que el Monestir és de goma, la plaça Major de cartró i que l'Estany ens l'hem inventat. Que suïn, que somiin amb la fantasia d'algun dia poder trepitjar la comarca, que es passin de pares a fills i d'avis a nets el desfici "ojalà pugui algun dia anar al Pla de l'Estany". I que disfrutin aquests dies que encara ens han de fer la porta grossa perquè quan la tinguem instal.lada, tancarem i s'haurà de trucar per venir-nos a veure.

Xisca de Gardi recupera les sabates

Aquesta mateixa setmana, el nostre bloc exposava el cas d’una mossa que en el transcurs de la celebració del cap d’any va perdre les sabates, un cas que d’atenció prioritària i que ens va obligar a posposar tots els propòsits que preteníem establir amb l’arribada del 2010. Enguany, la llista que havíem fet era llarga i a fe de Déu que tots i cadascun d’ells hagués arribat a bon port. En Mastegatatxes prenia el compromís de donar senyals de vida cada tres dies, a tot estirar. El Comitè d’Orriols no escatimaria esforços en superar la seva addicció d’anar pels carrers tocant timbres i el Llobarro de bosc assegurava que deixaria de fumar o que en tot cas començaria a comprar tabac. Per la part que correspon, jo em veia en condicions de garantir que arribaria al cap d’any vinent havent perdut els quatre-cents grams de sobrepès que carretejo. Els objectius havien estat fixats i segellats amb una encaixada a quatre mans prèviament pringades de gardeles i el pacte només podria ser vulnerat per causes de força major com ho va ser el cas d’una banyolina orfe de calçat en dates de terres freds i constipats malparits a cada cantonada.
Xisca de Gardi va fer una crida a la concurrència i feu pública una directiva d’obligat compliment que forçava a tot aquell qui disposés d’informació veraç respecte la localització de les pertinències extraviades a posar-se en contacte amb la nostra oficina d’objectes perduts. Quatre dies després d’aquesta, ens posem drets, treiem pit, aixequem el cap i amb la més orgullosa de les xuleries us anunciem que ja hem trobat les sabates de la nostra amiga. Donem fe del que us diem mostrant-vos un missatge que hem rebut, novament via feisbuc, d’una xiscagardiana de qui també en preservem l’anonimat.
“Ei bones! ahir vaig llegir l'article de xisca de gardi... i vai veure que algú havia perdut unes sabates... les tinc jo a casa.... la veritat és que no c com van anar a parar al meu bolso, juraria que algu me les va donar... però, bé les tinc... :) no sé si seràn aquestes les sabates que busqueu... amb qui he de contactar?”
Xisca de Gardi ha tornat a mostrar la seva força. Xisca de Gardi no falla mai. La seva efectivitat és tan espaterrant i puntual que a hores d’ara agents federals del Pentàgon estan fent les maletes per agafar un vol secret des de l’aeroport JFK amb destinació al Pla de Martís amb la missió especial d’analitzar la logística del nostre funcionament. Estem començant a rebre pressions. Pretenen forçar-nos a convocar noves crides dirigides a localitzar en Bin Laden, l’Atlàntida i tot tipus d’obres d’art i delinqüents en condició de desapareguts. Els estem esperant. Ens trobaran acompanyats dels nostres abugats per deixar-los clar que la maquinària xiscagardiana no està a disposició de sotileses com la seguretat nacional o el patrimoni cultural. En nostre engranatge només entra en funcionament quan qui realment ho precisa forma part del més preuat tresor mundial, o sigui nosaltres. Xisca de Gardi al servei de la gent de pro. Visca nosaltres, els que son com nosaltres i qui ens retorna les nostres coses!!!

Fum, fum

Bones Festes i Feliç Any Nou! Vinga xampany, música i torrons! Alegria, alegria! Ai, aquestes calcetes vermelles, tan petitonetes! Festa, festa!
Eo, què hi ha algú? Osti, quin silenci tan fúnebre; fa com mitja basarda i tot. Hola. On sou? Collons, quin fred i quin mal de cap.
Quant deu faltar per setmana santa?

Oruxo Xamima

Dinar de Santa Companya a l'Hostal de Sant Miquel: el Gallegu, en Vaqueta i un servidor de vostès i de Déu. Ens hem galdit amanit, pot i tripa, cigrons, mongetes, arròs a la cassola i carn a la brasa. A fora queien volves de neu i per les muntanyes d'aquells encontorns s'hi enfilava una mantellina de boira. La Vall de Campmajor tenia una fesomia esquerpa, feréstega, com ha de ser i està escrit en algun lloc. No ens agraden els climes i els paisatges manyacs, ha de fer fred, ha de ploure, han de caure volves de neu i clavar-se sobre la terra. En Planaferrana s'ha passejat per l'hostal amb la seva armilla de Can Prats Sala. Què seria l'hostal sense la visita a l'hora del cafè de l'alcalde. Riure sorneguer, mirada d'esquilet, bromes suades, l'alcalde és l'autoritat per excel.lència, faci fred, nevi o caigui un xàfec descomunal. Amb Santa Companya hem repassat l'estat dels nostres projectes, tot va bé, tot s'enfila. Hem fet via cap al Terraprim i el Gallegu i jo hem entrat a Xisca. D'allí m'ha lliurat una ampolla de l'Oruxo Xamima. Licor de vida, de la terra, de l'esplendor de Finisterre i dels confins de l'apòstol. L'he col.locat en el seient de l'acompanyat: com ha de ser, un Oruxo Xamima no pot viatjar al portabultos, no pot dur-se de qualsevol manera, ha de viatjar com una persona, amb totes les lleis i tots els drets possibles. Aquesta nit quan a tot arreu neva, gela, glaça, plou abundosament i ens frega el pitjor vent de les Sibèries, quan tot sembla una devastació de tundra, hem begut una copa de l'Oruxo Xamima. El licor d'un groc verdós ha traspassat el llindar dels nostres pal.ladars. Feréstec i alhora perfumat, dur i aromàtic, escalf de la terra i manyagoia festiva. Els gaèlics tenen la seva aigua de vida, els de Banyoles tenim l'Oruxo Xamima: beure dels temples sagrats, recull de totes les herbes, temps de Finisterre, abric en aquestes nits polars. El nostre país és un glop d'Oruxo Xamima, història i vida dels avantpassats, de les generacions que ens han batejat, dels dies feliços dels nostres infants, salut, vigor, i un altre glop de la vida catalano-galega. Monforte és el dotzè municipi del Pla de l'Estany, el tretzè és Barcelona i el catorzè: Galdakao.

Xisca de Gardi, secció objectes perduts

Ahir em vaig trobar un missatge al feisbuc. Com ja deixa entreveure el Comitè d’Orriols, els de Gàrgoles vàrem muntar una petita festa al pavelló per celebrar l’arribada d’un nou any. Res, una reunió íntima d’uns quants milers de persones. Aquest tipus de celebracions acostumen a resoldre’s amb un extraordinari nombre d’intercanvi de pertinences que fa que difícilment arribis a casa amb la mateixa jaqueta, bossa, jersei, xal o corbata amb la que n’has sortit. A diferència de la fira de Mieres, aquest es produeix de forma absolutament aleatòria i involuntària. Si el global de permutes s’efectua de forma compensada i ordenada les conseqüències no han d’anar més enllà d’intentar obrir la porta de casa amb unes claus mai vistes o rebre trucades de desconeguts a un telèfon que no et sona de res. Fets, d’altra banda, que sumats a l’estat de cansament natural i “potser” alguna beguda en mal estat només fan que la consciència es mostri un pèl lenta alhora de adonar-se’n de tal insignificant confusió.
Els problemes més greus vénen quan algú, amb més o menys mala fe, arriba a casa seva amb més jaquetes, mòbils, carteres... de les que duia quan n’ha marxat, cosa que comporta forçosament que algú es trobi en la situació justament contrària i com n’és el cas de la persona que via feisbuc va contactar amb mi.
Tornant al missatge, una mossa de qui no en revelaré la identitat, em comunica que durant la nit de cap d’any va extraviar les sabates. Servidor de vostès que més d’unes xancletes ha perdut al Club Natació i moltes vegades s’ha deixat les botes al vestuari de l’Atlètic, no serà ara qui es sorprengui o garbelli hipòtesis de quines vies poden desembocar a perdre de vista unes sabates en els transcurs d’una festa de cap d’any. No obstant, aquest cas em porta a plantejar-me el meu propòsit per aquest 2010 i que no és altra que el de resoldre aquesta “confusió” intentant restablir l’equilibri d’una sabata per peu.
Vull fer una crida a tota la població: Si algú de vosaltres va veure una persona de quatre grapes amb dues sabates per guants, qui de vosaltres alhora de despullar-se hagués de descordar-se quatre nusos o tingués la sensació de portar uns mitjons massa gruixuts, si algú va veure un parell de despistats/des esmorzant unes espardenyes o situacions quotidianes d’aquesta tipologia, té el dret moral de comunicar-ho a Xisca de Gardi secció objectes perdut. Quedi dit.

Elroytlanphear ens escriu

Es veu que aquest bloc deu ser lligit hasta Navata com a mínim. Perquè ens escriu algú que no l'entenem pas de ben re. Es diu Elroytlanphear i deu ser de Ca l'Elroytlanphear de Navata o podé de Madremanya. La gent es complica la vida que és un contentu. Poguent-se dir Martirià o Xicu, i podent tenir un cognom castís va i es fa dir de qualsevol manera. O i lo més bonic que ens surt amb estirabots que no els entenem pas de cap de les maneres. Ens diu "hello nice" i no sé pas què més i es queda tan pantxo. Amb lo poc que costa dir "què? vas bé, manyac, com et prova, l'any? La família bé, gràcies." I va i ens parla amb una cosa que si no fos que no sabessim que és de Navata ens pensaríem que és inglés. "Hello nice to meet u" ens diu l'Ellroytlanphear i això cap a la part de Navata vol dir que "Gel Ou nais tu mi tiu". Anem a desxifrar la frase: gel és gel de tota la vida, malgrat tabé li podem dir glaç, ou és l'ou de gallina o és l'ou dels baixos, nais és l'abreviatura de nonis que vol dir no. "Tu mi" no vol pas dir re, és per decorar la frase, per fer-la més greixanda. Tiu és l'oncle. La cosa quedaria així: "L'oncle no té pas gel ni ous". Ja sabem que la frase és una mica estranya. Però no em direu que és estrany que ens escriguin des de Navata i es facin passar per inglesos. I a més es busquin un nom tan estrafolari com Elroytlanphear. Són coses de Xisca de Gardi. Qui els entengui, que els compri.

Cap d'any 2010

Vam celebrar el traspàs de l'any gràcies a l'amable hospitalitat d'un senyor de Banyoles: en Lluís Vilà i Vendrell, que a més és un exquisit artista però això ja n'hem fet esment en d'altres fulls. El nostre Ajuntament s'ha entestat en organitzar cap d'anys fora muralles, en el recòndit i més aviat tètric espai de la Draga. La Draga, com és sabut, és aiguamoixos i bressol de temibles bèsties. No ens estranyaria que entre els concelebrants hi hagués el nostre Samora tan avesat a jugar amb foc i a esmascarar-se seguit els dictats del maligne. Nosaltres, gent d'ordre i de llei, vam preferir l'aixopluc de dintre vila per rebre el 2010. Va ser-hi present el bo i millor de Xisca de Gardi- si exceptuem en Llobarro i l'inefable Samora- i vam despatxar-nos un sopar servit, i cuinat, per la destacada joia de la restauració local: Can Xabanet. Del sopar i de la festassa no en donarem detall perquè això no és pas una crònica de paper cuixé. Només descriure la vistosa panoràmica de la Casa del Senyor Vilà: des del balcó s'abasta un tros de la magnífica Plaça, que l'Arquitecte Moner va definir amb precisió com un espai urbanístic on es sobreposen diferents places. Des de casa en Vilà l'esplèndida nit del 2009 al 2010 es contemplava la placeta que hi ha davant de l'Ateneu i les voltes que van a petar al carrer Mercadal. Els llums del carrer, esgrogueïts i volgudament migrats, ens oferien una visió immortal d'aquest empriu de Banyoles: les pedres velles i els llocs antics de nit restaven impassibles al pas frenètic del temps. En Llamaraques van rematar la vetllada amb una frase solemne "vinc a Banyoles a fer diàlisi lingüística". Es a dir ve a Banyoles a purificar la llengua que a Barcelona grinyola, s'arrossega i s'omple de verdet. Dues imatges fascinants: la plaça inalterada i la llengua viva. Això és Xisca de Gardi. La nostra gent, el nostre temps, la nostra llengua, els nostres carrers, i que les úniques companyies forasteres siguin les de la ginebra i la tònica. Vet aquí. Debi guard que ens ho canviin.