Serafí Gimeno

Podé en Gimeno és un dels grans escriptors comarcans. Entenem això d'escriure des del fet que la literatura faci girar el teu món com una virolla. Que en la teva vida, tot sigui escriure. I això està a l'abast de ben pocs: el nostre contramestre Pep, en Llamaraques, en Navarro i en Gimeno. I no gaire dingú més. Els altres, ai senyor, escrivim quan ens rota i això és poc, i és un no gaire res, i escrivim perquè tenim la varicel.la o el beri-beri perquè si estiguessim bé voltaríem per Falgons. En Gimeno, Serafí, és un escriptor de part de bo, de raça, de substància. Com en Conrad que tabé va provar la virtut del trebai. Com en Conrad que abans d'escriure va tastar l'inabastable univers de l'aventura. Me'l trobo't per Girona, en un bar, i en Gimeno escriu en una llibreta grossa d'aquelles que tenen anelles. L'he vist atres vegades: escrivint en llibretes grosses, en lletres que demanen exigència, treball i honestedat. Quan te'l trobes, fa un gest vergonyant com si demanés perdó per haver-lo enxampat escrivint. Aquests són els bons. Els demés, els que no valen res, porten megàfons i cartells explicant que escriuen i que publiquen i que són parts fonamentals de la literatura universal. Rampoines doloroses d'un món que ha produït massa porqueria per ser veritat. Als Gimeno en els anys nefastos del cop d'estat, allà pels volts del 36, els falangistes van cremar la seva biblioteca. Van haver de fugir de Salamanca cames ajudeu-me. Però els va quedar, en aquella nit amarga de foc i ràbia, la idea fixa que la millor venjança era escriure. Com en Conrad que volia combatre la dominació russa i reivindicar la seva vella i estimada Polònia. En Gimeno escriu i amb cada ratlla convoca els dimonis de les flames, del dolor i del càstig. I en qualsevol lloc on escrigui sap que allà hi apareix això que en diuen literatura, i que no és altra cosa que una llambregada de la veritat. Aquí estem Serafí, ens voldrien morts, però continuem ajuntant paraules plenes de gosadia, encant i força. Que Déu et protegeixi.

El mercat esbardellat

En Pep, ja ho sabeu, és el contramestre de Xisca de Gardi. En Pep ens ha manufacturat un dels seus teatrins, expressions de la vida i del saber estar, i en Quelfu l'ha grabat i el Gallegu l'ha acabat d'escolpir. Es una joia anomenada "mercat esbardellat" i no és altra cosa que una atzagaiada a aquest circ de secà que és el faisbuc. No hi ha un engany més descomunal que aquest faisbuc que ens fa creure que estem en contacte en mig món però que, en el fons, l'únic que veiem és una pantalla i un joc d'ous. I para de comptar. I d'aquí que en Pep l'anomeni mercat esbardellat i que en el seu teatrí ell ens mostri un armariet de plàstic, d'aquelles de les nines, ple a rebentar de fotos. Es això el faisbuc i cap altra cosa. Una fantasia de fireta que no porta enlloc. Contra el faisbuc d'enganyifa nosaltres contraposem el Col.legi de la Bona Vida del cèlebre Baró de Maldà. Aquell home rebia els amics no pas dintre d'una màquina fosca sinó en els amplis salons de la torre del Sitjar. Allà no hi havia xats ni mandangues, hi havia àpats a tothora i balls ben guarnits. Hi havia festetes, fruita i passejos per fer baixar el menjar. Els amics sempre anaven acompanyats de frares i de canonges perquè la part espiritual no quedés resguardada. I el Baró, com en el cas de Xisca de Gardi, escrivia quatre pulecres en el seu Calaix de Sastre que després llegia pels eixerits i castissos dels seus amics. I tots ho celebraven i vinga a menjar. I la majordoma anava passant perquè res hi faltés. El nostre feisbuc ja està inventat: el Col.legi de la Bona Vida. Avui pau i demà glòria.

El Carrer de la Constància

Fa molts anys, un piló, un amic meu havia descobert un carrer emocionant i ple de perills. Era el carrer de la Constància que comença per la part de la Porta del Forn i voreja la Providència i els seus horts. Des de la Porta del Forn, el carrer de la Constància ens semblava un raconet ombrívol, un cul de sac tapissat de paia i fems que produia una vella casa convertida en corts d'animals. Però aquell carrer amagava una sorpresa per a les nostres bicicletes. I seguint el consell de l'amic vam decidir aventurar-nos a traspassar els límits impossibles de la Providència. Al principi vam pedalar amb una marxa lenta, expectants, esperant què podia haver-hi a l'altre costat d'aquell raconet ombrívol. Vam dibuixar la corba. I de seguit ens vam trobar amb un món nou. Ens vam sentir descobridors. El carrer es convertia en escales i les nostres bicis, sense proposar-s'ho, agafaven una marxa precipitada, embogida. A un costat hi teníem els horts de darrera de la Providència que sobresortien amb el seu fulgor vegetal, amb els seus colors de resplendent harmonia. I a l'altra costat emergia una casa colossal: Ca l'Ametller. No vam tenir temps de retenir les seves formes perquè les escales ens enviaven fins avall on anàvem a petar a la fàbrica de la Cola. Aquella descoberta ens va deixar corpresos, garratibats. No vam trigar ni cinc minuts en fer de nou el carrer de la Constància. En dibuixar el revolt de la Providència, en veure la frondositat dels seus horts i en quedar-nos esbalaits davant la magnificicència del casalot de Ca l'Ametller, sempre retallat pel sol, sempre perdut en la nostàlgia dels vells temps, sempre desbordant un fastuós aire senyorívol. Temps després he passat per aquell carrer i tot i que me l'han canviat, i tot i que s'han perdut els horts i Ca l'Ametller ha quedat rodejat d'edificacions i naus industrials, el sol de mitja tarda pinta i rovella aquelles pedres antigues. I miro els escalons del carrer, i tot i semblar-me molt més inofensius que en aquells dies que els feiem en bici, puc assaborir tota l'emoció d'una descoberta fantàstica. Perquè ser un infant és això: fer dels teus dies una sorpresa contínua. I és aquesta la gran consigna de Xisca de Gardi: negar-nos a créixer i viure cada dia com si fossin uns esquilets. Vet aquí.

El gos carmellós

El que és una vergonya és que s'hagi perdut "gos carmellós" com una manera de respondre a una ofensa o a una falta. La gent està cada vegada més cardada del cap perquè no pot esplaiar-se com Déu mana. Si a un català li cau una pedra sobre el peu no es pot esperar que respongui un "merda" o un "joder" dues expressions forasteres, fades i sense arrel. El català ha de convocar els seus propis esperits, ha d'alliberar-se del dolor, ha de desfogar-se. I què millor que els insults que sí formen part de la nostra llengua, i per tant neixen i broten en el nostre cap, que expressen el món que portem a dintre, que són lletres i signes i sons que duem gravats a foc i sang a la nostra pell. Quan un vailet ens escarnia o ens volia cardar a les caniques el miràvem amb odi i llavors li llançàvem la frase demolidora i definitiva: "ets un gos carmellós". Ho dèiem amb les dents serrades, pronunciant cada lletra com un cruixir de queixals, tancant els punys fins fer-los enrojolir de sang. Podé el vailet seguia cardant-nos, o podé ens fotia una coça o podé arrencava a córrer però el cas és que havíem ens havíem esplaiat. Gos carmellós té una sonoritat rotunda i majestuosa, no és una frase sinó que és un tret que espetega contra la cara. Gos és un insult molt complert, és com un complex vitamínic, vol dir moltes coses i quasi totes dolentes. S'hi afegim carmellós l'insult ja agafa un aire de malefici. Carmellós evoca aquells nanos deixats de la mà de Déu que deambulen amb mocs verdosos penjant dels foranius del nas. Es una imatge que ens reporta una certa desgràcia i misèria. Gos carmellós és d'una complexitat tremenda, si ens anomenen d'aquesta manera ens declaren mitja guerra i ens estan aventurant a una baralla sense quarter. Les parelles lingüístiques, aquesta magnífica causa ciutadana a favor del català, hauria d'introduir el tema dels insults. S'haurien de trobar diverses parelles lingüístiques i insultar-se a tall de boig. I que els nostres insults no es perdin. Si una llengua és un món, un insult és un bosc: un lloc ple de vida, oxígen i misteri. Per donar exemple, i sense que serveixi de precedent, deixaré que en Samora o en Mastegatatxes em diguin "gos carmellós" el primer dia que em vegin.

La botifarra

Xisca de Gardi ha declarat la botifarra patrimoni de la humanitat. Convé salvaguardar aquest joc de cartes, doncs és un dels nostres més preuats tresors culturals i que tantes tardes i caliquenyos ha ajudat a cremar.
Altra vegada els malparits dels americans s’han proposat neutralitzar la nostra identitat tot enviant-nos una de les seves andròmines d’invasió subtil. Primer les hamburgueses dobles amb extra de formatge van intentar fulminar la nostra gastronomia i amb els seus collons de “cangrejus” de riu van exterminar un nombre esgarrifós de “gambúcies” i capgrossos. Ara tornen a la càrrega amb un joc de cartes anomenat poker que si no hi posem fre ens cardarà a can pixa el truc, la brisca i la botifarra.
Aquest joc invasor ja fa anys que corre per casa, ens el van infiltrar i s’ha mantingut semi latent fins ara. Les alarmes s’han disparat en el moment hem detectat que diferents poblacions de la comarca, com les veïnes Porqueres i Serinyà han organitzar tornejos oberts de poker cardant a la cuneta el més tradicional, selecte i nostrat joc de cartes digne de competicions. Fallu, semifallu, doblo, redoblo, botifarra i Sant Vicens perillen de ser substituïts per flop, fold, check o all in. El full, poker i repoker amenacen d’esborrar les manilles, els trumfos o la puta d’oros de la memòria col·lectiva i això si que per res del món estem disposats a tolerar-ho.
La botifarra és un joc pedagògic, que t’ensenya a comptar, a deduir, a estabornir-te els nusos del puny sobre la taula, discutir-te amb al company i dir-li datpelcul o tros de burro, però és alhora un joc d’intel·ligents i prudents, doncs no vull ni pensar com acabarien les partides si a sobre hi hagués calers pel mig La botifarra, senyors meus, t’ensenya de bones a primeres tot l’arsenal del que disposes per aquella mà i dingú carda “farols” perquè qui té una merda de cartes es menja els mocs i així és com ha de ser.
Xisca de Gardi, que ens agrada la fortor de caliquenyo i conyac i ens trobem còmodes entremig de crits i trompades que presenten manilles o anuncien els trumfos, hem decidit deixar-vos jugar una estona al poquer, tenir-hi mitja febrada i fins i tot arrapar-vos-hi com a un amor d’estiu. Que us quedi clar, però, que aquesta noia no fa per casa perquè la coneixem i sabem que a més d’un l’ha plomat i li ha cardat la vida enlaire. Mala peça al tel·ler amb algú vingut d'amèrica i acostumat a freqüentar casinos i taules clandestines de rics i rucs...La botifarra, en canvi, és una bona mossa, coneguda de sempre i amiga de la família, que no ha fet mai mal a ningú, amb qui hem passat molt bones estones i que així per molts anys sia.

Rocacorba sense neu

Avisem als que s'han tret de la màniga aquesta mandanga de les olímpiades de la neu: a Rocacorba no hi neva. Es fonamental que quedi clar que a la nostra muntanya sagrada no hi ha nevat mai. Si algú fa esment que s'hi ha vist neu, és que aquest algú no gira rodó. O explica sopars de duro, o fantasieja. Ni a Rocacorba ni a la Mare de Déu del Mont ni tan sols a Golany si ha vist mai neu. Que quedi clar per sempre més. De fet al Pla de l'Estany sempre hi ha hagut un extraordinari clima tropical. Si mai ens veieu amb abrics o amb bufandes és que tenim fondo d'armari i ens agrada canviar de tant en tant. Però la vestimenta típica de la comarca són les calces curtes i les camises florejades. Tabé ho són les uieres fumades i els barrets de paia. Vet aquí. Al Pla de l'Estany tot l'any fa una calor pantanosa, asfixiant. Tot això ho diem per estalviar a tots aquests de la martingala olímpica que ens facin, atre vegada, subseu. L'Autovia ja la tenim ampliada, no necessitem més carrils. El Passeig Mossèn Constans ja està bé com està. El carrer de la Sardana ja ens va bé. I la Vila Olímpica, per fi, la tenim plena de banyolins. Ara ens cardaria ànsia haver de passar pel mateix tràngol que l'altre vegada. Doncs això: a Rocacorba no hi neva i no hi nevarà.

El senyor Badia

El Senyor Badia era el mariscal de camp del Casa Nostra. No se'l cridava pel nom, ni per cap motiu, ni tan sols pel cognom pelat. Se l'esmentava amb el títol de senyor perquè ell era el mariscal de camp, l'oficial en cap, el general de divisió. Podia vestir roba de trebai, podia portar un tractor, podia fer feines d'estrassa però el senyor Badia no perdia mai el seu aire distingit, el seu posat d'oficial d'acadèmia, el seu caràcter majestàtic. Hi ha gent que la vesteixes amb la roba d'un almirall i sempre serà de pa-xucat-amb oli. El Senyor Badia era distinció, cerimonial, un punt d'aristocràcia rural. El Senyor Badia sempre caminava, o conduia, amb el cap test, mirant cap a l'horitzó, encara que l'horitzó fos una avinguda de caquis, una torre del rellotge o un passeig de cirerers. El Senyor Badia tenia la pell colrada de la gent que trebaia sota el sol, contra el vent, malgrat les gelades o a pluja batent. Era un home cepat, imposava el Senyor Badia. Però el que més es temia d'ell era el seu innegable principi d'autoritat. Els vailets en feiem de l'alçada d'un campanar. Ens perdiem i ens esgarriàvem en aquell pati interminable del Casa Nostra. I se'ns acudien ideies de saltamarges, de petits bandits, de salvatges amb bata d'escolaritat. Aquí on veus gent decent, endreçada, que avui en dia regenta negocis o té responsabilitats molt serioses., ahir eren petits esquilets perduts en aquell pati fantàstic, inacabable. De no ser pel Senyor Badia tota aquella turba hauria rebentat el món, engegat una nova revolució de guillotines i desordre, hauria capgirat la llei de la gravetat i subvertit l'ordre natural. El pas del tractor del Senyor Badia tenia uns efectes paralitzants en tots nosaltres. Quedàvem glaçats, quedàvem immòbils, quedàvem adotzenats. Quan convenia, ens engegava un crit i llavors tots fugíem escagarrinats. La subversió s'evaporava. Quedava el seny i la disciplina d'un mariscal de camp que per imposar-se no va haver de disparar cap tret: solament demostrar que enmig dels cirerers, dels caquis, de la torre del Rellotge, dels jardis de Santa Gemma i dels camps de fútbol hi havia un ordre natural. Sense proposar-s'ho, aquell home era un dels nostres millors mestres.