Himne a l'Atlètic

Abandona l'Atlètic el Camp Nou. Ara que havíem començat a tastar el gust dolcíssim del triomf. Però el Camp Nou no serà una etapa ocasional. Hi tornarem. L'Atlètic ha pres mides i això li servirà per tornar-hi d'aquí poc. No serà un trasllat provisional. L'Atlètic tornarà al Camp Nou per quedar-s'hi, per convertir-lo en el seu fortí, per exhibir el seu gran fútbol just a tocar l'Estany. El Camp Nou va fer-se per albergar l'Atlètic. Algú va pensar en clau de futur i es va dir "aquí hi jugaran futbolistes de part de bo, nois que sentiran el fútbol de veritat". Ara se'n van cap al Camp de Fútbol Vell. Es una penitència que hem de passar, és una penyora que ens toca pagar. El Camp de Fútbol Vell serà una etapa del nostre gloriós viatge com Les Corts van ser una etapa del FCB Barcelona. Però està clar que, en els propers anys, necessitarem un camp millor, més ample, més còmode, amb serveis adequats. Per això tindrem el Camp Nou que és el camp on ha de jugar el gran Atlètic. L'altre club de la vila haurà de rendir-se a l'evidència i acceptar que el món nou és de l'Atlètic i que el seu temps ha passat. Això són faves comptades. I només cal veure les grades del nostre Atlètic per veure que el futur ja només pot ser nostre. Jugarem al Camp Nou unes temporades. Les suficients. El camp, ja ho hem dit anteriorment, ens quedarà petit. I vindrà el temps i l'energia, i els diners i la voluntat d'aixecar un estadi enorme on l'Atlètic refulgeixi amb la lluissor esplèndida del gran club de la nostra terra catalana. Hi serem. Però, de moment, no tirem la canya gaire lluny. De moment, ja sabem que aquest episodi del Camp Nou tindrà continuïtat. La seva estada ens ha marcat els primers èxits sonats, tres partits sense perdre, i la llum poderosa d'aquest estadi dibuixa el nostre nom. L'Atlètic hi tornarà, tard o d'hora, i els altres hauran d'acostumar-se a pilotejar en el Camp Vell. La Història, amics, és l'evidència incontestable dels fets. Seguir els senyals que del cel ens arriben. Escoltar el rumor del destí. L'Atlètic ha nascut per la glòria i això, senyors meus, és una vritat com el Monestir.

El professor de gimnàs

L'hora del gimnàs a l'Institut era més aviat una hora carregosa. Acostumàvem a tenir professors indocumentats que eren l'antítesi de l'educació física. Recordo un personatge fosc i estrafet, baix i guerrell que ens va venir a segon. Un personatge que semblava haver sortit amb la llibertat condicional. Parlava castellà i això ja ens incomodava. Aquell tipus semblava que no havia fet gimnàs en sa puta vida. El primer dia ens va fer pesar i medir a tots, amb el convenciment que després del seu pas per l'institut acabaríem fets uns guerrillers del Vietnam. La mare que el va parir. Va prohibir-nos jugar a fútbol i això, d'entrada, el va condemnar al meu vudú particular. L'estrafet va ordenar que no ens presentessim amb xandall i jersei de llana, uniforme habitual en tots nosaltres, sinó en pantalons de xandall i samarreta màniga curta. Era un criminal que volia veure'ns morts de fred. Li vam fer el cas que vam voler. Però ell sempre es presentava en xandall i un jersei de llana gruixut com una mala cosa. Practicava amb l'exemple. En Florent, agut com sempre, el va batejar com el "macarenu" i va escampar la brama que venia rellotges al mercat. La veritat és que la brama semblava creïble: aquell tipus feia tota la pinta de vendre rellotges al mercat embolicats amb una saca. Fosc, agre, recelós de tots nosaltres, parlant en foraster. Un dia, arribats als volts de la Marxa dels 40, va dir-nos que podíem fer el que volguessim que ell s'havia d'entrenar per fer aquella prova. Males llengües van dir-nos que aquell tipus va arribar a la meta destrossat i prop de l'hora de tancar. Ens ho vam creure. D'aquell tipus ens ho creiem tot el que se'ns pogués explicar i fos dolent. Quan va acabar el curs, no ens va tornar a medir ni a pesar, no fos cas que el seu pas per l'institut hagués provocat l'efecte contrari. Mai més va trepitjar Banyoles. Ens preguntem com es deia i en quina galeria de convictes deu ser. La mare que el va arribar hasta parir, el tipus fosc amb jersei de la iaia segur que vén rellotges robats en algun mercat de tercera. En Florent, el puta, sempre té raó.

Visca el Pont Major

Llegeixo al diari que un grup de veïns del Pont Major han salvat un noi de Cornellà del Terri de les flames. Aquesta gent es mereix la medalla d'or de la nostra comarca. Humanitat i coratge. Veus com un cotxe es crema amb una persona a dins i t'hi llances. Exposes la teva vida per salvar un vailet. I tant se te'n carda que les flames facin un metre i que el cotxe pugui esclatar. El coratge et crida i la humanitat és una bandera que et protegeix. Es veu que un matrimoni va ser el primer en fer el pas. La parella es diu Camacho-Presas i, tot seguit, s'hi va afegir un altre matrimoni i el seu fill. Contra les flames, contra la por, amb un gest que honora tot aquell veïnat que, per nosaltres, ja és un reialme. Han salvat un dels nostres, un vailet de Cornellà, i això ja és una notícia suficient com per agermanar-nos amb el Pont Major. En aquesta part del país no és pas la primera vegada que es produeix un gest heroic que salva gent de la nostra. En els anys de la guerra el nostre Tren Pinxo va xocar amb un camió de gasolina. Va haver-hi confusió i flames, i gent que va deixar-hi la pell per salvar gent nostra. Llarga vida al Pont Major i als seus herois. Els de la Comarca tenim memòria i la posarem al servei d'un acte de fraternitat descomunal. En recompensa, cada cop que travessi el Pont Major penso fer una mica de "gastu". Serà llavors quan m'aturi a l'estanc del meu amic Batllori i compri un Montecristo. El fumaré a poc a poc en honor i distinció d'un poble de valents, d'un poble de germans. Gràcies Pont Major per retornar-nos un dels nostres. Un vailet que, esperem-ho, se n'acabi ensortint d'aquest malson.

Tarda de pluja

El rerepaís de Cornellà del Terri és d'una profundíssima i manyaga bellesa. Ningú diria, els forasters sobretot, que a l'altre costat d'aquella ditxosa autovia el paisatge s'endolceix i es fa possible un món sense formigó i rajols. El pintor Lluís Roura va dir un dia "ens ho enrajolaran tot" i és la pura veritat. Però a l'altre costat de Cornellà, on no pot arribar-hi aquesta nosa de les infrastructures, el món és un altre. L'altre dia vaig trencar per la part de Borgonyà i, de seguit, la carretera es va amansir. Plovia i el cel era una carreterada de núvols, i els verds eren tous, i els grisos molt deixats de la mà de Déu, i els arbres i els bosquets eren d'un ensopiment de tarda ensucrada. El cotxe barquejava entre la pluja i tot aquell tros de país s'anava obrint davant dels meus ulls amb la generositat d'un armari rinconer ple de galetes i vi dolç. Cap a Pujals i cap a Palol de Farga la comarca, sota aquelles llums del dia carregat de bromes, es vestia de mandra i de migdiada. Més tard la pluja va insistir i la llum va anar esllanguint-se, estovant-se. Els verds i els ocres dels camps s'anaven fonent entre la boirina. En Lluís Roura apareixia de nou per repintar el paisatge del nostre cel. Vaig sortir de l'hostal per quedar amarat d'aiga. Només uns instants. I per veure com la delícia d'aquesta comarca que és nostra desfilava davant dels meus ulls amb tot el seu esplendor de pluja. A vegades no som conscients que tenim el cel a tocar com un regal de reis. Només ens cal desembolicar-ho i sentir la sorpresa de l'infant. Vam tornar cap a les llums i cap a la fressa amb el record exacte d'haver estat dins un quadre d'en Roura.

Cal Carretericu de Mata

Ara que el beneit d'en Samora parla de la Plaça de la Vergonya, parlaré del carrer de Mata que almenys sempre ha posat decència i encant a les portes de la nostra vila. Si no fos per Mata i el seu reguitzell de cases i el seu esperit l'entrada de Banyoles seria la cosa més lletja del planeta: naus industrials i magatzems aixecats per arquitectes als qui se'ls hauria de cardar una cara de mans. I aquella plaça de la vergonya! Un tro i un espeternec, un estirabot rematat amb l'antiga xemeneia de la nuclear de Vandellòs o per l'estil. Els cotxes s'hi estimbaven perquè els xòfers quedaven glaçats i sense alè veient tamanya porqueria. Els arquitectes? Els coneixem i encara ara no han rebut l'escarni que es mereixen. Haurien de ser obligats a passejar per Banyoles carretejant la xemeneia i demanant perdó a Santa Maria dels Turers. Vet aquí. El cas és que Mata sempre ens ha salvat. I a l'última casa d'aquella tirallonga de regust agrari i de poder pagès antes hi havia Cal Carretericu. El meu pare no m'ha pas sabut dir d'on ve el ditxós motiu. Perquè a Cal Carretericu hi vivia en Quimet i la Maria. Feien alls i penjaven forcs i rastrilleres a la paret de la façana. Aquella casa distingia la nostra comarca i explicava als forasters perquè a Banyoles teníem la fama dels alls. Era com una oficina de turisme. Era una bandera. Era l'esperit sencer de tots nosatres. La Maria i en Quimet, Cal Carretericu, era la senya d'un país agrari i d'una gent que encara vivia de la santa terra. I al costat de la Vergonya d'una plaça postissa feta per uns arquitectes forasters els de Cal Carretericu mantenien la dignitat i l'honor. Avui l'artefacte nuclear ja no hi és i la casa de la Maria i en Quimet encara està dreta sobre Mata. Es la constatació inigualable que aquest nostre país no l'anyocaran pas mai. Aquí estem.

Érem pocs i va parir la burra.

Gràcies a Déu! Estem salvats, arriben les vegueries! Goita tu quins governants més ben parits que tenim que si no tenen feina se la busquen. És que en plena època de bonança, en què res no passa, on els polítics podrien ben bé no existir perquè tot rutlla sol..., els dirigents d’aquest sant país fan gala del seu tremendu perfeccionisme i s’han trencat les banyes per trobar la forma de rinxolar més el rínxol de la nostra enlluernant perfecció. Eus ací que les seves deliberacions han anat a convergir en la següent conclusió:
La conjuntura del país presenta una situació d’absoluta prosperitat. La gent té feina, la societat està harmoniosament cohesionada i els diferents status socioeconòmics de la població amb prou feines es mostren perceptibles. La gent gran reposa amb placidesa d’una jubilació confortable i ben finançada, les mares i pares entren a les escoles públiques amb els ulls clucs, encegats de confiança amb el sistema educatiu del comú mentre han deixat el cotxe aparcat a fora amb les claus posades al pany i la cartera i l’ordinador al seient de l’acompanyant, com sempre s’ha fet i mai ha passat res. Els cirurgians i les infermeres dels hospitals fan mitja i sudokus per fer passar les hores, els quiròfans porten dies parats i les llistes d’espera per artroscòpies i pròtesis de genoll són buides... El país és una enorme bassa d’oli.
Avaluat l’estat de la nació, el nostro gran govern ha detectat un punt de feblesa en el nostre sistema. No és greu, de moment, però cal intervenir-hi preventivament, doncs per aquesta via podrien venir futurs problemes que pertorbessin la idíl·lica situació actual. El nostro país està poc regulat, governat, legislat, controlat, administrat, manat o com vulgueu dir-ne. Un sistema com l'establert a la nostra societat, amb la complexitat que comporta, no pot estar només sota el control de sis administracions, quina imprudència! On volem anar a parar amb només un ajuntament, un consell comarcal, una diputació, un govern autonòmic, un govierno nacional, i una govern europeu? Certament, quan m’han fet aquesta reflexió he notat una esgarrifança que em pujava per l'esquena tot resseguint-me la columna vertebral. De cop i volta m’he sentit mig abandonat, deixat de la mà de Déu, orfe..., com si això fos Can Pixa sense amo.
Necessitem més gestors, crear nous òrgans de govern amb capacitat de decisió i competeències a gestionar. Nous càrrecs polítics d'aquells d'ocupació temporal i remuneració vitalícia, tècnics, personal administratiu, conserges, xòfers, interventors, serveis jurídics... Tot això ho necessitem costi el que costi, fèquits que és imprescindible. Calen noves ratlles al mapes, habilitar edificis, despatxos, ordinadors, cotxes oficials... i el que convingui, casum deuna.
Cal crear les vegueries i cal fer-ho ara que no hi ha problemes més urgents. Més endavant contemplarem la creació del Govern de Països Mediterranis, el Consell d’Estats Sudeuropeus o la Confederació de Nacions Caçadores de Bolets, si fa falta. Ai senyor...

La puda

L'atre dia vaig anar a la Puda. El nostre distingit Balneari carda mitja basarda, per no dir basarda complerta. Costa d'imaginar que en aquest lloc hi hagués hagut veranejants i gent endiumenjada. Costa de creure que a redòs de la font s'hi haguessin degustat merengues i altres pastissos. Costa encara més relacionar tot aquest desgavell amb les fotos d'antes on pomposes senyores hi prenien les aigües per guarir la histèria. A la part de darrera de l'edifici, ara i avui, s'hi podria grabar una pel.lícula barata del Vietnam: l'herba creix a cor què vols, tot és feréstec, el bosc és brut i algun carcamal encara procura llençar-hi verreria. L'edifici, ai, és un niu de merda parlant clar. Les parets guixades amb velles pintades i amb nous eslògans. Les finestres rebentades, el sostre esgavellat, tot és un compendi de ruïna. Ens ho hem deixat ben perdre, això de la Puda. Hem sentit, moltes vegades, que grans inversors hi acudirien per reflotar el negoci i fer tornar els veranejants. Però tot ha estat fum o fer volar coloms. La Puda cau i ja ens hem acostumat tots plegats a passar de llarg, a viure dels records i de les velles postals. A omplir de nostàlgia les parets enrunades i aquell abandó tan absolut, tan tremend. Per acabar de fer el duro, la font no raja i és com un testimoni mut i sord. Diuen que l'aiga l'estiren més avall per regar i per això s'ha hagut de tancar. Ens hem acostumat a la decadència? Malament rai, vols que t'ho digui? La Puda ja no fa pudor d'aiga sulfurosa sinó que fa flaire d'oblit banyolí.