La fàbrica

Can Constans va ser, durant tres istius, la meva fàbrica. Allà als aprenents com jo els tocava fer feines com encolar cadires, matar cantos, fer tauletes i escombrar. Fotíem més hores que un rellotge i aquella santa casa era un embalum d'una fressa eixordidora i, a vegades, una ventada de polsim i de serradures. Les màquines eren traïdores i feien el seu respecte, quan algú els hi agafava confiança hi perdia algun dit. Poca broma. Hi havia racons fabulosos. Com els pixaderos on ens escapàvem per fumar i per fer la xerrada. I aquella màquina de begudes de la qual, de tant en tant, ens servíem alguna cocacocala o, si estàvem més inspirats, alguna cervesa. Allà dins vaig conèixer gent prodigiosa que encara, amb el pas del temps, recordo i formen part del meu catàleg d'amics i persones respectades. En Nicasio, gallegu com en Mati, un colòs criat a Hamburg que em va ensenyar les primeres paraules amb alemany que ara a penes recordo. O en Toni Rojo. O els Castro, oncle i nebot, o en Molito i l'Eduardo, l'Octavio, en Pirri, en Biel, l'avi Prats, en Malagón o en Ferriol. A vegades tanco els ulls i els veig a tots al seu lloc, amb el mono o la bata verda, enfrontant-se als mobles, contra les hores que no passaven, mirant de reüll aquelles fresadores o aquelles serres que tenien un fil enganyós, traïdor. Veig a l'Estanyol, en Lleó, en Xavi, en Fonso, en Serra de Borgonyà, en Manolo l'encarregat. I en Joan, en Xavi i en Pere que els veia entrar cada matí ordenadament, en silenci. Jo, petit com era, sabia que al magatzem de la fàbrica hi havia el meu pare, i això ja em feia estar tranquil. Ara, es com si veiés de nou els colors pesats de l'ambient i el verd aclaparador amb que estaven pintades totes les màquines. Sento, de nou, l'olor forta i fonda de tota la fusta estibada. I és com si pogués escoltar el so devastador de la sirena del matí o de les 2 de la tarda, la sirena de començar. I com aquell so tortuós, misteriosament, es convertia en un himne alliberador quan era l'hora de plegar o quan havia arribat el divendres. He passat mil vegades per aquell llamp d'edifici, he vist mil vegades les lletres orgulloses de Constans SA, he pensat mil vegades en tots els amics i la gent admirada que hi ha allà dins. Es la nostra fàbrica. Gràcies a la fàbrica el pare m'ha pagat els estudis i és això, i els dies de treball allà dins i tota la seva gent, que em fa pensar en ella, en les hores, en els dies difícils que ara passa, amb la incertesa del seu futur. La trompada de la crisi, traïdora com una d'aquelles fresadores, planeja sobre la fàbrica. I jo vull sentir, ara i sempre, el so de la seva sirena. Serà el senyal que no hem perdut una part fonamental del nostre orgull.

Dingú

Dingú és un pronom banyolí o comarcal, tabé molt estés per les nostres terres germanes. En Fabra es va esverar quan el va sentir i amb la seva mentalitat ordenada d'enginyer va decidir apartar-lo. Tapoc és plan que els pronoms i les paraules s'acabin escrivint com la gent de cada comarca decideix pronunciar-los, va pensar el mestre que a hores d'ara és enterrat a Prada de Conflent, al costat de tants i tants banyolins. Però dingú sona més bé que ningú. Si ningú vol dir "cap persona" dingú sembla que vulgui dir "a cap persona restant-hi un o dos". Dingú és una buidor encara més definitiva, una soledat espantosa, una absència completa i basardosa. La gent que diu "dingú" sap que s'ha de dir "ningú" i com que ho sap es permet el luxe, i el capritxu, de pronunciar ningú. Això és com el xofer que va amb el seu auto tan campante i que sap menar-lo la mar de bé i que es permet, amb els galons que la vida li ha donat, conduir amb el braç a fora i forgant-se el nas amb el dit índex de l'altra mà. Dingú l'hi ha d'explicar re. Això és com el biciclista que, a base de fer molta ruta i moltes hores de marxa, pedala sense mans. Dingú li ha de demanar explicacions. El dingú ens surt de la boca amb la lleugeresa i el panxacontentisme d'un rot, ja sabem que no està bé però el sol fet de llançar-lo ens produeix un alleugiment complert. Satisfactori. A la mainada, quan van a estudi, els mestres s'esforcen per portar-los pel camí recte. I van polint totes aquestes coses naturals, un xic ordinàries, que són del nostre cor més que del nostre cap. Malu. Mal fet. A la mainada se'ls ha de deixar que els brolli la llengua antiga i poderosa que porten de casa. Que campi pel carrer com un gat escuturit. Que ragi esquitxant-ho tot com una d'aquelles fonts de les cantonades. S'ha de dir dingú perquè sí, perquè ve bé, perquè és natural i perquè, al cim, dingú és més ningú. Molt més. Així és que ja ho sabeu: "no soms dingú.

Tornem a casa!!!

I el temps que feia que teníem ganes d’anunciar-vos això! Tornem a casa! L’Atlètic recull els trapaus i es prepara pel retorn al Camp Vell. Aquesta és sense cap mena de dubte la millor de totes les notícies que s’han produït aquest 2010, doncs més enllà de traslladar els entrenaments i partits de futbol un trist quilòmetre de distància, la tornada a casa és la tornada al paradís.
L’Atlètic tornarà a jugar a hores dignes de la nostra afició. S’han acabat aquells partits a les vuit del vespre amb el bar tancat i la fred a dins els ossos. A partir d’ara tornem al nostre horari i la del bar serà la última porta on fotrem el cop de clau. Ara, i després d’haver jugat gairebé tota la primera volta a domicili, s’afronta una segona volta amb tot un reguitzell de partits a casa, on s’hi espera veure a tota la seva afició.
L’Atlètic es presentarà aquest dissabte davant la seva afició fent gala de la nova equipació, del nou parquet de joc i amb l’aval de dos mesos sense conèixer la derrota. A sobre, tot plegat queda engrandit per la coincidència amb el derbi amb el Camós, amic però rival.
Per aquests motius, i per les ganes de tornar-se a retrobar amb el gruix dels seus, el nostre club, com és habitual, prepara activitats per dissabte. Convé estar molt atents a la seva web www.atletic.cat on pertinentment ens faran cinc cèntims dels actes.
Amics, l’Atlètic ens reclama i ens hem de posar en guàrdia. En Mastegatatxes hi serà, no ho dubto, i el Comitè d’Orriols em va confirmar ahir que la seva previsió el situava molt a prop del Camp Vell i amb l’agenda buida, cosa que en facilitava molt la presència. Jo hi seré, ho asseguro.
És l’hora de tornar al Camp Vell, d’anar a recollir el carnet (qui encara no ho hagi fet), és l’hora d’entrar al maiespeis dels amics Josephine www.myspace.com/josephinelibido i escoltar el seu particular himne de l’Atlètic. Una oda al nostro club que fa trempar com un boig i ja t’encamina cap al santuari de l’esport Banyolí.

Les Llevantades

Les Llevantades formen part de la nostra vida i dels nostres dies. Una Llevantada és un cel espès, carregat de pluja i que no se'n vol anar ni amb aigua bullenta. Dies i dies seguits de pluja. Caient per tots costats, fent rajar les canals i atipant els embornals, botint basses per tots costats i fent que la terra s'estoveeixi, i amarada d'aigua es vagi esqueixant. Les llevantades, com la d'aquests dies, et feien quedar a aixopluc, mirant el cel mentre rere el clatell espetagava el foc a terra. A casa meva, tanta pluja produia unes senyores goteres. Llavors era qüestió de localitzar-les i col.locar al dessota una bona galleda. Aquella era la música de les llevantades: un repicar de gotes sobre la teulada i el so agre de les gotes omplint el plàstic de la galleda. Semblava que el món s'anava acabar d'un dia a l'altre. Plovia durant tota la nit i t'aixecaves sentint, de nou, el percutir carregós de la pluja. Per sortir al carrer era qüestió d'embotir-se un bon anorac, unes bones botes d'anar a pescar i un llamp de paraigües. I era això: travessar aquells carrers que tenien el color del plom gastat i anar veient com totes les voreres eren una estesa de paraigües negres. Tot era molt fosc, amb una llum molt migrada, molt tèrbola, i l'aigua s'anava escorrint per totes les canals possibles. Aquell diluvi mig universal i mig comarcal feia la sensació que s'havia apoderat de tots nosaltres. "Quin ploure" deia la gent a l'entrar les botigues i espolsar el seu paraigües. I tothom feia que sí amb el cap i vigilava, amb una mirada de reüll, que ningú s'endugués el seu paraigües. Però les llevantades tard o d'hora s'acabaven. I llavors miraves el cel i semblava impossible que estigués serè, i que les bromes haguessin marxat cap un altre país.

La Cedó

La Cedó és una bèstia del Teatre. Ella destil.la i supura Teatre. Ella injecta i reverbera Teatre. El Teatre és moltes coses, i totes elles díficils i d'una complicació quasi alquímica, el Teatre per començar és l'ocupació elegant de l'escena. No és fàcil, hi ha qui per l'escenari es passeja com un vulgar elefant de peluix, hi ha qui senzillament desapareix. Mestressa i senyora de l'escena, la Cedó pot fer el que vulgui i quan vulgui. El Teatre també és el domini de la veu i l'expressió. Hi ha gent que diu el seu text amb una trencadissa, hi qui s'esgargamella, hi ha qui fa anuncis de parades de metro. La Cedó precisa la seva dicció i la seva veu s'enfila cap on explota la llum i el so. El Teatre de part de bo és jugar amb la veritat, i hem vist molts de personatges esfilagarsats, romputs, carregosos i prescindibles. La Cedó i els seus personatges van de veres, són d'allò tan xiscagardià que en diem "de part de bo". La Cedó és teatre i a través dels seus ulls, grossos i infinits, s'hi projecta la veritat que porta a dins, la solvència que porta a dins, la profunditat que porta a dins. Aquests dies la Cedó ha tingut un petit ensurt, una trompada domèstica però traïdora, i ha hagut de suspendre classes, assajos i l'estrena de Tots Som Pops a la Planeta. L'esperada estrena del 20 de febrer. La Cedó, postrada al llit, sent la fiblada de les bèsties que no poden fer-se seva l'escena i el text, el teatre que tan porta a la sang. Els seus admiradors només podem fer que aclamar-la. Es l'aplaudiment, sonor i aclaparador, el que transmet l'ànim als artistes. Aquest punt de força que es projecta des de la platea i que arriba fins a l'escenari, i que fa que el més exhaust i fos dels artistes es reviscoli, agafi moral i es digui "hi tornarem, aviat". Es això, i cap més altra cosa, La Cedó aviat sortirà del llit per fer el que ha vingut a fer aquest món: menjar-se el Teatre a cops de vida i de veritat.

L'efecte hivernacle

Qui torni a parlar de l'efecte hivernacle li cardem una cara de mans. Efecte hivernacle! Ens prenen per tavernacles? Per gamerussos? Quins dats pel sac! Carda un fred que pela, que esqueixa la terra, les temperatures van de cap per avall, i ells a parlar que la terra s'escalfa. S'escalfa si estàs al costat d'un foc a terra amb unes bons socs i un porró de vi negre. S'escalfa si et fan eixeres i ella és manyagoia. Efecte hivernacle? Però que no han sortit a fora? Que no veuen que aquest febrer no hi ha qui el resisteixi. Se'ns gela la sang, se'ns clivellen els ulls, ens tremola la pell, s'esbardellen els queixals i ells ens parlen d'efecte hivernacle. Llamamau quina colla de xarlatans de Fira de Sant Martirià venent torrons científics. Mira que ja ens feien gràcia els hiverns que podíem menjar gelats i veure les mosses amb samarretes de tires. Mira que pensàvem cardar l'estufa de butano daltabaix de la finestra o dur-la a la deixalleria per canviar-la per un microones. Mira que ja ens havíem fet la il.lusió de pensar que tot l'any seria estiu i que ens cardaríem un fart de jeure sota l'ombra d'un roure i cardar titits de porró mentre el sol ens amanyagaria els dits del peu. Quan ja ens havíem cregut aquests embusteros, torna l'hivern de part de bo. Sense manies. Un hivern a pit descobert. Amb el ganivet a la boca i amb cara de molta mala llet. Un hivern que ens diu "ep, tu, fotut burro, què t'has cregut? Ara que t'he arreplegat, veuràs quin pa que hi donen". L'efecte hivernacle deu ser als laboratoris dels xarlatans on es pren grifit tot lo dia. Sortiu a fora amb mànigues de camisa i xancletes! Sortiu, els que prediqueu l'escalfament de la terra! Sortiu si teniu pebrots! I coneixereu aquest hivern de tota la vida.

L'auca del jutge

El Gardi sempre troba el lluci que li planta cara. El lluci troba una cullereta que l'arrossega cap a la superfície i és pell abans que pugui dir bon dia. El gat es carda el rataliu que s'ha cardat el formatge. I quan el gat es llepa els bigotis ja té un gos que li mira el clatell. El gos sempre serà abordat per un gos més gros. I aquest per un senglar que no mirarà pas prim. El senglar lleparà just quan passi davant del post d'un caçador. Es llei de vida. Tabé el randell et pessiga i quan et clava la fiblada li fots una plantofada que el deixes planxat. La vida és això cop i patacada. La mosca cau a la teranyina on l'espera l'aranya. El dragó talaia l'aranya. El gat al dragó i anar fent. Es pensa el jutge que la llei de vida no fa per ell. Que ell està en un estadi superior resguardat del vent i del temporal. Pel seu despatx passa gent i els envia a galeres, a presidi o a on sigui. Davant de les uieres del jutge van desfilar independentistes, no se'ls va escoltar quan li digueren que havien rebut de valent, no els va voler creure, no els va donar cap oportunitat, i en cabat els va fer engarjolar. El jutge sabia que l'únic delicte d'aquella gent havia estat plantar cara a Espanya en lleial fidelitat a una consigna antiga del nostre poble. La gent ha de respectar la memòria dels seus avantpassats abans que totes les lleis dels forasters. Però el gardi que s'ha cardat la gambússia algun dia es troba amb un gat que se'l poleix. I aquest jutge de mirada tenebrosa té ara mala peça al teler. Altres com ell el jutgen. Sobre les lleis dels forasters s'imposa, implacable i aplastant, la llei de vida. El gat que encara pal.ladeja la sardina no sap que al clatell hi té el gos, i aquest un elefant. I anar fent. El penjat s'ha cardat el fetge del primer jutge. Al rebost n'hi té quinze més. Com sempre han dit els nostres "Visca la Terra, mori el mal govern".