Conxorxa

Conxorxa
Davant la CATÀSTROFE(1) natural que va assotar el nostre país dilluns passat, han sorgit els de sempre –ecologistes, hippies, okupes, separatistes i nostàlgics del maig del 68– criticant l’actuació de les EMPRESES privades que ens subministren a tots energia elèctrica i, gràcies a les quals, podem viure. En comptes de reconèixer que, si s’hagués construït la MAT, no hauria nevat, es dediquen a intoxicar la població amb muntatges i psicodrames lacrimògens per televisió. Surten uns quants rústics, segurament pagats, plorant i queixant-se de que no poden fer els biberons per la mainada i se’ls hi moren les gallines i els porcs. Mentrestant, l’EMPRESA treballa incansablement i heroica, tots els accionistes colze a colze amb el seu president al davant, contra l’infortuni i la CATÀSTROFE natural. Uns, demanen indemnitzacions. Altres, treballen dur. Aquesta és la diferència. Fins i tots alguns, rebolcant-se en la seva depravació, arriben a posar en dubte els beneficis de la privatització dels serveis públics. Vade retro. El Maligne sempre està a l’aguait. Els creients, que hem rebut el do de la Veritat, sabem que tot això no és cert. Nogensmenys, per si de cas a la foscor de la nit, o en moments difícils, les forces del mal us assetgen amb el dubte, podeu resar aquesta breu oració i us sentireu reconfortats.

Fecsa purissima, ora pro nobis
Endesa admirabilis, ora pro nobis
Privatització, kyrie eleison
Liberalització, kyrie eleison
Empresa privata, kyrie eleison
Thatcher inviolata, misere nobis
Reagan gloriós, misere nobis.
En el nom del FMI, del PIB i de Davos, amén.

I a dormir com angelets.

(1) Catàstrofe natural: es diu d’allò que no dóna lloc a indemnitzacions.

La setmana més boja, segur.

S’acaba el que haurà estat la setmana més boja de tot el 2010. Difícilment aquest any ens depari una altra tanda de set dies tan eixelebrada com aquesta.
Vàrem començar el dilluns amb un aisenyor de nevada que ha cardat el país de rodes enlaire. A mesura que les torres elèctriques s’anaven reblincant de mala manera, mija província quedava a les enfosques i amb una mà a cada ou. El més gran “ve d’ells” que es recorda en els darrers vint anys llargs.
A casa aquest episodi ens ha servit per fer memòria que per damunt de tot cal distingir dos tipus de banyolins, els d’en Trull i els de la viuda. La clientela del primer ha estat qui li hi ha tocat rememorar els temps d’espelmes, radios de piles i fogonets de butà. Cal dir, que mentre nosaltres dimarts a mija tarda ja tenim el tema espavilat, vaig rebre dijous una trucada desesperada del Comitè d’Orriols des de la masoveria de la baronessa Tyssen demanant una autorització per ell i la seva família per traslladar-se a la nostra ciutat per motius humanitaris. La fortor que desprenia, fins i tot perceptible telefònicament, donaven fe de gairebé quatre dies d’absència de recursos vitals fins i tot per a la higiene personal.
La neu, la llum i la nova “exhibició” de la classe dirigent de la nació en matèria de previsió i gestió d’esdeveniments, ens van tenir ben entretinguts fins dimecres al vespre, moment en el qual el Cents i Milers Futbol Club va agafar el relleu i s’encarregà d’amorosir l’amargor de tot aquell qui encara no s’havia pogut enfilar al carretó de la normalitat. Ja podria ser que la setmana que ve ens toqui abaixar el cap als culers, però una setmana és una setmana i aquesta no ens la treu ningú.
La Federació Catalana de Futbol, fou l’encarregada d’animar el dijous. Quan la majoria de la província havia recuperat els traius habituals i per la resta era qüestió de poc, es despengen aquests amb un comunicat a tots els clubs de regionals i base informant que per causa del temporal de neu del dilluns i les seves conseqüències, es decreta la suspensió de tots els partits del cap de setmana, i es queden tan tranquils. L’Atlètic estudia enviar-los una missiva demanant que, per assegurar el “tanto”, allarguin la seva decisió fins a finals de maig.
El divendres ens va sorprendre amb un reportatge fotogràfic, de qui no n’ha transcendit l’autor. De bon matí, al feisbuc, van aparèixer unes fotografies de l’estat actual del nostre L-7/Disco U (poseu-vos drets). El pas dels anys s’ha acarnissat amb la nostra discoteca més que no pas ho ha fet amb molts dels que hi vàrem passar mija vida. Unes fotografies, no obstant, que deixen aquella mica d’espurna de remota il·lusió de pensar que encara seria possible recuperar-ho, si algú amb capacitat fes un gest.
La setmana es tanca amb un altre esdeveniment excepcional. Avui diumenge és el dia de la calçotada del Mam. Un centenar de la gent més de pro de casa nostra es reunirà, com cada any, per fer del dia més pansit de la setmana, una bogeria de final inesperat.

La Viuda i Can Trui

Antes quan era petit, els talls de llum eren més sovintejats. Eren més familiars i formaven part del costum. No com ara que ens hem trobat a les fosques i pensant que l'avaria seria per tota la vida. Abantes, doncs, la llum se n'anava per tornar al cap d'una estona. I no passava re. Entre d'altres coses perquè la gent tenia foc a terra a les cases i cuina econòmica, tenia espelmes i ampolles d'aiga calenta. Quan se n'anava, doncs, la mare ja sabia on eren les espelmes i les encenia amb una rapidesa descomunal. Entre el foc a terra i les espelmes tot quedava clar, i arreglat. Després venia la pregunta: "és de casa o general?" Era important saber-ho. Si era de casa la desgràcia estava focalitzada i si era un tall general era un petit desastre compartit i solidari, aspecte que sempre resultava més reconfortant. Per tant, del que es tractava és que algú sortís al carrer i esbrinés si els veïns, a Can Sardanes o a Ca l'Asó, tenien llum. Quan tornaves de l'expedició acostumaves a entrar cridant a la casa "en tenen" o "no en tenen pas". I així anar fent. Llavors venien notícies d'altres carrers de Banyoles. "Els del Carrer d'Abaix en tenen" afegia algú i, llavors, el pare acostumava a afegir "Aquells van amb la Viuda". Des de petit, vaig saber, doncs, que a Banyoles hi havia dues companyies d'electricicitat: Can Trui i la Viuda. Can Trui estava perfectament localitzat i no era cap novetat: el pare hi havia trebaiat durant anys i jo sabia on tenien l'empresa. El misteri, mai resolt, és on estava la viuda. Jo sabia que la major part de Banyoles anàvem amb Can Trui i que la Viuda era cosa de poca gent. I tot allò, a banda de resultar-me un misteri, sempre em causava una certa angúnia. Jo sempre m'imaginava la Viuda com una dona desconsolada i carregada de fills, una dona que, a diferència de Can Trui on tenien una legió de trebaiadors, s'havia d'encarregar d'una empresa petitota, sense a penes gent, sense mitjans, sense local. Quasi veia la Viuda com una dona a l'estil Llúcia de Llet, duent l'electricitat casa per casa i procurant sortir endavant malgrat les adversitats i la dissort de la vida. Jo, entre mi, pensava: "Quina desgràcia aquesta dona, a banda de ser viuda, té pocs clients". Ja veus les coses que s'arriben a imaginar entre tall de llum i tall de llum.

Les companyies comarcals

Avui parlarem d'aquesta catàstrofe que es diu Endesa i que és una companyia elèctrica de forasters que arruïna la terra i la gent de Catalunya. Els corsaris d'abans desembarcaven a la costa catalana i feien del pillatge i la maldat les seves cartes de visita. Hi ha uns nous corsaris i es diuen el "consell d'administració" d'Endesa. Pillets que ens cobren fortunes per donar-nos la llum i que després s'ho gasten en àpats, manyagoies i vés a saber què més. I tenen els postes elèctrics més bruts que un pal de galliner, i deixats de la mà de Déu, i sense reparacions ni manteniments. Aquests dies els vam trobar a faltar. Callaven com putes. O fotien unes boles sensacionals "el corrent us arribarà d'aquí mija hora, pel cap baix". I vinga a tenir fred de peus, i a quedar-te la carcanada glaçada. Quin patir. I al cim, fa unes hores, vam veure un parei d'aquests mangants d'Endesa sortir a la tele i dir que la culpa de tot plegat és que no hi ha l'autopista de la MAT. Se'ns pixen a la cara i diuen que plou. La mare que els va arribar hasta parir. Mentre la companyia Endesa acollonava a tots els seus clients i deixava sense servei a cases, fàbriques, botigues i tot quant català hi hagués, les companyies comarcals feien una exhibició de capacitat de servei. La Viuda i Can Trui demostraven el que és tocar de peus a terra, ser propers a la gent i conèixer les necessitats dels teus veïns. Es una sort que Banyoles estigui en mans d'aquesta gent i no pas dels pirates, corsaris i bandits de l'altra empresa. Esperem que en el Govern Català s'imposi el seny i es decideixi, definitivament, a que tot això de l'energia de Catalunya estigui en mans de tres empreses serioses: Can Trui, La Viuda i els de Can Figa. L'empresa dels forasters que vagi a saquejar casa seu. Visca nosatres i els que són com nosatres.

Tele de Xisca de Gardi

S'avisa als nostres seguidors que ja està en marxa la Televisió de Xisca de Gardi. El nom provisional és Somatent de Pallassos i podeu anar-hi a través del menú que hi ha a la part esquerra del nostre veïnat. Que ningú pensi, que dingú pensi, que volem fer la competència a Tele Banyoles i a n'en Quim Fuster. Deu nos guard de tamanya bestiesa. Però el cas és que volem completar la programació del nostre canal comarcal amb les aportacions d'en Pep de Can Blat de Coure i amb les filmacions d'en Quelfu, de l'Angel i del Gallegu. Somatent de Pallassos va a tot gas i ja ens envia el primer video per la tele de Xisca de Gardi: "el mercat esbardellat", que no és altra cosa que un singular i fred anàlisi sobre aquesta dèria industrial del faisbuc. En fi, aneu-hi.

Els refranys

El refranyer és més savi que una Enciclopèdia i que un piló d'albarans. El millor del refranyer és que passa de pares a fills amb una tranquil.litat d'esperit que fa caure d'esquenes. L'Amades el va recollir en els seus llibres però abantes que ell s'hi fixés van passar cinc-cents anys i els refranys corrien per tot el nostre país com una ventolera. Hi ha qui parla amb refranys i això és bo. Els refranys indiquen un coneixement il.limitat sobre les coses i sobre la gent. Hi ha qui parla amb cites de savis i fa ser burro. Perquè no hi ha pitjor cosa que omplir-se la boca amb frases apedaçades, baumades de sentit i carregoses. És com tenir un pèl a la llenga. Jo antes pensava que ser instruït volia dir arreplegar moltes frases de gent cèlebre. Llamamau. Torracollons! La Llenga em quedava plena a rebentar d'una regalèsia de frases enganxoses que no hi havia manera de fer-les servir. Les vaig cardar totes rec avall. La instrucció no és res més que repetir les ensenyances dels nostres avis i para de comptar. Diderot? En Met Esparter del carrer Nou. Voltaire? En Taiena del carrer del Puig. Descartes? L'Avi Bota del carrer de les Rotes. I així anar fent. No diré que llegir vagi bé, al tanto, però el que no va bé és llegir com si haguessim d'omplir un magatzem de patates. Els refranys i l'Amades és el nostre enciclopedisme: popular, de part de bo, castís i vertader. Si voleu una prova, fixeu-vos com el refranyer saluda el mes de març: "març, marçot, mata la vella i la jove, si pot". En aquesta frase es condensa amb destresa aquest mes de març de pluges, freds, ventoleres i inclemències vàries. Un mes traïdor que et pot agafar amb el peu canviat.

Inseguretat total

La sensació d'inseguretat s'apodera de la capital del món. Del nostre corresponsal J. TARUMBA. A Banyoles s'ha acabat el repòs i la condícia des que un grup de convictes s'ha fugat de la presó d'alta seguretat de Centenys. El Sheriff de la comarca ha declarat "llamamau, nosatres què vols que hi fotem? Si els tanquen i salten la valla com aquell que e' boit. Els arreplegem i, tafot, girem l'esquena i ja tornen a ser al cap del carrer". Les autoritats locals no han volgut fer declaracions al respecte, ni tan sols per dir el nom del porc al contramestre de la presó, un tal Mastegatatxes, que s'estava tocant el bolet, en el moment de la perillosa fugida de carcamals. Des del dia dels fets, la capital mundial del Pla de l'Estany ha estat víctima de tota una sèrie d'actes ordinaris i d'estar per casa. "Estem ben avorrits" ha declarat el Sheriff tot arronsant les espatlles i escurant-se l'únic queixal amb un palillo xino. El cas és que es passegen per Banyoles tan campantes tot i que el Departament d'Interior ha desplegat un dispositiu per capturar-los i ha clavat fotos dels mangants a tots els contenidors d'animals morts de la comarca. "La situació està arribant a límits insofribles" ha declarat el rector de Briolf després de comprar una escopeta de cacera i cinquanta cartutxos "San Martirián". Les AMPES de tot el Pla de l'Estany, en el moment d'escriure's aquesta verreria, estaven reunides davant la basarda que grups d'esvalotadors de P-3 es poguessin afegir a la banda i declarar la guerra oberta a tota disciplina acadèmica. Mentrestant, els tiradors d'èlit de totes les parades del tiro han estat cridats per prendre posicions als silos més alts de la nostra indústria agroalimentària. La consigna és clara "foc a la bardissa". Seguirem informant amb la mesura que estiguem serens. Del contrari seguiu la crònica dels fets a través de la fulla parroquial o, a tot estirar, a través del Diplomatari de Mossèn Xerric.