Amic

Algun dia escriuré tot un llibre sobre en Lluís Vilà. Però no serà avui perquè no tinc ni forces, ni esma, ni em queda voluntat. Se'n van els millors, els bons, els indispensables. I nosaltres ens quedem per fer recomptes sobre el buit, per quedar-nos en estat de xoc talment com si en Cassius Clay ens hagués enviat un cop definitiu, esborronador. Se'n va en Lluís i només em queden les restes d'unes trucades apressades anunciant-me la notícia més fatal. Sobre tots els amics ha caigut un llamp que forada teulades, que esgarrapa les estructures més fortes. Ens podem autoconvèncer que queda l'obra i la creació i blablablà. Però no és això: l'obra no substitueix l'amic, per més poderosa i influent que sigui. Vindran marxants i profetes, vindran papanates i excel.los comentaristes de l'art i col.locaran l'obra on es mereix. Però no ens tornaran l'amic que se'n va per sempre a un confí inabastable pels que quedem aquí. L'obra, tots ho sabíem, és una magnífica expressió del seu talent. Però l'amic és fora. I a hores d'ara estem tots tan perduts, tan isolats, que no sabem què fer ni què dir. No sabem on colpejar per tornar el cop que ens han ventat. On colpejar? Contra la foscor que ens ve a sobre? Contra aquest silenci repugnant que ens ha assaltat? Contra aquesta buidor inesperada i corrosiva? Lluís, amic, en el dolor d'aquests dies només podem fer que esbossar el teu nom. I reivindicar-te per sempre més. Xisca de Gardi plora avui. Amic.

En Lluís Vilà

Feia anys que la nostra comarca no coneixia un mes tan negre com aquest que hem deixat enrere. La mort d’en Fidel Martí va ser una tragèdia a la que fa escassos dies s’hi va sumar la incalculable pèrdua d’en Dani. Quan encara no ens en sabíem avenir, el març va decidir acomiadar-se enduent-se’n un altre dels nostres pilars, en Lluís Vilà.
Ahir al capvespre la ciutat quedava fosa. A mesura que la veu corria, Banyoles es convertia en un anar i venir de mirades perdudes i el dia es va tornar gris, fred i trist.
El juliol passat el Comitè d’Orriols ens explicava el seu pas per la inauguració de l’exposició d’un artista forani de les que en Vili programava a la seva galeria. Una breu oda al nostre artista i la seva obra que vaig tenir el plaer de fer-li arribar. Assegut a una taula del Morgana, amb unes ulleres encordades que amb prou feines aguantaven l’equilibri al capdavall de la punta del nas, llegia i rellegia el breu relat del Comitè i entre lectura i lectura alçava les pupil·les i em mirava amb un punyeter somriure de placidesa.
Les converses amb ell eren tan interessants que amb en Boix vàrem cordar nombrar-lo el nostre alcalde. “Bon dia, senyor alcalde” el saludàvem. Ell, segons el dia, responia un “bon dia” o un “bon dia tingui, súbdit” o tot sovint amb un “ Si jo fos l’alcalde...”.
En Felicià, una altra peça indispensable a la nostra ciutat, era l’ajudant d’en Vili i aquest últim sempre explicava que tenia l’únic ajudant del món que necessitava un ajudant i bromejava tot dient que després de dos hores de treball d’en Feli, ell en necessitava quatre per tornar-ho a posar tot en ordre. L’amistat que els unia els autoritzava a prendre’s aquest tipus de llicències, com el dia que en Feli inaugurava la seva pròpia exposició de quadres i en Lluís va tenir la pensada d’agafar un llapis i signar un obra exposada del seu ajudant. I la il·lusió que li va fer a l’autor! Ahir ningú se sabia fer a l’ideia de la pèrdua d’un home tan fonamental per nosaltres.
El rellotge d’en Lluís Vilà s’ha aturat, però com diu el conte de Papini, tot rellotge aturat té dret dos cops al dia, per fugaços que siguin, a sentir-se en harmonia completa amb la resta de l’univers. Xisca de Gardi i tanta gent qui l’estima i patirà la seva absència custodiarem i vetllarem per tal que aquest dret sigui respectat sobreposant la seva memòria al pas del temps.
Adéu artista, adéu ajudant d'en Feli, fins sempre més "alcalde".

Mestre Robert

Mai vaig tenir el goig de ser alumne del mestre Robert, i és per això que aquest perfil pot arribar, per incomplert i vague, terriblement injust. L'atreviment, però, és la insignia de Xisca de Gardi de la mateixa manera que el Pendó és l'estandart dels nostres Manaies. Però anem al mestre Robert: el recordo com un home cepat. de cara colrada i de mans grosses. Tenia el físic apropiat per ser un pagès i segurament en la seva genètica s'hi concentraven moltes generacions de pagesos: les mans, la fesomia, l'aire i una certa mirada. El mestre Robert, quan el vaig conèixer, desbordava humanisme per totes les vessants de la seva figura. El vaig aconseguir, com diuen els vells, cordial i senzill, proper i bonhomiós. Tinc un record d'ell que m'acompanyarà sempre i és de recitant Mossèn Cinto al Salt d'en Vila. Allà va sortir, sense que jo ho esperés, el mestre d'antany, el mestre de part de bo, l'home que estimava les lletres i els llibres, i que llegia Verdaguer amb el cor i l'ànima. Aquell matí llunyà recordo la seva veu profunda barrejar-se amb el caient de l'aiga. La veu del mestre s'enfilava per aquells paratges deliciosos i ens encomanava la seva tremenda humanitat, d'home de la terra, de gent de part de bo. El vaig tractar més tard en el jurat literari de Fontcoberta i va seguir encomanant-me aquell humanisme sorgit del nostre poble que tan bé representava el Mestre Robert. No en parlaran els grans llibres, i potser no tindrà carrers ni avingudes, però és al cor i al cap de Xisca de Gardi. El Mestre Robert, així en majúscules per distingir un dels nostres.

Editorial

Vam advertir fa poc que Xisca de Gardi havia obert una televisió. De moment és una cosa d'estar per casa, que surt quan vol i que no té cap mena d'obligació que la platxèria. Dintre el nostre trust que va a tot gas, i que s'expandeix pel teatre i pel que sigui, estem a punt d'obrir una altra via de negoci. Serà una editorial. Ja és hora que la Capital del Món- o sigui, Banyoles- es fundi una editorial de part de bo. Des de l'engegada de "La Renaixensa" i els senyors Adalbert i Guimerà que no es creava un negoci editorial com cal. Nosaltres ho farem, amb permís de l'amic Quim Torra i la seva prodigiosa "AContravent", editorial que duu el nervi del país. En fi, que nosaltres crearem l'Editorial Xisca de Gardi entre d'altres coses per poder tirar a bateig les nostres produccions. Aquesta editorial tindrà tres col.leccions, o més, amb les quals anirem ventilant tot el que ens passi per la xaveta. La primera col.lecció estarà dedicada, en exclusiva, a les llibretes del Contramestre de Xisca de Gardi o sigui en Pep de Can Blatdecoure. En Pep té moltes llibretes amb les que ha recollit la saviesa dels nostres veis. La col.lecció es dirà Barreirus i aviat sortirà el primer volum dedicat a l'avi de l'Albert Serra, el Director de Pel.lícules. Tabé treurem la col.lecció "Esprit i Sidral" que serà una cosa d'entremesos que tan servirà per planxar un ou com per fregir una corbata. I finalment la col.lecció "Binxester" que publicarà novel.lutxos de sang i fetge. Ai festa. Tot plegat, el que faltava pel duro: Xisca de Gardi treient llibres sense cap mena de sentit comercial i amb voluntat d'agradar els amics i les amigues.

El Cònsol

A Girona hi ha un Cònsol de Xisca de Gardi en particular i de tots els assumptes banyolins i comarcals. Ell encara no ho sap, però nosaltres l'acabem de nomenar el Cònsol Honorífic, i no s'hi val a renúncies ni dimissions. Quan Xisca nomena, cal complir. És una llei vella que neix amb la terra. Aquest Cònsol és el Senyor Toni Molera, fill de Banyoles i avui establert a la vila dels quatre rius. El Senyor Molera coneix i controla tot quant banyolí habita per Girona. Ens hem conegut tard i a esgarrapades amb el Senyor Molera però entre nosaltres hi ha la confiança fonda de la gent que comparteix vivències i que té moltes coneixences en comú. Els Molera i la meva família, potser ho he escrit algun dia, ja compartien veïnatge al carrer Nou. El tracte i el freqüentar-se ve de lluny, d'antic, és fondo. Després els Molera i la meva família es retrobaren a les Cases Barates i s'estaven paret per paret. De petit, he pujat a casa de la Lola i l'Asunsión Molera, i vaig aconseguir la seva bondat i el seu tracte afable. En Toni per la seva bonhomia em recorda aquell tracte llunyà. És un llamp d'home que no pot amagar que és un bon home: el seu somriure és franc i en els seus ulls pitits s'endevina la personalitat d'un senyor amb un important entregents. M'agrada trobar-me'l pel carrer perquè en la Girona grisa i una mica esverada hi tinc un punt de suport, un tros considerable d'humanitat, algú que em remet als orígens, a les amistats conviscudes, als dies ensucrats dels temps petits. En Toni s'atura, em mira, m'allarga la mà i expressa aquell somriure reposat i aquella manera de parlar tan suau, tan banyolina. Tenim un Cònsol i és hora que ell en sigui conscient.

Els gossos

El gos s'ha convertit en una altra dèria del consum i de la fatxenderia. Som així de tristos i de miserables. En altres temps el gos era més aviat un animal pràctic i al servei de l'amo. D'aquí aquella bestiesa de "el gos és el millor amic de l'home". Una frase que hauria de figurar en els annals de la imbecilitat. El gos servia per vigilar i així es tenien gossos estacats en corretges a l'entrada dels tallers i cases importants de la comarca. Eren gossos malhumorats i de mirada més aviat embogida: podien fer-te un set amb els queixals o desgraciar-te amb una cargolada de cadena, vet aquí. Eren gossos que lladraven a cor què vols, amb un delit envejable fent reverberar les seves cordes vocals per tot el paisatge plaestanyí. Eren gossos mal alimentats, tractats a coces, plens de puces i rènacs. Després hi havia un altre servei que es reservava als gossos: la cacera. Els gossos que servien per cacera eren estibats en patis immunds, compartien un misèrrim raconet i dormien apilonats en foscos i pútrids caus. Quan passaves per davant d'algun redere amb gossos de cacera t'arribava una ferum salvatge, marejadora, incivil. Aquells gossos eren alimentats amb restes de carn amb mosques i a punt de podrir-se. Era la manera de mantenir l'instint, de muscular l'olfacte, de tenir-los sempre tensionats per a la percaça de la carn en moviment. Maremeva. Després, i per acabar, hi havia el gos de companyia que acostumava a ser petit i de raça no t'hi fixis. Era el gos que es coneix com petaner: un gos que cabia en qualsevol racortet, que podia viure en pisos o en cataus, que podia pujar darrera la mobylette i acompanyar el seu amo a fer el vol. El petaner era un gos de provada fidelitat. I de caràcter extrem: podia estar content com unes pasqües o presentar un geni rabiüt i desconfiat. El seu bordar, ras i sec, aconseguia atemorir als qui no coneixen la raça canina. Però un pas ferm en direcció al petaner i un crit altiu aconseguia que aquests gossos es fonguessin com la mantega al foc. El gos petaner, el gos de cacera i el gos estacat a la porta d'un taller s'estan perdent. Ara es compren gossos de pedigrí com qui compra un 16 vàlvules. Per figurar, per projectar-nos, per despertar l'enveja del veí o del saludat.

el Lector

ADVERTÈNCIA: Aquest text s’ha manufacturat d’acord amb la normativa Vonnegut per a relats curts de ficció. No el planxi. No el renti. No el deixi a l’abast dels infants o d’adults immadurs. La seva lectura atenta i responsable pot reportar-li quantiosos beneficis, especialment quan la realitat sigui de baixa qualitat o inexistent.

Varen obrir de cop la porta del bar i varen entrar. Ell, la ventada i alguns flocs de neu esbojarrats. Ningú es va immutar ni es va girar per mirar-los com haurien desitjat, en el fons, tant ell com la ventada i els flocs.
–Tanca la porta!
Ho va fer. Immediatament, la ventada i els flocs varen entrar en agonia però ell va avançar cap a la barra a passes serenes, amidades. Recolzà les mans a la fòrmica llardosa, plena de brutícia i deixalles, i mirà fit a fit a l’amo –una mirada rogenca, estorada, inquietant.
–Sóc el Lector.
–Del gas?
No va contestar. Només un gemec curt, com de gos vell, fet a rebre.
–Té un drap? M’he clavat un escuradents al dit.
–Agafa aquest. Procura no emmerdar la barra, collons. Alguna cosa més?
–Voldria un got d’aigua.
Quatre vells jugaven al dominó en silenci, rebotint les fitxes damunt el marbre amb un espetec rítmic. Un adolescent saturat de grans jugava amb la màquina del milió, empaitant-la a cops de maluc amb lascívia obsessiva. La tele parrupejava a la seva gàbia, cofoia i satisfeta. Ell es girà cap a la concurrència, el parrac enrotllat a la mà, i s’escurà el coll. La coroneta, rància i pelada, se li reflectia al mirall d’Anis del Mono emmarcat amb postals de dones despullades, com l’aura d’un sant.
–Sóc el Lector i he vingut a llegir-vos el Llibre.
En efecte, obrí un llibre gastat, de coberta negra i canal daurada, i començà a llegir:
–Salm. Germans, compreu accions del Sol i veneu tota la resta. Invertiu en el Sol, un valor segur, fiable, a l’alça cada matí. Vint milions d’anys sense fallar.
Algú va petar la llengua.
–Anem a tancar.
–Encara no he acabat.
–Vols que truqui a la policia?
Si algú s’hagués fixat una mica en la tristesa del seu somriure –però ningú ho va fer– o si algú hagués somrigut també amb tristesa, o pronunciat una paraula amable; o si almenys algú s’hagués adonat de la prominència metàl•lica a la butxaca del seu anorac, potser llavors. Però ningú ho va fer. Tanmateix, els flocs i la ventada eren morts ja feia temps.