Les nits d'istiu

El vestrús d'en Shakespeare va escriure allò del somni d'una nit d'istiu perquè no era de Banyoles. Si hagués passat un sol istiu a Banyoles s'hagués cagat en tot, hauria renegat ferros i claus i segur que hauria acabat escrivint "cagom la mare que les va hasta parir, les nits d'istiu". Les nits d'istiu es pren a la fresca per fer alguna cosa civilitzada: llavors passa un bri d'aire i la gent s'acaba creient que "ha refrescat i és hora d'anar a jeure". Que etivocats que estan, els gamerussos! Retiren la cadira de balca del carrer, passen el baldó de la porta i fan via cap al llit. Després s'adonen que l'habitació és una California. Llamamau. Obren les finestres, retiren el cobrellit i s'estassen pensant que agafaran el son de seguit. Que etivocats que estan, els tabernacles! La California de l'habitació crema com un rostei, els llençols s'enganxen a la pell, i la gent comença a suar de mala manera. N'hi ha que carden el cap sota l'aixeta i tornen cap al llit pensant que aquella frescor durarà la resta de la seva vida. Que etivocats que estan, els pàmfils! L'aiga s'asseca de seguit i el cos torna a suar a raig. Les nits d'istiu són un emprenyament d'allò més. I són traïdores perquè de tant en tant s'agafa el son i, llavors, et despertes amarat de suor i amb la sensació que han cardat una bomba atòmica de bullor i xafogor. Després agafes el son un atre cop i et tornes a despertar amb un ai al cor: un gos no para de bordar perquè té calor i té ganes de matar el primer que passi pel carrer. O et desperta un carcamal que es passeja amb la moto per tocar el bolet als veïns. Després et cagues amb tot, tornes a ficar el cap sota l'aixeta i tornes al llit que és mig Estany de Banyoles. Tornes a agafar el son per quarta o cinquena vegada. I llavors et desperta una escorissor o dues o tres. Els randells t'han pessigat. Els randells t'han deixat marques que semblen erupcions i allò et carda una gratera sensacional que diria algú tan primitiu com el Senyor Fernàndez Callís. Et grates, et cardes pomada, flites l'habitació del líquid de mosquits o d'ensulfatar, tan n'hi carda. Tornes al llit. Escoltes el fill de puta del randell que fa aquella fressa d'avió suïcida japonès. Obres el llum per atrapar-lo i ja no el sents. Tornes a tancar el llum i tornes a sentir la fressa d'avió i una altra escorissó, ara al peu. Més pomada, més gratera. No saps què fer. Et cardaries daltabaix de la finestra però penses en el jutge de pau que no en té cap culpa i ho deixes córrer. Tornes a agafar el son, ja clareja a l'horitzó. Al cap de cinc o deu minuts sona el despertador. I descobreixes que ara corre una mica d'aire i s'hi està mig bé, però cagom l'ou és hora d'aixecar-se. Si en Shakespeare hagués passat una sola nit d'aquestes segur que vindria a nosaltres a donar aquest títol "la rojada d'una nit d'istiu".

Del pou estant

Fa calor i el canti i el porró no s'haurien de moure de la vora nostra. Fa calor i l'ombra d'una bona figuera o d'una roureda sempre ens haurien d'acompanyar. Fa calor i la mitdiada convindria tenir-la en compte, una mitdiada llarga amb els finestrons ben tancats, l'orinal sota el llit i alguna manyagoia per acabar de fer el duro. Fa calor i s'haurien de calçar espardenyes de veta i regar els horts cap al vespre i seure mentre l'aigua es passeja per les regues i ho omple tot de vida. Fa calor i caldria anar fins a l'Estany, remuiar-se i sortir quan el sol s'hagués colgat. Llavors penre una cervesa ben fresca i cardar un rot que se sentís al Puig de les Gitanes, com a mínim. Fa calor i hauríem de tenir un soterrià on passar tota la nit i a l'endemà anar ben refets cap a la feina. Fa calor i del canti raja una aigua fresca que e' mija vida. Fa calor de part de bo, i estella les pedres i deixa estabornits els encantats. Fa calor hauríem d'anar despitragats, calçacurts i amb un barret protegint la nostra closca. Fa calor i convé menjar amanits i no botir-se gaire perquè en cabat tots són ais i cebes i et ve aquella galvana que no pots cuidar ni aixecar el cap. Fa calor, collons, si en fa! Fa calor i hasta fa manra mirar a la tele els biciclistes de França. Fa calor i el ventilador s'ha entortilligat amb una bandera espanyola i aquesta ha quedat trinxada, tant, que se la cardada el gat, i després ha cagat uns fils estrambòtics, suats, plens de mosques. Fa calor i el canti s'ha trencat de tant aixecar-lo i beure a galet. He trepitjat un tros de canti i m'he fet una xuia al peu i m'he cagat amb el ceramista. M'he cardat aiga oxigenada, esprit de vi i una mica de mircurumina. El peu semblava una aixeta. Fa calor. M'he cardat a la ferida vi de Vilavenut a raig de porró i no només ha deixat de rajar sinó que ha cicatritzat a l'instant. Fa calor i el gat que s'havia cardat el tros de bandera no para de petar-se, l'he cardat escales avall, i ha sortit com un espiritat pel forat de la gatera. Fa calor i la tele ha començat a treure fum i m'ha semblat que els biciclistes de França treien foc pels queixals. Fa calor, cagom la puta d'oros i el set de bastos. Fa calor: he sortit a fora a regar les tomateres i el gat m'esperava amb un racó per esguerrinxar-me. Fa calor, la casa s'ha emplenat de fum per culpa de la tele que cremava, l'únic que em sap greu és pel porró on encara hi quedava un petit de vi de Vilavenut. Fa calor. He regat les fuies de les tomateres i sé que demà totes estaran rostides pel sol. Fa calor. En cabat, sense casa, sense porró, sense canti, sense tele, sense llit per fer eixeres, sense espardenyes de veta i sense tomateres m'he cardat daltabaix del pou. Per fi i després de picar contra la paret i després d'una caiguda que en Mastegatxes titllaria de formidable he trobat la fresca. No penso sortir d'aquí en tot l'istiu. Vet aquí.

Xisca de Gardi hi era

El que sempre ha mantingut Xisca de Gardi: "el nostre país no l'anyocaran pas mai". D'entre les cendres sembla surt una brasa. I la brasa sempre aprofita un cop de vent per començar a cremar. I quan comença a cremar ja surt aquella flama viva i eixerida. Així ha estat Catalunya al llarg d'aquestes tres-cents anys d'ocupació i miseria, de càstig i humiliació. Molta de la gent que ha vingut abans que nosaltres ha tingut la temptació de cardar el barret al foc, de dir "no hi ha res a fer, ara sí que ens tenen vençuts". Però el país se'n surt. Ahir cap a Barcelona vam marxar set o vuit autocars per fer tronar la veu de la comarca, altres hi van anar en cotxe i jo crec que algú hi va arribar a peu. I a Barcelona ens vam trobar amb els nostres compatriotes i pel cap baix jo diria que erem més d'un milió i mig, pla més. No erem pas una gentada, erem una gentada i mitja. Una fabulosa gernació de personal de totes les edats, famílies senceres, gent de totes les procedències i, fins i tot, colors. I això que en el recompte es deixen els que no anant a la manifestació hi eren amb l'esperit. Perquè molta gent gran es va quedar a guardant la mainada petita o guardant-se de la calor, els pagesos guardaven la collita, els botiguers feien les vendes del dissabte, els sanitaris vetllaven els hospitals i els forestals els nostres boscos. Tots nosaltres sabíem que a casa s'hi havia quedat vint vegades més gent de la que havia pujat als autocars. I per aquesta gent vam cridar i vam desfilar. I aquesta gent també s'ha de sumar a la Catalunya que reneix. No és una Catalunya pitita-pitita com alguns voldrien, és una Catalunya que té al darrera un passat gloriós i té per davant el millor futur. El que s'escriu amb la paraula llibertat. Xisca de Gardi hi era.

Tothom a Barcelona

El dissabte tot el país al cap i casal. Les modistes i els escolàs, els rectors i els trabucaires, els cabuts i els saberuts, sardanistes, mecs, gitanos i algun secretari. Tothom darrera la pancarta digui el que digui. Perquè ja està tot dit. Perquè en tenim la pipa plena. Perquè la terra ja ha dit prou. La gent anirà a Barcelona encara que sigui a peu, en moto, amb el carro o amb avions supersònics. Petits i grans, grassos i prims, geperuts i tibats. Tothom a Barcelona per defensar el mateix i que és aquesta paraula meravellosa que ens hem passat de generació en generació i a la qual s'hi han afegit nouvinguts i sobrevinguts i que no es altra que Catalunya. A les sis de la tarda, peti el sol, rebentin les pedres, caigui calor a plom o bufi la marinada. Tothom a Barcelona, al nostre cap i casal, pàtria dels gitanos d'Hostafrancs, dels coreanos, dels anarquistes, d'en Dencàs i d'en Companys, de l'Amades i de les seves tradicions, del Barça i de les tapes de la Barceloneta, d'en Gaudí i de la mare que el va parir. Tots al nostre cap i casal, a desfilar perquè ens vegin i ens escoltin. Perquè ens hem de fer sentir. Perquè ens sentirà l'esperit d'en Macià i d'en Tarradellas, d'en Villarroel i d'en Pau Claris, l'esperit dels que hem heretat la causa i la raó. L'avi va dir "Catalans, Catalunya" i nosaltres ho repetim. El poble farà tronar el Passeig de Gràcia i després dels trons caurà la pluja. La pluja de la llibertat. Tothom a Barcelona i que a comarques només quedin els galaputs i els senglars. Ells, en nom nostre, vigilaran les nostres cases. I nosaltres, en nom de la terra, farem avançar la història. La història d'un país que ja no té por. Xisca de Gardi hi serà.

Se'ns colen els xinos

Demà els xinos poden portar els de la quinta del 56 de la regió de Shian a l'Àfrica i demà passat tot Àfrica serà groga i Shian continuaria igual de plena que sempre. En Mau, aquell líder que tenia nom de gat, va dir que si els xinos s'enfilessin a una cadira i saltessin tots de cop a terra hi hauria un cataclisme que no hi seríem pas a temps. Tot plegat demostra que aquesta gent ja són els amos del món i nosaltres tan campantes. No us hi heu fixat que el senyor Fernàndez -Callís té ulls de xino? Amb això no volem pas dubtar dels seus progenitors només demostrar que els catalans comtal de quedar bé soms capaços de tot. El senyor Fernàndez-Callís ha set sempre un avançat i ja en el seu dia va predir la invasió xina i és per això que cada nit, plogui o faci calor, surt a l'eixida de casa seva i s'estira els ulls. Només per agradar. Només perquè algun dia un alcalde xino de Banyoles no li hagi de cridar l'atenció. Cada vegada hi ha més banyolins que compren al tot a quatre rals dels xinos. Per què? Perquè són gent que imita al senyor Fernàndez-Callís i vol agradar els nous amos del món. Així la gent decora les seves cases amb pulecres xines, amb estovalles xines, amb garrafes xines. La gent ja no compra quadres dels germans Palau, compra estampes xines i anar-hi-anant. La gent ja no llegeix Navarro-Santaeulària llegeix Confunci i encara que no entengui re es fa l'entès. La gent, i això ho he vist amb els meus propis ulls, ja no mira la Tele Banyoles de l'amic Fuster, mira Tele Pequín o Canal Xino-Shangai i fa veure que parla el mandarí encara que faci una mica el préssec. Els xinos compraran les nostres hipoteques i els nostres deutes i ens fotran tots a trebaiar en els seus restaurants. Llavors seran ells qui en mandarí ens demanin plats incomprensibles i nosaltres a mirar les fotos de la carta i a procurar fer veure que hem entès la comanda. I a Xisca de Gardi, a part de l'obsessió Fernàndez-Callís per estirar-se els ulls, en Samora s'emprova quimonos, el Gallegu ja es fa dir el Manxú, en Vaqueta s'ha apuntat a tai-Chi i jo aprenc a treure'm els pèls del nas amb palillos. Per acabar-ho d'adobar, no heu notat que darrerarment en Sacutell no escriu cap comentari? I no heu notat que cada vegada hi ha més comentaris en xino. Això és perquè en Sacutell ja s'ha rebatejat i es fa dir Li-Shing-Piao.

Els estanquers

Ahir al vespre regava les tomateres i vaig sentir tres o quatre pets de petardus. No gaire re. Vaig sortir a treure el cap i algú es passejava amb el pendó dels estancs. Es van reunir tres o quatre que cridaven com beneits i vaig dir-me "deu ser el patró dels estanquers" i me'n vaig anar cap a jeure. La bandera dels estancs, per si ningú ho sap, és un retall de la nostra senyera. Es veu que un estanquer no se li va acudir re més que copiar la senyera perquè va pensar "coi, aquesta bandera si que fa goig i porta sis o set segles passejant com una reina pel món" i heus aquí com la va convertir en la bandera oficial dels estancs. Llavors va venir un espanyol i com que li faltaven insignies pel seu invent va dir "quina bandera més castissa que tenen, els estanquers" i ja veus que se la va fer seva per aquest artefacte d'estat. Ahir, doncs, els estanquers de la província devien fer festa perquè no paraven de remenar el seu pendó i cridar com beneits. Es clar que els estanquers que conec són gent més aviat civilitzada, d'ordre, que parlen amb l'istil i la gràcia que parla el país, i els que vaig veure eren més aviat gent per civilitzar. No serà que els estanquers subcontracten les seves festes patronals a gent forastera? Al cap i a la fi, també van subcontractar la seva ensenya a uns altres. Coses rares. Podé sóc jo que he agafat un cop de calor i no giro gaire rodó. Vet aquí.

El Tribunal i la Constitució

Finalment hi ha hagut sentència. Ja trigaven. El Tribunal de l'era de Can Lura ha dictat sentència al recurs que Xisca de Gardi va presentar contra el Constitucional Espanyol. Des del 1978 que Xisca de Gardi havia presentat el recurs veient el nayp de la Constitució. El problema és que el Tribunal de l'era de Can Lura s'agafen les coses d'aquella manera. Per començar, i el dia que el vam presentar, van dir "això s'ha de mirar bé perquè encara penríem mal". Va passar tot un any amb les seves collites d'ais, d'enciams, de patates, de tomates de Montserrat i de tomates de penjar, de cols i de bròquils, d'olives i el Tribunal no va pa' dir pa' re'. L'avi Lura, el president, tenia prou feina a l'hort i feia que el portaveu del Tribunal fos qui parés els trucs. El portaveu era en Siset de Can Garganta i com era més aviat quec no l'enteníem pa de re. Van fer que preparés la ponència de sentència un esquena-dret. I com que sempre jeia, sempre era a l'hostal jugant al canari i o cardant-se uns cargols a la tornem-hi, la feina era per fer. El Tribunal es va reunir a l'hort al pic de l'istiu de l'any següent, pensàvem que hi hauria sentència, però no-nis. El Tribunal es va galdir set o vuit xindries, tres o quatre melons i després va cardar una becaina sota la figuera. Estàvem arreglats. Van treure la ponència a l'esquena-dret i li van donar a un borni. Com que el borni tenia l'ui a la birulé, no hi havia pas maneres de fer-li escriure re. Cardava cada esgrigot! La mare que el va hasta parir. El borni, en cabat, va escriure la sentència en un tros de fui i llavors el seu fill pitit s'hi va eixugar el cul un dia que anava lleuger de ventre. Au torna a començar. Els del tribunal es van passar quatre o cinc anys cardant-se els plats pel cap. Que si es deien el nom del porc, ara renyien i demà anaven a plantofades. Després s'hi va haver de posar hasta el batlle d'aigües perquè la cosa hagués acabat de qualsevol manera. Van cardar a fora quinze o vint magistrats i van nomenar de nous. Una nova ponència va ser encarregada a un de Falgons. Van passar cinc o sis anys més i, recoi, la sentència no arribava. A la fi, van trobar el de Falgons a mercat i li van dir "què, morenu, no hem pa' d'anar acabant". El de Falgons va respondre "què vos dir, ara sí que no t'entenc". Els altres van afegir "collons, la sentència, que n'estem avorrits de tant esperar". El de Falgons va respondre tan campante "cordills, fa sis anys que la vaig cardar a la bústia de davant de Cal Ferrer". Va resultar que els de la lleva de la guerra del carlí van fer un àpat a l'hostal i com que després del tiberi anaven una mica torrats li van cardar foc a la bústia i la sentència va quedar socarrimada com un pèl de truja. La mare d'en tano, un altre cop sentència nova i aquesta vegada la van encarregar a n'en Quimet de Cal Mestre que com que el seu pare era mestre d'escola no va voler apenre a lligir per fer la guitza a n'el pare. Així que ja ens tens esperant quatre o cinc anys més a que el magistrat anés a estudi i sabés lligir i escriure. En va apenre, es va emprejar amb l'avi Lura i en cabat no va voler fer la ponència. Ja anem acabant. La cosa no hi havia maneres de desembussar-la. Era com una espina de peix que et queda clavada a la gola i no hi ha pas maneres que baixi. S'hi va presentar el rector de Pujarnol i va cridar l'alto als magistrats: "no us en dóna vergonya, gamerussos, goita jo em pensava que us trobaria trebaiant en la sentència i us he trobat aquí fent titits amb el porró, el Déu que us pela". La sentència no arribava. Va venir la de l'Estatut abans que la del Tribunal de l'Avi Lura. I quan els nostres magistrats, amb els peus amb remull a l'aigua fresca del rec i amb una arengada a la mà, van saber la sentència de l'Estatut van acordar, tots, per unanimitat: "Cordills, vist que ja ens han donat pel sac, acordem que la Constitució ja se la poden fotre pel dallonsis". Feta aquesta declaració solemne van traguejar una mica de vi novell que aquella hora del vespre passava d'allò més bé.