Invasió de senglars

Els senglars s'estan fent els amos de la comarca. I les coses no pinten bé. Perquè els senglars que són un piló ja s'han atipat de viure al bosc. Al bosc tot són misèries, no hi ha llum elèctrica ni aiga corrent, el bosc és un incovenient i dingú hi vol viure. Els senglars són espavilats i ja baixen fins als sembrats per veure què poden collir. D'aquí passaran a les cases de pagès a remenar el rebost i obrir l'armari cantoner per veure què tal estan aquelles galetes i com n'és de bo el vi dolç. A les cases de pagès es trobaran amb els seus cosins, els porcs. I el més segur és que els senglars decideixin alliberar els cosins. Serà com Espartac però amb més astúcia i no tant de manaia amunt i avall. Porcs i senglars es faran els amos de la comarca. Dictaran les seves lleis i no és descartable que tanquin algun pagès o algun turista a la cort. Després baixaran fins a Banyoles i el drama estarà servit. Podrà la policia local contenir els milers de porcs i senglars que baixaran pertot arreu? On seran les colles senglaneres i la resta de caçadors? Tenen bon armament els nostres mossos? Tot estarà perdut però encara la cosa pot ser més greu quan la tropa de porcs i senglars desbocats arribin a Can Mià i desfermin els porcs vietnamites. Els porcs vietnamites, acostumats a la guerra de guerrilles del seu país, seran els cabdills de l'operació contra Girona. Pobra Capital de províncies! Quaranta o cinquanta mil guerrers entusiasmats i motivats assaltaran les seves fràgils muralles. I no hi haurà Alvàrez de Castro que ho pugui evitar. Ocupat el Govern Civil, Correus i Can Vidal, els tres llocs estratègics de Girona, els porcs llegiran un bàn que només entendran ells. En Zapatero farà unes declaracions optimistes, com sempre, que seran l'avantçala de la tragèdia. En Montilla, per no dir, no dirà re. Lentament els porcs dominaran els països catalans i pactaran amb l'Islam una Aliança Tàctica per apoderar-se de la civilització occidental. Recordem que els moros no mengen porc i això pels porcs sempre és una garantia. Xisca de Gardi serà il.legalitzada. El món viurà una convulsió terrible. La resistència es reunirà a Can Batlle per matar el porc i menjar algun greixot escadusser. La gent serà reclosa en granges i haurà de menjar pinso per força. El món, doncs, tal i com l'entenem no durarà pas més de dos o tres telenotícies. Els senglars que vam veure anit a la tele són el primer senyal. En vindran més. Com que això s'acaba, i com que han dictat sentència contra Xisca de Gardi, deixeu-me anar a la nevera a buscar una mica de xoriço. Pel que pugui ser. Ens trobaran a casa amb un fuet a la mà disposats a defensar els últims pams de civilització.

L'Oficina de Tocar els Collons a la Gent

L'hem descobert i ara parlarem d'ella, del seu perfil sinistre, dels seus terribles objectius. S'aixeca en la perifèria d'una ciutat remota. Té cent plantes i totes elles sense finestres, sense cap mena d'obertura. El seu color, com no podria ser d'altra manera, és el negre sinistre, funebre, de camp de batalla devastat. Ningú que no sigui de l'organització pot superar els temibles controls de seguretat. Si passa un esquirol dels boscos del costat és abatut a trets sense cap mena de mania, el mateix passa amb un pardal o un rat penal. Si passés un estrany aquest seria torturat fins a la mort i després el seu cadàver desapareixeria en el descomunal femer que l'Oficina té en un racó de les seves instal.lacions. Hi treballen cap a quatre mil empleats de totes les races, condicions, religions, formes i mides. Tots ells han passat un procés de selecció severíssim, sense contemplacions, sense fisures. L'Oficina, cada any, s'encarrega de passejar-se per les millors facultats del món i tria els possibles candidats entre alumnes d'expedients exquisits. Llavors ve la selecció: els millors entre els millors. Quan un empleat no respon a les expectatives se'l tortura fins la mort i se'l liquida en el gran femer. No tenen manies. L'Oficina disposa d'ordinadors descomunals i de satèl.lits que segueixen a tot el món. Tenen plànols, tenen bases de dates, guarden milions d'imatges i grabacions. L'objectiu genèric de l'Oficina és tocar els collons a la gent el sentit més ampli de la paraula. El mètode és senzill. A l'oficina es detecta un col.lectiu, un barri, una agrupació de persones, un carrer, i els indicadors avisen que aquesta gent viu bé i és feliç. Senyal d'alarma. Llavors un grup d'experts es reuneix per proposar mesures per acabar amb aquest estat insuportable que és l'alegria o la platxèria. Arriben les propostes i s'apliquen sense badar. Resulta que en aquell barri es decideix fer passar una autopista de vint carrils o instal.lar-hi una planta atòmica coreana en mal estat. Resulta que en aquell carrer es prohibeix d'aparcar-hi o s'hi tallen els arbres. A l'Oficina saben que qualsevol mesura serveix per acabar amb la tranqui..litat de la gent. Si heu notat canvis o alteracions en la vostra vida quotidiana, familiar o laboral no aneu a buscar-ne les causes prop vostre. L'Ajuntament no té la culpa d'una senyal de trànsit mal col.locada o d'una decisió arbitrària de la policia local. La culpa viu lluny, la culpa és remota, la culpa habita en aquesta Oficina fosca i sinistra de Tocar els Collons a la Gent. Tranquils. Xisca de Gardi ha col.locat el suficient explosiu en aquesta oficina com perquè no en quedin ni els retrats de l'empleat del mes. Volarà tot i desapareixeran aquests mangants que ens perjudiquen la vida. Tot i la dimensió de l'explosió i la quantitat de víctimes culpables que hi deixeran la pell la notícia no sortirà enlloc. No es vol donar publicitat a una Oficina d'aquestes característiques. I el més probable és que, tot seguit, nous empleats siguin reclutats en les millors universitats i un nou edifici, fosc i funebre, s'alci sobre les runes de l'anterior. Però no patiu. Xisca de Gardi té més dinamita.

Vilademires

Vam ser convidats pel Doctor Cortada a la seva trobada de Vilademires. Més ben dit: jo m'hi vaig autoconvidar forçant l'hospitalitat d'aquest nostre referent que és en Tomàs Cortada. Vilademires és un lloc prodigiós, quasi màgic, que es troba als peus de la Mare de Déu del Mont. Paisatge de cruïlla entre la Garrotxa i l'Empordà. Pel camí que segueix cap a Vilademires hi ha la millor mostra de les cases fortes del país, cases que han mantingut el tremp i el vigor, la solera i la prestància. Quan el camí ja s'acaba arriba Can Cortada, el feu d'aquesta família que sempre ha fet costat al país. Una estelada, la bandera rebel de la nostra causa, es retalla en el vent. La casa projecta senyals de robustesa, de tradició i com totes les cases que es fan valer acull de seguit els convidats. Els Cortada han vetllat perquè les obres de restauració no s'enduguin l'atmosfera i l'esperit de la seva casa pairal. La magnífica galeria de la casa descobreix vistes d'aquell racó del nostre món: la boscúria immensa, penetrant, agreste, ens talaia i alhora sembla desafiar-nos. Aviat passem al que és el motiu de la nostra visita i de l'acollida de la família Cortada i no és altra que les jornades de Vilademires sempre amb el país com a nord. Aquesta vegada el tema és la independència del nostre país. Els Cortada, i els seus amics, confrares i aliats ja havien triat el tema abans de l'esclat del dia 10 de juliol i abans que mig país ja s'estigués declarant per la llibertat. No és gens estrany, aquesta gent ja eren independendistes quan aquest moviment era un petita llavor d'un roure enmig d'una pineda. Ara la roureda desplaça lentament a la vella i revinguda pineda. A la trobada de Vilademires tres homes il.lustres Terricabras, Joqueras i Joan Francesc Mira. Van ser unes jornades a la fresca de l'era de Can Cortada, sota palmeres i ascàcies, escoltant amb atenció el mestratge d'aquells homes i escoltant les preguntes i aportacions dels assistents. El dia de la llibertat haurem de tenir un record especial per aquest lloc màgic, a voltes mans i a voltes esquerp, cap aquest paisatge vell i cap aquesta casa forta. Es aquí on la lluita i el somni del país no deixat de tenir continuïtat. Podem dir que en llocs com Vilademires és on ha començat tot. El dia de llibertat farem baixar la bandera rebel, l'estelada, i hissarem per sempre més la senyera. Ja no ens caldran banderes rebels perquè serem un país com Déu Mana amb els defectes i les virtuds de la resta de nacions del món. Vilademires, doncs, seria un bon lloc per posar-hi el nostre Parlament Nacional.

Mai no caminaràs sol

Hem vist, de nou, la gent de Liverpool i de Glasgow, irlandesos de fortuna i de destí, cantant el mai no caminaràs sol. I hem recordat el malefici que havíem llençat sobre el Girona miserable que va fer d'en Gusó i patuleia una directiva vergonyant. Per sort aquesta colla de pirates ja són fora. Si creguessim en la justícia aquesta gent seria picant pedra en un penal. Però la justícia és forastera i només crida a la pubilla de Can Teixidor del Terme acusant-la d'una cosa que hauria d'estar bonificada i és cremar la foto d'aquests reis que, temps abans, van cremar el país i les seves constitucions. En Gusó, deiem, és fora i amb ell tota la vergonya que carretejava. Això ja és suficient com perquè Xisca de Gardi retiri el malefici que va llençar contra el Girona "no hi hauran prou regionals" i que aquest any va estar a punt d'enviar l'equip cap a l'estimbarro. En Gusó, el verregàs, és fora i ara hi ha gent que es pot mirar a la cara. La primera decisió, un encert. I és cridar un entrenador de luxe com és el noi de Mequinensa. L'Agné. Sempre ens ha caigut bé perquè és rural com nosaltres, mira a la cara, com nosaltres, i si convé te les deixa anar, com nosaltres. L'Agné, de seguit, s'ha posat a la butxaca a Xisca de Gardi perquè ha recuperat l'Albert Serra. S'ha acabat la vergonya i el desastre. S'ha acabat l'intent d'humiliació contra Banyoles i la seva gent. Dalt de tot, en un pedestal immens, hi ha aquesta glòria de l'Agné. L'Albert Serra torna com un senyor i qui va intentar escopir-lo ha fugit com una rata pestillent. Ara és el moment de deixar de dir "no hi hauran prou regionals" i cridar ben fort el mai caminaràs sol. Com a Liverpool, com els catòlics de Glasgow, com els seguidors de l'Agné i d'en Serra. Gusó on ets, que no et sentim? Si tornes tenim la trampa de ratalius a punt.

En Marti, barber de Santa Maria

El carrer Santa Maria és el carrer dels barbers per excel.lència. En Marti, pronunciat amb l'a tònica, n'era un d'ells. En Marti era un barber pagès, o sigui que combinava el menar un hort amb l'esquilar. Potser per això era el barber preferit dels hortolans i dels pagesos banyolins. En Marti podia interrompre el taiat de cabeis amb comentaris sobre les patates que acabava de collir. I vet aquí que feia aixecar la concurrència i la portava fins a la rebotiga i allà, amb l'orgull que ha de tenir tot hortolà, ensenyava les patates que havia acabat de treure de l'hort. A can Marti no s'acostumava a parlar de política, ni de fútbol, ni de controvèrsies vàries, allà es parlava de les coses de part de bo: dels assumptes de pagès. En Marti no tenia pressa per esquilar, ni la clientela per desfilar. Allà s'hi entrava al vespre del dissabte i se'n sortia inveriablement de matinada, cap a les dugues tocades la gent enfilava les llums primes del carrer Santa Maria, potser després d'haver sentit els dos retocs amargs de la campana. Avui tot són corredisses, la gent va obligada pel rellotge, per l'agenda, va de bòlit i fa tard a tot arreu. Seria impossible una barberia fina com de la Can Marti on el temps és un concepte relatiu, i s'allarga o s'encogeix sense que dingú hi pari atenció. Ben sopat del dissabte cap a Can Marti, trico-trico, i llavors a deixar fer, a fer-la petar, a participar en una conversa d'assumptes de pagès, a aixecar-se i fer un cop d'ull a les patates noves d'en Marti. Aquell home, petit, no gaire cosa, que caminava una mica coix, ens ha deixat el rastre i el senyal que haurien de seguir tots els barbers i tots els seus parroquians: temps per xerrar, temps per esquilar, temps llarg que va caient a poc a poc i sense neguit del gran rellotge de sorra de la vida. Temps per sortir amb el cap pelat i veure com a Santa Maria repiquen les dugues i queda encara tota la nit per acabar d'arribar a casa i mirar, de reüll, els horts i pensar que les nostres patates potser seran millor que les d'en Marti.

L'educador de polítics

No fa pas gaire vaig veure un programa americà on una noia, un xic greixanda i amb pinta d’haver quedat per vestir sants, arribava a cavall d’un cotxe antic a la casa d’un matrimoni carregat de mainada. El fet és que parella havia perdut tot el control i autoritat sobre un grapat de petits cabrons que havien convertit aquella família en “can Pixa fan ball de nit”. La tasca de la protagonista era procurar restablir l’ordre, la coherència i ajudar als pares a recuperar els comandaments d’autoritat.
També he vist un altre programa on un especialista es dedica a visitar cases tot redreçant-ne el comportaments dels seus gossos.
Jo no en tinc de gos ni de mainada però he pensar que un servei d’aquesta mena em podria ser útil. Concretament un educador de polítics. El país no està per assumir noves depeses però unes quantes idees d’aquests educadors professionals ens irien de perles.
La senyora que educa nens fa servir un tècnica que es diu “el racó de pensar”. Allà cada vegada que un petit dimoni carda una bertranada de l’alçada d’un campanar, la senyora l’agafa i l’aparca allà, per tal que, sol i amb calma, reflexioni respecte la inconveniència de la seva conducta. Es cert que el racó de pensar del Parlament hauria de tenir dimensions estratosfèriques i seria més concorregut que no pas l’hemicicle en sí, però estalviar-nos algunes escenes de la nostra fauna de polítics ens ajudaria a viure amb més dignitat.
El domador de gossos, en canvi, insisteix contínuament en la importància que l’animal tingui clar qui és l’amo, qui mana i de qui depèn. Possiblement aquest és l’aspecte que més convindria treballar amb la nostra classe política i si per això convé dur-los de quatre potes, lligats amb cadenes i collarets de punxes no tindrem més remei fer l'esforç. Tot sigui per una bona educació dels nostres representants, tan important com inexistent avui dia.

Refranys

El país és el seu refranyer i la resta són mandangues. El país és el suc de la tradició que vessen els seus refranys i la resta, pulecres. Però com que "soms" més putes que bonics a la fi ens en descuidem dels refranys i acabem parlant com si fossim tarambanes. Fins fa poc dies teníem l'àvia ben viua i la feiem callar per sentir la tele. "Calleu, malitsiga, que no sé pas què diuen a la tele" i la iaia ben arrodida, pansida, fins que estirava la pota. I llavors tota la ciència de la iaia a penre el sac i avui pau i demà glòria. Llavors venia l'avi i ens volia explicar coses del camp, i del seu temps i refranys que deien en aquells dies i nosatres el feiem callar: "voleu fer el favor de deixar-nos sentir la tele, avi, ja n'arribeu a ser d'emprenyador". I així fent callar els veis, els que són custodis del temps i de la saviesa, els que són portadors de les idees i dels costums, hem perdut bous i esquelles i hem vist que a cada fornada perdíem un pa. Què hi vols fer. Això sí: els refranys que ara diem són de l'enemic, els hem escoltat de les teles espanyoles o els hem llegit de quatre revistotes de l'ocupant. Tant putes que ens creguem ser! Només per anar a contracorrent, que és l'ofici de Xisca de Gardi tres refranys dels nostres, de la gent veia, dels nostre padrins, tres refranys contra l'ocupant que és el que un bon català ha de fer des de que s'aixeca fins que se'n va a dormir. Malitsiga! Per començar un de senzill: "burro nafrat, tots són mosques" que parla prou bé de la desgràcia dels miserables. A continuació un altre que també s'explica per si sol "qui no té feina, el gat espluga". Molt millor que l'habitual de "qui no té feina, el gat pentina". A partir d'ara els de Xisca de Gardi direm "qui no té feina, el gat espluga". En cabat, dels que no estan mai contents, dels que sempre es queixen els hi podem dir "és un porc mal abeurat" que al Pla de l'Estany pronunciem amb aquesta limitació o estalvi de lletres que ens caracteritza: " és un porc mal aburat". I acabo i me'n vaig a cardar el cap sota l'aixeta.