103 anys

L'àvia de Can Castañer ha temptat el Temps i la Raó. I s'ha plantat als 103 anys amb convicció i puny de ferro. En els temps petits ja la recordo gran i la recordo enèrgica, forta, capaç de fer quadrar a aquells marrecs impossibles que erem nosaltres. Aquella senyora d'edat, prima, de tarannà sever aconseguia el que no aconseguia la resta: abaixar-nos el cap. Ni la policia, ni l'exèrcit, ni la secreta, ni els jutges ho haurien fet. Ella, amb la seva mirada, amb paraules decidides, sense necessitat de recórrer als crits, ens anyocava. Aquella asturiana criada a Banyoles va contribuir necessàriament a la nostra educació: va colpejar el ferro de la nostra burriqueria fins a donar-li un mínim de forma, fins que la cosa no semblà tan primària, tan rude, tan barroera. Em trobo amb en Loren al Passeig, ens saludem efusivament, i em comenta l'aniversari de l'àvia. I me n'alegro de tot cor, amb el convenciment que aquella energia feta dona forma part dels meus dies, i que el seu centenari és un orgull per a tots els qui l'hem tractada. 103 anys no és cap gesta, no és cap glòria, és, en el seu cas, una determinació, una juguesca sobre el calendari gregorià. En la seva bicicleta, i el pedalar lent, la recordo, la veig i sempre la veuré. Si el món disposés de gaires asturianes de l'estil i la condició de l'àvia dels Castañer, tots els maldecaps i totes les tribulacions s'haurien acabat. L'energia i el convenciment haurien aplastat el mal i haurien vençut el dolor. Per molts anys, doncs, i moltes gràcies de tot cor.

Filtracions a dojo

El boig que filtra tots els documents oficials del Pentagon s'ha fixat amb la nostra comarca. Aquest beneit, per força, havia de cardar el nas a casa nostra. I l'ha cardat d'allò més. D'entrada ha publicat la fòrmula secreta de la Tortada amb anotacions del Senyor Boadella. Després ha filtrat la composició exacta de l'aiga de la Puda i la raó per la qual no raja i qui és el tarambanes que l'estira per regar quatre tomateres. L'insensat d'aquesta pàgina tabé ha publicat els plànols secrets de les bombes inventades pel senyor Fèlez, gran entre els grans. Tabé ha explicat com s'ho feien els de Can Plami per fer aquells sifons i com els de Can Comas apliquen els últims retocs per fer els seus memorables secrets. No contents amb això, han filtrat les penúltimes pàgines de l'última novel.la d'en Solana(s) i la primera estrofa d'un poema inacabat d'en Salvador Oliva. Ho han publicat tot. Han publicat, els de Wikiliks, una radiografia d'en Samora quan es va trencar coll i barres i els resultats de colesterol del Contramestre. Una factura de Can Trui de l'any 1931 i un bitllet de la TEISA guixat pel mateix senyor Butinyà. Cap secret ha quedat sense saber-se: converses de veïnes en el rentador de Serinyà, converses de dimecres al mercat, de barberia de Can Dutras, de l'estanc de les Cases Barates, crits del camp del Banyoles i, fins i tot, han grabat un tros de sardana d'en Saderra. El cas és que a Casa Ciutat s'ha convocat una reunió d'urgència i s'ha decidit la creació d'un gabinet de crisi encapçalat pel senyor Rector, un veterinari, l'agutzil, el batlle d'aigües, el delegat de protecció civil i un pintor paisatgista. Això per començar. Tot està a l'espera que s'hi afegeixin un xofer de la TEISA, el regidor de via pública, un que s'ha parat per ell, el decurió dels Manaies i el campaner del Monestir pel que pugui passar. La vila està alerta davant la possibilitat que puguin aparèixer més secrets i secreters. La consternació és total. I s'han venut totes les espelmes i totes les enganyifes de Can Mateu. Les Gàrgoles de Foc s'han ofert per patrullar de nit als carrers. Ningú toca vores. L'Atlètic mentrestant entrena sense cap novetat i és l'única notícia positiva en aquest apocalipsi lleuger. Dos més dos ja no fan quatre, com era costum i com ens havien ensenyat a estudi.

La NASA ha vist marcianos

Tal i com deia aquell que anava a buscar aiga a la Font del Molí: "el cel e' molt gros, hi ha d'haver-hi marcianos per força". El prenien per boit. No el tenien per re'. L'home, per sortir de dubtes, va trucar a la NASA i va tenir la santa llet que el telefonista era de Crespià i eren mig parents. El telefonista va dir-li "de moment, no hem pa trobat re', i això que es fa un fart de taialar el cel que és un contentu". Van quedar que l'avisaria en cas que s'hagués descobert un ovni, un platillo volant, un beneit de color verd o un marciano. Aquell home que anava a buscar aiga a la Font del Molí se n'havia de sentir de tots colors. "Tarambana, com vols que hi hagi marcianos, si Adanieva no tenien coets i es van haver de quedar aquí baix" (A Banyoles pronunciem Adam i Eva tot d'un plegat, com si fossin una sola persona, soms així) Altres li feien pam i pipa o l'escarnien. Com no podia ser d'altra manera, un altre gamerús va batejar aquell home com en "Quimet Marciano" i aquell motiu ha acompanyat tota la família i la seva casa durant anys i panys. En Quimet Marciano, el de l'aiga de la Font del Molí, cada nit quan surt a tirar les quatre peles de poma al femer mira cap al cel i espera, com un nen pitit, que surtin els marcianos d'algun costat d'Afrodita o de Venus o de Malitsiga. El cas, però, és que la nit passada va rebre una trucada que el va esverar. "Tafot, qui truca a aquestes hores" va dir la Remei, la seva dona, amb els rulos al cap. En Quimet va acostar-se al telèfon amb l'ai al cor i el va despejar. Reconegué la veu que parlava a l'altre costat, era aquell noi de Crespià, mig parent seu, que trebaiava a la NASA. El de Crespià va dir "nano, calça't, hem talaiat un platillo volant més gros que la Mare de Déu del Món". Es veu que avui, dilluns, a les vuit del vespre, la NASA anunciarà un fet revelador que en Quimet Marciano ja sap. Demà, quan tothom quedi amb un pam de nas, i tot el món vagi ple que hi ha ovnis i gent rara, en Quimet anirà a buscar aiga a la Font del Molí, i amb el cap ben alt, i amb un orgull molt nostre, dirà "Cagom la mare que us va hasta parir, que en sou de burros i senglars, ja us ho deia jo, però vosaltres marrans-marrans.." I en Quimet marciano passarà a dir-se Quimet el Savi. I, ves a saber, podé el primer lloc que trepitgin els marcianos de la nostra terra serà la Font del Molí i preguntaran "No heu pa' vist aquell noi de Mianigues que es diu Quimet?" I llavors, en Quim Nàndez, diria que la gent va quedar estupefacta.

Tabé m'agrada el tennis

Una capital, ho hem dit, no e' pa' ben re' si no disposa d'una gran rivalitat futbolística. L'estimada Liverpool es desviu amb l'enfrontament entre el Liverpool i l'Everton. A Glasgow es cuiden matar els del Rangers contra els nostres estimats Celtics. A Roma hi ha la lluita caníbal entre la Lazio i el club que porta el mateix nom de la ciutat. A totes les capitals d'importància tenen dos equips a mata i degolla. A Uot només tenen un equip i el mateix passa amb aquella urbs provinciana que diu tenir quatre rius però que només té un equip i encara gràcies. A Banyoles, com era d'esperar, ja s'ha començat a forjar una rivalitat espantosa, cruel, carnívora, entre els dos equips de la ciutat: el que duu el mateix nom que la vila i el nostre Atlètic. Una rivalitat que va creixent, que separa famílies, que trenca amistats de tota la vida, que encén els ànims i que esvera el més calmat. Nosatres estem amb l'Atlètic perquè toca, perquè tenim raó i "vols fer el favor de callar la boca, gamerús". I en aquest aire de rivalitat, de cairuts contra rodons, ja comencen a créixer els nostres vailets. Tothom sap que l'Atlètic ha començat a treballar el fútbol base i que la nostra mainada és la millor del món. Els vailets s'emmirallen amb aquest club gloriós que ja és líder i que no pararà fins fer saltar la banca i apoderar-se de la glòria de l'olimp. Preguntat un vailet perquè jugava a l'Atlètic i perquè no ho feia a l'altre club de la ciutat que li reportaria més benefici, va respondre amb una frase que ja hauria d'estar pintada amb lletres d'or al nostre camp "Tabé m'agrada el tennis". Cosa que vol dir que prefereix jugar al que sigui abans de jugar amb un altre equip que no sigui l'Atlètic. Amb aquesta mainada fanatitzada i entregada només podem fer que comprar vitrines ben grosses perquè, en un futur proper, les omplirem de trofeus. El món està esperant aquest vailet i els seus companys perquè recullin els grans honors del fútbol. Guanyarem. I serà molt més aviat del que tots nosaltres pensem. Guanyarem perquè tabé ens agrada el tennis però som fanàtics de l'únic equip que és de part de bo.

Reconeixement a Xisca de Gardi

Aquest espai ha estat considerat, per la junta central d’internet, com a blog Ni-Ni. La nostra manca absoluta d’activitat i el “ni fer ni deixar fer” que ens caracteritza ens ha dut a rebre aquesta condecoració.
Un cop rebuda la notificació que ens assabentava de la nostra nova situació, hem encarregat al nostre bufet “d’abogats” que tramiti tota la documentació necessària per tal de rebre els ajuts i subvencions pertinents amb què el govern obsequia a la gent que, com nosaltres, es resisteix a acceptar que fer alguna cosa de profit hagi de ser sinònim de fer qualsevol tipus d’esforç.
Estem bé, estem tranquils, estem relaxats i amb la mà a punt per rebre la morterada.
Això si que és un reconeixement com Déu mana i no aquesta collonada del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

El govern fa bé la feina

No parlem mai del govern de la metròpoli perquè no trobem oportunitat de fer-ho. Des de la colònia hi ha tanta distància que no sabem què es pasta allà baix. Però vet aquí que han tret una llei interessant. Potser l'única interessant des que va començar l'ocupació. Es la llei dels cognoms. Resulta que a partir d'ara la mainada rebrà el cognom en funció de l'ordre alfabètic dels cognoms dels pares. Magnífica idea que posa les coses al seu lloc. Posem exemples: si una noia amb cognom Aguirre es junta amb un element que es fa dir Zamora, el primer cognom de la mainada serà Aguirre i s'ha acabat el cuentu. La cosa és d'un sentit comú que tira d'esquenes perquè ja són ganes de tenir un cognom amb una lletra tan reculada com la Z. I tan impronunciable. I tan estranya que s'ha associat a la signatura que un bandit fa amb l'espasa. La llei del nostre govern posarà les coses al seu lloc. L'ordre alfabètic regeix el diccionari i la guia de telèfons, regeix l'ordre de qualsevol classe entenimentada. En aquest ordre, aristocràtic i il.lustrat, la Z ocupa l'últim lloc, la fi del diccionari i les lletres, un finisterre de la saviesa i una Nova Terra on l'inconegut es barreja amb la barbàrie, l'incivisme i, si m'apureu, la mala fe. Per últim, els presidents de la metropoli, els pitjors, han tingut zetes en el seu cognom.

Dibuix linial

Teníem a l'Institut un mestre de dibuix que ens feia anar molt rectes. He oblidat el seu nom. El dibuix linial m'ha semblat sempre una cosa ridícula i força inservible. De què li serveix a la gent un compàs, un tiralinies, un rotring o un cartabó? De res. Els únics que en deien bé eren els de les papereries que es feien la barba d'or amb les nostres comandes: que si carpetes, que si regles, que si mandangues. Tot aquell patir, per res. Perquè l'arquitecte, quan ha de dibuixar, ho fa amb un llapis i guixa la paret de les cases i després et porta la factura feta amb impressora i para de comptar. El delineant quan dibuixa ja ho fa amb ordinador i així anar fent. Aquell mestre, despòtic i inflexible, ja n'era conscient que tot allò no ens serviria de ben re. Però jo sospito que fruia fent-nos dibuixar aquelles impossibles coses geomètriques. Fruia encara més quan repassava els treballs amb l'afany i el zel d'un guardià de camp de concentració. I trobava taques, imperfeccions, dobles ratlles i algun forat de tant passar-hi la fulla d'afaitar per dissimular les restes d'una escorreguda de tinta. L'home, sense pietat i sense caritat, suspenia a mitja classe. I era llavors quan aquella aula de dibuix es convertia en una metàfora de les desigualtats: per un cantó els bons, els que seguien, els que aconseguien salvar totes les dificultats, una classe de privilegiats, els nobles i els aristòcrates del dibuix i per un altre cantó els demés, els pàries, els miserables, els que mai aconseguíem resoldre aquella geometria de la complicació, aquell enfilall de rectes i corbes, de paràboles i circumferències. El mestre, amb el seu mocador al coll, ens mirava com un general observaria una tropa de reclutes que no poden sortir del fang. L'any següent alguns vam passar-nos a hogar i almenys vam aprendre a fer madalenes i truites de carbassó, coses que encara ens serveixen per alguna cosa. Els altres van continuar amb les taques de tinta i amb el compàs. Atrapats per una cosa tan perillosa i tan criminal com la recerca de la precisió. Precisió deia el mestre sense riure mai, sense mostrar cap gota de misericòrdia. Les madalenes, mestrestant, feien l'olor deliciosa del forn i no presentaven cap taca de tinta.