El dia que havia de caure l'Skylab

Ara que torna a caure un satèl.lit sobre el nostre món, em ve a la memòria la caiguda de l'Skylab. Que jo sàpiga el primer amb cara i ulls que va caure. I el primer que va causar un cert rebombori. L'alarmista i l'apocalíptic necessiten sempre coses d'aquestes. Coses per predir que el món s'acaba, que ens anem tots a parir panteres, que ja ens podem anar calçant. Del que es tracta és que la gent s'escagarrini una bona colla de dies i d'hores. Amb l'Skylab es va provocar molt de tot això. Es deia que el satèl.lit ens cauria per barret, a plom, i que seria, si fa o no fa, com una ruleta russa. Tant podia caure a Mata com a Cincinatti, a Falgons com a Whasington, per dir poblacions importants del nostre planeta. El cas és que la caiguda imminent de l'Skylab em va agafar trebaiant a Can Constans. Era un estiu, de dies llargs, de calor intensa. I jo em deia: només faltaria que caigués aquí, sobre les màquines, enmig de la pols, els projectes de futurs mobles i l'anar i venir dels operaris guarnits amb monos verds. Si havia de caure l'Skylab, millor que t'agafés pescant a mar, jaguent a l'herba de l'Estany o llegint tebeos, per citar tres activitats de primer ordre. Les televisions i els diaris, en aquells dies, portaven possibles rutes del satèl.lit, i sortien els típics xarlatans que anunciaven el pes que tenia la maquinota, i calculaven, tenint en compte la gravetat, la massa i tota la mandanga, l'impacte que podria produir. Era, si fa o no fa, com si un tractor fos llançat des del terrat de la Nutrex i et caigués al cim del cap. Un xafament colossal, fenomenal que diria el mestre Quim Fernàndez Callís. El cas és que va arribar el dia de la caiguda. Eren quarts de vuit del dematí i encara havia de sonar la sirena de la fàbrica que avisa de l'inici de la jornada. La gent ja estava molt emporlanada que si cauria l' Skylab, que si la patacada seria terrible, que si els trossos eren radiactius. I llavors, en aquell vestidor de Can Constans vaig sentir les paraules més aclaratòries d'aquells dies d'apocalipsi anunciat. Les va dir en Biel, l'encarregat d'una màquina que feia un soroll terrible i que tot i que vaig fer d'ajudant d'ell no recordo perquè servia. Càustic, implacable, de poques paraules però sempre decisives, en Biel va dir: "nois potser que aquesta tarda anem a fer una cervesa, no fos cas que això del satèl.lit ens caigués per barret". Ho va dir a mig camí de la ironia i de les coses series, i per un vailet que llavors comptava 14 ays aquelles paraules van ser més aclaratòries que tot el que havia sentit o llegit sobre el ditxós Skylab. Què carai s'esperaria la fi del món amb una cervesa a la mà i avui pau i demà glòria. No crec que sortint de la fàbrica en Biel se n'anés a fer cap cervesa perquè no era home de bars. Però en tot cas, el sattèl.lit va anar a petar a l'hemisferi sud, crec que va ser Austràlia i crec que un tros va matar un xai i crec que el pastor va cobrar una morterada de la NASA perquè volien recollir tots els bocins possibles.
(Si hagués caigut a Banyoles i en la caiguda hagués matat un xai, l'hauríem sortejat a la festa de les Cases Barates i el tros de satèl.lit l'hauríem cardat en una vitrina del vell Darder). A l'endemà la sirena va sonar, amb aquell estrèpit que semblava el xisclet d'un boit, i tots vam anar seguint l'estela de les màquines. En Biel no va parlar mai més d'aquell satèl.lit, home callat reservava les poques paraules a temes més importants. Avui el satèl.lit ha caigut prop del Canadà, sense el rembombori d'aquells dies, al cap i a la fi ja estem acostumats que la merda que deixem a l'espai es reuneixi amb la xixina que deiem per la terra. Es tanta la indiferència de la porqueria que ens cau i que trepitgem que ja no es mereix cap cervesa, cap paraula sàvia d'en Biel, només un article de dissabte al dematí escrit per un beneit.

Tempestes de setembre

El setembre porta les primeres tempestes. Això ja és sabut. El cel està carregat per tants dies, i dies, d'estranya calor. I, d'un dia per l'altre, el cel s'enrareix, comença a bufar un vent molt prim, però que després es va inflant. Plantes i arbres es remouen en una agitació de bèstia que veu a venir a la patacada. Els núvols corren, empastifen el cel d'un gris que ben bé podria ser un estanyol de cendra invertit. Els trons comencen a fer aquella fressa fascinant. I era llavors quan la mare ens feia tancar la tele. I als setembres, encara en plenes vacances, sempre hi havia tardes que esperàvem la tempesta. El cel petit del carrer Nou es tenyia del groc impetuós dels llamps. Un darrera l'altre. I la pluja no trigava en fer acte de presència. Oblidada ja per nosaltres que creiem que l'istiu no s'acabaria pas mai. I la pluja xopava amb violència els terraplens, el perer, l'ametller i tot el que fes falta. De cop, aquelles llums prodigiosoes de l'istiu s'apagaven, i el cel ens enviava colors apagats, tenebrosos, d'un fosc de nit de basarda. Allò durava molta estona, o és que senzillament se'ns feia molt llarg, i la tele muda i les finestres ben tancades eren les evidències del perill. La mare ens ho rematava confiant-nos històries de gent que havia vist la padrina en tardes de tempesta. Tot acabava inveriablement d'una manera tràgica, fatal. I allà, a la cuina del Carrer Nou, amb els braços creuats sobre l'hule de la taula veiem passar la tempesta. Perquè això sí que ho tenen les tempestes: passen, i, de cop i volta, sembla impossible que s'hagi fet el silenci on abans hi havia escaramusses de trons i llamps. Sortíem a l'eixida i veiem com la benedicció de l'aigua havia revifat totes les plantes, la terra respirava alleugida i el verd de tots els parterres s'havia tornat més eixerit. De cop la tempesta ens havia regalat una tarda molt curta, amb olors de pluja acabada de caure i amb un pessic de pell de gallina de la fresca que començava a fer. L'istiu, com un viatjant espavilat, havia fet les maletes i se n'havia anat sense dir-nos adéu. De seguit veuríem les cares dels companys de pupitre i de les mestres del Casa Nostra.

Quan no tritllegen les campanes

Una de les notícies que vaig llegir aquest estiu en els diaris és la de que les campanes de Sant Mori han deixat de repicar de nit. Es veu que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (aquell que fa les coses sempre bé, diuueeen) va donar la raó a l’amo d’un allotjament turístic que va denunciar que molestaven als seus clients. Es ben bé que no n’hi ha un pam de net. Jo, que he sentit tocar campanes tota la meva vida, i que sóc del barri vell del meu poble, us haig de dir que tots els veïns del barri no sabríem dormir sense sentir el toc de les campanes que semblen tocs d’àngels en plena nit. En llegir aquesta notícia m’ha revingut el record d’una altra que ja fa anys vaig llegir i que es referia a un poblet italià en el que també volien que no hi haguessin toca-campanes. .Aquell poble devia ser com aquells que sortien en les pel.licules italianes de Vittorio de Sica i la Gina Lollobrigida, un “popolo” de campanar i mirador a la vall on la gent s’asseia al pedrís de la plaça vora la “fontana” xerrant plàcidament. Bé, doncs resulta que en aquell “popolo” italià hi havia un capellà que es feia un tip de tocar campanes, i amb el seu tritllejar molestava a un matrimoni jove que feia poc s’havia establert al poble. Aquell matrimoni va denunciar el “cappellano” perquè les campanes de l’església els destorbaven els”himeneus plàcids” (així ho he traduït tal com ho va escriure el pappirazzi en el giornale) i suposo que ja m’heu entés. Anaven per himeneuejar plàcidament i de cop i volta tocaven les campanes i la parella perdia concentració i energia, i el capellà, segons ells, se’n burlava de la qüestió. Al “cappellano” el van tancar uns quants dies i no sé si va arribar a pagar la multa per impedir que la parella gaudís de relacions sexuals amb la normalitat necessària. El jutge parlà, en la seva sentència, de problemes psicomàtics i altres galindaines, i per evitar que el mossèn pugés al campanar i repiqués ordenà que les campanes fossin confiscades.

Quan vaig llegir la notícia al “giornale italiano” em va semblar que aquella parella s’ho agafava massa a la valenta i que el jutge ho va fer una mica massa fort. ¿Us imagineu que, a Banyoles, alguna parella del Barri Vell es queixés perquè les campanes els desperten?. I que en els pobles del Pla de l’Estany que gairebé tots senten campanes, els prohibissin el seu tocament?. Si precisament “himenuejant” plàcidament al so de les campanes sembla que hauria de ser més divertit. Sobretot quan tritllegen. Semblaria que ja anuncien a bateig. Tocar i tocar, vinga tocar!. Ganing, ganang, ganinc, gananc, ganing, gananc!!!.

L’avi Oli

Can Pons de plaça

A Xisca de Gardi tornem a estar d’enhorabona. Si ja no eren poques les seus, aquest estiu n’hem inaugurat una de nova. Serà la nostra seu de Festa Major. Can Pons de plaça ha reobert les portes. Aquest cop, però, sota el comandament de la genuïna família que dècades enrere regentava la tradicional botiga de betes, botons, fils, colònies, texans a granel i mil i una potingues per la cara.
De petit hi havia passat moltes estones allà dins. En Quel i de retruc el seu germà Ton formaven part del meu dia a dia més que pas els de casa, gairebé.
Sortint de Casa Nostra, amb en Quel, el tercer dels cinc fills de la casa, passàvem per Can Pons com el Cometa Halley, entrant pel Carrer Mercadal i sortint per la Plaça Major. Pel camí, un fugaç intercanvi de paraules i petons amb en Miquel pare o la Mima, recollir les cent pessetes de rigor i cap a ca la Brugui a berenar. Això es va repetir dia rere dia fins el dia que el meu amic deixà El Collell, després del batxillerat. Al pis de dalt, aleshores hi vivia la iaia Lola amb la tieta Llucieta. Creuar-se la iaia també era tot un clàssic. Era una dona que sempre venia de comprar, i al cabàs sempre hi portava galetes. Possiblement no fos així, però així ho tinc plastificat. La iaia Lola també feia ratafia. En feia a tall de boig! A dalt, on vivia, obrissis l’armariet que obrissis, sempre hi trobaves una ampolleta de ratafia perfectament etiquetada amb l’any d’elaboració. Mitja vida a Can Pons...
Doncs amics, La Família Figueres s’ha posat darrere el mostrador per tornar a despatxar agulles i botons. En aquest cas però, han adaptat aquests productes al món de l’hostaleria. L’entranyable establiment és ara un confortable bar cafeteria que desprèn els aires de la tradició familiar. Un retorn a la infantesa presentant amb tot el bon gust. En Quel, en Ton i juntament amb en Pere i les respectives dones, han tornat a fer que aquell qui entri a Can Pons de plaça, no tingui el més mínim dubte que ha entrat a Can Pons de plaça de tota la vida.
En temps on ens desapareixen referents com Can Ciurana, Can Figueres o Fonda Banal, el retorn d’una saga al comerç banyolí és una excel·lentíssima notícia. Estem d’enhorabona, amics. Llarga vida a Can Pons de plaça.

Un borinot a la Teisa

Un borinot a la Teisa

No sé si us ha passat mai això. Estar asseguts dins d’un avió a punt de volar i que us diguin que heu de baixar, que tota la tripulació ha de baixar. Pànic. De seguit pensareu en una averia o que algun beneit hi deu haver col.locat una bomba. Doncs, no. El cas que us explicaré avui va d’uns passatgers que estaven asseguts a l’avió i només faltaven 30 minuts perquè aquest s’envolés. Però, de cop i volta la companyia informà per l’altaveu que a la cabina de l’avió hi havia entrat un ocell i que els pilots intentarien agafar-lo. No sortirien fins que atrapessin l’ocell. Devia ser còmic veure tota la tripulació, amb el seu comandant a davant, aixecant els braços i rebent cops per aquí i per allà mentre l’ocell volava per tots cantons. No hi hagué res a fer. S’avisà a la Sociedad Protectora de Aves, que de seguida envià un esquadró d’especialistes i així el pardal fou atrapat. Els 350 passatgers tornen a pujar a l’avió i aquí no ha passat res. Un pardal dintre un avió deu ser com una puça al costat d’un elefant. Però fa nosa. És com nosaltres –més d’un cop us hi haureu trobat- quan a dintre del cotxe hi entra una abella. El primer que fareu serà aturar-vos aparcant en un racó de carretera per fer marxar l’abella.

Això de l’avió m’ha recordat que ja fa alguns anys estàvem ben tranquils dintre d’un bus de la Teisa (llavors de la Teisa en deien Teiusa, mireu si en fa de temps!) i esperàvem que el cotxe arranqués per anar cap a Girona, i l’autobús no arrancava perquè va entrar un borinot que s’envolava pels caps dels passatgers. No ens van pas dir que baixéssim perquè ja ho vam fer tots a la desbandada. I no van pas haver de demanar ajuda a la Societat Protectora de Burinots, no. Va venir un xofer -en Patèi- amb una màquina d’aquelles d’insecticida Flit, i vinga manxar, xiu, xiu, xiu, i anar ruixant amb la màquina polvoritzadora fins que l’insecte va caure estassat. Quan per fi l’autocar va arrancar, vam ser nosaltres els que no vam poder respirar. L’autocar de la Teiusa feia “pudó” de Flit. Sort que en Patèi ens va animar amb la seva facilitat bucal d’imitació de la fauna plomífera de la comarca. Perquè en Patèi era un expert en fer imitacions ornitològiques i quan pujava a l’autocar ho feia obrint la boca imitant els cants de la cardina, el cucut, la garsa, la mallerenga o el russinyol. Aquell viatge tan pudent va ser molt divertit. I s’acabà quan un viatger li demanà que fes el cant del peix. Llavors en Patèi va quedar mut.

L’avi Oli

Després de les festes d'agost

Ara que he descobert que puc escriure i al mateix temps entrar a l’Spotifay per acompanyar-me escoltant música, ara doncs, resulta que uns científics nord-americans que tot ho investiguen han descobert que escoltar música engreixa. De ballar-ne i de tocar-ne no en parlen. Han descobert que acompanyar el menjar amb música plena de ritme contribueix a augmentar el pes, i al contrari escoltar música relaxada i de volum baix, també engreixa, però no tant. Bé, no es pas que jo escrigui menjant, però de tant en tant sí que davant de l’ordinador hi faig alguna queixalada. Doncs, si, sembla que els entaulats melòmans, els que son devots del ritme viu, endrapen més, i a vegades necessiten doble ració, perquè no queden prou tips. En contrast amb aquests devoradors, els qui mengen poc a poc s’empassen menys quantitat. S’ha arribat a fixar el nombre de cullerades per minut: 5 pels que escolten peces amb moviment viu, i 3 per la resta.
Jo, francament, menjo sense escoltar música, i com a bon conservador, si anés a dinar a un restaurant amb fons musical preferiria que em toquessin l’Andante de la cinquena simfonia del sord de Bonn i fugiria emprenyat d’un menjador on sonessin passos-dobles d’aquell Manolo dels anys de la meva picó, aquell que segueix encara buscant el carro que li van robar mentre dormia pels enfangats camins dels anys 60 plens de Porompomperos i Suspiros de España. El que hem de fer és conservar la salut i no menjar massa, com recomanen els metges. Em sembla que gairebé som tots els que quan anem a un restaurant, la música ens atabala. I és que quan som en família o amb amics asseguts a una bona taula, ens agrada més conversar i escoltar el murmurejar de la gent, el dring dring de les copes i el destapament d’una ampolla
Per tant,ja ho sabeu, amics, mengem amb discreció, sense abusar, que el colesterol pot pujar.
Jo, com que el dia 15 d’agost vaig complir anys em va fer il.lusió d’esmorzar amb una bona xocolata desfeta. Doncs, si, soc xocolateru. Com els capellans d’aquells temps que després de la missa major s’entaulaven per “xucà” melindrus a la xocolata. Una persona molt xocolatera era –suposo que encara ho és- l’escriptor Josep Maria Espinàs. Recordo haver llegit un article seu que deia que la xocolata sempre ha estat un aliment consumit religiosament per capellans, frares i monges. Consumit religiosament i alegrement, perquè el cacau els estimulava amb el seu contingut de teobrimina i de cafeïna – poca-. O sigui que és una droga perfectament morigerada, tot i que sol produir una certa addicció, com saben els seus devots. Diuen que menjar xocolata era una feblesa – ai, aquesta moral!- de la mare Teresa de Calcuta, quan segurament és el que li donava fortalesa i l’ajudava a viure amb una estimable energia la vellesa. Espinàs deia que si la santifiquen ell la proposarà com a patrona dels “xocolatatòfils”. Jo també m’hi apunto.
Els familiars i els bons amics m’han dit “Per molts anys!”. Nooooo!. A la meva edat ja no puc fer molts anys. Però encara vaig fent Xin xin i Xup Xup.
I gràcies a tots als que tenen paciència de llegir-me, i especialment a en Miquel, qui amb el seu convit a Xisca de gardi, aquest Avi Oli encara podrà seguir expandint el seu bon humor per aquest bloc almenys una vegada a la setmana. Que duri!.
Ah, i sobretot, plomifers Xisca-gardians, acabeu les vacances d’una vegada!. Que ja fa més d’un mes que he quedat tot sol!.

L’avi Oli

Un capvespre d’estiu a la plaça Major

Fa poc, en un vespre d’estiu d’aquest mes d’agost em vaig asseure en un banc de la plaça major reposant i contemplant l’ambient. Als cafès de l’Ateneu, del rec Major i al Plaça hi havia algunes taules plenes. No era un “llenu” total com l’any passat. Cerveses, algun entrepà. Persones de la ciutat. Pocs turistes. Alguns, asseguts als bancs del centre de la plaça. Els jubilats, a aquella hora ja eren fora. Només hi quedava aquest iaio. L’estanc, a punt de tancar la porta i en Pere Roca, entrant l’encartronada i estàtica vaca a la botiga. De tant en tant algú entrava i sortia de l’oficina de La Caixa on els caixers automàtics ofereixen servei llarg. La Brugada, al peu de canó de la seva botiga de comestibles, tenia encara feina per estona. Sempre és l’última d’endreçar el gènere. Fins a les deu encara la mainada hi pot comprar xutxes. Bicicletes que volten la plaça i es fiquen pel mig. El grup que no hi falta cap dia. Parlen, miren, baden.
Es va enfosquint. Travessen la plaça una parella d’ immigrants. De color. I uns altres, més tapats s’asseuen en l’únic banc que queda lliure. Porten un nen que juga amb una pilota. Un altre, amb samarreta del Barça s’atura sota el fanal del centre. Un matrimoni gran, moreníssims tots dos, amb la cara d’haver passat llargues hores estirats a la platja. Fan seguir un carret de la compra. Una dona jove, amb dos nens. El més petit fa un pipí en un arbre. Sota la graella, un altre grup fa petar la xerrada. Diuen que són els indignats, asseguts fent un cercle semblant als de les tribus índies. S’han deixat els timbals. Ja es faran sentir el dia que es tornin a passejar pels carrers. Els aplaudirem. Perquè tenen raó d’estar indignats. I els nostres indignats ho fan amb seny.
Me’n vaig a sopar, i a les deu torno a la plaça. Les botigues son tancades, fins i tot la de la Brugada, que la veig reposant en un banc. I la del Ros que cada dia tenen molta feina en parar i desparar la mercaderia de sota les voltes. Pneumàtics, para-sols, xancletes, bosses... Aquests dies de festa s’haurà obert un nou bar a can Pons. Transformació dels orígens, diu la publicitat. Aquells orígens que els més grans recordem quan a la botiga de can Pons hi anàvem a comprar betes i fils, i pels Reis, els més petits tiraven la carta a la boca-bústia del Rei Blanc.
S’ha reduït a la meitat la gent que para la fresca. En els bars serveixen alguns entrepans. A la Xixonenca, begudes en comptes de gelats. Al bar Plaça segueixen xerrant mitja dotzena de prohoms banyolins. A la taula, ampolles de cervesa i tasses amb aigua de poliol-menta. Un home que deu haver agafat una calorada s’estén allargassat amb la camisa espitregada i les calces arremangades. Una vintena de nois i noies travessen la plaça. Segur que van a l’estany. Son residents de l’Alberg de Joventut que, acompanyats del seu monitor deuen passar uns dies a Banyoles. Passa un noi amb un mòbil a l’orella. Fa “xafagó”.
Me’n vaig acompanyat del color verd intens d’un rètol intermitent d’una oficina bancària. El color verd, fent pampallugues, sobresurt en la nit d’un estiu de fredorades. Fins i tot resplendeix en el verd trist de les fulles dels petits arbres que nosaltres no veurem mai ufanosos, i el color verd es reflecteix igualment en les pedres històriques i en les arcades del sector nord de la nostra plaça Major. Miro el rellotge de la façana de can Parrassa. Aviat serà mitjanit. A les terrasses dels cafès ja no queda ningú. La plaça resta solitària. El centre de la plaça!. Com sempre en aquests darrers anys: els 28 arbrets esquàlids, els set dobles bancs de persiana corbada, uns globus mig lluminosos a cada fanal i els quatre més potents en el fanal del mig, les enclotades regueres de sequer, els dos taulells... Quina tristesa!. Ja fa anys que ningú es passeja pel centre de la plaça perquè per poc que badis et pots regirar un peu. Que exagero?. Aneu a passejar-hi. Pel centre, pel mig. Els darrers que s’hi van passejar foren el senyor Prat (banquer) i el sr. Butinyà, el de les pedres. M’ho va dir una vegada en Lluis Vilà que ho veia tot des de la talaia de casa seva a la plaça Major. I em va afegir: “ara només t’hi passeges tu”. No, inoblidable amic, ja no m’hi passejo. Perquè en les hores del cap tard pots arreplegar un bon “pilotassu” dels nanos que han convertit el centre de la plaça en un camp de futbol.
Arribo a casa. Demà m’aixecaré com sempre, a les nou del matí. Són les delícies dels avis jubilats!. Esmorzo i escric al bloc de Xisca de gardi. Així, a la fresca. Poso Glenn Miller a l’ Spotfy i escric això. I ja està. Bon “istiu” !. Si. Perquè és ara quan començaran les calorades i la “xafagó”. Així ho diuen els de la tele.

L’avi Oli.