N’hi ha per escriure un llibre d’anècdotes de personatges banyolins. Ja s’ha escrit el de la persona de Montserrat Lavall, però en la meva llibreta n’hi tinc anotades algunes més que potser l’amic Josep Maria Massip no les ha deixades escrites. En trobarem algunes més en aquesta barrija.barreja que transcric. Però hi ha altres tipus. De les anècdotes que m’han contat val la pena donar-hi un cop d’ull:
En Joaquim Palmada, prolífic compositor del carrer de Sant Martirià i germà de l’encara més productiu Rossend, en un àpat de pit i cuixa gallinària que celebraven els músics banyolins sota una arbreda ombrívola en ple estiu, mentre estava a punt de queixalar la dolça i revinguda cuixeta es va quedar amb la boca oberta al sentir el soroll d’un aeroplà. En mirar enlaire assenyalà l’avió amb la cuixa de pollastre que tenia a la mà, mentre al seu costat, un gos que tenia la vista fixa en la flairosa carn, amb un salt prodigiós atrapà la cuixa que s’emportà corrent esperitat per anar a mossegar-la sota d’un arbre. Ara, quan alguna vegada escolto la sardana de Joaquim Palmada, “Sota d’un salze” només veig córrer aquell gos emportant-se la dolça cuixa que tant “enxalivava” el compositor.
En Taneta, un noi tímid, encantat i cara rodó, treballava al taller de mecànic de can Geli, al carrer de la Canal. Un encarregat li gastà una broma dient-li que anés a can Ceba (taller de fusteria al carrer de Santa Maria) i que els digués que “de part d’en Geli els deixés el nivell de nivellar teulats”. En retornar al taller, en Taneta digué al seu amo que li havien dit que no en tenien, i en Geli li respongué rient: “T’he dit el nivell de “desnivellar” teulats”.
En Cisó, barbut, boterut i molsut de llavi era un músic que tocava el fiscorn. Vivia al costat de casa, al carrer major. Un dels records més llunyans que en tinc és que em portava dintre la cuina de casa seva, em feia asseure en una cadira i em tocava el fiscorn. Jo me l’escoltava embadalit. Feia molts de galls, però a mi m’agradava veure’ com tocava aquella trompetassa mentre se li inflaven les galtes. Més tard vaig saber que en Cisó havia tocat a l’orquestra del teatre Liceu de Barcelona. El seu gendre era confiter. Van posar una botiga – La Palma- al costat de la ferreteria de can Saguer.
A en Joan Surribas tothom el coneixia con en Belèm. Era un home gros, reposat i sorneguer, propietari de la fàbrica Industrial Harino-Aceitera. Un dia va dir a un treballador de la fàbrica: “Quan et casis et regalaré el vestit de nuvi”. Al cap d’uns mesos, el treballador va plegar de la fàbrica. I uns anys després, en trobar un amic li feu passar l’encàrrec del seu antic amo: “Digues a en Belèm que ara em casaré, i recorda-li que em va dir que em regalaria el vestit de nuvi”. Aquest així ho transmetré, i la resposta fou aquesta: “En Belèm m’ha dit que és veritat, però que et digués si el vols amb armilla o sense armilla”.
En els anys trenta del segle passat, en el cafè de can Xampinya servien el “Boquen”. Eren unes gotes d’anís que les posaven a les tasses de cafè amb una mena de setrill que deixava anar un rajolí de licor. El client cridava al cambrer dient. “Boquen!”, i aquest anava a la taula del client a abocar-li les gotes de licor al cafè. Els crits de “Boqueeen!!” se sentien per tot el local, especialment en els dies de festa major.
En Llorenç Oliva, havia estat un paleta capviu, remirat i de caminar eixarrancat que en els dies de mercat ajudava a servir porcions a la taverna del seu cunyat de can Bernat. Un dia que estrenava una moto va dir a la seva dona ,Montserrat Llinàs, modista- que pugés a darrera seu. Ell arrancà i la seva muller caigué de cul a la plaça. En Llorenç no s’adonà que havia perdut la dona fins que arribà a Esponellà. Aquell dia, el pescador Llorenç no pogué llençar l’ham al riu Fluvià-. En Llorenç, quan parlava, a voltes es feia un embolic amb les frases. Quan a can Bernat demanava el bloc de notes, solia dir “el not de bloques”. El seu fill, el professor poeta i traductor Salvador Oliva, avui pot riure d’aquestes anècdotes del seu pare.
L’avi Oli
dissabte, 25 de febrer del 2012
dissabte, 18 de febrer del 2012
La duquesa de Alba
Amb boca torta i ganyota guerxa se’ns va presentar conduint un carret de dolçaines per a obsequiar-nos a tots els que li havíem preparat l’homenatge. L’havíem convidat per menjar la botifarra del Dijous Llarder, però ens va dir que no podia venir perquè encara no estava del tot restablerta de la relliscada que havia sofert sortint de la dutxa. Vam enviar-li un Gmail dient-li que a Banyoles volíem dedicar-li un homenatge i que les dones i homes acollits a l’Hospital de Dia de la Clínica Salus esperaven amb emoció la seva arribada. Tots érem allí, amb els llorers al cap celebrant una festa romana. Allò semblava el plató de “La caida del imperio romano”. Tots alegrets i satisfets en veure arribar al maestro Comalatti amb la guitarra penjada i la trompeteta a la boca. I a en “Branyetti” amb el saxo penjat al coll esperant l’entrada de la Excelentísima per dedicar-li el “sapodoble “La cojita deliciosa”. I de cop i volta va entrar per la porta amb un “Ya soy aquí!” que causà la impressió de tota la “corte romana” enlloretada. S’havia acabat el Carnestoltes i quan pensàvem que passariem un Jueves Larderu sense les botifarres que la duquesa ens havia de portar, quina alegria la de tots els que havien celebrat la festa carnestoltelenca en veure arribar la duquesa que només d’entrar ja se’ns va posar al mig de la sala per dir-nos “Donde está el tablao?”. “Lo sentimos Excelentíisima, aquí no tenemus tablao. Només tenim cadafalcs.” –Da igual: venga, a por soleares!” ens digué fent giravoltar els dits. I ja em teniu els nostres “maestrus tocaores” envoltant la bailaora. I “venga palmas!”. La meva dona li va donar unes palmes una mica seques que havien treballat les dones de l’Hospital de Dia, i li va aclarir que no, que el que volia era “palmoteo, a ver si lo entienden ustedes de una vez”. I arsa i olé!. I fòte-me-les per quí!. Tothom reia. I en acabar la duquesa es va asseure. Estava cansada. Pobreta!, I tots fèiem reverències quan ella esbufegant ens deia que era “cinco vesses duquesa, i 18 vesses marquesa, 20 condesa i 14 vessses grande de España, i.... “ “Pari, pari!, ja en tenim prou!“
“Ja veus, qui ho havia de dir!, -deia en Tano- N’hi ha per caure de cul!!”. Els músics li van dir que “ahora uusted, eminentíssima, el que hauria de fer és enganxar-se darrera de esta gente i aser de vagón de tren para cantar i bailar El tren pinxo de Banyoles”. I si, si, es va enganxar i vam fer seguir-la voltant per tota la sala. Quan el tren Pinxo va arribar a l’estació, la Duquesa es va asseure esbufegant com un toro bravo. I llavors ens va dir que es deia Maria del Rosario, Paloma, Alfonsa, Victoria, i..i... no acabava mai. En Pep Branyas li va dir. I ja hi queben tots aquests noms en el seu carnet d’identitat?. I li va contestar. “Y eso que és?. I es clar, Pep, quines preguntes de fer tú també!”. En Joanet retratista li va dir que hauria de venir per sant Martirià a ballar sardanes I ens va dir que sí, i que ja hi posarà els diners per a construir un tablao perquè els mosaics de la Clinica rellisquen molt. I... ay, ay!. “Aguanteu-la que cau!. Aquesta dona es desllorigarà l’altre peu!”. Jo, amb el micrófon a la mà, i l’altra mà al seu clatell vaig poder ballar amb la Duquesa. I en acabat, es va treure la “falda de lentejuelas”,s’eixugà el maquillatge i aparegué el rostre d’una bella assistenta social que ens donà una gran alegria. Aplaudiments. I tot seguit el serviment de coca dolça i begudes per a tota aquesta gent que ha gaudit d’un espectacle improvisat dels que tot sovint es representen a l’Hospital de Dia de la Clínica banyolina.
Un cop les treballadores socials, auxiliars i voluntariat acompanyen amb cadires de rodes a les persones que han assistit al xou que els ha ofert el Grup d’Animació del Voluntariat de la Clínica, sento que una dona diu a un dels seus familiars: - “Saps?. Avui ha vingut la Duquesa de Alba. Hem riguuut!!!.
L’avi Oli
“Ja veus, qui ho havia de dir!, -deia en Tano- N’hi ha per caure de cul!!”. Els músics li van dir que “ahora uusted, eminentíssima, el que hauria de fer és enganxar-se darrera de esta gente i aser de vagón de tren para cantar i bailar El tren pinxo de Banyoles”. I si, si, es va enganxar i vam fer seguir-la voltant per tota la sala. Quan el tren Pinxo va arribar a l’estació, la Duquesa es va asseure esbufegant com un toro bravo. I llavors ens va dir que es deia Maria del Rosario, Paloma, Alfonsa, Victoria, i..i... no acabava mai. En Pep Branyas li va dir. I ja hi queben tots aquests noms en el seu carnet d’identitat?. I li va contestar. “Y eso que és?. I es clar, Pep, quines preguntes de fer tú també!”. En Joanet retratista li va dir que hauria de venir per sant Martirià a ballar sardanes I ens va dir que sí, i que ja hi posarà els diners per a construir un tablao perquè els mosaics de la Clinica rellisquen molt. I... ay, ay!. “Aguanteu-la que cau!. Aquesta dona es desllorigarà l’altre peu!”. Jo, amb el micrófon a la mà, i l’altra mà al seu clatell vaig poder ballar amb la Duquesa. I en acabat, es va treure la “falda de lentejuelas”,s’eixugà el maquillatge i aparegué el rostre d’una bella assistenta social que ens donà una gran alegria. Aplaudiments. I tot seguit el serviment de coca dolça i begudes per a tota aquesta gent que ha gaudit d’un espectacle improvisat dels que tot sovint es representen a l’Hospital de Dia de la Clínica banyolina.
Un cop les treballadores socials, auxiliars i voluntariat acompanyen amb cadires de rodes a les persones que han assistit al xou que els ha ofert el Grup d’Animació del Voluntariat de la Clínica, sento que una dona diu a un dels seus familiars: - “Saps?. Avui ha vingut la Duquesa de Alba. Hem riguuut!!!.
L’avi Oli
dissabte, 11 de febrer del 2012
Insomni d'una nit d'hivern
Aquest dissabte a la nit me l’he passat molt bé contemplant la pel.licula “Chico i Rita” a la nostra TV3. Fins i tot he allargat la visió escoltant a Àlex Gorina com entrevistava aquell xerraire de Mariscal del ninot Cobi que tant ens va fer exhibir-lo amb enganxines pels voltants de l’estany olímpic del Rem’92. He “disfrutat” amb aquesta peli plena d’animació i també amb la música cubana que sonava a tot drap en la pantalla televisiva. Engrescat amb el fòrum Gorina-Mariscal han passat els minuts sense que m’adonés que era ja massa tard per aquest avi. Així és que tanco la tele i m’en vaig a dormir. Però... pensant amb la peli i amb la
música del Chico i la Rita també em vé al cap l’altra Rita. Aquella que en el seu temps no ens van deixar veure perquè des de les trones parroquials de l’”Estadu Español” i amb les nostres del bisbe vermell ens van dir que si anàvem a veure la Gilda aniriem tots a cremar a l’infern dels banyuts, ja que la “Gilda” era una pel.licula classificada amb el número 4 que volia dir “gravemente peligrosa”. O sigui que els parroquians que es morien de ganes de veure la “Gilda” van haver d’esperar al cap de molts anys, en els temps anomenats de la transició i de l’allau de la televisió espanyola en pel.licules en blanc i negra. Fou allavores, quan tothom ben empotricat havent dinat davant les teles van poder veure el film al costat dels seus fills, perquè la “Gilda” ja portava el signe d’una estrella que deia que volia dir que era “autorizada para todos los públicos”.
Després d’havar vist el “Chico i la Rita” per la tele casolana, com he dit, me’n vaig a dormir. Però no hi ha maneres d’agafar el son. Em faig un tip de comptar ovelles i repassar els arbres de la carretera de la Fontpudosa, però les ovelles se m’esgarrien i els arbres em maregen. Llavors he pensat amb aquell gran animador còmic que era en Gila que deia que quan no podia dormir s’imaginava que donava voltes pels carrers recordant la seva infància i que es posava dintre les botigues fins que s’adormia. Provar de fer-ho, seguint la seva experiència endormiscadora. Pensant en un recorregut que podria fer per les voltes de la nostra plaça mahor. Començo per les voltes de dalt, visionant botigues antigues: a la casa de les Butinyanes veig com la vella Butinyana m’obre una capsa i m’ensenya llaços de “pajarita”, i em diu que m’els regala perquè em poden servir per fer comèdies al teatre del Catòlics.. Em fico a la casa del costat, (aquella Caixa de llums verds intermitents) que resulta que veig que és la sastreria de can Llorà amb les aparadors plenes de maniquís; a la vella Caixa de Pensions hi veig la porta enreixada que avui és al pati de la Pia Almoina; a can Petites em surt en Pepet Cilela; a cala Guenya hi veig sostens a l’aparador, i el bar del Rec Major es converteix en la botigueta de can Claramunt on jo hi anava a comprar el “Film Selectos” per retallar els “sants” dels artistes de cine i repassar les postals amb vistes de l’estany i de les escales i els arbres del passeig enlairat de la Indústria.
Però, jo no m’adormo. Llavors passo a les voltes de can Pons. I allí em poso a recordar els temps en que hi entrava per a cobrar lletres de canvi pel Banc on treballava. Encauat dintre el despatx que ara és cuina, espero que el senyor Antonio baixi del pis per a pagar-me les lletres. I m’entretinc en fullejar els exemplars de “La Il.lustració Catalana”, un record de l’avi de can Pons que com a subscriptor li portaven de la ferreteria de Can Saguer, on jo, de petit, també hi havia anat a comprar el Patufet i L’Esquitx. I pensant en Patufets m’he anat desparpillant. No hi ha hagut maneres d’adormir-me. Aleshores he pensat que potser hauria de seguir donant més voltes sota les voltes. I m’he dit: potser que m’en vagi al bar de can Grilló. Pero... alerta! Haig de mirar de passar-hi de llarg, perquè si entro al bar i prenc un cafè, llavors sí que no podré dormir.
Ara estic despert. Havent dinat faig un son- Em desperto i sento música. A la plaça fan el Carnestoltes. Hi vaig. Brrrrr!. Fa un fred que pela!
L’avi Oli
música del Chico i la Rita també em vé al cap l’altra Rita. Aquella que en el seu temps no ens van deixar veure perquè des de les trones parroquials de l’”Estadu Español” i amb les nostres del bisbe vermell ens van dir que si anàvem a veure la Gilda aniriem tots a cremar a l’infern dels banyuts, ja que la “Gilda” era una pel.licula classificada amb el número 4 que volia dir “gravemente peligrosa”. O sigui que els parroquians que es morien de ganes de veure la “Gilda” van haver d’esperar al cap de molts anys, en els temps anomenats de la transició i de l’allau de la televisió espanyola en pel.licules en blanc i negra. Fou allavores, quan tothom ben empotricat havent dinat davant les teles van poder veure el film al costat dels seus fills, perquè la “Gilda” ja portava el signe d’una estrella que deia que volia dir que era “autorizada para todos los públicos”.
Després d’havar vist el “Chico i la Rita” per la tele casolana, com he dit, me’n vaig a dormir. Però no hi ha maneres d’agafar el son. Em faig un tip de comptar ovelles i repassar els arbres de la carretera de la Fontpudosa, però les ovelles se m’esgarrien i els arbres em maregen. Llavors he pensat amb aquell gran animador còmic que era en Gila que deia que quan no podia dormir s’imaginava que donava voltes pels carrers recordant la seva infància i que es posava dintre les botigues fins que s’adormia. Provar de fer-ho, seguint la seva experiència endormiscadora. Pensant en un recorregut que podria fer per les voltes de la nostra plaça mahor. Començo per les voltes de dalt, visionant botigues antigues: a la casa de les Butinyanes veig com la vella Butinyana m’obre una capsa i m’ensenya llaços de “pajarita”, i em diu que m’els regala perquè em poden servir per fer comèdies al teatre del Catòlics.. Em fico a la casa del costat, (aquella Caixa de llums verds intermitents) que resulta que veig que és la sastreria de can Llorà amb les aparadors plenes de maniquís; a la vella Caixa de Pensions hi veig la porta enreixada que avui és al pati de la Pia Almoina; a can Petites em surt en Pepet Cilela; a cala Guenya hi veig sostens a l’aparador, i el bar del Rec Major es converteix en la botigueta de can Claramunt on jo hi anava a comprar el “Film Selectos” per retallar els “sants” dels artistes de cine i repassar les postals amb vistes de l’estany i de les escales i els arbres del passeig enlairat de la Indústria.
Però, jo no m’adormo. Llavors passo a les voltes de can Pons. I allí em poso a recordar els temps en que hi entrava per a cobrar lletres de canvi pel Banc on treballava. Encauat dintre el despatx que ara és cuina, espero que el senyor Antonio baixi del pis per a pagar-me les lletres. I m’entretinc en fullejar els exemplars de “La Il.lustració Catalana”, un record de l’avi de can Pons que com a subscriptor li portaven de la ferreteria de Can Saguer, on jo, de petit, també hi havia anat a comprar el Patufet i L’Esquitx. I pensant en Patufets m’he anat desparpillant. No hi ha hagut maneres d’adormir-me. Aleshores he pensat que potser hauria de seguir donant més voltes sota les voltes. I m’he dit: potser que m’en vagi al bar de can Grilló. Pero... alerta! Haig de mirar de passar-hi de llarg, perquè si entro al bar i prenc un cafè, llavors sí que no podré dormir.
Ara estic despert. Havent dinat faig un son- Em desperto i sento música. A la plaça fan el Carnestoltes. Hi vaig. Brrrrr!. Fa un fred que pela!
L’avi Oli
dissabte, 4 de febrer del 2012
Cinema còmic
Remenant com faig cada dia pels meus papers esbarriats he trobat una notícia d’ara fa 25 anys que diu que TVE va començar un cicle cinematogràfic consagrat als germans Marx, però en la més pura tradició de l’humor anàrquic d’aquests còmics. Ja, uns anys abans, havia revisat la filmografia de Harold Lloyd, Buster Keaton i Jacques Tati prosseguint amb una recuperació dels grans clàssics del cinema còmic amb uns personatges que esdevindrien decisius en la transició del cine mut a un cinema sonor del que posteriorment se’n beneficiarien altres.
Ara això ja no es fa. El cinema clàssic de l’humor va ser el de Chaplin, els germans Marx i altres que ja no interessen a les televisions que dia rere dia ens fan badallar amb pel.licules poc atractives que ens obliguen a fer zàping per de tant en tant desensopir-nos o espantar-nos amb els espetecs i terrabastalls eixordadors dels efectes especials que ens sobresalten més que quan veiem un gol del Madrid al Barça. Gràcies a aquests cicles programats anys endarrera he pogut aconseguir una excel.lent videoteca amb films que m’han proporcionat molts moments d’alegria, una videoteca que amb el pas del temps ha quedat arraconada per la nova tècnica dels DVD que se’ls ha empassat. Ara ja no puc veure a Xarlot, a Harpo Marx amb la seva botzina – meec, meec!- a Tati amb les seves batzegades o a Keaton que a la meva infància li dèiem “en Pamplines”. Tot es va perdent. I si vull recuperar-los no em toca més remei que anar a un Vídeo Club (perquè ara no en diuen DVD Clubs?) per si per casualitat trobo algun d’aquests clàssics del cinema còmic d’antany. O sigui, que tots els vídeos-pel.licules que guardo en la meva cinemateca particular hauré de posar-los en bosses per llençar-los a les escombraries i cantar un respons per in saecula seculorum. Ja sé que em direu que tots aquests clàssics de cinema – en guardo tants!,- els puc passar a DVD, però em portaria tanta feina, que a la meva edat val més que m’ho deixi córrer. Per tant, haig de dir adéu a tots els meus divertits herois de joventut i a tots els meus clàssics com René Clair, Fritz Lang, Lubitsch, John Ford i tutti quanti. I especialment als meus herois del cinema còmic que des de la infància ja em van produir un gran impacte quan veig veure en una pantalla aquell còmic que li dèien Ben Turpin “el còmic dels ulls saltirons”. Aquells ulls que em van impressionar tant, que a la meva joventut me`ls vaig apropiar per a fer-los giravoltar pels escenaris de la nostra “província”, ulls que sempre va recordar l’entranyable amic Jaume Farriol qui digué en el comentari d’una obra de teatre representada en un teatre de la nostra ciutat: “Els ulls d’en J. O. són uns ulls que fan comèdia”. Ara ja són més tristos, però encara en les passades diades nadalenques se m’han giravoltat alegres en trepitjar l’escenari del teatre Municipal. És l’alegria de veure que en el teatre hi ha tanta gent que m’estima.
L’avi Oli
Ara això ja no es fa. El cinema clàssic de l’humor va ser el de Chaplin, els germans Marx i altres que ja no interessen a les televisions que dia rere dia ens fan badallar amb pel.licules poc atractives que ens obliguen a fer zàping per de tant en tant desensopir-nos o espantar-nos amb els espetecs i terrabastalls eixordadors dels efectes especials que ens sobresalten més que quan veiem un gol del Madrid al Barça. Gràcies a aquests cicles programats anys endarrera he pogut aconseguir una excel.lent videoteca amb films que m’han proporcionat molts moments d’alegria, una videoteca que amb el pas del temps ha quedat arraconada per la nova tècnica dels DVD que se’ls ha empassat. Ara ja no puc veure a Xarlot, a Harpo Marx amb la seva botzina – meec, meec!- a Tati amb les seves batzegades o a Keaton que a la meva infància li dèiem “en Pamplines”. Tot es va perdent. I si vull recuperar-los no em toca més remei que anar a un Vídeo Club (perquè ara no en diuen DVD Clubs?) per si per casualitat trobo algun d’aquests clàssics del cinema còmic d’antany. O sigui, que tots els vídeos-pel.licules que guardo en la meva cinemateca particular hauré de posar-los en bosses per llençar-los a les escombraries i cantar un respons per in saecula seculorum. Ja sé que em direu que tots aquests clàssics de cinema – en guardo tants!,- els puc passar a DVD, però em portaria tanta feina, que a la meva edat val més que m’ho deixi córrer. Per tant, haig de dir adéu a tots els meus divertits herois de joventut i a tots els meus clàssics com René Clair, Fritz Lang, Lubitsch, John Ford i tutti quanti. I especialment als meus herois del cinema còmic que des de la infància ja em van produir un gran impacte quan veig veure en una pantalla aquell còmic que li dèien Ben Turpin “el còmic dels ulls saltirons”. Aquells ulls que em van impressionar tant, que a la meva joventut me`ls vaig apropiar per a fer-los giravoltar pels escenaris de la nostra “província”, ulls que sempre va recordar l’entranyable amic Jaume Farriol qui digué en el comentari d’una obra de teatre representada en un teatre de la nostra ciutat: “Els ulls d’en J. O. són uns ulls que fan comèdia”. Ara ja són més tristos, però encara en les passades diades nadalenques se m’han giravoltat alegres en trepitjar l’escenari del teatre Municipal. És l’alegria de veure que en el teatre hi ha tanta gent que m’estima.
L’avi Oli
dissabte, 28 de gener del 2012
Què se n'ha fet d'en Miquel Vidal i Roura?
Remenant papers esbarriats he trobat unes pàgines en les que hi ha una entrevista a Miquel Vidal Roura que no sé per quins motius no es va publicar en el seu temps a la Revista de Banyoles. M’he fet un tip de xatejar per Internet i no hi ha manera de que em surti aquest “artista” del Pla de l’Estany que ja fa molts anys va desaparèixer de Banyoles. Qui és en Miquel Vidal Roura?. Repassem les meves notes esbarriades: Va néixer a l’any 1956 a Banyoles. Va anar a l’escola de la Vila i va tenir de mestres a Benet Tarradas, Compte i Ribas. A Usall va ser escolà amb mossèn Compte. Va jugar a futbol a la penya d’en Sidru i amb Bombes Espa, amb Joan Solana d’entrenador. Era en l’època forta de les penyes infantils, quan es va inaugurar el nou Estadi. Va tenir pànic en les classes d’Albert Stofberg al Club Natació que segons digué el feien posar histèric. Li agradava el futbol, el dibuix, i en matemàtiques era un vertader desastre. La nota era sempre un zero com una casa. El seu pare (un pagès de Crespià) deia que el seu noi era un “despistat”. Es va cansar d’estudiar, i es va posar a treballar de mecànic al garatge Oller. El 1971 amb els seus pares, anà a viure a Girona, i allí va fer el que realment li agradava: estudiar belles arts, atletisme. Treballà de mecànic a la Seat. Fa la “mili” a Ceuta. Se’n riu de l’uniforme i troba absurd tot el que allí fa. Acabada la mili torna al treball, però no li agrada, llença la caixa d’eines i es posa a vendre calculadores i màquines d’escriure. Vol conèixer món. Té vocació artística. Per primera vegada apareix en públic seguint els Carnavals de la província. Va als concursos de balls. Crea un personatge, Speedy Gonzalez acompanyat d’un ninot. És l’època del rock and roll. Diu que és feliç. “La gent es diverteix i jo també”, afirma. En un concurs televisiu el refusen. Li ve la febre d’en Travolta. Diu que allò li provocà el “chispazo”. Recorre campings i discoteques per la Costa Brava. I allí comença la seva “vena artística”. És El gran Michel. No funciona i el canvia per Michael Coppello. Se’n va a Puerto Rico. I a Miami. Ha de vendre “chorizos españoles”. Se’n va a l’Equador carregat amb quatre maletes. Torna a fer de mecànic, però se n’atipa. Fa paròdies en festes particulars i en unes mansions “increibles”, segons ell. A Quito es presenta a un programa de televisió en directe. Actua en discoteques. Dels diners que fa se’n va a Panamà. Treballa amb la Rocío Durcal. La crítica el deixa bé. En una columna d’un diari paraguià, un amic s’inventa que Michael Coppello “está empeñado en casarse con una panameña dieciochoañera que tiene que ser rica y muy bella. Espera respuesta en el Hotel América”. Té una infinitat de visites i trucades. A Panamà tenen èxit els seus shows que cobra en dòlars. “Qualsevol cobri en sucres o soles!”, diu. Fa alguns diners per poder tornar a Catalunya i passa unes bones vacances. A Barcelona i a Madrid actua en boites i discoteques. Retorna a Amèrica. El 1986, a Miami actua amb el nom de Dino Vidal a la sala d’un restaurant de cinc estrelles en un espectacle titulat “Les Violins”. Fa un número imitant a Popeye, el d’un escultor italià modelant a Adam i Eva, el d’un presoner d’Alcatraz i el d’un pobre mag que passa gana i no n’encerta ni una. Però fa gràcia, molta gràcia!. Prepara shows. Obté grans èxits en una paròdia de “Cantant sota la pluja” amb la veu original de Gene Kelly i amb dos paraigües a l’inrevés. I es fa un tip de representar “La muñeca hinchable”, en record d’una cançó de la Mondragon. Imita a Adriano Celentano. És la seva il.lusió!. En les entrevistes acostuma a dir que la seva inspiració va néixer a la vora de l’estany de Banyoles: “L’estany m’ha inspirat tota la meva bogeria”, diu. I afegeix “Ser banyolí és important, i ser català encara més. Els catalans em tenen molt de respecte”. Retreu sempre a Pau Casals, a Dalí, Cugat I Charlie Rivel. “Els Catalans han fet història”. I això l’anima. Ha actuat a la televisió peruana, en cabarets, en revistes musicals i en teatre. I a Hollywood va actuar en la pel.licula d’Adrian Lyne “Una proposició indecent”. Vaig veure la pel.licula i no sortia enlloc. Vaig tornar-la a veure a la tele i em va semblar que era aquell noi que es veia d’esquenes clavant un pal d’una bústia de Correus a l’entrada de la mansió d’en Robert Redford. I ja està!, ja he perdut la pista.
En Miquel Vidal deu tenir ara uns 55 anys. Encara canta i balla per les Amèriques aquest banyolí?. Que fa i on és en Miquel Vidal?. Si encara segueix actuant seria bo que es deixés caure per Banyoles. A l’escenari del Municipal o de l’Ateneu podria obrir les seves quatre maletes amb els fòtils del seu atrezzo de trastos màgics per treure i desplegar els seus paraigües desbranillats cantant sota la pluja.
L’avi Oli.
En Miquel Vidal deu tenir ara uns 55 anys. Encara canta i balla per les Amèriques aquest banyolí?. Que fa i on és en Miquel Vidal?. Si encara segueix actuant seria bo que es deixés caure per Banyoles. A l’escenari del Municipal o de l’Ateneu podria obrir les seves quatre maletes amb els fòtils del seu atrezzo de trastos màgics per treure i desplegar els seus paraigües desbranillats cantant sota la pluja.
L’avi Oli.
dissabte, 21 de gener del 2012
El camp d'aviació de Canaleta
Un article de Jaume Fàbrega a Revista de Banyoles m’ha fet recordar la meva infantesa quan amb la meva mare anàvem gairebé tots els dies d’hivern a casa dels avis per escalfar-nos davant del foc a terra. A un costat del foc hi havia el banc alt amb respatller que en deien l’escon, i allí s’hi asseia l’avi que quan veia que hi érem tots començava a desgranar les denes del rosari que l’acabava a cops de cap mig endormiscat. Un cop acabat el rosari començàvem a fer torrades. Tots els que ens aplegàvem en aquell gran menjador-cuina de can Coll del carrer Nou esperàvem aquell moment. Despenjàvem l’olla del foc per tenir més espai per posar-hi les llesques de pa blanc i des d’allí, assegut en una llarga pedra que feia de banc anava vigilant que les llesques s’anessin torrant.
Érem tota una colla els de la família de can Coll del carrer Nou. L’avi ens contava dotzenes de vegades la “seva història de l’avió”, quan des del camp que menava sota can Puig va veure “terrissà” un avió. I ens deia que l’aviador va baixar i se li va acostar amb un mapa a la mà. No entenia pas el que deia aquell home que “xapurrava” un llenguatge estrany. “Va començar a venir gent cap al meu camp. Tots venien a veure l’avió. Carrabiners i guàrdies civils, i fins i tot els guàrdies municipals, l’Antonio i el Terrisser. “Aneu a buscar la Berta de can Teixidor del Terme que potser l’entendrà”. (La Berta Zeilinger era una noia austríaca que fugint de la Primera Guerra Mundial van acollir els del mas de can Brugada). I va ser la Berta qui va poder parlar amb l’aviador: “Diu que va a Barcelona a portar unes capses de llapissos Faber per a l’exposició, i vol saber on és, que s’ha perdut i es pensa que és a Perpinyà”. “Sou a Banyoles, que no heu vist l’estany des d’allà dalt?”. L’avioneta estava espatllada. L’avi deia: “És clar, a qui se li acudeix d’aterrisà” a un camp amb tantes terrosses, sense llaurar?”. Uns mecànics de can Pandai del carrer de Girona van “arreglar” l’avió. Van ser molt trempats!. Quina expectació per veure envolar l’avió! Mig Banyoles hi era. Puja l’aviador, arranca el motor. “Alerta a l’hèlice!. No us hi acosteu que us pot tallar el cap!”. Tothom fuig espantat. L’avioneta s’envola, frega un arbre de la riera de Canaleta, i plafff!! Se’n va de trompis a l’altre costat de la riera. Tots van a veure que ha passat. L’aviador baixa, tranquil. N’ha sortit viu. Tothom riu. Ha, ha,ha!. Els de can Pandai s’emporten peces de l’avioneta per arreglar-les. L’aviador ha d’esperar que li donin ordres des del seu país per saber el que ha de fer. De moment, que s’esperi. Passa una setmana a Banyoles a cos de rei. Tothom el convida. També l’avi Coll. “Recoi, quin golafre!” –ens diu contant la seva història vora del foc. “Ens va deixar mig rebost buit!”.
Al cap d’una setmana s’emporten les restes de l’avió en un camió. L’aviador dóna les gràcies als que l’han convidat. L’avi Coll ens deia que ho recordava tot. I que és veritat. “Hi ha retratus que hi surten tots: l’aviador, els carrabiners, els mecànics. Tothom “menus” jo. Ara del meu camp de Canaleta, els de la família ja en diem “el camp d’aviació de can Coll del carrer Nou”.
-Deixa’t de mandangues –li diu l’àvia- i vigila les torrades. Porta les tomates i els alls.Fregades amb all són molt bones. – Acosta’t, vora del foc, Martirià. I vina a menjar la torrada per agafar “alivio”, que després ens tocaràs una sardana.
En Martirià Font era el nét de Bordils que estudiava música a Banyoles. A casa dels avis hi feia vida. En Martirià tenia el piano a un costat del menjador, lluny del foc a terra. En acabat el sopar es posava a tocar la “Llevantina” i “El saltiró de la cardina” i jo l’acompanyava cantant. Durant la seva estada a casa dels avis em donava lliçons de piano i vaig aprendre a tocar les tecles del do, do, do, mi fa sol, re sol del “Xiribic, pom pom dels Pastorets. Llavors va venir la guerra, i en Martirià va marxar cap a Torroella de Montgrí. Si s’hagués quedat a Banyoles, avui jo ja seria un músic jubilat. Dels seus records d’infantesa en guardo els records del Xiribic pom pom dels Pastorets. I a l’escenari del teatre Municipal, en els dies nadalencs, cada any ho retrec i ho tinc present tocant les tecles del piano de l’Ultano Gómez:
Do, do, do...mi fa sol, mi fa sol re sol. Xiribic, xiribic, pom pom!
L’avi Oli
Érem tota una colla els de la família de can Coll del carrer Nou. L’avi ens contava dotzenes de vegades la “seva història de l’avió”, quan des del camp que menava sota can Puig va veure “terrissà” un avió. I ens deia que l’aviador va baixar i se li va acostar amb un mapa a la mà. No entenia pas el que deia aquell home que “xapurrava” un llenguatge estrany. “Va començar a venir gent cap al meu camp. Tots venien a veure l’avió. Carrabiners i guàrdies civils, i fins i tot els guàrdies municipals, l’Antonio i el Terrisser. “Aneu a buscar la Berta de can Teixidor del Terme que potser l’entendrà”. (La Berta Zeilinger era una noia austríaca que fugint de la Primera Guerra Mundial van acollir els del mas de can Brugada). I va ser la Berta qui va poder parlar amb l’aviador: “Diu que va a Barcelona a portar unes capses de llapissos Faber per a l’exposició, i vol saber on és, que s’ha perdut i es pensa que és a Perpinyà”. “Sou a Banyoles, que no heu vist l’estany des d’allà dalt?”. L’avioneta estava espatllada. L’avi deia: “És clar, a qui se li acudeix d’aterrisà” a un camp amb tantes terrosses, sense llaurar?”. Uns mecànics de can Pandai del carrer de Girona van “arreglar” l’avió. Van ser molt trempats!. Quina expectació per veure envolar l’avió! Mig Banyoles hi era. Puja l’aviador, arranca el motor. “Alerta a l’hèlice!. No us hi acosteu que us pot tallar el cap!”. Tothom fuig espantat. L’avioneta s’envola, frega un arbre de la riera de Canaleta, i plafff!! Se’n va de trompis a l’altre costat de la riera. Tots van a veure que ha passat. L’aviador baixa, tranquil. N’ha sortit viu. Tothom riu. Ha, ha,ha!. Els de can Pandai s’emporten peces de l’avioneta per arreglar-les. L’aviador ha d’esperar que li donin ordres des del seu país per saber el que ha de fer. De moment, que s’esperi. Passa una setmana a Banyoles a cos de rei. Tothom el convida. També l’avi Coll. “Recoi, quin golafre!” –ens diu contant la seva història vora del foc. “Ens va deixar mig rebost buit!”.
Al cap d’una setmana s’emporten les restes de l’avió en un camió. L’aviador dóna les gràcies als que l’han convidat. L’avi Coll ens deia que ho recordava tot. I que és veritat. “Hi ha retratus que hi surten tots: l’aviador, els carrabiners, els mecànics. Tothom “menus” jo. Ara del meu camp de Canaleta, els de la família ja en diem “el camp d’aviació de can Coll del carrer Nou”.
-Deixa’t de mandangues –li diu l’àvia- i vigila les torrades. Porta les tomates i els alls.Fregades amb all són molt bones. – Acosta’t, vora del foc, Martirià. I vina a menjar la torrada per agafar “alivio”, que després ens tocaràs una sardana.
En Martirià Font era el nét de Bordils que estudiava música a Banyoles. A casa dels avis hi feia vida. En Martirià tenia el piano a un costat del menjador, lluny del foc a terra. En acabat el sopar es posava a tocar la “Llevantina” i “El saltiró de la cardina” i jo l’acompanyava cantant. Durant la seva estada a casa dels avis em donava lliçons de piano i vaig aprendre a tocar les tecles del do, do, do, mi fa sol, re sol del “Xiribic, pom pom dels Pastorets. Llavors va venir la guerra, i en Martirià va marxar cap a Torroella de Montgrí. Si s’hagués quedat a Banyoles, avui jo ja seria un músic jubilat. Dels seus records d’infantesa en guardo els records del Xiribic pom pom dels Pastorets. I a l’escenari del teatre Municipal, en els dies nadalencs, cada any ho retrec i ho tinc present tocant les tecles del piano de l’Ultano Gómez:
Do, do, do...mi fa sol, mi fa sol re sol. Xiribic, xiribic, pom pom!
L’avi Oli
dijous, 12 de gener del 2012
Dimiteixo
Xisca de Gardi m’ha assignat el càrrec de ministre d’Indústria. Juro amb la mà posada en el full mig esparracat de la biblia xiscagardiana que no puc acceptar aquest càrrec ja que no entenc ni papa de la indústira de la nostra ciutat, si bé puc assegurar que en el meu treball de pedalador ciclista vaig poder ficar-me durant molts anys dintre tots els despatxos de les indústries banyolines, ja que la meva feina era la d’asseure’m cada dia davant de molts gerents industrials perquè em signessin papers bancaris. M’explico:
En el meu quefer diari començava el meu itinerari entrant al despatx de Chocolates Torras, on en Joan de les Corbates em lliurava els papers amb flaire xocolatera signats pel seu amo de ferro.
En el mateix carrer –Alvarez de Castro- entrava al despatx de Bombas Espa, que encara tenia flaire de l’antiga Xocolata Ametller.
En el despatx de can Xaló, ens trobàvem sovint amb altres bancaris com l’ Alemany, en Barraca i en Mañoses, esperant asseguts que ens toqués el torn mentre oloràvem els sacs de garrofes acabats de desembarcar al port de Barcelona.
Al carrrer Pare Claret em ficava a l’oficina de la fàbrica de Les Saques, i mentre complia amb la meva feina de cobrador bancari aprofitava el temps per parlar amb Miquel Vilanova que m’explicava els nous trucs que havia inventat per fer Els Pastorets al teatre del Catòlics.
A can Silet de les carreteres em presentava davant les finestretes on treia el cap en Pitu Duran, qui després de fer la feina, em treia de la butxaca un paperet del diari Los Sitios que deia que ell, jugant a baloncestu era “el mejor encestador de la provincia”.
A can Trull, era en Quimet Romans el que treia el cap per la finestreta, dient-me si el diumenge vinent podria fer d’apuntador al teatre dels Catòlics.
Pujant pel carrer de Girona em ficava a la fàbrica de l’Esquinça-Gorres que era l’amo del ram de la pell darrera els barrots de ferro de la seva fàbrica.
A “Curtidos y Charolinas Turró”, em rebia el que havia de ser alcalde et in saecula secolurum.
A can Nap, travessant, ensumant i trepitjant ruscla, arribava al despatx on em feien seure davant d’una taula mentre repassaven factures, i jo mirava el terra sense poder aguantar-me el riure en veure aquell senyor grassonet i curt d’estatura que no tocava de peus a terra.
A la fàbrica de can Franch, m’asseia i contemplava en Tis i en Tago carregats de guants.
A la de can Prat de davant la font del carrer de Girona, mentre esperava contemplava per la finestreta -en els dies de mercat- com els pagesos entraven, carregats de cistells, a fer el toc a l’hostal del davant.
A can Boix baster, mentre em pagaven, m’havia d’arraconar perquè sortia la burra de l’estable travessant l’obrador.
A can Juncà, en una raconada del capdamunt del carrer de Guèmol,- al costat de can Carreras de les caixes de fusta-, em presentava davant de dos dels germans que remenaven una monumental perola de cola fent les primeres gelatines.
Al molí de can Pararols em feien esperar fins que acabaven de moldre.
I a can Silet de les bigues i rajoles acabava el meu recorregut per les indústries i comerços banyolins , dels que me n’he deixat més de la meitat perquè ja em fan plorar tants de records antics.
Ja veieu, doncs, senyors de Xisca de Gardi, que no puc acceptar el càrrec de ministre d’Indústria perquè les llàgrimes em caurien dels ulls en pensar amb tantes indústries desaparegudes. Indústries que jo he conegut només a través de despatxos i finestretes. Poseu-me, si us plau, en un altre ministeri. Per exemple, el d’Esports, ja que durant anys i panys vaig fer-me un tip de pedalar en bicicleta per anar a emprenyar tots els comerços i indústries banyolines.
Pel meu recorregut diari per tots els carrers de la ciutat en bicicleta bancària, res no m’hauria fet més feliç que se m’hagués concedit un dels premis que més he aspirat: el de millor esportista banyolí. Només per demanar aquest guardó podria acceptar la cartera d’esports de Xisca de Gardi. És aquesta la que em pertoca.
Vtre, affmm.i molt il.lustre s.s. Signat: Avi Oli
En el meu quefer diari començava el meu itinerari entrant al despatx de Chocolates Torras, on en Joan de les Corbates em lliurava els papers amb flaire xocolatera signats pel seu amo de ferro.
En el mateix carrer –Alvarez de Castro- entrava al despatx de Bombas Espa, que encara tenia flaire de l’antiga Xocolata Ametller.
En el despatx de can Xaló, ens trobàvem sovint amb altres bancaris com l’ Alemany, en Barraca i en Mañoses, esperant asseguts que ens toqués el torn mentre oloràvem els sacs de garrofes acabats de desembarcar al port de Barcelona.
Al carrrer Pare Claret em ficava a l’oficina de la fàbrica de Les Saques, i mentre complia amb la meva feina de cobrador bancari aprofitava el temps per parlar amb Miquel Vilanova que m’explicava els nous trucs que havia inventat per fer Els Pastorets al teatre del Catòlics.
A can Silet de les carreteres em presentava davant les finestretes on treia el cap en Pitu Duran, qui després de fer la feina, em treia de la butxaca un paperet del diari Los Sitios que deia que ell, jugant a baloncestu era “el mejor encestador de la provincia”.
A can Trull, era en Quimet Romans el que treia el cap per la finestreta, dient-me si el diumenge vinent podria fer d’apuntador al teatre dels Catòlics.
Pujant pel carrer de Girona em ficava a la fàbrica de l’Esquinça-Gorres que era l’amo del ram de la pell darrera els barrots de ferro de la seva fàbrica.
A “Curtidos y Charolinas Turró”, em rebia el que havia de ser alcalde et in saecula secolurum.
A can Nap, travessant, ensumant i trepitjant ruscla, arribava al despatx on em feien seure davant d’una taula mentre repassaven factures, i jo mirava el terra sense poder aguantar-me el riure en veure aquell senyor grassonet i curt d’estatura que no tocava de peus a terra.
A la fàbrica de can Franch, m’asseia i contemplava en Tis i en Tago carregats de guants.
A la de can Prat de davant la font del carrer de Girona, mentre esperava contemplava per la finestreta -en els dies de mercat- com els pagesos entraven, carregats de cistells, a fer el toc a l’hostal del davant.
A can Boix baster, mentre em pagaven, m’havia d’arraconar perquè sortia la burra de l’estable travessant l’obrador.
A can Juncà, en una raconada del capdamunt del carrer de Guèmol,- al costat de can Carreras de les caixes de fusta-, em presentava davant de dos dels germans que remenaven una monumental perola de cola fent les primeres gelatines.
Al molí de can Pararols em feien esperar fins que acabaven de moldre.
I a can Silet de les bigues i rajoles acabava el meu recorregut per les indústries i comerços banyolins , dels que me n’he deixat més de la meitat perquè ja em fan plorar tants de records antics.
Ja veieu, doncs, senyors de Xisca de Gardi, que no puc acceptar el càrrec de ministre d’Indústria perquè les llàgrimes em caurien dels ulls en pensar amb tantes indústries desaparegudes. Indústries que jo he conegut només a través de despatxos i finestretes. Poseu-me, si us plau, en un altre ministeri. Per exemple, el d’Esports, ja que durant anys i panys vaig fer-me un tip de pedalar en bicicleta per anar a emprenyar tots els comerços i indústries banyolines.
Pel meu recorregut diari per tots els carrers de la ciutat en bicicleta bancària, res no m’hauria fet més feliç que se m’hagués concedit un dels premis que més he aspirat: el de millor esportista banyolí. Només per demanar aquest guardó podria acceptar la cartera d’esports de Xisca de Gardi. És aquesta la que em pertoca.
Vtre, affmm.i molt il.lustre s.s. Signat: Avi Oli
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
