Molt de part de bo

Vam anar a veure el Tinent dels Teatrebrik a la factoria. I vaig tenir la impressió que feia segles que no tenia l'oportunitat d'escoltar un text tan bo, tan de veritat, de part de bo, tan real, tan bèstia, tan divertit, tan commovedor i, per tant, tan teatre. El Tinent d'Inishmore, presenciat tan de la vora, a la Factoria, en la intimitat que permet les petites distàncies és un luxe quasi pecaminós. Si fossim els autors d'aquesta obra i haguessim presenciat la naturalitat en que els Teatrebrik diuen el text, aquesta dolça naturalitat que costa de trobar en el teatre d'avui en dia contaminat per la impostura, hauríem tocat el cel amb les ungles del dit gros del peu. Si fossim crítics de teatre i haguessim contemplat l'escenografia, la posta en escena, el treball dels actors per modelar els personatges hauríem saltat a escena amb els braços enlaire i hauríem jurat i perjurat fidelitat eterna als Teatrebrik. Si fossim uns programadors i haguessim vist com n'és de rodona la proposta del Tinent d'Inishomre hauríem esperat al representant dels Teatrebrik i hauríem començat a desplegar el mateix contracte voluminós dels germans Marx a una nit a l'òpera retallant això sí d'on és pogués, perquè queda bé i està de moda. Si fossim ciutadans de Catalunya, ara mateix, i sense trigar gaire, ens llançaríem frenèticament a comprar una miserable entrada, encara que fos a la revenda més destroyer, encara que per aconseguir-la ens haguessim de vendre la pell, l'ànima a Satan, o matar, novament, a Caïm i a Abel, a tots dos, o a part dels dos. En Nastase, cèlebre tennista romanès dels anys setanta, referint-se al gran campió suec Bjön Borg: "Nosaltres juguem a tennis, ell juga a una altra cosa". Doncs, això, "els altres fan teatre, els Teatrebrik fan una altra cosa". Però és de part de bo. Molt de part de bo. I això estimats no és el concepte: és la melsa, el cor, els budells i la resta. Quin fart de riure que em vaig cardar.

El teatre "Tarintineru" sels teatrebrik

Acabo d’assistir a un assaig general d’una obra de teatre que en aquests començaments d’abril representaran els de la Companyia Teatrebrik a la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles. Una obra d’aquelles que en els meus vells temps en dèiem de “sang i fetge”, i que des de que el director cinematogràfic Quentin Tarantino va fer la seva pel.licula “Pulp Fiction” ja es va començar a arraconar aquell estil de cinema negra per a convertir-lo en un estil de cinema que, com el dels germans Coen, barrejava violència, sang i fetge amb oïts perbocadors i amb ritmes musicals. Els de Teatrebrik estrenen una obra d’aquest caire, una farsa negra en la que es barregen la comèdia i la crueltat. L’autor és Martin McDonagh, i segons diuen, les seves obres son, a Amèrica del Nord, les més representades després de Shakespeare. Ja està dit tot. La nova comèdia d’aquest autor, “El tinent d’Inis-More”, la porten a escena els de Teatrebrik, sota la direcció d’en Salvador Duran i del mes petit de la saga de germans Gòmez. –en Joan Gòmez- (dic “el més petit”, però en Joan, segur que deu tenir més de 30 anys-. Els Gòmez han tingut sempre l’art del teatre a la sang – l’Ultano, en Pep, en Loren, i ara en Joan, que és el que ens ha meravellat amb la posada en escena de la història d’un terrorista boig i torturador que l’únic amic que té és...un gat!. Tot plegat, una comèdia d’humor negre, politcament incorrecte, cent per cent “Teatrebrik”

Allí hi he vist actuar amics “teatrerus”, com en Jaume Vicens, en Rafael Ferrer i en Salvador Duran. I amigues d’escena com Tere Solà, Ingrid Calpe i Llum Valle, extraordinàries totes elles en els seus respectius rols. Si hi sou a temps, aneu a veure-la (la darrera representació és el diumenge vinent dia 15). Us asseguro que us divertireu de debó. I és que els de Teatrebrik –que sempre ens han ofert sorpresa darrera sorpresa- els veureu com mai en una excel.lent representació dels seus personatges ben dirigits per en “Dudi” i el “petit dels Gòmez”. Hi disfrutareu, ja que fins i tot hi ha música: en Jordi Torrent, amb banjo; en Lluis Busquets, amb contrabaix; i l’Adrià Dilmé, amb acordió diatònic. I un espai escènic que a La Factoria és amplíssim i llargarut perquè en Rafael ferrer hi pugui pedalar en bicicleta; perquè els terroristes “tarantinescus” ens apuntin amb les seves pistoles; perquè ens fíxem amb el vestuari dissenyat per la Tere i els de Can 60; i amb la presència de l’esplèndida figura de Ingrid Calpe; de la desfigurada i voluminosa (en el seu personatge) de la Tere Solà en una de les seves interpretacions més excel.lents; i de la reaparició de l’admirable Llum Valle a qui aquest Avi Oli no havia vist més des que es va presentar al teatre Municipal –acompanyada d’en Miquel Torrent- com a portadora d’un missatge de la deessa Talía per a una persona que plorava d’alegria, i que avui voldria abraçar conjuntament amb aquest pletòric estol d’actrius i actors que segueixen donant esplendor en el marc del teatre banyolí.

L’avi Oli

La Quaresma, un temps en que tot era pecat.

Amb els brunyols de Setmana Santa i els ous de Pasqua eren molts els que treien el ventre de pena, perquè durant la Quaresma s’havien fet dejunis i abstinències. Sobretot el jovent, que havia dejunat...de ballarugues. Set dies festius sense poder ballar!. En els anys de la nostra joventut el ball estava prohibit. Amb quina fal.lera s’anava per Pasqua al ball de l’”agarrao” de can Xampinya!. Amb quin esperit es cantava i ballava al só del “Rascayú (“Rascayú, cuado mueras que harás tú?”) o de la “Vaca lechera” (“me da leche merengada, ay que vaca tan salada, tolón, tolón”, i la “Tarde de futbol” “quanta expectación, va empezar pronto el partido que será de emoción!. Ya ha sonado el pito, ruge la afición, lara la la, laralálá...!). Evidentment, estic parlant dels temps d’en Franco dels anys 40 i 50 i dels “Obispados” que als nois ens feien llegir “Energia y pureza” i a les noies “Pureza y hermosura”.
La Quaresma era un temps en que tot era pecat, gairebé tot estava prohibit. I per Setmana Santa a Barcelona tancaven els teatres i els cinemes. I s´hi trobaves un teatre obert, aquests eren els que s’hi representaven drames sacres. I en els cinemes no hi mancaven mai les pel.licules sobre La Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist, totes tolerades per a menors de 14 anys. En aquells dies festius – Dijous i Divendres Sants- les sales de cinema tancaven. Fins el dissabte nit no tornarien a obrir. Per suposat, els mals pensaments eren prohibits i no es podia xiular ni una sardana perquè era pecat mortal. Les ràdios només emetien música religiosa: “La Pasión segun San Mateo”; rèquiems, el Sabat Mater i “Las siete últimas palabras”, de Haydn. El concert d’orgue, els Cors i les “saetas” invadien les ones. (A Banyoles l’única “saeta” que escoltàvem al pas de la processó dels Dolors era la que cantava la Lura, una dona que tenia una botiga de comestibles al carrer del “Barral”. Però el seu cant era ben catalá: “Recoooord i memòriaaa de la Passió de Nostre Senyor Jesucriiiiist”. Recooooord!”).

Quan arribava el “Sábado de Gloria” repicaven les campanes. Aleshores tornavem a escoltar l’”Allá en el Rancho Grande” i el pasodoble “Islas Canarias”. A Banyoles teníem un poeta joliu, un empleat de banca que es deia Joan Puig Dalmau que escrivia versos a la revista Horizontes. I quan arribava la festa de la Mare de Déu dels Dolors ens deia que “s’acaba la mesada – amb l’assaig de grans tambors –per la processó endolada – de la Verge dels Dolors. – Manaies petits i grans –ja fa temps van assajant –l’estrella, la roda i tants –bells passos que... ja ho veuran (...) caramelles i manaies, -flautes, llances i cançons, - per la Pasqua les rialles, - pels Dolors les oracions”. (...) Vestes, cadenes i creus, - penitents que hi van de cor, - promeses, descalços els peus, a la Verge tot l’amor”. I quina il.lusió quan els banyolins veien que s’havia augmentat el manípul de manaies. Ja eren 35 soldats romans que feien molta patxoca. “Convidants i convidantes, - músics, brunyols, nous vestits, - palmes, rams, hores santes – i candelabres brunyits. – I Pasqua i Resurreció, - sardanes i caramels, - en el cor santa il.lusió, - flors i llumins d’estrelles”.

Llavors, un cop passada la Quaresma, tot era Pasqua, i al cap de set setmanes ens arribava l’altra Pasqua, que aquí en dèiem Cinquagesma. El dilluns d’aquesta Pasqueta Granada era una diada que venien cantaires de les barriades barcelonines que es passejaven per Banyoles portant a les espatlles unes gegantines culleres i forquilles. Allò semblava una festa com el Carnestoltes d’abans de la guerra. Aquells cantaires cridaners de can Fanga no anaven pas disfressats ni tapats de cara, però si que alguns portaven barretines i es posaven al mig de la plaça a cantar caramelles descaramellades. Recordo que cantaven una cançó que la lletra feia més o menys així: “La Pepa, la Quimeta, la Quica, la Maria, fan perdre la xaveta als joves d’avui dia...”.
Perdre la xaveta. Vet aquí una de les frases que avui dia no es diuen gaire. Perdre la xaveta: perdre el seny!. El seny català. En aquells llargs anys ens el volien fer perdre. Però el vam anar guardant dintre nostre, conservant la llengua i procurant expandint-la arreu de les nostres comarques malgrat les prohibicions. I si abans, en el temps de la Quaresma no ens deixaven cantar, arribarà la Pasqua per cantar més fort que mai la nostra Caramella: “SOM I EREM GENT CATALANA TANT SI ES VOL COM SI NO ES VOL!!!. Et seguim, Muriel!!!

L’avi Oli

Alegries de Quaresma

D’aquí poques setmanes ja haurem acabat la Quaresma. No sé si algú dels que em llegeixen sap el que és la Quaresma, perquè ara son molts els que s’han aturat al Carnestoltes i encara segueixen fent.ne. Els banyolins ja estem esperant el divendres abans de la Setmana Santa en que pels carrers cèntrics passarà la processó de la Mare de Déu dels Dolors. Mentrestant, els Manaies van assajant i d’aquí pocs dies ja treuran les enlluernadores corasses i les llances del seu nou estatge de l’església de la Sagrada Família de la plaça de Les Rodes. Mentrestant, als capvespres encara hi ha algú que pot escoltar els ram-ram pataplams dels timbalers manaístics que van assajant fent combinacions estrellístiques perquè tot surti d’allò més bé. I el diumenge següent ja serem al diumenge de Rams, i seguidament enganxarem amb la Setmana Santa fins arribar a la Pasqua. De la Quaresma i la Pasqua en vaig parlar ja fa molts anys en el programa de Ràdio Banyoles “Cròniques festives d’un temps passat”. I com que aquest avi va passar moltes Quaresmes elaborant palmes, doncs avui m’empalmaré en aquells records que si res més no, em rejoveniran una mica, i ves a saber, si potser algú s’interessarà per les nostres tradicions. Encara en queden alguns que recorden allò dels convidants i convidantes en que nois “ben trajats” i noies “enfarriolades” es passejaven pels carrers de la ciutat per encaminar-se cap a la parròquia de Santa Maria dels Turers en unes Hores Santes dedicades a “los jóvenes y doncellas de la ciudad”. D’aquells records antics podem trobar-ne avui informació en escrits de Jaume Farriol o bé en fotografies arnades publicades en llibres i a la premsa banyolina. EL cas és que començàvem o gairebé acabàvem les setmanes quaresmals amb la festa del Diumenge de Rams, després d’haver passat sis setmanes de Quaresma que acabaríem en dies tristos, dolços i jolius. De dolços ho eren molt, ja que a Banyoles comencàvem amb la brunyolada quaresmal que rematava la processó dels Dolors, quan un cop finalitzada s’anava a casa dels pendonistes a buidar safates de brunyols. Allí hi èrem tots, parents, amics, coneguts i manaies, menjant i bevent moscatell. Els joves, sobretot, s’hi aprofitaven, perquè com és natural havien agafat gana caminant a pas d’anar-hi anant amb el ciri a la mà. I la processó encara dura!, -i les brunyolades a casa dels pendonistes també!, i que per molts anys la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, el manípul dels Manaies i la parròquia de Santa Maria dels Turers puguin anar seguint aquesta bella tradició que ja ve arrelada del temps de la Guerra del Francès – el 1810- quan es destruí el convent dels Servites al Puig de Sant Martirià, i aquests van haver d’espavilar-se per poder baixar a la vila i habilitar una petita esglesiola i nou convent. Bé, la història és molt llarga, però la qüestió és que a la plaça dels Estudis encara avui la processó s’hi atura i , en record i memòria, es canta una Salve davant del Museu Darder, perquè es allí on hi havia el convent dels Monjos Servites que foren els que iniciaren la processó.
Recordo que cap allà a les 12 de la nit del dia de la processó, - en les dècades dels anys 40, 50 i 60 del segle passat- encara es podien veure pels carrers de Banyoles alguns joves alegres cantant la Taitona o fent de mariachis amb l’”Ay Jalisco no te te rajes” o la “Malagueña salerosa”. I al cap de dos dies ja érem al Diumenge de Rams amb la benedicció de palmes, palmons i llorer a la plaça. La palma la portaven les nenes, i algunes hi penjaven rosaris amb els grans ensucrats que es fonien a les seves boquetes infantils. Anaven a casa dels avis per dir-los-hi “Esteu bo, padrí?”. I el padrí o la padrina els feia venir salivera en regalar el tortell de crema enfarinat de sucre. I seguidament començava la Setmana Santa seguint la comitiva de les Quaranta Hores cap a l’església on després de l’Hora Santa, tothom s’encaminava fins a un cafè de la ciutat –generalment era el del Círcol de Catòlics-, i allí, els convidants o convidantes feien asseure els assistents que els havien acompanyat a l’església i per tot el “ball de passada” amb l’orquestra pels carrers de la ciutat. I començava un repiscolabis a base de brunyols i moscatell bevent sense parar, fins a l’empitufament.
Al cap d’un parell de dies de repòs arribàvem a Dijous Sant, i seguint la tradició banyolina, a totes les cases es feien brunyols. Era una Setmana Santa brunyolera. En aquells temps ho celebràvem tot a base de brunyols i vi bo. I quan els Divendres Sant anaves a les esglésies per fer les Visites acostumades en els altars que en dèiem “monuments” carregats de ciris, palmes i palmons i t`’agenollaves per resar una oració davant de la imatge del Crist crucificat, en passar pels carrers del barri Vell trobaves veïnes als portals de les cases que et saludaven i et deien: “Què?. Ja heu fet els brunyols?. Entreu, entreu que tastareu els meus!”. Tothom feia brunyols!. I vinga a entrar a casa de la Quimeta, de la Pepeta o la Marieta, a tastar-los i a fer beguda per sortir-ne alegrets i aixaliats.
I quan s’havien acabat els brunyols ja havíem arribat a la Pasqua florida per anar a escoltar les Caramelles. La setmana entrant les cantarem.

L’avi Oli

Els "miracles" de Guèmol

Quan es tenen molts anys a sobre, de tant en tant els ulls s’il.luminen i ens mostren en flashbacks i ràpids flashos, panoràmiques i primers plans d’una ciutat com la nostra que encara seguim retenint en els records viscuts en la infantesa. Avui, el meu flash m’ha fet veure la plana riallera de les hortes de Guèmol, replena de verdor, tal com era abans de l’urbanització dispersa en l’actualitat. La plana de Guèmol era rica i ufanosa amb les hortes que produïen els millors enciams, les millors escaroles i tota la millor gamma verdulenca que gairebé cada dia ens omplien els plats casolans amb excel.lents amanides. ”Aquesta escarola és de les hortes de Guèmol – em deia la meva mare en posar-me el plat a taula- és la millor del món.L’he comprada a la dona d’en Nè al rengle de la plaça” (les “dones del rengle” ocupaven diàriament un espai al mig de la plaça on venien els productes de les hortes del terme banyolí). Imagineu-vos la plana de Guèmol sense la carretera o passeig de mn. Constans. Només hi havia la masia de can Cisó i el veïnat de més avall, de can Nè i de can Serafina, i a la dreta, el Puig de Guèmol, que es distingia altiu des de la fèrtil plana de les amanides. Un camí, que començava al passeig de la Indústria, -al començament de l’actual carrer Baldiri Reixach- travessava les hortes i ens portava a can Cisò, on tot sovint hi vèiem sortir la noia de la casa –la Cecília de Guèmol- que traginava cantines per encaminar-se cap al centre de Banyoles a repartir llet a domicili. A Guèmol s’hi anava molt a prendre el sol i a contemplar els hortalans com treballaven amb els aixats a les mans cuidant la seva fèrtil i extremadament productiva terra. I a Guèmol s’hi anava com aquell que diu en aplec el dia que a l’esglesiola del Remei hi feien “funcions” (ep!, funcions religioses!), i molt especialment per Setmana Santa on una corrua de gent hi anava a visitar el “monument” de l’altar. En el mes de maig també s’hi solia veure gent matinera que anava al “mes de Maria”, però sobretot la gentada hi afluïa per la festa del Remei, que era al segon diumenge d’octubre.
Si us haig de ser franc, l’esglesiola de Guèmol em produïa pànic. I és que quan entrava dintre la nau, ja se’m posava la cara blanca com la cera en veure unes enormes estibes de cames, braços i peus de cera penjats per les parets. Feia impacte veure aquella exposició cerística amb tot un assortit estructural anatòmic on a més a més s’hi veien una munió de quadres pintats a l’oli que eren tot un prodigi de força creadora. En deien” els exvots”.
Els exvots eren quadres que els fidels a la Mare de Déu del Remei havien encarregat a algun artista pintor en compliment d’un vot o en record d’un benefici rebut. Per exemple, si una persona havia patit un accident sortint-ne sa i estalvi, la família anava a portar l’exvot al Remei en acció de gràcies. Hi havia quadres pintats en els que s’hi veien accidents, com un carro que passava damunt d’una persona; una euga que s’esvera i es tira sobre l’home; una bala de palla que cau sobre l’esquena d’un pagès, i altres accidents semblants. El pintor hi solia dibuixar, a més a més de l’accidentada escena, la Mare de Deu del Remei envoltada d’angelets celestials. Si la persona s’havia trencat un braç o una cama, quan estava curat, el primer que solia fer és anar a la pastisseria de can Figueras al carrer Major, a comprar un braç o una cama de cera, que el botiguer tenia exposades a la façana de la botiga. I es portaven cames i braços a l’esglesiola per col.locar-les en aquella espècie de museu de figures escapçades de cera. Per la Quaresma, en els dies de mercat, era ja una cosa típica contemplar braços i cames encerats a la confiteria. No, no eren pas de sucre, eren de cera autèntica i anaven destinats a ser exposats a la paret interior de l’esglesiola del Remei. I això era molt seriós en aquells temps. Penseu que aquestes figures de cera tenien el valor de testimoniatge de gràcia i agraïment, i que moltes vegades se certificava davant de notari, es predicava al poble i s’inscrivia als llibres de miracles.
D’aquestes petites obres d’art de la pintura d’exvot, en va quedar entusiasmat l’artista Santiago Rusiñol, amic que era del pintor Manel Pigem Ras qui l’havia acompanyat a l’església del Remei de Guèmol. Tan encantat en va quedar en Rusiñol que se li va ocórrer d’escriure una obra de teatre. I en efecte, en va sortir “El pintor de miracles”, comèdia ambientada a Banyoles on hi veiem un pintor,pare de família nombrosa que es dedicava a pintar miracles (exvots) per a sobreviure.
(L’obra “El pintor de miracles” s’ha representat tres vegades a Banyoles. En els anys 40, el personatge del pintor anà a càrrec de Jaume Baus; en els 50, el pintor va ser aquest avi Oli; i en el Municipal, en un homenatge a Rusiñol, se’n feu càrrec l’inoblidable i sempre recordat Enric Tubert amb la presencia d’en Xavier Vilanova en la figura de Rusiñol).
Ara, l’esglesiola del Remei de Guèmol ha quedat força abandonada allí al mig de les urbanitzacions. Pots anar-hi passejant, si!, a prendre el sol, i a fer-hi alguna visita –a les cinc de la tarda dels diumenges l’esglesiola resta oberta-. Ja no hi ha el camí ral, i els que hi vagin xino-xano hauran d’anar en compte en travessar una carretera amb un trànsit vertiginós. De totes maneres, val la pena fer caminades per aquests nostres contorns on podem contemplar les petites esglesioles, moltes d’elles abandonades com aquesta del Remei de Guèmol.

L’avi Oli.

"The artist": el banyolí artista del cine mut

La pel.licula més premiada en els darrers festivals de cinema ha estat” The artist”, una evocació del cinema mut. Nosaltres, a Banyoles, també hem tingut un artista del cine mut. Era el que orientava els espectadors en el temps de les pel.licules silents. Es deia Celso Mas i es dedicava a picar llaunes fent-ne canaleres en el seu obrador del carrer de Guimerà on també hi venia banyeres completes amb lavabo, water i bidet en el temps en que només es banyaven quatre ricatxos perquè tothom es remullava a casa seva amb palanganes, i a l’estiu es ficaven de peus a l’estany per escatar-se la carcanada. La seva afició al “taiatru” i la seva divertida xerrameca el feren popular quan es ficà dintre la sala del Principal a la plaça de la Vila Vella (avui plaça del Teatre) per orientar al públic explicant de forma molt particular les incidències dels arguments de les pel.licules mudes. En Celso se les empescava totes per tal de que el públic no s’avorrís, i era capaç d’inventar-se dotzenes d’acudits i rodolins per distreure els espectadors, i quan a la pantalla sortia l’actriu Gloria Swanson, no li costava res d’inventar-se un rodolí dient: “Ara la guapa Eswansón – s’ha ajagut per fer un bon són”. I quan seguidament sortia el galant intrús del bigotet retallat, contemplant a la “vampiresa” darrera la cortina, deixava anar un altre rodolí: “I el dolent que es diu Ramon – ara li treurà la son”. El públic, el majoritari, que sempre ha anat al cinema per a divertir-se, reia de debò amb les ocurrències d’en Celso que s’en fumia de les estripades de bruses, de la mímica, dels gestos esgarrifosos i les ondulacions de la Eswansón. Les pel.licules de la Swanson es van passar també als cinemes Vila, Modern i Mercantil. Els títols eren atractius: “Corazones y chispas”, “Macho y hembra”, i altres coses semblants.
A en Celso llauner se li va acabar la feina amb l’aparició del cine sonor. Ja era trist això de no poder passejar-se pels passadissos i els laterals del cinema resseguint el cos de la Eswansón... o el de la Dolores del Rio que a la pantalla exhibia uns “taparrabos” que en deien “sarongs” de tahitiana.
En Celso Mas era baixet i esquifit i en escoltar la seva veu hom pensava com devien ésser-ne de divertides les seves explicacions. Van anar passant els anys, i un dia que el vaig veure soldant llaunes en el seu obrador vaig entrar-hi per fer petar la xerrada. En dir-li que feia poc que vaig anar a veure una pel.licula en la que hi actuava la Dolores del Rio, el seu rostre s’animà recordant els temps passats: “ Ui, aquesta!, ja li deuen haver sortit arrugues, però en els meus bons temps havia explicat moltes pel.licules d’aquesta morenassa. Tenia unes trenes llargues que li arribaven fins als parpals. Quan sortia a la pel.licula “Evangelina” pasturant pels prats, jo ja li deia: “I ara, la Dulores maca - se’n va a munyir la vaca!”

Segurament que dec ser dels pocs que encara recorden haver vist a en Celso Mas actuar en el teatre. El vaig veure fent comèdia a l’escenari de can Xampinya, actuant en una escena de la sarsuela “La alegria de la huerta” en la que formaven un grup de músics esguerrats en el que ell era el “Tio Piporro”; en Franxesc del cafè (“El Flauta”); l’impressor Friselda,(“El Fogot”); en Cufí de les bicicletes (“El Troncho”); el Ros Nenes de les Peixeteries (“el Caja”), i en “Lorensu dels sellos” (El Trompa”) ”. De tota la colla de músics esguerrats, ell era el que sobresortia perquè feia el coix. I creieu que el públic reia de debò contemplant aquells tipus populars banyolins que en la nit del primer de gener del 1943 oferien al públic la seva darrera actuació a benefici dels Reis dels Pobres, un gest que honorava i calia agrair també a aquest home baixet, alegre i cridaner que formà part de la vida de tota una època.

Jo, ara avi, puc evocar aquells moments del cinema mut perquè els meus pares m’ho van explicar, ja que van ser ells els qui van poder contemplar les pantalles platejades on un focus desprenia les imatges mentre escoltaven en Celso llauner que els feia riure amb aquella gracia ingènua que omplia les sales de rialles i un món de il.lusions que traspassant la barrera de l’esplai burlesc de l’home explicador menava la gent a delectar-se amb la contemplació de les actrius i actors d’una època que ha deixat petja en la història del cinema, més enllà de l’anècdota purament local i evocadora d’un temps festiu ja passat en l’època del cine mut que ens fa reviure el film “The artist”. Ara, després d’aquest film i el de Martin Scorsese sobre Mèlies podria arribar una pluja d’evocacions cinematogràfiques silents. Potser seria l’hora de que ho aprofités el nostre Albert Serra per fer reviure les històries del menut, alegre i divertit llauner i explicador de pel.licules, Celso Mas.

L’avi Oli

Ser o no ser tancats

Ja van massa vegades que de boca de forasters o nouvinguts m’arriben comentaris que descriuen als banyolins com una gent molt tancada. “ui, els banyolins, abans no et consideren un dels seus...” o tabé he sentit “ va costar molt al principi, ningú em feia cas...”

Aiam, siguem clars. Si no anar pel món abraçant, explicant o preguntant la vida a gent que no hem vist mai és sinònim de ser tancat, els banyolins som tancats de collons i per molts anys. Perquè és cert, no ens sentim còmodes dant copets a espatlles desconegudes, encara menys si els rebem nosaltres. El banyolí tan desconfia de l’estrany que et convida com del conegut que no ho fa. Tabé és cert que tenim per costum anar a llocs on sabem que hi trobarem altres banyolins i procurem evitar anar allà on ningú ens serà familiar, a no ser que en portem alguna de cap que requereixi fer-ho així.

Senyors que postuleu aquestes infàmies, tancat és aquell que et creues cada dia i no alça el cap ni per desitjar-te una bona jornada. Tancat és aquell que carda pany i clau a acceptar noves companyies. Tancat és qui creu que Banyoles acaba a Mata, Melianta o qualsevol de les altres fronteres del mapa geogràfic.

Tan oberts som, que a tot indret del món hi ha un recó que fa olor de Banyoles. Això si, com molt bé estableix el sentit comú, la coneixença ajuda a l’afecte i tota aquella gent de pro que ho desitgi, ha de saber que Banyoles l’espera amb els braços oberts, tant de visita com per quedar-s’hi. A partir d’aquí, de mica en mica i amb l’ajuda d’algun sobretaula, ja ens irem fent. Qui us ho diu és fill de nouvinguts ben banyolins.