De sobte, la Consellera!

Sortint del supermercat, amb el carretó carregat de productes alimentaris, em vaig ensopegar, així, de sobte, amb la consellera Irene Rigau. Amb els dos guarda espatlles al seu costat. En veure’m, se’m va acostar i em va saludar com s’acostuma a fer avui dia, amb el típic galta a galta a l’estil “Cheeck tho cheek” del film “Sombrero de copa” dels anys 30 del segle passat i que fins ara no s’ha imposat pel nostre territori. Sempre em surt la cita cinèfila, i aquell dia no era res d’estrany perquè al migdia havíem fet la presentació del llibre “El cinema a Banyoles”, que vam escriure amb l’arxiver Josep Grabuleda. Així ho vaig dir a Irene Rigau, cosa que va complareu-la molt, i a qui jo haig d’agrair-li que estigui interessada a llegir-lo. Des d’allí on ens trobàvem, -davant del rec de l’Abeurador- Irene s’encaminà carrer Porta Turers amunt amunt contemplant pausadament les botigues obertes i tancades d’aquell bell i vell carrer estret que es remunta cap a la plaça dels Turers. M’hagués agradat acompanyar-la per anar-li recordant les velles i desaparegudes botigues d’aquells temps en que ella transitava per aquest carrer i que segurament haurà retingut en la memòria. –Mira – li hauria dit- aquesta botiga de comestibles de la cantonada del carrer de l’Abeurador, segurament que a la teva joventut hi havies entrat alguna vegada a comprar granussa, aquells cigrons o fesols que els Comerma et posaven dintre una paperina que havies d’aguantar fort per evitar que amb l’escalfor no s’esparraqués i et deixés tota la fesolada o cigronada per terra. I molt abans –potser no ho recordes- la “Teta Forra” hi venia camises, i un dia li van cremar la que tenia penjada davant la botiga, i des de llavors, un grup de cantaires li va dedicar l’alegre cançó de “La camisa de la Forra”. Potser si t´hagués seguit carrer amunt encara m’hauria vist en cor de cantar-te’n algun fragment. I aquí, on hi veus la porta ben tancada, potser hi havies entrat a comprar-te unes sabates o uns esclops emprovats pels de can Badosa, que el teu pare els deia “els de cal Negre”, ves a saber perquè. I aquí davant, hi havia una botiga plena de màquines de cosir, i al costat encara hi pots veure l’aparador de can Quera, estreta i llarga tal com era abans, si bé molt més modernitzada, i amb rellotges com els de la botiga dels teus avis a la plaça Major, i al costat, la botiga dels germans Vila que els deien els de “can Fontpudosa”, estreta i escanyolida, plena de granes i sacs de productes agrícoles entremig dels comestibles, i al seu costat l’aparador de can Boadella, amb les tortades i típiques cansalades dolces que tantes vegades havies tastat a la sortida dels mesos de Maria del Monestir.... I aquí davant, veus? –li hauria seguit dient- encara venen aspirines els de la farmàcia de can Masgrau, i al seu costat hi havia la botiga del gorrista, i la d’en “Pepet i Pepeta” que havia estat alcalde accidental en el temps de la joventut del teu pare, i ara, ja ho veus, ara hi ha estris per caça i pesca. I mira, a darrera d’aquesta porta tancada i barrada hi havia la carnisseria de can Pericus, amb aquell noi que li deien en Pere “Timàia” que era molt feliç cantant a la Schola Cantorum al costat dels millors cantaires banyolins, que això prou que el teu pare ho sabia, ja que n’havia escrit algunes cròniques, perquè l’Antoni Rigau sabia tots els noms de la gent de Banyoles i se’n recordava quan escrivia articles a la revista local en els anys en que vam salvar-la del naufragi. I mira! – assenyalant-li l’edifici de l’esquerra: “això que era l’hotel Flora, de tan bon record per a tots els banyolins, ara...ja ho veus!, aquells menjadors modernísims de l’hotel Flora s’han convertit en unes oficines d’aquell banc de les torres tortes madrilenyes...d’aquella capital del “Estado” on hi ha aquella gent que gosen dir-nos el que hem de fer i com hem de ser, d’aquells que ens etziven la lley Wert, que és la llei del PP, la llei de Rajoy, perquè – així vas tenir el coratge de dir-ho- “perquè en Wert pot cesar, però la llei queda i el problema contínua”. No tinguis por. Admirem la teva valentia, consellera Irene Rigau!. Més que mai, ara et necessitem! Sigueix endavant, Irene!. Sempre al teu costat!. Si l’hagués acompanyat fins als Turers li hauria dit: Veus aquests núvols que avui ens han portat una gran tormenta?, mira’ls com van desapareixent escampant la boira darrera la muntanya de Rocacorba. Veus com clareja el dia?. No tinguis por, Irene: Tard o d’hora, per a tots els catalans, haurà de sortir el sol!. I la nostra llengua seguirà expandint-se per les escoles, pels patis, per les cases i carrers del nostre país. Com ho fa avui la meva nèta, que només amb sis anys, està aprenent a parlar un català més perfecte que el del seu avi.

Sobre l'aigua escorradissa del rec major

Amb el llampagueig allargassat del focus damunt l’aigua escorradissa, escric a la taula rodona del cafè de l’Ateneu. Sóc damunt el gruixut vidre on a sota s’hi esllavissa l’aigua corrent del rec major. És en aquesta raconada acollidora on algunes vegades prenc notes dels diaris que vaig llegint. Com abans, a la meva joventut, on repassava el vell Correo Catalán en aquest mateix lloc, que llavors era un espai darrera el taulell del bar del Cercle de Catòlics on hi havia pasat hores amb els meus companys de l’Agrupació Teatral, joves com en Pere Pagés, - l’únic que resta de la meva generació- i altres com l’Enric Tubert, Jaume Farriol,Anton Garcia de Palau, Jaume Oller, Xavier Vilanova i molts d’altres com,evidentment, les noies, les jovenetes que llavors eren Maria Colomer, Carme Quer, les germanes Geli, i posteriorment l’Anna Albertí i moltes altres que s’hi afegiren fins arribar a aquella munió del personal de La Passió dels anys 60 quan ens trobàvem en aquest mateix racó on ara escric, que llavors era ple d’amples taules vora la porta que ens portaria al pis de dalt per ajudar a fer quatre pinzellades en els decorats que pintaven Joan de Palau i Esteve Juncá barrejant pintura per brotxajar arbres, façanes, parets i columnes empaperades del palau del Sanedrí. Revisquent aquells llunyans temps em sembla veure-hi aquells joves que van començar a trobar-se al redós del fotògraf Josep Maria Mateu i que s’enfilaven cap a l’escenari que ara, escala amunt ens porta a l’Auditori de l’Ateneu. Sembla que hi veig pujar a Salvador Palmada (en Pol) que encara avui segueix la línia exemplar d’actor d’equilibrada veu sonora, flirtejant a la Teresa Garcia de can Barris envoltat de la seva tropa de malfactors, con en Lluis de la Parra i en Pinito planejant l’atemptat en el palau del Rei del país imaginari de Magnèsia, i per a raptar a la bella princeseta, una delicada Dolors Llach que només pensava en el seu princeset mentre mes enllà, l’Enric Tubert que havia flirtejat la delicada Ana Frank –una Josefina Julbe agafada de les mans d’un Joan Geli mentre tancaven els ulls ignorant que el barroer quiosquer venedor de revistes sexis s’hi apropava per seguir el joc de d’estrènyer mans, espantats tots per un canvi de “ronyons de recanvi”. I és en aquest mateix lloc on ara jo estic assegut, on el cafeter del bar del Catòlics va sentir un espetec horrorós a la nit d’un dilluns de Pasqua, que el va fer còrrer espantat cap a la vella sala on hi contemplà el paorós espectacle de l’enssorrament del sostre. Aquell sostre i aquella vella platea que en el pas del temps havia aplegat milers d’espectadors dels cinematògrafos Vila, Sindicat, Ateneu Republicà i Cercle de Catòlics. Plego. Tot ha anat endoina. Acabo de beure el meu cafetet i la meva típica aigua tònica, i passa pel meu davant la Josefina Julbe. “Hola, Joan”, em diu, I parlem una estona. De què?. Ho podeu endevinar: de teatre. D’aquest teatre que ha estat part de la nostra joventut i ara de la nostra vellesa, i que segueix encara refulgent com aquesta aigua bellugadissa del rec Major que va tirant avall avall sota el vidre del nou Ateneu, aigua escorredissa sota el llampant focus, que segueix viva, viva, com les nostres vides reviscolades pels nostres remots records.

El cinema a Banyoles

“Actualment, Banyoles no té cap local de cinema. L’última projecció en un local de cinema a Banyoles va ser el 25 de maig del 1997 al cinema Mercantil. Tanmateix, durant bona part del segle passat sempre n’hi va haver algun, sovint més d’un. El llibre “El cinema a Banyoles” que es presentarà al migdia del proper dissabte dia 8 de juny al Museu Darder tracta d’això, de com es va implantar el cine a Banyoles, dels diversos locals que van existir al llarg de gairebé un segle, de les pel.licules que s’hi projectaven, de les persones vinculades a les sales de cinema, dels rodatges de pel.licules a la ciutat, dels banyolins i banyolines relacionats d’alguna manera amb el món del cinema i, en definitiva de com el cinema va ser acollit i viscut per la societat banyolina durant aquest temps”. Aquest és el resum informatiu que figura a la solapa del llibre. Alguns m’han dit que la presentació del llibre s’hauria de fer en el teatre Municipal i a l’auditori de l’Ateneu, lloc on anys enrera hi havia hagut els cinemes Victoria, el del Catòlics i el Canigó. Tanmateix, però cal aclarir que la petita sala del Museu Darder també fou un lloc on s’hi rodaren un bon gruix de pel.licules terrorífiques dirigides per un enamorat de la ciutat com era el director cinematogràfic Miquel Iglesias que signava les seves pel.licules amb el pseudònin de M.I. Bonns, que foren exhibides arreu del món i que gairebe totes foren protagonitzades per un actor especialista en aquest gènere de pel.licules “de por” com era Jacint Molina més conegut com a Paul Naschy. Les càmeres es passejaren per tots els racons del Museu, amb la presència sempre vigilant de la “cuidadora” Lola Marín, no fos cas que els pel.liculeros s’emportessin algunes de les relíquies momificades del nostre Museu. El dia de la presentació del llibre, els assistents podran veure en un aparell de televisió algunes escenes de pel.licules rodades pels amateurs banyolins en els anys 50 i 6o del segle passat, però no cal aturar-s’hi gaire, perquè els que compreu el llibre podreu veure aquests films en el DVD que s’hi adjunta. En el llibre parlem d’aquells vells cinemes que tenien un gran encant, dels temps en que hi havia llargues cues en espera de que s’obrissin les taquilles, dels cinemes de velles butaques on els espectadors podien portar-hi llaminadures, cacauets i avellanes comprades a les parades de la Graua i la Roqueta a la plaça dels Turers. I recordem també els cinemes nous i flamants de pantalles panoràmiques. I dels cinèfls que tenien la possibilitat de veure les pel.licules d’autor en sessions de cine club. Fins que van desaparèixer. Els nostàlgics recordaran moltes pel.licules, però també podran seguir tota la trajectòria del cinema local, de les primeres sales amb el cinema mut i de quan arriba el sonor a l’any 1930, del cinema en els anys de la guerra civil, del de postguerra, del que es feia en els “primeros años de la victoria”, de la censura, del dels últims anys del franquisme, dels cinèfils i el Cine Club, del rodatge de pel.licules, del cinema amateur banyolí i de la gent de cinema. Hem procurat que hi hagi una mica de tot. Amb en Josep Grabuleda hem passat molts estones repassant les revistes banyolines que ens informaven des dels primers temps de l’invent dels germans Lumière fins al moment actual. I molt especialment de la paperassa del meu arxiu cinematogràfic que he anat guardant a través dels anys. És gràcies als programes que he anat guardant durant anys i anys i als records de la meva cinefília personal que aquest llibre s’ha pogut publicar gràcies a l’edició que ha anat a càrrec de l’Ajuntament de Banyoles i la Diputació de Girona.

100 anys de futbol banyolí

Magnífic espectacle el que ens va oferir en “Mantu” en motiu dels 100 anys del futbol banyolí. A l’auditori de l’Ateneu hi va muntar un homenatge-espectacle que ens va deixar a tots garratibats. En Miquel Torrent s’ha convertit en un showman intel.ligent, diligent, amatent i apassionadament conduent al fi que es proposa amb el seu bon coneixement. Ara li ha tocat el futbol, que ell, com molts altres banyolins també hi va deixar petja en els temps en que deia als seus amics que volia jugar tan bé com en Mantu, que si no vaig errat em sembla que era un jugador de l’equip del Girona. I Mantu per aquí i Mantu per allà, vet aquí que va quedar batejat com en “Mantu”. Vam gaudir molt en aquest espectacle que ens va oferir en Miquel Torrent, i molt particularment vaig fruir en la sorpresa “teatral” que van brindar-li l’Ingrid i en Dudi que van aparèixer vestits de futbolistes per a gaudi de tots els assistents a la sessió del CD que tant bé ha sabut muntar en motiu d’aquest Centenari. Ho diu prou bé ell en el llibret que acompanya el CD. “ Espero i desitjo que tota la gent a qui agrada el futbol i que està lligada d’una manera o altra a la celebració d’aquest centenari, pugui gaudir, confortablement assegut al sofà de casa seva, de les més de mil fotografies d’aquests 100 anys de futbol a Banyoles. Jo m’ho he passat bé buscant-les i parlant amb més d’un centenar de persones que amablement m’han obert les portes de casa seva, m’han deixat accedir a una part important de les seves vides, per poder configurar aquest CD històric. Per molts anys!”. Gràcies, Miquel. Si: jo també t’haig de donar les gràcies, perquè m’he passat unes bones estones assegut al sofà de casa contemplant aquest bé de déu de futbolistes, i també hi he pogut veure amics que en el llarg dels anys van jugar a futbol. I alguns que, com tu, van saber combinar les dues aficions del futbol i el teatre, com en Maurici Garcia (en Lei) que l’he vist vestit de “referee” i amb el “botiquín” a les mans, molt abans de que el dimoni dels Pastorets ens lligués a tots dos – ell d’alcalde Borrego, i jo mateix del pastor Bato-. I també, emocionar-me de debò amb la contemplació de les fotografies antigues dels vells equips en els que algunes d’elles van passar per les meves mans per col.locar-les a la secció de “retrats arnats” de la revista banyolina. Fotos que com les que has posat en el DVD també m’han fet emocionar en veure que en aquesta llarga patulèia de futbolistes no solament hi he vist amics sinó també gent de casa, ja que almenys n’he comptat tres o quatre que han quedat ben retratats com a “futbolerus”. Fins i tot hi he vist un jove porter amb la pilota a les mans que mira com són les coses, era el meu pare. Gràcies amic!. Visca el futbol banyolí!. I que per molts anys pugui seguir!.

La desaparició del "macho ibérico"

“A l’any 1970, el cine espanyol va aconseguir un gran éxit comercial amb la comèdia “No desearàs al vecino del quinto”. La comèdia sexy espanyola era allò més autàrtic i inexportable dels diversos subgèneres (spaguetti westerns rodats a Almería, subcinema de terror o d’aventures tarzanesques). Tant el western com el film de terror, rodats a corre-cuita i amb pressupostos reduidíssims, van nèixer a Espanya concebuts fonamentalment per a l’exportació. La comèdia sexy, en canvi, havia nascut a conseqüencia de les restriccions eròtiques de la societat espanyola i era succedani del cinema explícitament eròtic i desinhibit, rodat i projectat a altres països. Així, una pel.licula com “No desearàs al vecino del quinto” va atraure massivament el públic amb “l’atrevida” promesa d’una història homosexual. Aparentmemt era així, i el públic va riure molt amb l’afeminament caricaturesc d’Alfredo Landa, però com que la censura vetllava per la “moral pública española”, al final de la pel.licula s’haurà de revelar que “tot és pura simulació” i que en realitat Alfredo Landa era “muy macho”. Aquest text que acabeu de llegir forma part del capítol sobre la censura cinematogràfica en els anys cinquanta que es publica en el llibre “El cinema a Banyoles” que serà presentat el dissabte dia 8 de juny a les dotze del migdia al Museu Darder de la nostra ciutat. Hi esteu tots convidats. A banda d’aquest aspecte sobre la censura a Espanya, haig de dir que Alfredo Landa que acaba de morir a l’edat de 80 anys era tot un actor que amb “El crack” ens va trencar el cor. I que en el pas dels temps ens oferiria excel.lents creacions deixant-nos especialment la del personatge que va crear a “Los santos inocentes”. El que no sap gaire gent es que Alfredo Landa tenia una especial estima als catalans, ja que a la seva joventut va passar alguns anys a Figueres on hi vivia amb els seus pares. Algunes vegades havia manifestat que allí hi anava en bicicleta, que havia anat al col.legi de La Salle, i que se sabia de memòria l’alineació de la Unió Esportiva de Figueres. Sabia parlar molt bé la nostra llengua i fins i tot cantava el Virolai. Com són les coses!. Qui ho havia de dir d’aquell que en el transcurs dels anys hauria de personificar en el cinema allò que en dirien “el macho ibérico” del cine espanyol!.

"Xucà" la flaona a la xocolata

Assaborint un aromàtic i deliciós cafè en un bar-restaurant gironí m’he entretingut a fullejar una revista antiga amb moltes coloraines en paper satinat que se t’escapa de les mans. I repassant pàgines dedicades a cròniques d’hostaleria gironina hi he reviscut records antics que molts banyolins també podrien fer-se seus, , ja que en el pas dels anys sempre hi ha hagut algú que ha entrat als restaurants de ca la Marieta o de cal Ros, per dir-ne alguns. I m’he aturat sobretot en repassar un article que fa referència a L’Antiga, la granja que abans en deien a can Lletetes, i que va fer-se’n càrrec un matrimoni banyolí: en Narcís Comas i la Teresa Trayter. En Narcís ja havia deixat la fleca del nostre carrer de la Canal, com també el super-mercat de Melianta. Es veu que tot va anar quan van acceptar l’oferta dels que regentaven Can Lletetes convertida en L’Antiga. En Narcís i la Teresa es van quedar el local amb les dependencies i van començar la mateixa línia dels propietaris anteriors. Hi van fer algunes reformes amb la intenció de retornar-hi l’aspecte que tenia en la primera meitat del segle XX. Sembla que la Teresa no tenia gaires ganes de deixar el super-mercat de Melianta, però va reconèixer que la tossuderia del seu marit va ser la fortuna de la seva vida. Som molts els banyolins que hem esmorzat o berenat a l’Antiga d’en Comas i la Trayter, que van saber molt bé atendre la clientela amb el seu servei d’esmorzars. Quan xucàvem melindros a la xocolata desfeta i els hi demanàvem una flaona ho entenien perfectament. Res d’ensiamades” ni “bollos”. Una flaona!. I si ens servia alguna cambrera, només de dir-li “Xocolata desfeta amb una flaona!” ja sabia que el client era un banyolí de cap a peus. L’Antiga es va convertir en un lloc habitual de parada de polítics. I també d’actors de teatre. Perquè davant de l’Ajuntament i ha també el teatre Municipal. Els edils i els “teiatrerus” gairebé sempre es deixaven caure a fer queixalades i xarrupades a aquella cafeteria que els banyolins en dèiem “d’en Comas i la Trayter”. Ara, aquest avi que escriu, encara s’hi deixa caure de tant en tant, quan després de les analítiques en dejú es troba amb altres banyolins que com ell són xarrupadors de xocolata i els hi demanem “amb una flaona, si us plau”. I et responen: “Que és una flaona?”. No vol pas dir un crusant?. “- No, no, no em vingui amb banyuts”, vull una flaona per xucar a la xocolata”. “Deu voler dir un “sequillo”. “Una flaona!. I ben grossa si pot ser”. Als avis banyolins ja no ens entenen. I pensar que les flaones ja es feien a les cuines del Monestir, i tant els banyuts, com els cairuts i els rodons se n’havien fet un tip de menjar-ne. Però això és tan llarg, tan llarg, que val més que ho deixem còrrer. Un cop he acabat d’escriure aquesta flaonada, surto, i me’n vaig a la fleca a comprar una flaona. Tampoc m’entenen. Els hi hag de dir una enciamada com si fos un manat d’enciam?. M’han dit que ja procuraran d’arreglar-ho. A veure si algún dia podem veure un rètol que digui: “Tenim flaones”. Avui, la meva dona ha fet xocolata desfeta. Assaborint-la, tanco els ulls i retorno a la meva infància. En els llunyans temps de la xocolata Mas, de la Torras i l’Amatller. I de les flaones que compràvem a can Gepet, a cala Miquela, a can Feliu Pagés... I a can Boschmonar i can Boix de la plaça dels Turers; a can Mercader i a can Carbó de la plaça Major, a can... Deixem-ho. Ja he fet el meu article setmanal. Us desitjo un cap de setmana ben enxacolatat. I sobretot, entreu a alguna pastisseria a comprar una “flaona”. Ja em direu si heu trobat alguna pastissera que us hagi entés.

Soms atlètics.

Avui, més que mai, toca parlar de l’Atlètic. És deixadesa nostra no haver-ho fet més en aquests darrers mesos. Avui toca.

En primer lloc dir que el nostre club de capçalera és i continuarà sent el millor club del món. Perquè és el nostre i això no ho pot dir cap altre. Dit això, comentar quatre coses per intentar col·laborar a posar les coses a lloc.

Els primers passos de l’Atlètic, això com la seva consolidació i posterior consagració, es van fer en convivència amb la derrota. En dona fe qui pel cap baix fou l’encarregat de treure la pilota de dins la porteria i tornar-la al mig del camp uns centenars de vagades. Perdre ens va unir, ens va fer grans i ens va fer molt humils. Tant, que ningú com l’Atlètic podia parlar de la dolçor de l’empat.

Ahir m’explicaven que en la nostra visita a Tortellà de dissabte la cosa no va anar bé. Que gent que no ens conegui i que veiés el que va passar podria arribar a creure que l’Atlètic és una altra cosa. Dissabte, gent que no és genuïnament taronja ni conviu amb els seus valors ens varen fer quedar malament, i això sap greu.

Sap greu per aquells jugadors  que apostaren per un equip que sense guanyar gairebé res (esportivament parlant), volent formar part de la nostra família. Sap greu per aquells jugadors que aquesta temporada han vingut a ajudar a apuntalar el projecte. Sap greu per tots aquells exjugadors que un dia en vestiren la samarreta. Sap moltíssim greu per en Ditus que sacrifica cada dissabte la seva cita amb el megàfon i l’afició per assumir de forma inapel·lable el rol d’entrenador, amb exemplar actitud i seriositat. I amb en Ditus, en Nito , en Lari i l’Ernest. No cal dir que tampoc s’ho mereixen ni en Runi i la seva junta. Ells millor que ningú saben que allò no tingué absolutament res a veure amb el club que fundaren fa més de 6 anys.

Però per qui més greu sap tot plegat, és per l’afició. Per la nostra afició que és sense cap dubte la millor del món. Per en MarcMu i la penya Atlètics. Per tota aquella gent omple el nostre estadi de forma desenfadada i sense més missió que la de passar una bona estona amb els amics de l’Atlètic.

El resultat és el de menys, com sempre. Avui és dia de recordar la grandesa de la gent que forma aquesta gran família. Avui és dia de dir que no acceptarem que ningú embruti el nostre bon nom. De recordar que aquest club té uns valors de convivència molt clars i qui no els comparteixi no hi pot tenir cabuda. Perquè com ressona al nostre estadi: “Ser dels que guanyen és molt fàcil, però ser de l’Atlètic és molt millor”.

Amunt Atlètic, collons!