Carda molta calor

La calor hauria de ser il·legalitzada. Si ho he dit ja ho dit. Com pot ser que al món es permetin aquestes temperatures altes que no tenen cap sentit, ni són prudents ni ajuden al bo to que hauria de tenir la gent. La calor esvera el personal i és per això que els nòrdics són ponderats i tenen aquell contrapunt de civilització que els fa enraonats, entranyables. Quan els nòrdics baixen al sud el seu cap no pot aguantar l'estuba ni la calorada. És per això que els nòrdics, aquí, perden el senderi. I tant els pots veure portant un barret de mexicà al cap com saltant d'un balcó per cardar-se la nata del segle. Els nòrdics, aquí, fan mitja pena i la culpa no és d'ells sinó de la calor que esclafa les pedres i clivella els sants. Els d'aquí també perdem els papers amb la calor i també fem mitja pena. Només cal veure aquella gent que tot l'any va com un pinzell i que els dies d'estiu es passeja per Banyoles amb sandalies, pantalons curts i samarretes d'imperi una mica llefiscoses. A l'estiu l'elegància es destrempa i ens surt a tots plegats una deixadesa una mica de parracaire. Lllavors hi ha aquell beneit que pren el sol com si fos una sagrantana i perd els seus colors naturals. Així podem veure jocs cromàtics que van des del fúcsia incendiat fins al marró de xocolata pansida. És penós. Als temps dels nostres avis la gent quan anava al camp es tapava amb mocadors la pell per no quedar moreno. Quedar moreno era ordinari, dur un blanc impecable feia ser senyor. Ara, amb aquest esgavellament que hi ha, és tot el contrari. La calor ens fa fer moltes bestieses i això ens priva de progressar com seria oportú. Temperatures per sobre els 25 graus no tenen cap sentit, ni són recomanables, ni van enlloc. La calor fa suar, i molt, i això provoca que es despengin del nostre cos gotes molestes que van a parar als llocs més insospitats: un quadre de Van Gogh o una paella valenciana. La gent suada i acalorada projecta sobre el món una sensació molt desagradable, de fi de festa, o pitjor, de fi de raça. La calor provoca unes nits llargues, insomnes, penoses, que combinades amb la presència dels randells acaba essent un turment majúscul. La calor hauria d'estar prohibida. Però sobretot el que hauria d'estar prohibits són els comentaris en veu alta sobre la calor. Quasi sempre dits per la mateixa gent que fa cinc dies deia "aviam quan arribarà l'estiu, ja n'estic ben tip del fred". Aquesta gent que es queixa, que exhibeix les seves ronxes de suor per demostrar que pateix molt, que es ventaia, que gemega, i que renega,se'ls hauria de portar a un batalló disciplinari de Corea del Nord.

La bicicleta

Jo també he escrit obres de teatre. I com el meu amic Miquel Blanch, també m’hi vaig posar quan em va arribar la jubilació, si bé en la meva joventut ja em vaig engrescar a fer una adaptació al català d’una obra de Muñoz Seca canviant l’ambientació andalusa amb una de ben catalana i banyolina al redós del nostre estany. Aquesta obra ja la tenia oblidada però en fer neteja he trobat els papers esbarriats i en rellegir-la m’he adonat que vaig tenir força enginy en capgirar-la gairebé totalment. L’originalitat de l’adaptació va ser el de considerar que el públic – l’espectador- formava part dels passatgers de la barca de l’Oca que navegava fins a l’altra part de l’estany i un cop allí, l’espectador-passatger podia contemplar l’acció amb alguns personatges que entraven a l’escenari que formava l’era d’una masia. Sort que aquesta comèdia no va arribar a representar-se. Potser els de can Morgat s’hi haurien oposat. Pecatta minuta. Deixem-ho De monòlegs també en tinc alguns d’escrits i sobretot he emplenat una infinitat de pàgines pels programes humorístics de la ràdio i les televisions locals. Em vaig posar a escriure teatre a partir de l’any 1999, o sigui quan jo ja tenia 74 anys. Vaig fer una estada de quinze dies en un hotel de Xàbia a la costa valenciana i allí vaig anar observant tot el tragí d’aquella gent i em vaig posar a ordir una trama amb acció desenvolupada per uns quants personatges que deambulaven per l’hotel. Allí, unes parelles hi vivien unes històries de ridícules conquestes, aparents “lligues” i gelosies produïdes en un mini-curset de informàtica. La comèdia tè el títol, “Els ben trobats”. Vaig presentar-la en el concurs de teatre d’humor El castells dels Tres Dragons, de Mollet del Vallès i em van donar el tercer premi. Al cap d’uns anys va ser estrenada a Port-Bou per una agrupació teatral que dirigia Josep Antoni Tudela i es va representar moltes vegades en bolos que es van fer pels teatres de l’Alt Empordà. Amb el premi obtingut a Mollet em vaig animar i a partir de llavors vaig anar escrivint una obra cada any. La segona va ser “Salsa picant”, en dos actes i un epíleg. Fou a l’any 2001. Tema: unes vacances inesperades en uns apartaments de la Costa Brava. L’arribada d’una “vedette” salsera embolica la pau d’un matrimoni estable. Contrapunt humorístic amb dos avis sords que entren pels passadissos del teatre fins que arriben a l’escenari on des d’allí es complauen en contemplar les banyistes de la platja que suposadament són estirades a la platea (platja) del teatre. La tercera obra que vaig escriure és una comèdia costumista patriòtica i humorística. El títol: “Can Felip 1746”. És la història dels components d’una família, afectada pels tristos successos de l’Onze de Setembre del 1714 que es reuneixen en motiu d’una festa cívica i religiosa a la vila de Banyoles. Hostils al regnat de Felip V, enfurismats i esporuguits, els veurem discutint, rient, plorant, pregant, renegant, flirtejant, treballant i lluitant per salvar la llengua catalana. Amb un llenguatge planer i ple d’expressions insòlites vaig procurar conferir un toc d’humor a uns personatges que expliquen les seves vivències sobre la persecució política de la llengua catalana en el segle XVIII. La quarta obra que he escrit és “Dotze jubilats sense pietat”. Hi he posat el subtitol de “Tertúlia amb infusions en dues jornades”. És una comèdia cómica amb les notes que he aplegat en reunions de persones jubilades que gaudeixen de les estades de Imserso en hotels del nostre litoral mediterrani. I per acabar, la darrera, la vaig escriure el 2003 i l’he titulat “Els fiscornaires”, en la que hi he aplegat una sèrie d’anècdotes de músics que van descabdellant els membres d’una família en la que en el llarg dels anys, tots els seus components han estat fiscornaires de diverses cobles.. Vaig recollir algunes anècdotes explicades per músics en alguns quaderns i llibres sardanístics. Fòra d’”Els ben trobats” no se n’ha representat cap més, si bé jo tampoc he fet cap pas per aconseguir que alguna agrupació teatral les representés. M’ho he passat molt bé en escriure-les i com bona part del material que he escrit penso lliurar-lo a l’Arxiu de la Ciutat. Alguna d’aquestes comèdies – no recordo quina- ja és a la Biblioteca de Banyoles.

"Estrip tis"

S’escriu així “”Streep tease”, però tots en diem “estrip tis” que es veu que és així com es pronuncia. Jo encara recordo el primer estrip tis que vam veure al cinema. Va ser a la pel.licula “Gilda”. Era la Rita!. Portava un guant negre, llaaarg, llaaarg, i se’l treia del braç, poc a poc. Poc a poooc. Creieu que era emocionant veure com s’anava descobrint aquell braç blanquet, fins més amunt del colze. Allò va ser un estrip tis de braç. El guant negre el va llançar sobre la cara d’uns espectadors d’aquella sala de festes de Jolivút, i nois, era molt insinuant allò, perquè veure aquell braç despullat de la Rita tan llaaarg, tan llaarg, ens feia imaginar no sé pas què... Deien que en la versió completa d’aquella pel.licula es veien més coses, però no és pas veritat, perquè en aquells temps fins i tot a Jolivút hi havia censura. Com tampoc és veritat allò que deien que quan anava per treure’s altres peces del vestit, llavors passava un tren que ho tapava tot . Era un tren llaaarg... llaaarg..., no acabaven mai de passar els vagons, i quan va haver passat l’últim, la funció ja s’havia acabat. La Gilda ja l’havia fet l’estrip-tis. Això es deia, però jo no m’ho vaig creure mai. Hi havia molta fantasia en aquells anys de la censura. I si els espectadors volien veure allò que en aquells temps en dèien estrip-tis s’havía d’anar a París. Però no tothom hi podia anar a la dolça França. Per tant, ens havíem d’acontentar en fer alguna escapada a Barcelona i anar a veure alguna revistota d’aquelles que es cantava i ballava i ensenyaven tot el que es podia ensenyar en aquells temps del franquisme, que era res, o quasi res. La que cantava, ballava i es remenava era la Carmen de Lirio, que dèien que era amistançada (allò que abans en dèien una “querida”) d’un governador civil. Cantava allò de “En la noche de bodas, que haya en tu cama, colcha de seeeda, sabanitas de hilo, y una almohada de suaaave tela. En la noche de bodas, ventana y puerta, cuando se cierran, unas buenas cortinas, deben los novios poner tras ellas”- Si, si, “puntillas” i “encajes” i sobretot la cortina. Quan venia lo més bo, baixaven la cortina i s’acabava l’estrip-tis. Allò no era estrip-tis, eren “tritís” (titelles) que deia un meu oncle. Vèien més estrip-tisos els nostres avis que no pas nosaltres. Perquè abans de la guerra hi havia hagut cupleteres que ballaven i cantaven la cançó del “mosquito” o la “pulga” que se’ls havia ficat dintre la roba interior. La música era molt fresca, i la cupletera encara més. Deien que la lletra era pocasolta, però no, pobre noia, la feina que tenia a buscar el mosquit, ara cap aquí, ara cap allà: “Ai, l’atrevit, m’ha picat aquest mosquit!”. Quan m’ho explicaven em pensava que el mosquit li havia picat el nas. Nooo... res de nas, ja no tindria cap gràcia si l’hagués picat al nas. La gràcia estava en que s’aixecava la faldilla poc a poc, amb els dos dits se l’agafava i l’anava aixecant al ritme de la música. Però...la música s’acabava en el precís moment en que la imaginació es començava a desbocar. Quan arribava allò de: “Ara aquí, l’atrevit, ara aquí, m’ha picat aquest mosquit!, devia ser iiiirressistible!. Ara no se’n fan de coses tan divertides com aquelles. Deu ser perquè no hi ha mosquits. De totes maneres, ara d’estrips-tisos se’n veuen a per tot arreu: es fa estrip-tis a la tele, al cinema i pel carrer. Allò que abans no ens ensenyaven, ara s’ensenya per tots costats. Ensenyen melics, ventres, clavícules, espatlles, tires de sostenidors i el començament de les calcetes. Ara ensenyen allò que abans en dèiem roba interior. La roba interior, ara és exterior. En temps d’en Franco, si volíem veure totes aquestes coses que ara ensenyen pels carrers, havíem d’anar a Perpinyà. Hi havia una societat per aquí a Girona que organitzaven sessions de Cine Club i de tant en tant pujaven a un 600 amb el motor trucat i a cent per hora s’arribaven “a França” que solia ser a Ceret o a Perpinyà, on es projectaven pel.licules que prohibia la censura espanyola. Quan tornaven a casa en aquells caps de setmana, els familiars i els amics els miraven amb malícia i els preguntaven si la pornografia els havia fet profit. Alguns deien que només havien vist cine polític. Si, si... cine polític! Ha, ha!. Cine “cochón” veien!. Hi havia colles de matrimonis vinguts de per aquí, que entraven i sortien dels cines de Perpinyà per veure la pel.licula “cochón” mig avergonyits i enriolats. Els habitants de Ceret i de Perpinyà celebraven les arribades dels “españoliitus” – que en deien alguns- i els hi agradava que hi anessin perquè donaven vida als cines, als restaurants de menús i a uns quants hotels de mala mort, però cada cop que sortien d’un cine o d’un restaurant o passaven pel carrer ja notaven al clatell un airet que era de mofa i que ja venia dels acomodadors que no entenien res de res, i de les mestresses de les pensions que quan observaven les maniobres de parelles cinèfiles per compartir habitació després d’un dia de imatges excitants ho entenien tot. Estrip tis” He, he!. “Tritis¡, que deia l’oncle. (Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

Delícies d'hostals i xiringuitus

Avui m’arribaré fins a la pizzeria a menjar una pizza. Hi haig d’anar perquè el meu nèt hi treballa i de tant en tant m’hi haig de deixar veure. El meu nèt, en Toti, fa de pizzero i es fa un tip d’anar en moto amb la caixa de fusta al darrera. L’empresa ja li ha posat l’uniforme, i ell únicament hi ha de posar el casc. Va molt esverat, i Déu vulgui que no la casqui. Treballa de nit, perquè de dia no hi ha pizzes. Es mengen per sopar les pizzes. A mi em fa patir molt el meu nèt perquè amb la moto es passa tots els semàfors. Ell diu que no pateixi, que no hi ha perill, perquè poden aparcar la moto allà on volen. Jo ja li dic: Toti, vas malament, mira que amb aquesta feina no podràs mai veure els partits de futbol per la tele. “Tant me fa,”-em diu ell, “quants més partits de futbol hi ha a la tele, més diners guanyo”. Ah, si és així... “Si, home, perquè a les nits de futbol tothom és a casa i ningú està per ficar-se a la cuina a fer el sopar. I a més a més hi ha moltes propines. Sobretot si el Barça guanya”. Doncs, mira que ho tens bé, això!. I si perd, no et donen propines?.- “Segons com – em diu- perquè si a la casa hi viu un del Madrid, és el que me’n dòna més”. Si, és clar, els de Madrid sempre ens faran la punyeta. A mi, el que em fa patir és que vingui tan tard. Ja li dic que a la feina ha de mirar d’estar ben despert. Massa que ho està el punyatero. Acaba la feina, ve a dutxar-se i se’n va cap a la discoteca a fer cubates. Ai, joventut!. Jo, a la seva edat també havia fet de repartidor, però no pas de pizzes, perque en aquells temps no n’hi havia. Aquí ens ho arreglàvem tot amb un pa amb tomata, que encara és més bo. Vaig fer de repartidor de pastisseria. Em posava al cap una mena de pneumàtic que semblava un tortell, i era una caixa de fusta plena de braços de gitano, xuixos i brunyols, però aquesta era una feina que fèiem els diumenges i festes manades, només al dematí. Aquest vespre, però, aniré a menjar una pizza, perquè m’agraden molt i t’atipes bé. Emplena!. És clar que també emplena un bon plat d’arròs d’aquells que fa la iaia de casa, que aquests són bons i ben assegurats. Dic això perquè, encara que en aquest país hi hagi restaurants que ho fan molt bé, també n’hi ha alguns que quan hi anem hem de procurar que no ens enredin. M’explicava un meu amic, que aquesta setmana va anar a un xiringuitu de la Costa i tenia al costat uns turistes estrangers que van demanar una paiella d’arròs i la van trobar boníiiissíma, però quan el cambrer va recollir els plats hi va trobar restes d’un escarbat; se l’havíen fotut com si es tractés d’un escamarlà!. S’ha de vigilar molt amb els menjars. Un altre amic meu va anar a dinar a un establiment d’aquests de menjar ràpid ràpid i va demanar una cuixa aixííí... de grossa. Quin pollastràs devia ser!. La va endrapar tota, i va tenir la mala sort que li va quedar un ós entre les dents. Va anar al dentista perquè li traguèssin i quan el van haver analitzat van veure que l’ós era de rata. Llavors es va donar compte que aquella petita i llarga esfilagarssada de carn que amb tanta satisfacció havia xuclat devia ser la cueta del pobre ratolinet. És que s’ha posat de moda això d’anar als restaurants. De jove, jo no hi havia anat mai. Aquí al meu poble només hi havia allò que en dèien “cases de menjar”. Eren una mica fosques i amb molt de greix regalimant per les parets. Servien plats als viatjants. En dèiem fondes, hostals o tavernes. Només d’ensumar-los de lluny tothom ja sabia quin gènere tocaven. Els restaurants, en aquells temps, eren una altra cosa. Per arribar-hi s’havia d’agafar el cotxe i la gent s’havia de mudar. De vegades, amb motiu d’una comunió o un bateig, els petits també ens mudàvem i érem conduits a un menjador públic. Fèiem un aperitiu (bé, la paraula aperitiu no existia, i tampoc el pica-pica). En dèiem “vermut” i era molt extraordinari si el fèiem amb sardines de llauna i un tall rodó rebullit. De postres, un gelat que era un tros de gel ensucrat. Ara tot això ha canviat. I com sabeu, ja va començar en aquella època prèvia al colesterol. A la que van començar les excursions organitzades pels casals d’avis, ja es van menjar plats forts a base d’un xup xup, llenties carregades de cansalada i xoriço, cigrons estofats, sopes de pa molt espesses, escudelles que s’havien de menjar a cops de destral, uns arrossos negres sense gota de tinta i tot el monstruari complet de menudències que si encara no estan prohibides pels organismes oficials de la salut ,aviat ho estaran: fetge, cervell, sang, pedrer i totes les coses de mal dir. De totes maneres, si em voleu creure, mengeu bé i sobretot porteu-vos bé. Penseu que el cos, ben portat, us pot durar tota la vida. Apa, siau!. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

"Un estiu de riure" amb monòlegs

A principis d’aquest segle vaig dedicar un estiu a escriure uns monòlegs que ennastava pels micròfons de l’emissora Ràdio Banyoles, amb un tipus que havia creat anys enrera a les televisons locals. Com que els tinc recollits en la meva paperassa m’ha semblat que abans que desapareixin dels meus arxius podrien ser benvinguts pels llegidors d’aquestes xisca-gardiades. Aquests monòlegs tenien el títol de “Un estiu de riure” i en vaig escriure uns 64, o sigui per anar dient-los a l’emissora gairebé un cada dia d’aquell estiu del 2003. Per tant, aquest estiu m’entretindrè a reescriure’n alguns. Així és que ja esteu avisats. Si no teniu humor, val més que hi passeu de llarg. En el primer monòleg deia: “Comença l’estiu.I a l’estiu tota cuca viu. Fa goig veure com alguns ja s’han avançat a l’estiu i llueixen la primera morenor de l’any. Ara hi ha cares noves als nostres Ajuntaments i es comença a veure algún polític una mica torradet. Ei, pel sol, eh! Als politics els hi agrada sortir a la televisió torrats pel sol. Sembla estrany el que els hi arriba agradar sortir a la televisió torrats pel sol. Els hi agrada sortir a la caixa tonta, i així que ho fan, ja proven de sortir-hi més d’una vegada. No poden viure sense ella. Sobretot els polítics de Madrid, que alguns fins i tot canviarien els seus discursos per cançons, si aquest fos el preu que s’hagués de pagar per seguir en pantalla un dia si i l’altre també. Qualsevol cosa, amb la condició de sortir-hi.La qüestió és que no els oblidin. El que he vist és que n’hi ha molts que ja han escampat la boira, però potser encara n’hi hauria d’haver més. S’ha de deixar pas als joves. Que son els que ens han de treure d’aquest fangeig de la xapotería. Aquí a Catalunya, i també a la nostra ciutat, es veuen algunes cares noves amb ganes de treballar. Això és bo!. Que hi posin el coll, home! Que un dia de demà se’ls pugui reconèixer la feina ben feta i puguin aconseguir una Medalla de la Ciutat, i millor la Creu. La Creu de Sant Jordi!... La creu!. El que sí que és una bona creu és això de les vacances d’estiu. N’hi ha que ja els han començat abans de l’estiu. Jo no sé si vosaltres, gent del Pla de l’Estany, us ha passat, però jo recordo que en un estiu de cap allà als anys 80 del segle passat me’n vaig veure un bull quan vaig anar a la platja amb la família. Com que tothom hi anava, vinga, cap a la platja!. Ens hem de relaxar. De desestrassar. Volíem descansar, però en comptes de tranquil.litat tot van ser neguits. Vam tornar a la cançó enfadosa de cada any: ens queixem, però hi tornem tots com un ramat. On hem d’anar?. A Platja d’Aro?, a L’Estartit?, a Lloret?. Es igual, vinga, sortim a les 9 del matí o sinó trobarem l’embussada de cotxes. Va, a dintre la capsa metàl.lica a aguantar la calor i els fums. Arribem a la platja. Ja hi som. Si, sí!. Ara vé el problema de l’aparcament. No podem pas triar.Hem de mirar si trobem un forat buit. I no cal que pensem en deixar el cotxe a l’ombra. Al sol roent, que a la tornada ens escalfarem el cul. Vinga, va, baixem tots els fòtils: tovalloles, parasols, neumàtics, matalassos, el cocodril de plàstic, tooots carregats i xops de suor cap a veure si es troba un lloc per estendre-hi les tovalloles. “Veniu, veniu, ja en tinc un”, diu el vailet. Si, si, no ho hem fet prou bé. Al nostre costat hi ha un parell que estan jugant a pilota amb dues raquetes. Malament, ja ens tiraran un cop de pilota a sobre, si es que no ens hi tiren la raqueta i tot... Apa, anem a caminar una mica per la sorra, arran d’aigua. És molt bo per la circul.lació de la sang. Si, si... Hem d’anar esquivant veles, patins, pales de surfing, dinosaures de plàstic i tota la pesca. I quan som aposentats allavores vé el bufet. S’ha de bufar el pneumàtic. La mainada no pot. I qui ha de bufar? L’avi!. I au, de caps a l’aigua.L’aigua!, vosaltres creieu que amb aquella aigua ens podíem banyar?. Jo no ho veia gens clar: hi havia papers, plomes, una mà de porqueria!... I alerta amb aquell gos que ens dutxarà i se’ns tirarà a sobre. I mireu on poseu els peus que se us pot enganxar una medusa.Jo m’estava contemplant a un que dintre l’aigua posava els ulls en blanc. Es veia ben bé que estava fent el riu. Nois, ho vaig deixar còrrer. Que es banyi qui vulgui, jo no!. I me’n vaig anar a estirar-me a la tovallola. Ja hi som tots? Tota la família?... Si, ja hi érem tots, però... allavores va començar el nen: “Avi, vull un gelat”, “Jo també, jo tabé”. Què ha de fer l’avi?. Comprar magnums i polos per tota la família.. I l’altre: “Avi, únta’m l’esquena.Posa’m oli”. Au, vinga, fregui fregui. Porta la crema. On és?. Ja ens hem descuidat de la crema. Té, aquí tens deu euros i aneu-ne a comprar un pot a aquella botiga o sinó sortireu ben escaldats. “Avi, avi,” Que vols?. “La pilota s’ha reventat”. Apa, una altra pilota. Passa el venedor ambulant, aquell que crida: “Síndries, síndries!”. “Avi, vull una síndria”, “Avi, vull uns peus d’ànec”. Jo sí que faig l’ànec!. Qui és que diu que la platja és de franc? . I espera’t quan anem al xiringuito a dinar, apa, amb els peus bruts de sorra,a menjar calamars a la romana i una paiella d’arròs de plàstic. I havent dinat tornar-se a estirar a la sorra fins que la pell comença a tibar. Un dia de sorra, de sol i de bany, entre tots plegats, 300 euros, 50 mil pessetes de les d’abans d’ahir!. Vam haver de comprar xancles, pantalons curts i samarretes, perquè les de l’any passat ja eren passades de moda. Ai, senyor! quina diferència d’aquells temps quan teníem la seva edat. Amb una palla i una galleda per fer castells de sorra, ja en teníem prou. I espereu-vos, que encara us haig d’explicar el més bo. Quan a mitja tarda ens vam estirar per fer la becaina i ja tots ens havíem endormiscat, ens va despertar una música a tot gas. Al nostre costat hi havia uns morenos. Jo deia que eren estrangers, italians. Que va!. Una tribu de gitanos eren. Van començar a picar de mans i olé, olé i olé, i venga paià chiquía: “Vamos a hasé un homenaje a la má grande cantaora i bailaora de tó el siglo, nuestra compatriota La Faraona, venga, a por bulerías. Ale, ale, ale”. I van cantar: Mi jaca, galopa y corta el viento cuando pasa por el puerto caminito de Jereeé...”. I després “ “a por seguirías”. I olé, i olé i olé: “Nen, noi, agafeu els trastos i cap a casa”. S’ha acabat d’anar a la platja!. Retorn a casa. I altra volta amb els embossos de la carretera i amb els nens somicant i plorant “Tinc gana, vull un entrepà”. Anar a passar un dia de platja a l’estiu és un patir infernal. I molt més quan et quedes sense gasolina com ens va passar a nosaltres. A més d’esperar-nos força estona a la betzinera, encara vam haver de patir l’augment del cru. I com que el noi no portava targeta, qui va haver de pagar?. L’avi!. No. Si ja tenia raó jo quan deia que si ens haguèssim quedat a casa banyant-nos a l’estany ens ho hauríem passat més bé!. ( Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).

Ja he fet el 100!

La setmana passada vaig entrar el meu escrit número 100 en aquest Xisca de gardi que tan amablement em va oferir el bon amic i excel.lent escriptor banyolí que és el que avui signa els seus xiscagardians articles com a Josep Oliveras , a qui haig d’agraïr que m’hagi donat la satisfacció de revifar-me i fer-me reviure records d’un passat, que vulguem o no, acabat de fer tot són històries reviscudes en el quefer diari a través dels temps de la gent de la nostra ciutat. Va ser ell qui amb la seva característica vena humorística va escriure un article amb el títol de “Fitxatge estel.lar” (no, no, que jo només sóc una estrella caiguda, d’aquelles que corren, passen i aviat desapareixeran, i que tu almenys hauràs “rexinxolat” una mica). Això del fitxatge estel.lar em va fer enrogir de cara, i molt més quan comentava que em presentava amb un article, com no podia ser d’altra manera, sobre el Teatre Principal de Banyoles, un article “cuinat a foc lent, piano-piano, que conté tots els gustos i les flaires de Banyoles” I entre altres coses l’acabava així: “Tant de bo, ens regali més articles, i més passatges de la nostra ciutat, i que sería sempre senyal de que ens ajudaria a tots plegats a ser una mica més feliços”. No ho sé si ho he aconseguit, però si que puc dir-li a ell i a tots els que m’heu anat seguint en aquests 100 articles a Xisca de gardi que he procurat revestir la meva clepsa amb els bons records que m’ha deixat la meva estimada Banyoles, i que si a Déu plau, tant com tingui seguidors i persones que m’animin, seguiré la meva ruta, -a voltes potser massa nostàlgica- d’uns temps passats, procurant encadenar-la amb el toc d’humor que sempre m’ha acompanyat. Si; sempre plens de nostàlgia (i tant!, així ho assevera un comentarista seguidor del bloc), i que Déu vulgui que aquesta m’acompanyi sempre, perquè el dia que m’abandoni i no pugui encadenar-la amb el meu bon humor serà senyal de que la força ja m’haurà deixat en aquesta singlotada vida que ja ha arribat a l’edat del “si no fos...”. Avui, per celebrar aquest centenari d’articles xisca-gardians, potser m’animaré a repassar-los. Si a algún lector també se li acudeix de fer-ho, s’afegirà a la meva nostàlgia i potser veurà el testimoniatge d’una persona que estima la seva ciutat, els seus habitants, les seves costums i les seves tradicions. I apa!, a recordar... enyorar....I riure!. Donar alegria, que és el que he procurat sempre en la meva vida. Gràcies a tots els que em tuitegen!. O em piulegen. No sé si ho he escrit bé. De totes formes, jo, encara piulo!. Gràcies a Déu!.

Lúltima pel·lícula que vaig veure al Victòria

En Joan Olivas va presentar el seu llibre sobre el cinema a Banyoles. I jo voldria regalar-li una anècdota perquè la col·loqués, més endavant, en el que ha de ser la segona entrega de la història del cinema. Sí, perquè d'aquí uns anys, en Miquel Torrent i ell, ens escriuran les properes deu mil pàgines del teatre a Banyoles, i una mica més tard, vindrà en Joan Olivas a escriure la segona part del cinema. I així anar fent. Bé, doncs al que anàvem, crec que era cap a meitats dels noranta, un estiu infernal, un d'aquells estius banyolins als que als de Banyoles ens agradaria ser noruegs i tenir una casa als fiords i no haver de dormir amb la finestra oberta i buscar en la imaginació una mica d'aire. Total que era un estiu que feia molta calor. No sé perquè se'ns va acudir anar al cinema. La pel·lícula que feien sabíem ben bé que era una porqueria. Passaven, i aquest verb s'hi escau molt més bé que pas l'exhibien, una seqüela de Viernes 13 que ni en Zamora s'atreviria a mirar. I vam anar cap al Victoria en el que va ser, de ben segur, una de les últimes vegades que vam trepitjar aquella sala. Mare de Déu quina calor que fotia allà dins. El cine bullia, les cadires cremaven, la gent s'aixecava i es posava al passadís com si esperés l'arribada d'una mica de marinada procedent de l'Escala. Les cadires, a més a més de ser bullents, ja estaven mig esparracades i es clavaven a l'esquena. La pel·lícula devia ser feta per algun afeccionat amb quatre amics i amigues i unes garrafes de ketxup. Els assassinats, n'hi havia tants que vam perdre el compte, eren tan grotescos que feien riure a la concurrència. De seguit, com que el personal tenia calor i s'avorria, van començar les bromes. Algú, des del fons, es fotia un rot o un pet. Altres rebentaven bosses de plàstic que havien estat inflant. Les riallades del personal, embogit per la calor i per la immundícia del film, es confonien amb els crits de les suposades víctimes. No sé perquè, mai ho he arribat a entendre, jo duia cinc o sis ciris a la butxaca. Què volia fer amb aquells ciris i com van arribar a les meves mans és una cosa que ni el meu veterinari ha pogut esbrinar mai. El cas és que aprofitant que el cine feia pendent i que el terra era de fusta, vaig asseure'm a l'última filera del cinema i vaig deixar anar aquells ciris que rodolant per sota les butaques va provocar un soroll grotesc. Algú va cridar "que é és això, collons? I la gent va seguir rient, petant, rotant, fent comentaris d'escàndol sobre aquells pobres estudiants assassinats per un dement del llac en un campament d'estiu. Vam passar calor, vam veure una pel·lícula horrible, però no recordo gaire vegades que en un cine hagi rigut tant. Trenta anys després ens podríem reunir tots els insensats que vam participar en aquell foll aquelarre i veure tota la tirallonga de Viernes 13. No, sabeu què? Jo ja em quedaré a casa. Aquella seqüela va demostrar que repetir una cosa no és gaire bona idea.