Fregits i refregits

N ’hi ha que mengen de tot, però nois, jo tinc un amic que el metge li ha prohibit que no unti gaire els menjars amb oli. Ja ho veieu: l’oli d’oliva, tan lluent i tan groc en una amanida, i que lliga tan bé amb el verd de l’enciam i l’escarola i el vermell del pebrot i de la tomata, au, ves per on, si el fregeixes...quimícament es degrada i ens empastifa de colesterol. Res d’oli d’oliva”, li ha dit el metge. Ni per amanir!. És millor l’oli de cacauet. Vés per on!. De cacauet!. Aquell de Mallorca que ven cacauets es farà ric fent oli de cacauet. He, he!. Es veu que l’oli de cacauet i el de girasol no fan ni una gota de colesterol. Per la sang va molt bé, però, nois, fot una pudor que sembla aiguarràs. A aquest meu amic, però, com que li agraden molt els fregits, ja ha enviat els metges a “fregir espàrrecs”. I és clar, home!. Sabeu perquè els grecs i els romans van arribar tan lluny?. Perquè fregien amb oli d’oliva. Es que sempre se n`’han menjat de fregits. I malament qui no fregeix. Ara mateix m’espera la dona a la cuina per ajudar-la a fregir. A fregir bé, eh, perquè es pot fregir de moltes maneres. I malamant rai si ens diuen que l’hem fregida. Mireu, una veïna de casa, fa poc que va dir a l’altra veïna: “·Vosté senyora Carme, no se queixi, que vosté tè un marit que és un sol, pobre Juanitu, jo si que estic passant un disgust de mort, no m’ho hauria pensat mai, després de 20 anys de casats, pobre de mi, senyora Carmeta, no ho digui a ningú, pero tinc proves que ell, el meu marit, me la fregeix amb la seva secretària, la gata maula, me l’està fregint, senyora Carmeta, me l’està fregint!. Quina vida la d’avui dia. Tot està plé de fregits i refregits. Mireu una revista, obriu-la per qualsevol pàgina, i només veureu parelles que estan fregint i refregint. Qui no la fregeix amb una, , la fregeix amb una altra!. Es que som en uns temps en que ja no podem dir el que deia Adam a l’Eva, allò que “ets l’única dona de la meva vida”. Ai, fillets, som en uns temps en que hem de mirar de no perdre el cap, però també ho deia la Maria Antonieta i ja sabeu on va anar a rodar el seu cap. I avui n’hi ha tants i tants!. Es que no tenen res al cap. Com, per exemple una Miss d’aquestes que premien cada any, d’aquestes dones imponents que de cop i volta es preocupen perquè el seu físic perd el físic. N’hi ha una que està preocupada pel seu bum-bum. Ella en diu bum-bum, però a la foto que he vist ensenya el pompis. Diu que el seu bum-bum li sembla escàs i que està pensant a passar pel quiròfan per millorar-lo. I això que ja l’ha millorat altres vegades perquè els seu cos ha sofert 19 retocs, entre aixecament de pits, reducció de malucs, perfilat de cuixes, arrodoniment de pòmuls i depilacions permanents a les engonals i a les aixelles. Però no en té prou: li falta el seu bum-bum!.. Ai, quin mòn de mones!.

Bé, us desitjo a tots un bon any 2014. Aquest serà un any de molt bum-bum. Ens en diràn de molt grosses. Oi que sí?.  Nosaltres, però, ho suportarem tot. I sabrem i farem molt de bum bum amb el nostre SÍ doble. Oi que Sí?.

Esperem que no ens la fregeixin.

Les formigues de Sant Patllari

Us agrada pujar muntanyes?. A l’estiu i a la bona tardor hi ha molts excursionistes que pugen a les muntanyes. Alguns se’n van cap a la Cotximbamba, quan més lluny millor,però també n’hi ha que pugen les muntanyes de casa nostra. Perquè, per si no ho sabessiu, el Pla de l’Estany no és tot pla. També tenim muntanyes. Més d’una vegada he pensat pujar a aquelles que cada dia veièm a l’altre costat de l’estany, i en uns temps ja vaig pujar-ne algunes fent excursionisme. Ara es pot arribar a Rocacorba, a la Mare de Déu del Mont i a Sant Patllari en cotxe. Encara que un jocós poeta banyolí del segle passat va fer el rodolí aquest que diu: “Amb un auto a Sant Patllari – no proveu pas de pujar-hi”, és clar que avui no podeu pujar-hi en un autocar, però de jeeps n´hi ha pujat un munt, i potser en Rafel Cuenca s’hi haurà enfilat més d’una vegada amb el seu tracanet. I potser fins i tot hi haurà pujat per veure l’espectacle de les formigues.  Perquè a sant Patllari, durant molts anys s’hi ha pogut anar a veure volar formigues. Ho diu el nostre especialista en animalets, en Josep Maria Massip, en un article que vaig llegir al  Butlletí del Consell Comarcal. Per l’aplec de Sant Patllari que es fa al setembre us hi podeu arribar per veure les formigues alades, les formigues que volen. En Massip diu que aquesta denominació popular no ens l’hauríem de deixar perdre. I ens explica la relació de l’Aplec de les formigues, que es veu que per aquí en tenim una bona representació d’algunes espècies que s’haurien de catalogar. Jo no em veig pas en cor d’emportar-me una llibreta en les meves sortides pel Pla de l’Estany i anar apuntant les espècies de formigues, i és que aquest diminut animalet em molesta si se’m fica dintre el cos, com ara mateix està fent-me pessigolles una de les que s’ha escapat d’un niu del pati de casa. Aaai, em fa una frisança...! I amb permís del nostre estudiós Massip, em veuré obligat a bombardejar-ne algunes amb el palmell de la mà. Ho sento, perquè sóc dels del NO a la guerra, però m’hi va la pell i...i...i...maliatsiga la formiga!. Es que si, com diuen,les formigues es multipliquen fins que de cada una en neixen 200, avui no sortiré viu d’aquesta casa. Doncs, això que diu en Massip: es veu que aquell bon excursionista que era l’Anton Prat va escriure en una publicació que es va fer en motiu de la restauració de l’ermita de Sant Patllari, que “les formigues es donaven cita allà a l’ermita, i que hi anaven a morir milions i milions de petites formigues alades, formant una catifa d’un pam de gruix”. Però es veu que els hi van declarar la guerra i les van matar totes, ja que hi ha una dita popular que diu: “per sant Agustí, les formigues a Sant Patllari van morir”. Però encara, cada any les formigues van a l’aplec formant-ne grans eixams. Si us agrada l’espectacle, pugeu, doncs, a Sant Patllari. Jo no penso pas anar-hi. Perquè prou treballs que tinc en treure’m de sobre aquest trío de formigues que em formiguegen el cos. Amb el vostre permís em trec la camisa per veure si les atrapo. Es la guerra!,que dirien els germans Marx.

De compres

Passejant pels carrers i places de Banyoles m’he aturat a contemplar aparadors on hi havia estocs de sabates.De sabateries n’hi ha moltes, però abans n’hi havia moltes més, si bé eren sabateries que no venien sabates, només les arreglaven. En dèiem ataconadors. Però el que hi havia més eren espardenyeries. D’espardenyers i esclopeters n’hi havia a tots els carrers. Els ataconadors tenien molta feina perque la gent feia durar molt més les sabates; et posaven mitges soles i talons, i apa!, “narinant!”. No es llançava res, tot s’aprofitava; no com ara, que si t’estreny una sabata ja es llença a l’abocador. Bé, el cas és que avui he vist moltes sabates i se m’ha ocorregut de parlar-vos-en perquè des de l’antigor hi ha hagut “dites” sobre les sabates, que si no les sabeu us en faré cinc cèntims perquè us divertirà escoltar-ho. Qui és que no ha sentit dir que “és més beneit i més curt que una sabata?. Doncs, sí, això es deia, i encara es diu d’una persona curta d’enteniment. I si caminem molt, alerta! “que no guanyem ni per sabates”.  El que heu de fer és “posar-vos bé les sabates” perquè així estareu previnguts, però  “procurar no allargar més el peu que la sabata”, o sigui que no us extralimiteu, que no feu més del que es pot fer normalment. Es clar que jo no us conec gaire bé, i no sé pas “quin peu calçeu”. Jo sé que conec a alguns dels que m’escolteu, però no us conec a tots, si bé del que estic més segur és que  sóc molt inferior a molts de vosaltres, ·”que no us arribo ni a la sola de la sabata”. Però... “cada qual se sap on li apreta la sabata”. Només us desitjo que sapigueu trobar sempre “la sabata del vostre peu”, que tingueu sort, i que no com aquell que li diuen que “du merda a la sabata”, noooo, val més que us diguin que “aneu amb una sabata i una espardenya” perquè avui, de despistats tots hi anem, I el que vull és que tots pogueu anar ben amples: “tant per tant, sabates grosses”. I, sobretot, procureu que no us diguin que “sou uns sabatasses”. Com tampoc que no us diguin això que segurament molts deuen pensar de mi: “aquest no el podem treure d’aquí ni amb fum de sabatots”. Si, home, sí que ho podeu fer, només heu de fer còrrer el dial de la ràdio i posar una altra emissora. Però no us ho aconsello: no sigueu sabatots i escolteu sempre Ràdio Banyoles. Perquè aquí, de tant en tant també fem riure, que és el que convé: riure. El riure millora la digestió i activa el sistema circulatori, s’allibera adrelina i se segreguen endorfines que és la droga del benestar. Doncs, avui, com us deia, m’he passat tot el matí mirant aparadors de botigues de sabates, i havent dinat, amb la familia ens hem arribat fins a un centre comercial de Barcelona. Valga’m Déu si n’hi havia de coses!. Vaig comprar, vaig comprar... res no vaig comprar!. Hi vaig anar a passejar!. Allà hi ha de tot: bars, retaurants, sales de cinema, de tot!. I com que tothom ho regira tot, jo també em vaig posar a regirar americanes. Les dones regiraven faldilles i bruses i les deixaven rebregades sobre el taulell,i ningú els deia res. La iaia disfrutava molt, només patia per anar a missa, i en el centre comercial no hi va trobar cap església. Se’ns va empipar i ens va dir que a ella no la treguessin del seu poble, que allà encara hi queden botigues d’aquelles del seu temps, d’aquelles que hi pots comprar arengades i cigrons i pots fer-la petar amb les botigueres. Vam estar-hi fins a les deu de la nit. No hi vam sopar perquè ho vam trobar massa car. I quan vam sortir vam anar a un MacDonalds a cruspir-nos una barreta llarga amb formatge per la iaia, però només va voler xuclar un gelat que ens va costar un euro.

(Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).

De ballarugues amb els d'Imserso

Es bonic veure els jubilats com ballen. N’he vist ballant tangos i country, i francament he quedat barratibat en veure com n’hi ha que ballen bé, no com en aquells temps que n’hi havia molts que ballaven rodó. Recordo que ja fa alguns anys vaig trobar en Pepet pel carrer i li vaig dir: “Cap a la ballaruga, Pepet?”. “Si, que s’ha de fer! I no pas sol!”. “Millor, home.millor!. I amb qui vas? “Amb dues barreges i tres vermuts. Avui sí que giraré com una baldufa!.” He, he!. Ara això ja no s’estila, es balla amb seny. Ep, almenys a mi m’ho sembla. Perquè aquest estiu passat vaig anar a un ball que n’hi havia una que ballava amb una holandesa, i Déu n’hi dó com l’estrenyia fort. Quan va acabar de ballar li vaig dir: “Alsa, Peret, com t’hi arrambaves!. – Oh, és que ella es deixava fer, - em va dir- però vols que t’ho digui, amb prou feines me la trobava als dits. Quatre ossets i poca cosa més la mossa”. –“Però giravoltaves molt, com hi ha món!”. És això el que és bo!. A mi que no em vinguin amb balls quiets, mai les he entés aquestes parelles que sembla que els hi falti corda, i ballen poc a poc, com damunt d’una rajola, més seriosos que uns titots, l’un mirant cap al sostre i l’altre cap a terra. Ballar és moure’s, girar, tombar i fer camí. Mira, veus, la camisa ben xopa. Això és salut. I qui no sua no té virtut. És clar que al ball no tothom hi va desmanegat com en les discoteques. Hi ha persones que quan van a ballar es muden de vint-i-un botó. Les dones es posen vestits lluents. Una vegada vaig ballar amb una que portava una mena de mantellina blanca per tot el cos, mig transparent. Jo no sabia pas per on agafar-la. Tenia por de fer-la malbé. És que hi ha dones que fan caure de cul. Jo no sé com se’ls hi aguanta el vestit. Duen les espatlles i l’esquena ben nues, i van curtes fins a dalt de tot. Aquella meva ballarina estava plena de per tot arreu i sobretot d’on ja podeu pensar. N’hi havia per llogar-hi cadires només de mirar-la. L’any passat vaig anar amb els jubilats de l’Imserso. I cada dia ballaven. Hi havia dues senyores velles que ballaven totes dues, una era geperuda i l’altre amb unes ulleres que no hi veia un gat a quatre passes. Obria els braços i com que no sabia si agafar-la per dalt o per sota del gep va decidir enganxar-la pel coll. Totes es recargolaven ballant, i els homes feien voltar la balladora i picaven mans, genolls i pompis. Acabat el ball quedaven ben esllomats, s’asseien esbufegant, reposaven un parell de balls contemplant una parella d’aquelles d’exhibició que no es cansaven mai, però que a l’endemà a la platja hi havien d’anar amb bastó. Totes les parelles anaven mudades, i amb les sabates ben lluentes. Els homes encorbatats i les dones amb vestits estampats i amb les seves milors joies. N’hi havia una de sabates daurades, ben rossa, amb un vestit que semblava un roquet de capellà i amb un collaret de perles que després de ventallar-se li va caure.  Ah, renoi!. Alto la música! “A la Marilyn le ha caído el collar de perlas”. Paren la música!. “Cuidado que no resbalen. Que no se caigan!” I tots a collir perles!. Les vam recollir totes ,i la Marilin va estar contenta. Aquella dona ballava amb tot el cos i l’ànima. Em va dir que els diumenges va a ballar en naus que havien sigut granges de porcs i ara les han convertit en sales de ball. Vaig ballar amb ella, però amb poc en vaig tenir prou. Semblava que xafàvem raïms. A mitja part es va tornar a seure, i tota l’estona va estar gratant-se la cuixa i badallant. Estava ben atúïda. A la segona part, el cantant es va fer un tip de cantar, però ja ningú ballava. Tots estaven estomacats. A les 11 el cantant en veure que ningú li feia cas va dir “muchas gracias” i tots van aplaudir-lo sense ganes, mig adormits.Quan es va acabar el ball dels Imsersos catalans i espanyols, llavores es van posar a ballar els estrangers, que acabaven d’arribar i que també eren jubilats. Hi havia un mostruari de totes les mides: una senyora amb una piga negra de tres pèls, un home que semblava que anava a fangar, i bé...tots també mudats però amb uns vestits que semblaven trets de botigues de “tot l’any rebaixes”. Hi havia tres senyores angleses que quan van sentir la música de Pretty Whoman es van aixecar d’una revolada i van deixar els seus marits asseguts que les contempaven picant de mans. Llavors van pujar a l’escenari quatre cambreres negres que disposaven d’una setmana de vacances en temporada baixa, i es van posar a ballar música caribenya. Un vell entremaliat va demanar per ballar amb una d’elles, i aquesta el va agafar i se’l va emportar xisclant i remenant-se amb  aire de carnavalesca de Rio de Janeiro, que a ell li anava molt bé i ho aprofitava per tocar-li el pompis mentre ella seguia xisclant i rient. En Quim, és un amic meu que no sé com s’ho manega, però la qüestió és que cada any li toquen 15 dies d’estada en un hotel d’Imserso.Els ha corregut tots, des de Platja d’Aro fins allà baix a Càdis. I no ha parat de ballar durant totes les nits. Quan arriba a casa, a la Llar no el veuen ni per forat ni finestra. Llavors comença les vacances casolanes. S’està 15 dies al llit sense poder-se aguantar. Quan torna al casal dels jubilats xerra pels colzes explicant els àpats que ha fet i els valsos que ha ballat, però no diu pas que s’ha passat 15 dies amb sopes de frigola i plats de bledes bullides

El riure, un bon medicament

Recordo que ja fa alguns estiu vaig anar a veure una pasarel.la de moda amb noies escardelenques en bikini. Jo no sé si les meves ulleres en comptes de multiplicar dividien, perquè us asseguro que vaig veure una sèrie de models que em van semblar uns sacs d’ossos,com si fossin fideus vivents, espaguettis esquelèctics. Algunes, altes com un sant pau, però seeeeques com un pal d’escombra. Noies carquinyolis!. Em vaig entretenir comptant les costelles perquè a moltes se’ls hi veia la pell i l’ós. Allò em va fer pensar que aquelles noies es devien passar tot l’any amb un règim rigorós perquè el seu tipus femení havia de ser prim per poder passejar i ballar per les pasarel.les. I sense badar!, Mirant de posar les cames bé creuant-les una davant de l’altra, perquè Dèu nos en guard que s’entrabanquessin i caiguessin a terra. Sentiríem un carric carrac d’ossos que ja podrien avisar de seguida l’ambulància.  En això d’aconseguir esquelets ambulants hi ha treballat molt la publicitat. Allò de perdre pes en una setmana fent una dieta s’ha posat de moda. I allò de prendre pastilles i potingues va “a tope” que diuen ara. Jo en conec una que es fa un tip de prendre pastilles per aprimar-se. Ja se n’ha rebaixat de quilos, ja”, però un dia em va dir que a les nits somiava molt, i no pas somnis eròtics, que això encara li seria divertit, no, no, es feia un tip de somiar escarbats i ratolins, amb uns xisclets que fa que té mig espantat el seu home. Avui dia hi ha massa comprimits i massa creure allò de l’ABANS i el DESPRÉS dels anuncis que pot portar al resultat del que sempre diem els catalans: Qui gemega ja ha rebut!. I el pitjor és que passen els dies, i les dones que han seguit el tractament es miren al mirall, i si si, els mateixos sacsons. No n’ha desaparegut ni un. Ja ho adverteix l’Associació de Consumidors: aneu alerta!. Però...quina és la dona que ho creu?. A l’estiu s’ha de lluir el tipus i molt més en aquesta tardor que és com un  estiu enmanllevat. Hi ha senyores maduretes, que quan van acompanyar la mainada a l’escola, després d’esmorzar juntes a un bar, es mengen crusants com aquell que res, i després comenten: Cinc quilos has perdut en deu dies?. No pot ser!. Com t’ho fas?- “-Oh, mira noia: sacrifici!. “.Ai, jo no ho puc pas fer!. Xavi, porta’m un altre crusant,!”. I vinga anar fent la xucamulla amb el crusant banyut. En aquells temps, en comptes de crusants menjàvem flaones, aquells cargols entortolligats que xucàvem a la xocolata desfeta. I mireu per on, aquella espècie de cargol fòssil ensucrat el va inventar un pastisser inspirant-se en els pentinats de les dones fets en forma d’espiral, com monyos. De les ensaimades i flaones ja n’haurien de dir monyos. Doncs, si, ara toca ser primes. És l’última moda. Una veïna de casa em deia fa pocs dies: “Estic desesperada. No sé com fer-ho per aprimar-me. Ho he provat tot. I no hi ha manera....”. Senyora, si vol un consell, m’escolti. Va?. Obro un consultori: En primer lloc, senyora, vosté no està massa grassa.El que no està és esquelètica. El que ha de fer és acceptar els fets tal com es presenten. No es preocupi de coses supèrflues i insignificants com aquesta. Si tan preocupada està, vagi amb un bon metge especialista, que li donarà bons consells. El que passa, senyora, és que aquest és un mòn de mones i ens fan ballar al só que volen. A mi, els anys i l’experiència em diuen que cadascú s’ha de guiar pel seu propi seny. No sé si la convenceré, senyora. Em sembla que no. S’han de sapiguer portar amb resignació i santa conformitat els nostres 70 quilos. Que tampoc n’hi ha per desesperar-se. A més a més, senyora, i ara per acabar li tiraré un “piropo”, una floreta perquè estigui ben contenta. Vosté, senyora, és una “prima plena”. He, he!. Que per molts anys. Apa, dona, rigui, rigui! Que això sí que fa aprimar. Ah, no ho sabía? Si senyora, si. El riure és un medicament bó per a tot. No sabeu que als Estats Units hi ha un establiment que curen fent riure?. Nooo?. Us ho explico: és un establiment sanitari que entre els seus serveis han instal.lat una “sala de riure”. Per estimular els seus pacients a riure, aquestes sales disposen de vídeos que deuen programar pel.licules còmiques, suposo, jocs divertits i actuacions diàries d’humoristes de reconeguda eficàcia. Diuen que per a casos greus,aquestes sales compten amb la URI (Unitat de Rialles Intensives). Es clar que també han de vigilar molt, perquè el riure a vegades pot ser escandalós. Però vaja, la iniciativa d’aquest hospital nord-americà fa pensar que el riure prova. Jo ja m’imagino a l’infermera que deu dir al malalt que és internat: Ara és l’hora que ha d’anar a riure una estona”. Què us sembla?. Em sembla que en algun  Casal de Jubilats ja han començat a fer-ne de tant en tant  algunes sessions. Es bo això de que hi hagi una sala de riure. I ben mirat potser també aniria bé una sala al nostre Ajuntament. A vegades, després d’un Ple a la sala de sessions, per alleugerir els nervis es podria passar una estona a la sala de riure. Què li sembla, senyor alcalde? Ha!, ha!,ha!. Aaai, no em feu pas riure!.

Sant Martirià, conserveu-nos el bon humor!

No sé si us en recordeu que fa pocs anys, a França, hi va morir una dona que deien que era la més vella del món. Tenia 122 anys i a mes a més 237 dies. No tenia dents, era sorda i quasi cega. I va morir de causa natural. Allò que nosaltres en dièm “morir de veió”. I Déu n’hi dó quina veió. Si a 80 anys ja s’és vell, afigureu-vos qui ha viscut cap a 50 anys de “veió” amb salut.  Diuen que va passar la major part de la seva vida, sola, en el seu apartament al centre de la ciutat d’Arlés. I ja feia un parell d’anys que va estar a punt de morir deshidratada, però en tota la seva vida va tenir molt bona salut. Des que va fer 100 anys les televisions no van parar de fer-li entrevistes, i any darrere any sempre deia el mateix:” Ara sí que em sembla que no em queda gaire vida”. I mireu s’hi va tirar amunt. Però el més curiós d’aquesta senyora és que fins als 100 anys va anar amb bicicleta, i a partir de llavors es va aficionar a treure fum arribant a ser “una fumadora empedernida”. I esmorzava sempre amb xocolata. I bevia vi d’Oporto. I tot ho amania amb oli d’oliva. I menjava molts d’alls.... Gent de Pla de l’Estany: ho tenim molt bé aquí per fer anys: de xocolata no ens en falta –tenim una fàbrica que s’ha de mirar que Déu ens la conservi per molts anys-; tenim oliveres carregades d’olives per fer oli (conservem les poques que ens queden). I d’alls en tenim fins i tot una Fira a Cornellà. Només ens falta el vi d’Oporto. Apa, doncs, si aneu a Portugal, carregueu-ne alguna caixa. Una copeta de vi d’Oporto de tant en tant, alls matxacats, una punxada d’olives, allioli ben barrejat, i per postres, xocolata, i a veure qui és el primer de sobrepassar els 122 anys d’aquesta dona i sortir al llibre Guines de rècords mundials. El que hem de fer al nostre país és conservar les vinyes perquè això del raïm també diuen que és un aliment per fer anys. Es veu que ara el raïm s’ha de menjar amb pela i tot. Sobretot la pela, la pell, la pellofa. No l’escopiu per res, perquè diuen que a la pela del raïm hi ha una cosa que hem d’aprendre a dir-la tot seguit: res-va-ra-trol. Apreneu.ho, apreneu-ho això. Bé vam aprendre a dir co-les-te-rol. Doncs, ara toca aprendre a dir res-va-ra-trol. Diuen que el resvaratrol que hi ha a la pela del raïm pot ser molt eficaç en la prevenció del càncer, de l’infart i de les malalties cardiovasculars, que són les que fan por a la gent d’avui dia. Sembla que tot això pot produïr una bogeria consumidora de raïms, millor dit, de pellofaires, perquè molts dels que llençaven la pela, ara se la menjaran. I de rebotintes també es beurà més vi. Diuen que el vi negre porta resvaratrol perquè fermenta en contacte amb les pellofes de raïm, però ja arriben els investigadors del Canadà que fan saber que el resvaratrol tant es troba en el vi negre com en el vi blanc. Em sembla que amb això del vi tothom hi veu un negoci. Es fan massa investigacions. Acabat de fer potser inventaran el vi epilèctic. Que ens farà tornar bojos a tots. Que Sant Martirià ens en guardi!.

Bona festa Major.

La saga dels Vilanova

En motiu del decès d’un gran amic –en Xavier Vilanova- el meu pensament   m’ha portat a reviure els anys en que vaig conèixer el seu pare –Miquel- a l’escenari del teatre del Círcol de Catòlics. Eren els anys de la meva joventut quan tot just iniciava l’activitat d’aficionat al teatre banyolí. El pare d’en Xavi era un senyor amable que actuava a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, entitat que sempre va apreciar i a la que hi dedicà moltes hores. En el teatre fou un dels actors que millor sapigué desgranar els versos intrincallats del Luzbel dels “Pastorcillos” en castellà, com també atrevint-se a fer un “alcalde Borrego” lligat amb aquell pobre Bato jovenet que era jo mateix, però sempre mostrant-se com “un senyor de l’escena” interpretant un fiscal de l’obra judicial “¿Quien es el culpable?” o el d’una persona de seny que donava consells al novell advocat “Don Gonzalo” parlant-li del Dret Català.

 

Al cap d’uns anys vaig conèixer  en Xavi, el nen que seguia al seu pare i a les seves germanes, Montserrat i Maria Rosa amb el grup de teatre per la província de Girona. Ja de jove – es posà a estudiar i a l´edat de 22 anys obtingué la “Licenciatura de Ciencias Económicas” a la Universitat de Barcelona. Al cap de deu anys, aquell jove fet i pastat com el seu pare, per les festes nadalenques havia de pujar a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics per oferir-nos el Luzbel dels Pastorets i del personatge de l’advocat de “Don Gonzalo o l’orgull del gec”en la línia del seu progenitor, sempre cordial i benvolent en els assaigs, i posant més endavant, ja en el teatre Municipal, tot el seu saber i bona dicció en el monòleg elaborat per Jaume Farriol en l’inici del festival “Rusiñol, ara i sempre” del que ell sempre  considerà com un dels papers en que s’hi lliurà amb més satisfacció, com també en el Lluiset de la “Rapsòdia en blau” que ens demostrà el sorprenent punt exacte d’humor, si bé de tant en tant havia d’aguantar-se el riure al costat de la carrandella de nois espantats que feien la instrucció militar sota l’ordenança del capità “manco” i guenyo que els escridassava, i del mestre que l’ hi preguntava: “¿Porque crees que fué en España donde se inventó la herradura?”, i ell, alumne despistat i dubitatiu contestava: “Porque habia tantos burros!”, mentre el mestre, estupefacte i furiós l’amenaçava amb el crit: “De cara a la pared!!”.

 

Sorprenent fou en Xavi Vilanova en l’escena banyolina, com ho seria anys a venir el seu fill Lluis recitant altra volta els textos dels Pastorets-  ja en la nostra llengua catalana. I en els actes en els que també hi assistiria l’altre fill, en Miquel, qui com a membre de l’Ajuntament de la ciutat, en la presentació del llibre de la història del teatre, sabria traçar amb emotives paraules l’esforç col.lectiu d’un poble en la cultura banyolina en el que tota la família Vilanova hi han estat enllaçats per enfortir-la amb la seva presència, i  en la que hi ha ajudat amb la seva gran força,  l’esposa i mare que ha estat  Joana Cullell, qui des de la seva joventut, també trepitjà el ja desaparegut teatre del Cercle de Catòlics, i ja en el Municipal acompanyant algunes vegades al seu marit, l’home que amb el somriure a flor de llavi tingué la valentia de sortir a l’escenari en la darrera representació del dia de Reis per donar l’últim adèu als seus amics. En el seu mutis, vaig recollir-lo amb una forta abraçada que ell aplegà amb emoció en l’esbós del bell  somriure dels Vilanova.