El nostre amic el porc

Nosaltres hem estat sempre gent de pa amb tomata i embotit. El porc ens ha semblat tota la vida un animal molt comestible. De fet, nosaltres som gent de purins, de quan més purins més endins. Però ens empregen els nitrats, perquè els nitrats deixen la terra corcada i embruten aquest misteri que són les capes freàtiques. El porc ha estat sempre un animal noble. S'equivoquen els que se'l prenen a la lleugera. Un porc, com el senyor, ve de mena. Els porcs i els senyors estan emparentats per la part de la mandra, per la part del jeure, que és una activitat per a la qual s'ha de tenir talent. Abans, quan les coses funcionaven d'una manera una mica més assossegada, els porcs es tractaven de vostè. Eren, i encara són, unes bèsties poderoses d'una intel·ligència superlativa. Són una enveja. En Pere Mià encara en té uns quants. Els té allotjats, a Palol, en un cobert amb tota mena de luxes porcins. En latituds trepitjades per Xisca de Gardi durant alguns viatges delirants, els homes encarreguen a la mainada que els treguin a passeig. Els menen lligats amb una corda al coll i deixen que marquin el pas. Els porcs, en aquelles terres, són una inversió. Els cuiden, els engreixen amb mil requisits i els maten, perquè la fi del porc és trista i desagraïda. Aquí també els matem però últimament s'ha de fer d'amagat. A pagès, que hores d'ara és l'únic reducte de llibertat que queda, la matança del porc, perquè negar-ho, és un linxament sorollós i cruel, i, al mateix temps, és una necessitat, un acte social que aplega les famílies, els veïns i algun senyor de la capital que no sap ben bé com és la vida i li convé de saber-ho. Del porc se n'elaboren botifarres, llangonisses, bulls d'un gruix impensable; botifarra catalana que es menja sense gana, botifarra d'ou, pernilets. Se li bullen els peus, se'n fan fuets i a última hora, quan ja no queda res, encara se'n treuen unes quantes plates de greixots. A la Quadra de Maçanet de Cabrenys hi fan un guisat d'orella, morro, llengua i cargols que no és pas d'aquest món. Del porc se'n tallen filets exquisits i unes llonzes de la mitjana d'un rosat molt saludable. Se n'aprofita tot, ja se sap. I del costelló se'n fa un arròs per sentir-hi cantar els àngels. El porc es menja, s'assaboreix, es valora, s'estima. Tota la vida s'ha servit a les millors taules, als dinars de les festes majors i als sopars de negocis. Els embotits han estat un recurs indispensable des de temps que ja ni sabem de quin color eren. La mainada creixia menjant porc però ara es veu que no. Sembla ser que als menjadors de les escoles s'hi dóna pa, verdura, arròs; s'hi serveix vedella i s'hi emplata xai. Hi ha de tot als menjadors escolars. De tot menys el nostre porc estimat. I això no pot ser. Ens poden dir que no som enraonats perquè ens queixem que a les escoles no s'hi menja botifarra. I no hi ha res més desencaminat. Que se sàpiga des d'aquí fins a Casablanca: si es parla del porc es parla del menjar i amb les coses de menjar, perdonin, no s'hi juga.

En Joel no marxarà

Podem estar tranquils. Xisca de Gardi té informadors que ens han fet saber que en Joel no marxarà pas de l'Atlètic per més cants de sirena que li arribin. A casa s'hi sent valorat, s'hi troba a gust i disfruta. És una bona notícia. Perdó, és una notícia que ja esperàvem perquè l'Atlètic, ja ho hem dit una pila de vegades i ho direm totes les piles de vegades que faci falta, no és pas una cosa de part de riure. La directiva i l'afició no ha de patir. Poden venir els equips que vulguin, el poden enterrar amb tots els bitllets que tinguin: en Joel es quedarà. Perquè en Joel és un xiscagardià de cap a peus, un home que se sent a gust assegut en una taula, colgat de viandes, enraonant amb els companys. Ja ho podem dir ara i no ens equivocarem: passaran els anys, patirem les derrotes, viatjarem pel desert i resistirem la duresa dels desenganys. Però arribarà un dia que tocarem la glòria i serà llavors quan recordarem la llegenda del vuit. Sortirem als carrers i ballarem, cantarem repetint el nom dels nostres herois, correrem pels bars i prendrem les places. Aixecarem el cap, mirarem el cel i donarem gràcies a qui sigui per poder ser de l'Atlètic. Amunt companys, la victòria és a prop!!

En Met i la Carmeta

Al carrer Nou hi havien dos personatges essencials: en Met i la Carmeta, un matrimoni que donava vida en aquell carrer de pagesos, menestrals i gent del treball. En Met, a simple vista, no aixeca un pam de terra i era un sac d'ossos. Però era una fura, tenia nervi i delit, i ningú que tingués dos dits de front no hagués gosat mai portar-li la contrària. Treballava a Can Torras, però també feia hores de jardiner, i es llogava pels serveis més variats: fer anar la màquina de les botifarres, entrar llenya, traginar carbó, podar fruites. Fumava un tabac abominable que a un xupatintes d'avui li foradaria els pulmons tan sols d'empassar-ne un bri de fum. Ell no, era resistent com un matxo. La Carmeta era la seva dona, era de cap a Salt, i era més aviat reposada i en feia quasi dos que en Met. Era una parella singular, ben avinguda, tot i que en Met i el seu caràcter duien la veu cantant. S'explica que en Met va conèixer la Carmeta fent un viatge d'acompanyant d'un xofer. En Met en veure la Carmeta va saltar del camió i s'hi va dirigir amb la seva determinació característica. Li va dir "tu noia, com te dius". La mossa li va respondre "Carmeta, per què". I en Met resolutiu va afegir "doncs a partir d'ara tu i jo festejarem". La mossa mig sorpresa mig encrescada va respondre "fotut burro! Si jo ja tinc xicot". Davant una resposta així molts altres s'haguessin fet enrere, en Met no, en Met va contestar "I a mi que m'expliques! fequigues que tu seràs la meva xicota". Un detall definitiu per entendre que la gent, ans, no s'estava pas amb pulecres. Les classes populars banyolines no perdien pas el temps amb romanços, anaven al gra, i avui pau i demà glòria. Vet aquí. Quan passo pel carrer Nou es com si els veiés, de bracet, ella més grossa ell més menut, ell amb el cigarro penjant i ella lluint el seu somriure rodó.

L'Atlètic millora

Vam sortir adormits i, quan encara no havia arribat tothom, el Corçà ja ens n'havia clavat dos. Vam acabar la primera part com vam poder i a la segona, no se sap com, ens van fer el tercer. Després vam marcar nosaltres en una jugada fabulosa d'en Met Pla rematada per en Joel i la cosa va canviar. El gol ens va desentumir, ens vam sentir valents, vam pressionar, vam perdre la por, ens vam convertir en la colla que volem ser: un equip amb coratge que lluita i s'entrega fins al límit. La confiança d'haver arribat a porta amb èxit ens va envalentonar i a fe de Déu que vam viure els millors minuts de l'Atlètic a casa d'aquesta temporada. Per fi vam ser un col·lectiu ordenat, capaç de combinar, de fer córrer la pilota. Els gols tenen aquestes coses, et fan sentir bé, t'alimenten l'ànim i t'obren l'esperit. L'Atlètic va jugar molt bé a pesar de la derrota. I va ser una cosa amb cara i ulls, un equip endreçat, pressionant; un grup que creia en ell mateix, que robava pilotes, que gestionava bé la possessió i l'aprofitava per crear perill. Seria injust destacar només un jugador, però aquest cop, hem de parlar d'en Joel, un vuit de tota la vida, àgil, espigat i veloç. Va fer un partit esplèndit. Va ser l'ànima de l'equip que volem per anar celebrant un ascens rere l'altre. La directiva l'hauria de blindar perquè segur que ja hi ha una pila de clubs que ens el segueixen. També hem de confiar que aquest noi sabrà estar a l'altura de les circumstàncies i que no es deixarà seduir pels diners. L'Atlètic és un sentiment i que no ens vinguin amb romanços.
Quan el partit estava als nostres peus, una part dels que ens ho miràvem des de la banda ens vam començar a preocupar. L'àrbit no sabia pas ben bé on era i el pes de la pressió li va començar a torçar la carcanada. Nosaltres no soms pas de criticar els àrbits perquè sí, sense arguments ni seny. Potser és que no en sabia més però de tot el que va perpetrar aquell bon noi només se'n poden dir disbarats. Ens en va fer una de l'alçada d'un campanar en el quart gol d'ells. El Corçà no és pas millor que l'Atlètic, ni molt menys. És un equip aguerrit i poca cosa més. Té un parell de veteranus amb una mica de mala fe, un defensa que hauria d'entendre el sentit de la cortesia i quatre futbolistes escardalencs més torts que drets. El quart gol els hi va regalar l'àrbit. La jugada era un contratac que havia arribat a l'aresta de l'àrea per la banda dreta de l'atac dels de fora. I allà, el seu davanter va fer una falta de llibre. Un jugador nostre es va quedar arrebossat per terra i tothom es va quedar aturat, fins i tot els del Corçà. Tota la parròquia va veure que allò era falta. Potser no arribava a ser targeta. Tanseval. El cas és que l'àrbit no va dir res, es va quedar mut, ofegat, com si se li hagués quedat un tros de xuia a mig baixar pel canyó. En ple desconcert, un jugador del Corçà va xutar a porta i va sorprendre el nostre porter, en Jordi Quer. La pilota va arribar a gol arrossegant-se d'una manera indigna, rodolant de qualsevol manera. I va entrar cap dins. Estàvem molt encesos i vam protestar, però sense estridències ni estirabots, perquè les fresses ens fan més mal que bé i, nosaltres, som un equip senyor. No hi va haver res a fer. El quart a era al sac del Corçà. Tot i així, vam seguir animant els nostres perquè encara que perdem tots els partits, encara que els àrbits ens vagin en contra, encara que ens tallin la llum, encara que ens haguem de dutxar amb aigua freda després de cada partit, encara que passi el que no està escrit, fins i tot així, serem sempre de l'Atlètic i no el deixarem sol. Amunt l'Atlètic collons!!!

Esquela

Margarita Pla i Busquets
Operària Parroquial

Banyoles 12 de febrer del 1917-Banyoles 24 de novembre del 2007


Oh cel blau, cel estrellat,
Perquè quan de nit et miro
sens adonar-me'n sospiro
esplaiant ocult dolor?

És tal volta perquè tapes
com cortina desplegada
de la nostra Pàtria aimada
el vivíssim resplendor.

Nostra Pàtria, és dalt la glòria
on veurem a Déu sens vel,
trepitjant del món l'escòria
volarem tots cap al cel.

(Mossèn Jacint Verdaguer)

Gran Glòria a Miquel Blanch

Girona té algun llibreter eixerit, però res a veure amb el que ha tingut Banyoles al llarg de molts anys. Barcelona ha tingut alguna llibreria elegant però a anys llum del que ha tingut Banyoles amb la seva llibreria Blanch. En Miquel Blanch era un gegant, un prodigi, una excepció en la vila negra i feixista. En els temps foscos, malparits, gossos, lleparequetés, en Blanch era un raig de llum, un dissident, un rebel, un dels que no s'ajupien, un dels que no havien perdut el mal costum de pensar i criticar. En Blanch, en Miquel, era en totes les lletres i tots els signes un antifeixista. I aquí que ningú ens digui que Xiscadegardi no parla de política, perquè li fotarem un ui de vellut: perquè les coses són com són, i nosaltres les veiem amb els colors d'en Miquel Blanch. El llibreter insigne que tenia el seu cau a tocar la carretera. Era aquella llibreria una embardissament de llibres i en el fons d'aquell campament de la saviesa hi havia una impremta. Tots els llocs interessants hi ha hagut sempre una barreja de llibres i màquines d'imprimir. La subversió absoluta. La mescla conspirativa es feia, a Can Blanch, amb l'olor de les cobertes i les pàgines de llibres nous amb el tritlleig obsessiu de les màquines d'imprimir. I sempre et trobaves amb aquell homenot vestit amb un guardapols blau, disposat a la conversa, amb la seva inestimable veu nassal i les seves ulleres gruixudes, negres, de savi diligent, de savi mai vençut, de savi llest per fumbre l'última atzagaiada als que manaven amb la força de les armes. Can Blanch, en el fons, no era cap llibreria, ni cap impremta, era gran finestral obert a l'horitzó de la llibertat. Aquell beneït llibreter oficiava també de farer del cine club banyolí. Fa temps ens va voler deixar suposem que fart que nosaltres, tots nosaltres, no haguessim recollit prou les seves ensenyances i no haguessim resseguit prou el seu exemple. Ara i aquí, emperò, Xisca de Gardi li ofereix l'únic que li podem oferir: el record escrit d'un home al qui devem una exageració de factures impagades. Perquè servir a la causa de la llibertat en els temps més impossibles del feixisme és cosa que no es pot pas pagar ni amb els bitllets més grossos. Miquel Blanch, sempre present en la immortal memòria xiscagardiana.

Can Mandra

A Can Mandra havia estat tota la vida una casa de gent molt desperta. S'estaven al carrer Major, en l'època que el Palau del Baró d'Esponella servia de residència d'estiu a uns senyors de Barcelona, oriunds de les Canàries, que s'hi passaven ben bé tot el mes d'agost. En aquell temps, el carrer Major era un doll d'humanitat banyolina. Si venies de la Plaça, ben bé a la part del capdamunt, passaves de llarg la barberia d'en Peraferrer i començaves el descens deixant a l'esquerra la fleca d'en Pons, la que tenia el forn ben bé al subsòl de la baixada, just allà on hi havia les rugositats pels cavalls. De matxos no n'hi pujaria ni un hores d'ara perquè n'hi va haver un d'espavilat que les va fer treure. Tirant avall, en acabat de saludar l'avi Pic i els de Can Siqué de les vaixelles, amb el pendent dominat, el carrer s'estrenyia entre les parades del Cisteller, en Mius de les sabates, en Pol de les cordes, l'espardenyer i l'esclopeter. També hi trobaves les fustes d'en Constants, se sentia el fregadís de Cal Vidriaire i, al capdavall de tot, a la cantonada de la placeta de la Font, en Cels barber tancava el mercat davant per davant de la Pia Almoina. Ans es vivia de cares enfora, ans no feien pas falta totes aquestes mandangues modernes que ens adormen, ans es vivia amb quatre coses i una qualitat que no es té pas avui. Es parlava un llenguatge universal, senzill, profund, ple de contingut. Si l'esclopeter et deia que l'esclop se t'havia de fer d'aquella manera, es feia d'aquella manera i no tinguessis por que se't llaguessin els peus. A Can Mandra vivien davant per davant d'en Mas de les xocolates i no eren pas una gent qualsevol perquè, la gent qualsevol, no vivia pas al carrer Major. Ni a Banyoles tampoc, si no hi comptem mossèn Fernando. A Can Mandra venien requisits, productes de qualitat a dojo. Si volies una arengada, aquí tenies l'arengada. Si només en feies prou per pagar tres llesques de pernil salat, tres llesques i no se'n parli més. Si no podies pagar avui pagaves demà i llestos. S'apuntava tot a la llibreta i ja podies anar a cal notari si volies. Eren gent de part de bo els de Can Mandra. Tan de part de bo com el portal del darrera de la botiga, el que s'obria a migdia pel carrer de l'Hospital. Els dies de mercat era un anar i venir constant, un formigueig de pagesos que hi guardaven el cistell amb una tranquil·litat que no està escrita. Però va passar el que passa sempre. La gent es va anar fent gran, els que venien es van tancar cap endins i el defora va quedar buit. Amb els anys els fills de Can Mandra li van vendre la casa a en Comalat. I sort que s'ho van quedar ells perquè al carrer Major si no ets endreçat, si no ets enraonat, no hi vagis pas fer-hi re ni vulguis vendre duros a quatre pessetes.