El "rellenu"

És curiós que el fet de parlar del “rellenu” en sí, perquè a Banyoles quasi dingú parla de farciment, pugui comportar tal antagonisme de connotacions.
El “rellenu” pot contenir la clau del secret, la fórmula magistral de l’èxit. “ La mare que els va parir, els canalons de can Xabanet, sé pas què hi carden al rellenu. Fa dies que li pregunto a en Pep però el puta es calla el secret”.
D’altra banda, en canvi, el “rellenu” pot ser la cosa més ordinària, sense importància i absolutament prescindible del que sigui que acompanyi. “Saps que al Comitè d’Orriols l’han trucat per anar amb la coral de Banyoles? Si, ré...de “rellenu”, per cardar “bultu”, li han dit que canti amb la boca tancada”.
La qüestió és que demà s’acaba l’octubre i tot mirant Xisca de Gardi m’he adonat que faltava un escrit per igualar el més productiu dels mesos finiquitats enguany i som pensat: Calla, encara que no tinguis res a dir, escriu alguna cosa, així com no sé... de “rellenu”.

Assemblea de Xisca de Gardi

Per Sant Martirià toca Assemblea del nostre partit il.legalitzat. Faltava gent: en Vaqueta era a Nova York per fer d'escolà en un casament d'un libanès de Canadà. No s'entén i és millor no entendre-ho. En Pep va faltar perquè és així. En Llobarro del bosc va faltar perquè ens vam descuidar de trucar-lo. Vet aquí. Hi erem quasi tots que és el que compta. Perquè si hi som tots ja no té gràcia. Vam anar a Can Félez que va ser per nosatres un descobriment. En Félez és home d'una sola peça i li estarem més que agraïts fins el judici final. El judici final, ja se sap, és el dia que els jugadors de l'Atlètic hauran de confessar tots els pecats. El cas és que en Félez ens va prometre Juve i Camps i va complir com un senyor. La carn a la brasa estava al punt, i va treure uns xampinyons que no ens cabien a la boca. Vam sopar amb grandesa i amb plenitud. Al cim, la joia de Galliners es va passejar pels voltants i això ja no té preu. Es una cosa que dignifica Can Felez per sempre més. El cas és que l'Assemblea de Xisca de Gardi no va arribar a cap conclusió: teníem la boca plena de menjar i debatre en aquestes condicions ens portaria a convertir-nos, de ple, en persones ordinàries. No va passar com atres vegades que els àpats nostres acaben en un cafarnaum: no vam trencar re, no vam rojar, no vam tirar-nos els plats pel cap, va ser una assemblea civilitzada fins a l'extrem de pensar si no ens havíem de dissoldre. El bandarra d'en Garzón haurà d'esperar un altre Sant Martirià per il.legalitzar-nos. De moment, fem la viu-viu que és del que es tracta.

Vaqueta NY

Això de Xisca de Gardi no té pas cap sentit. No toquem vores. Ni vores, ni quarts ni hores. Resulta que per Sant Martirià en Vaqueta va tenir l'acudit de cardar el camp. On s'és vist? I on va anar? Ni més ni menus que a Nova York. No en va tenir prou amb això que se'n va anar al Canadà. Però...què hi ha al Canadà a part de gel i bacallà? No en va tenir prou i va anar a un casament. E ben bé que la gent es casa en un llocs molt freds i apartats. Jo vaig anar a un casament a Setcases en ple hivern i ja en vaig tenir prou. Encara em dura la fred. I en Vaqueta no en va tenir prou i va anar al casament d'un vailet libanès. Un libanès casant-se al Canadà i convidant un del carrer Nou de Banyoles. Les coses cada vegada tenen menys sentit i senderi. Si hagués anat a un casament d'una d'Esponellà, per posar un exemple, segur que hagués fet l'àpat a Can Roca i tots tan campantes i en Vaqueta hagués pogut viure la festassa de Sant Martirià i no perdre's l'estrena mundial de Tots Soms Pops. Però no. Aquí hem de fer coses estranyes per collons. Vinga a agafar avions i a passar controls i a viure en hotels on no tenen allioli, i a canviar d'idioma amb la manra que fa, i passar fred i totes aquestes coses. Això sí: en Vaqueta va tornar dilluns i va veure els focs des de la Plaça del Turers perquè havia de fer tota la festa en un compendi de segons i minuts, i vinga a córrer cap a sopar, i cap a barraques, i que no fos dit. Quina en fotarà, ara? Després d'anar al casament d'un libanès a Canadà, la propera haurà de ser més sonada. El bateig d'un vailet esquimal a Zululandia? La comunió solemne d'un aborigen australià a Pernambuco? O les bodes de plata d'una pareia de indis de Papua Guinea a Saigon? L'important és fer coses estranyes i, sobretot, agafar avions i passar la nit del lloro mentre vas passant per dalt del tròpic de capricorni. Llamamau. Per això passen tants avions per dalt del cel: estan plens de gent com en Vaqueta anant amunt i avall amb l'excusa d'un sopar a Bratislava o un casament a l'Alto Volta.

La Pesquera d'en Pep

Tarda de Sant Martirià a la Pesquera d'en Pep. Des del balconet de la pesquera veiem caure la tarda. Tot és silenci de festa major, un repòs de tarda de pair i de somnolència. El sol grata ombres al mig de l'Estany: l'aigua és una escudella dolça calmada sobre un gran plat. Quatre ocells mandregen sobre el cel: amb prou feines tenen esma per piular. La pesquera d'en Pep és el laboratori dels seus teatrets. Hi guarda tot el que és imprescindible per muntar les comèdies: retalls de diaris, maletes velles, guardapols. Pugem al teulat i des d'allà en Pep deixa anar una frase determinant: no hi cap gratacels de Nova York que pugui donar una vista com aquesta. Ens girem i en Pep m'ensenya un vern que va plantar ara fa deu anys: l'arbre vigorós s'ha obert camí al mig dels plàtans. "Es nota que aquí és a casa seva". La pesquera d'en Pep també té un aire vigorós i restistent: no es veu ni una engruna d'humitat. Els paletes d'abans eren mestres que trebaiaven bé. Baixem per l'escala i tornem al balconet. El sol és a punt de cloure's pel Puig de les Gitanes. Abans de fondre's ens regala una llum fantàstica. El vern, els ocells que mandregen i l'aigua reposada queden atrapats per un bany d'aram. Ni un soroll, ni un temperi. Asseguts davant del gran miracle: el sol ja és fora, hem vist caure la tarda sobre l'empriu dels banyolins. Poca broma.

Operació Planaferrana

Ens hem trobat al concert de cobla amb una persona que feia temps que no saludàvem. El petit de Can Planaferrana, o sigui en Joan Fort. En Fort, ja ho sabeu, és una eminència en això dels papers vells. Ha escurat tots els pergamins de la comarca, s'ha capbussat en el llatí per rastrejar la nostra història més reculada. S'ha passejat per arxius i cases pairals buscant la petja dels nostres avantpassats. Quan parlem amb ell sempre ho fem amb distància reverencial, amb la distància que mereixen els savis. Total que parlant amb ell ens ha dit que ara viu a Mèxic i en un estat que no recordem i en una ciutat de nom impossible. Ha deixat la Vall de Bianya i el Pla de l'Estany per anar-se'n a una latitud infernal. La culpa la té una pubilla d'aquelles terres que l'ha estirat cap allà. En Pep diu que la globalització carda molt de mal i que els avions encara en fan més. Així pel cap baix hem perdut un savi que coneix la nostra història com si l'hagués fet ell, que sap on tenim els papers i les arrels, que ens pot guiar pels temps traspassats dels nostres besavis. Ara que hem recuperat el doctor Brugada no podem pas perdre el Doctor Fort. Hem de tramar l'Operació Planaferrana que consistirià en fer venir, sigui com sigui, en Fort i la seva dona cap al país. Mal haguem de crear un conflicte diplomàtic o un esverament mundial. Ja se sap que o s'actua amb determinació o les coses no canvien. Hem mirat el mapa i hem vist que Mèxic e' molt lluny i no sh'hi pot anar ni en Teisa ni a peu. Com que s'hauran d'agafar avions i parlar amb llengua forastera deixarem que aquesta operació la facin dos dels nostres enviats internacionals: en Vaqueta i el Gallegu. L'Operació és arriscada i poden ser necessàries armes i munició. Trucarem en Ferrando. Però, això sí, el Gallegu i en Vaqueta no podran tornar a la nostra comarca sense haver complert la missió. I no pot haver-hi missió més extraordinària que la comarca recuperi un dels seus, un savi, un home bo, un home primordial: el petit de Can Planaferrana.

L'ofici

Vam tornar a ofici. Els meus records de l'Ofici eren remots, boirosos, esquinçats. El cas és que en Pep és paborde i per això hi vam tornar. De tots els mèrits que els de Xisca ens investim, el més segur i el més rotund és la pabordia d'en Pep. No hi ha color: ens podrien fer virreis, capitans generals o cavallers del toisó d'or, però en Pep continuaria regentant el mèrit primer i més valuós el de paborde de Sant Martirià. L'Ofici, pels qui no el coneixen, té una litúrgia magnífica que ja no es porta en aquest temps arreplegats. Es una missa celebrada pel senyor bisbe tot acompanyat pels preveres de Casa Missió, de la comarca i de l'arxiprestat. El senyor bisbe té un aire medieval, de bisbe de temps reculats, es presenta amb la mitra i el bàcul i el vermell de la sotana li dóna aquell carregament antic i senyorívol. Els preveres el secunden tocats d'un blanc majestuós. Tots plegats retornen al Monestir els anys d'esplendor i el domini. Com no s'havia de perdre mai. L'Ofici, pels qui en desconeixen el funcionament, és una missa cantada. Tot discorre amb una endreça absoluta pròpia de les coses que tenen temps i esma. Prou bé que se'n cuiden els pabordes que vigilen cada passa de l'Ofici com si fos la joia més valuosa d'aquest món. Els cants es reparteixen amb ordre i concert: la Coral Mixta capitanejada per la senyora Cornellà ofereix saber estar, el bisbe i els preveres ofereixen la prestància i la feligresia dóna l'últim i assenyat to. Es commovedor. Es determinant. Es un acte que saps que ve repetint-se, inalterat, des del temps llunyans de la vila. El bisbe va oferir-nos un sermó dels seus: podem estar-hi més o menys d'acord però ens rendim al seu domini de la paraula i de l'escena. L'hàbit pot fer al monjo però la mitra fa al bisbe, n'estem convençuts. El doctor Pardo va parlar de l'amor i l'humor i, en aquest sentit, va reinvindicar dues posicions autènticament xiscagardianes. També es van llegir passatges bíblics i en aquest cas vam celebrar el to i l'estil d'un dels pabordes, en Gifra, que ho va fer amb convenciment i amb accent del país, cosa que és d'agrair perquè moltes lectures es fan amb veu espantadissa i amb un cert deix de seminari. En Gifra va fer honor als pabordes. En cabat, el cant dels goigs al nostre patró: el Monestir va elevar-se molt amunt. Poc a poc la gent va anar desfilant per fer un petó a la rèplica de l'arqueta que subjectava el mossèn de Can Teixidor del Terme. Vam tenir la convicció que havíem set testimonis d'alguna cosa tan fonda com les parets del Monestir, tan sòlida com les seves pedres. De fons, encara ressonava l'orgue que en Frigolé havia anat tocant. Hi tornarem, a fe de Déu.

La Llúcia i la Carbi

Probablement, amics meus, sense la intervenció directa i definitiva d’aquests dues senyorasses jo no seria el mateix. Qui us parla seria una cosa malparida, escardalenca, mig corbada desnodrida i de metabolisme orfe de fonament. La Llúcia i la Carbi foren ferms puntals on la mare confià la tutela de la nostra alimentació.
La Llúcia, una lletera a domicili, era una dona ben parida de collons. De les d'anar per feina, malgrat que als últims anys les seves cames li van anar marcant un altre ritme més de balanci, “tostava”, com en deia de trucar, el timbre de casa amb brutal puntualitat.
Mai li van cardar gràcia els ascensors i pujava a peu, cantina en mà, els vint-i-cinc desnivells que separaven la nostra porta del carrer. Si ens enganxava prou atents i amb un ansat net apunt per ser omplert, sortíem cagant llets i amb quatre salts li evitàvem l’última tongada de divuit escalons.
La Llúcia posava la llet a cop d’ull i quan tenia clar que havia trabocat la quantia justa i una mica més per matar el dubte, llavors començava a estroncar aquell transvasament celestial. Una de les bromes de capçalera del pare la situava aturant-se a cada font del trajecte per reomplir una miqueta la cantina i així evitar quedar-se sense líquid abans de l’últim client.
Un complot del pentàgon i l’FBI va cardar enlaire aquell servei a domicili d’una llet que calia bullir i que ens en menjàvem la nata barrejada amb sucre.
La Carbi també era una dona de les d’abans, amb més tirada i empenta que una estampida de senglars. Una pagesa de que ni tan sols en vaig saber mai el nom. Li dèiem Carbi de Carbassona i dins un cabàs de palla ens portava tot tipus d’espècies de recol·lecció pròpia. Trucava el timbre, la obries i encara no havies tancat la porta de nou que ja havia travessat el rebedor el passadís, la cuina i estava agenollada davant el verdurer del celobert. Portava el que li semblava quan li semblava però el que ens deixava era bo de veritat. Algunes èpoques de l’any ens portava prunes i jo frisava per les clivellades, la més dolça i sucosa de les llaminadures mai inventades.
A Banyoles ens falten Carbis i Llúcies, gent que ens porti coses bones a casa i ens recordi que el que se’n treu de la terra i del bestiar de Banyoles no té res a veure amb el que avui ens cardem a l'estómac.