El tren del futur

El tren del futur surt de Mata. Algun beneit es pensava que el tren del futur és aquest TGV que passa d'esquitllentes per Palol i Santa Llogaia i va a malmetre el terraprim generós i subtil de Vilademuls. El TGV és el tren del passat perquè ja em diràs què hi anirem a fer a Madrid si des del dia 13 de desembre el Pla de l'Estany és independent. El tren del futur és a Mata. De moment l'Ajuntament ha endreçat la vella estació del tren pinxo: tot és a punt per començar a vendre bitllets a tort i a dret. Els bitllets es vendran com vidre volador perquè tothom voldrà anar a cavall d'un vagó eixorit i castís. L'Ajuntament també ha fet fer una marquesina perquè la gent quan esperi el tren no vingui malament per culpa de la claca de sol o no quedi xopa de dalt a baix per culpa d'un ruixat a destemps. Es important que la gent que espera ho faci amb la millor de les comoditats. Massa temps que hem vist gent esperant l'omnibús en qualsevol parada desolada de la comarca. El tren de Mata, de moment, farà un únic trajecte: Mata-Mata. Un trajecte curt i deliciós a través d'una via acabada de posar a punt. Per començar ja està bé, no es tractaria, tapoc, que la gent agafés un empatx. Tabé s'ha de veure quina demanda de personal hi ha. Pot ser que els de les Pedreres diguin "conxo, estaria bé un trajecte Les Pedreres-Mata" i pot ser que els de Corts reclamin que el tren passi per davant de casa seva. Llavors ja serà cosa que s'hi fiqui l'Ajuntament de Cornellà i col.loqui estacions i abaixadors on convingui. I el nostre Ajuntament de Banyoles prepari vies i travesses perquè el tren també tingui un ramal Mata-Cases Barates-La Formiga-Guèmol i així anar fent. Per poc que la gent s'encapritxi amb el nostre tren sortiran estacions a tot arreu. No ens estranyi que al Collell hi hagi un intercanviador perquè la Garrotxa ha de tenir, necessàriament, un ample de via diferent a nosatres( no fos cas que un nit de lluna nova els envaissim i ens quedessim mitja comarca) El tren del futur serà un tren d'anar-hi anant, d'aquí m'aturo i faig el trago, d'encantar-se per veure el paisatge i fer-la petar amb el senyor cobrador. El tren del futur serà comarcal o no serà, que diria Mossèn Balmes si per comptes de capellà hagués estat ferroviari. El tren del futur serà xiscagardià, amb dret a porró de vi i caliquenyos. El tren del futur tindrà àrees de repostatge a la Brasa, a la Barretina d'Orfes, a Cal Ferrer de Falgons, a l'Hostal de Sant Miquel, al Bar Borgonyà i a Can Selvatà, a Can Boix de Vilamarí, i a Can Garriga. La velocitat mitjana serà la d'anar a peu, que està demostrat que és el ritme adequat pel cervell, per la migdiada, per fer un mos, per fotre un trago, per fer una eixera, per fer manyagoies i perquè et facin fregues. Quan la gent estigui cansada del viatge, es cardarà daltabaix i no passarà ben re. Els passatgers pagaran la voluntat com amb el Dimoni de Mianigues i serà obligat cantar. Bueno, a què esperem. Es cosa que ens hi posem després de festes. Cadascú que busqui vies i travesses, pals i rierencs i els vagi ajuntant a la primera tirada que han fet els de Porqueres. El tren del futur ens espera i quan el tinguem en marxa els hi cardarem pam-i-pipa als del TGV.

Els pessimistes

Els pessimistes abunden al nostre país de la mateixa manera que els olivets i els alzinars. El pessimisme aquí arrela amb la força que una figuera brota des de qualsevol pedra. No es pot pas combatre amb res, com una mala herba tornarà a sortir amb un delit inesperat i amb una exuberància considerable. El pessimista acompanya l'història d'aquest país i ja en el temps en que el rei Jaume I bastí l'imperi més fenomenal de la Mediterrània, els pessimistes no faltaren al país, segur que hi havia algú que advertia el rei amb foscos vaticinis "això, majestat, ha d'acabar malament per força". El gran error d'aquell rei va ser no decapitar aquests penombrosos personatges. I així ens ha anat. Els pessimistes van advertir que no hi hauria vida després del Compromís de Casp i, anys després, van anunciar que Castella engoliria Catalunya com un cirera acabada de bastar de l'arbre. I així els hem tingut sempre dient que el país no es podria aixecar després de l'11 de setembre de 1714 o que amb l'arribada de tants occitans ja s'havia acabat el broquil. Els pessimistes, asseguts al seu escambell, miraven el foc a terra i deien "la llenya s'acabarà tard o d'hora" i quan s'acabava afegien "no serà que us havia avisat". En tot cas, no trobareu mai cap pessimista movent el cul de la cadira o fent gaire res per evitar el compliment dels seus vaticinis. Quan Santa Maria va començar a cremar en aquell incendi de principis del segle XX, segur que havia pessimistes que s'ho miraven i deien "deixeu les galledes, mala gunyada aiga" i allí es quedaven, en un racó, veient el pas de les flames i quan l'incendi fou sufocat van seguir advertint "Santa Maria mai més serà atre". I així anar fent. Quan durant la guerra un avió va caure a l'Estany els pessimistes van dir "s'ha acabat poder beure aiga de l'Estany". I des d'aquella feta han anat encadenant els més dolorosos, tràgics, apocalíptics, catastròfics vaticinis. Els podem reconèixer fàcilment, els pessimistes, són gent que té una mirada fosca, tristoia, de bèstia apallissada. La veu trencadissa i feble només s'esvera quan anuncien el vaticini fatal i, després, després sí, recuperen una vitalitat desconeguda fins llavors. Després s'inflen, la mirada els brilla, les espatlles se'ls hi enforteixen, fins i tot semblen més àgils, més joves. Quan algú els demana ajut o col.laboració, el pessimista es desinfla de cop, torna a l'esllaguiment, a la mirada tova, al to de veu fràgil i ho remata amb un "jo què vols que hi faci, si no si pot pas fer ben re". En el fons, el pessimista és un indolent que contempla el món i el pas del temps des del seu raconet, i que l'incomoda que les coses puguin anar bé. Es d'aquells que veient com el Barça esqueixa rivals tot jugant meravellosament bé, sempre hi troba algun inconvenient, alguna nosa i avisa que "això no pot pas durar gaire, cal preparar-nos pels temps difícils". No us preocupeu pas aquest país sobreviurà als seus enemics i, fins i tot, podrà viure malgrat els seus pessimistes.

L'hora dels generosos

Es en els moments crucials on es demostren l'altura de mires de la gent. La Loteria de l'Atlètic, si no vaig errat, repartirà 21.000 menuts entre la seva fidel aficció. El fet que un Club tan jove ja estigui cridat a proveir sort i felicitat és un senyal diví que l'Atlètic ha nascut per fer coses importants. Es comença repartint 21.000 menuts i no es trigarà en guanyar trofeus que ompliran vitrines. A l'Atlètic l'espera la glòria, que ningú ho dubti. Ara bé, seria oportú que els afortunats pel número de l'Atlètic reflexionessin: aquest premi és un senyal del cel. Ha vingut per Nadal i, si analitzessim ve el número segur que conté un missatge encriptat. Segur que sumant les xifres ens diu alguna cosa sobre futur èxits esportius o sobre dates significatives del nostre benaurat club. Per tant si és un senyal, si és en si un missatge que llegeix l'esdevenidor, seria lloable que els afortunats reflexionessin. Es l'hora de la generositat i de no pensar en satisfaccions immediates, passatgeres, fugisseres. Es hora de mirar a llarg termini i no tenir la mirada curta dels qui beuen freixenet carta nevada a morro i criden i es gasten els calés en la primera lletra d'un cotxe fantàstic. No. Els agraciats amb el número de l'Atlètic fora bo que renunciessin al premi(t) i el dipositessin al compte corrent del nostre club. I si amb 21.000 menuts poguessin fer el primer fitxatge esplèndid del nostre club? I si aquest fitxatge ens portés a abandonar la categoria del fang i la pols? I si després vinguessin més afeccionats farts del club veí i més ingressos i més fitxatges? I si les categories regionals ens anessin quedant enrere, molt enrere, i comencessim a anar de part de bo? Després vindria la tele, la compra de l'estadi dels altres, la segona divisió i d'aquí en quatre dies passaríem a la competició de campanetes. 21.000 menuts repartits entre cent o cent cinquanta persones és pura xavalla, re, ben re. En canvi aplegats al compte corrent del nostre club i magníficament gestionants per l'excelsa directiva de l'Atlètic poden ser la porta de l'èxit, l'escala que necessitem per la glòria. Es l'hora dels generosos i no pas el segon dels butxaca-foradadades. Es l'hora de l'Atlètic. Ja sé que algú dirà que jo no tinc loteria. Però, cregueu-me, si no fos entre els agraciats seria el primer en fer aquest memorable sacrifici per bé del nostre club. Cregueu-me, si vosaltres sacrifiqueu el vostre premit, el meu equip d'assessors legals i econòmics estudiarà una petita aportació del Comitè en solidaritat amb el vostre gest. Reflexioneu. I que els temps venturosos de Nadal us ajudin a entendre que esteu a les portes d'un gest a l'alçada dels fundadors de Banyoles.

La loteria de Nadal...

Acabo de parar el transistor. Aquest garbell inacabable i la cantarella de la mainada m’han fet venir caparrassa.
Es veu que hi ha gent que la loteria de Nadal li agrada d’allò més. Segur que a algun dels nostres santuaris del bon esmorzar, o potser a tots, hi ha gent asseguda davant la tele amb la taula dividida. A mà esquerra el de sempre: un plat, dos llesques de pa de pagès torrat, amb tomata i negat d’oli. Al capdamunt la vianda. A tocar del plat un got de vi, un porró i potser un sifó i tot. Al costat el ganivet i la forquilla encara abrigats amb el tovalló i així seguiran fins que al comensal si regantelli una gota d’oli barbeta avall. Els coberts, en aquests esmorzars, només serveixen per mantenir el tovalló cargolat. La banda esquerra de la taula es completa amb un palilleru i un cendrer amb un caliquenyo apagat a mig fumar. La diferència està a la banda dreta, on normalment hi estintola el diari i avui hi ha estès un exèrcit de dècims, participacions i números de panera. Un arsenal de paperets de la il·lusió col·locats estratègicament per anar sent inventariats a mesura que es canten els prèmits.
Avui a Can Garriga, a Can Selvatà, a Ca l’Àngel o a la Brasa, la gent de pro no juga a cartes. La cridòria, la fresa i aquelles veuetes enfadoses no els deixa concentrar, es descompten en el control de trumfos i s’emprenyen entre ells més del normal. Ja fa temps que van decidir que el dia de la loteria de Nadal s’anul·lava la partida.
A mi tot plegat em neguiteja més que no pas m’il·lusiona. No és una qüestió de nervis o por a quedar-me igual, ni molt menys. Que no em toqui res no serà cap desgràcia, més aviat una continuïtat i confirmació de la tònica establerta. No senyors no, el que em passa a mi, i llamamau segur que a la majoria de vosaltres, és que em carda mitja basarda el pensar que la grossa pot tocar al costat de casa i jo haver-m’ho de mirar.
Si no m’haig de forrar jo, si no ha de sortir el número de l’Atlètic, que passi molt de llarg. Que toqui a Sort que allà almenys els veïns que com jo, no rasquen mai res, ja hi deuen estar acostumats.

Honor al soldat Victor

S'ha trobat la tomba d'un soldat francès al cementiri vell de la nostra noble i distingida vila. Es veu que es feia dir Víctor i pertanyia al Regiment 67 de l'exèrcit de Napoleó. Devia ser un d'aquells militars que avançaven elegantment pel nostre país creient-se que la població abraçaria els seus ideals de "liberté, egalité, fraternité". Però la nostra gent era feréstega i no entenia les coses que li deien els forasters. Els van rebre malament com es rep al foraster que entra d'improvist, cridant i de males maneres. El pobre soldat Víctor tenia un nom cridat a la glòria i es va trobar amb un cop de trabuc o amb una patacada ben donada. Li havien dit que desfilaria triomfal sota un arc de victòries i es va trobar amb una batalla rústica, més aviat d'estar per casa, i amb gent que no l'entenia però que tenia molt mala jeia. El pobre soldat Víctor enterrat de qualsevol manera al cementiri vell i sense cap condecoració, honor o distinció. Vet aquí. Va venir pensant que la gent cridaria el seu nom pel carrer i es va trobar amb una gent que cridava, sí, però el nom del porc. En tot cas, i després de la troballa, seria bo que l'exèrcit francès s'interessés pel pobre Víctor.No ho sé, això d'escampar morts per tot Europa i després no recollir-los és cosa poc civilitzada, fa poc francès, vaja. L'Exèrcit de la França bé prou que podria venir a Banyoles i endur-se el seu soldat i enterrar-lo amb tots els honors. I donar-li alguna d'aquelles medalles que posen als herois, o als grans de França, i que sonés la Marsellesa que sempre és maco de sentir. Però per comptes d'aquest cerimonial, en Victor serà remenat pels arqueòlegs i pels investigadors, serà retratat, serà pintat, serà emprejat. I després el fotran en un fossar i avui pau i demà oblit. Xisca de Gardi demana a les autoritats franceses, al cònsul que se la deu estar gratant, a l'ambaixador que es fa l'orni, al ministre de l'interior que es gira com una babeca, que facin alguna cosa per aquest pobre soldat Victor. Ja és hora que França reclami els seus fills, els que donaren la vida i la dignitat envaint els banyolins. Si el govern francès segueix fent-se el boig, Xisca de Gardi agafarà en Victor i el traslladarà fins el mateix París. Allà, fotarem un clot davant mateix dels Camps Elisis i li donarem cristiana sepultura. I cantarem, com poguem, la marsellesa i el cant de la senyera. I en Victor dormirà el son dels justos en un lloc merescut. Si ells no estimen els seus, els hi donarem una lliçó d'humanitat. De llibertat, d'igualtat i fraternitat. Que ens ha d'ensenyar aquesta gent?

La Casa dels Verdaguer

Avui amb una gent hem visitat la Casa dels Verdaguer, a Mieres, un dels últims i més bells racons de la nostra comarca. El cel net i les muntanyes vigilants, el dia fred i el glaç fumejant des de la profunditat dels boscos. La Casa dels Verdaguer és un arbre genealògic on hi brota una poderosa nissaga de metges i d'homes compromesos amb el país. Em diuen que els Verdaguer, en temps reculats, van provenir de la part d'Osona i d'aquí els lligams familiars amb el poeta més prodigiós que ha donat la nostra terra: Mossèn Cinto. A l'entrada de la Casa dels Verdaguer hi ha la mítica sala d'espera on els pacients vetllaven el temps que faltava perquè els visités el famós i reputat Metge de Mieres. La gent, recordo, deia "he anat amb el Metge de Mieres" i d'ell s'expicaven històries miraculoses, fantàstiques. Una part d'aquesta mítica l'ha recollit el Doctor Carreras, metge de capçalera de Xisca de Gardi. La Casa dels Verdaguer té un element fascinant que és el gabinet del Metge de Mieres: la taula massissa, les butaques on s'hi asseien els pacients, els armariets amb els estris de la consulta, els armaris plens a vessar dels historials. L'ambient és recollit i la llum és volgudament migrada: el metge aconseguia així un ambient reposat però també reflexiu. La Casa dels Verdaguer té l'aire i la prestància de les nostres cases pairals, les famílies fortes amb arrels poderoses sobre la terra. La Casa és plena de retrats de la família: del besavi, de l'avi i del fill, tots tres metges, tots tres homes que van estimar la casa i la terra i la seva gent. La Casa dels Verdaguer està en bones mans: la protegeixen els seus fills i la protegeix la Dolors. Amb ells, l'esperit i la memòria queden salvaguardats. Contra el temps, contra el glaç, contra els llops, contra els dies negres, la convicció i la fortalesa d'una gent que s'estima el que ha heretat i que se sap obligada a protegir-ho. Mentre la Casa dels Verdaguer resti en peus, el país sencer pot dormir tranquil.

Ens han comptat bé?

El Fútbol només ha tingut dos entrenadors: en Bill Shankly del Liverpool i en Xavi Agustí del Banyoles. Ja ho he dit. La resta són gent que hi posa interès, carinyo i potser sap alguna cosa d'alienacions, però poca cosa més. En Shankly era la filosofia i l'Agustí és la inventiva, la tàctica i l'estratègia de part de bo. En Shankly va dir allò que un equip de fútbol és com un piano: necessites vuit tius que el moguin i tres que el sàpiguen tocar. Voleu millor filosofia que aquesta frase amarada d'intel.ligència? L'Agustí, és clar, era home de solucions imaginatives. En Shankly i l'Agustí haurien fet una carrera fenomenal si haguessin aplegat les seves virtuts mítiques. Tot això ho deia per aquella nit en què l'equip d'en Xavi Agustí jugava immers en una boira espessa, demencial, cegadora. L'Agustí estava tip d'aquella situació ingovernable. I per comptes de cridar com fan tots els entrenadors autèntiques bestieses, va decidir pensar una mica. L'Agustí comprovava que els jugadors del camp no s'hi veien de cap ull, i l'àrbit encara s'hi veia menys, l'Agustí va descobrir la cara d'avorrits que feien els seus suplents incapaços de veure un burro a quatre passos entre la carregosa boira. Tant es així que l'Agustí decidí fer sortir un suplent al cap sense rellevar cap jugador. Ja eren 12. Ho va fer per trencar l'avorriment i per posar a prova la vista dels rivals i de l'àrbit. Va esperar cinc minuts. I ningú notà res de particular. El jugador de més s'havia confós entre la boira que a cada segon era més espessa. L'Agustí va tornar a mirar els suplents: els pobres nois feien cara de fastiguejats. I va decidir treure un altre jugador a esbravar-se en la boira. Ja eren 13. El tretze és un mal número i per això va animar a sortir a un nou futbolista. Catorze i dingú notava res. L'àrbit ja no veia ni el xiulet. Van anant sortir més jugadors de l'equip fins esgotar el total dels convocats. Suposem que l'Agustí tabé va estar temptat de sortir però no va gosar, i el que feia fregues i el segon entrenador. Hi havia tants jugadors del Banyoles que començava a ser sospitós. L'Àrbit veia que a cada jugada participaven quinze o vint futbolistes del Banyoles i va dir-se "tafot, si en Shankly sempre deia que es necessitaven 8 per moure el piano i 3 per tocar-lo bé, i 8 més 3 a casa meu fan onze i no quinze o vint". L'Arbit va manar aturar el partit i va ordenar un recompte. El Banyoles era un equip de 15. Tota aquesta anècdota serveix per il.lustrar la inventiva d'un dels dos grans entrenadors que ha tingut el joc de la pilota. Però la frase també em ve al cap cada vegada que em trobo amb gent de Banyoles en els llocs més insospitats. No trobeu que a tota arreu hi ha molta gent de Banyoles? Al camp del Barça, a la Plaça Roja de Moscú, a la costa del Brasil, a les plantacions de la Guinea, en barca i en avió, a l'Indoxina i a l'Indostan, a Canet d'Adri i Granollers de Rocacorba. No trobeu que algun àrbit hauria de manar un recompte com aquell que es va fer entre la boira? Potser llavors ens adonaríem que no soms pas vint-i-cinc mil com diuen els de Padró sinó milions. No dirieu que fins i tot en Sarkozy és pastat a un noi que vivia a la Plaça de les Rodes? Més val que ens comptin bé, perquè pot haver una sorpresa majúscula, definitiva des del punt de vista demogràfic i internacional.