Yeguada Boada

Hay en Bañolas, vos que te lo diga, la Yeguada de Boada, y lo hemos descubierto para la fiesta del SAnt Antonio de los Burros. La Yeguada Boada, llamamau, se presenta al mundo sencero como la yeguada española. Y nosotros nos preguntamos: "la Calle de las Rotas Es España?". Totes aquestes frases me les apunta algú que sap castellà i que l'ha après a base d'estudiar molt. Es veu que els de Can Boada han de vendre cavalls a l'estranger i no se'n poden estar de parlar amb català, que fa lleig i que fa pagès, i han d'escriure coses en foraster al cartipàs de la Festa dels Sant Antoni dels Burros. No fos cas que algú de Mas Palau o de Mata no els entengués. O podé es pensen que escrivint-ho en castellà fa més mundial. Com un de Can Po de Mata que estudiava per capellà i veient com un veí del seu barri es volia cardar daltabaix del pou, li va dir "no lo hagas, en nombre de Dios" i llavonses el veí anava dient "Déu m'ho ha fet repensar, i parlava en castellà". Però això passava als anys 40 i des de llavors ha plogut molt. Volem pensar que, tot plegat, això de la Yeguada Boada tabé és una broma i que tot plegat ha estat un error de la impremta. Volem pensar-ho. Perquè ja seria un fart de riure que els de Can Boada hagin decidit que al seu bestiar se'ls ha de parlar en foraster. El bestiar no ho entendria de cap de les maneres i als de Xisca de Gardi, i a la resta de banyolins, no ens carda gaire gràcia. Si s'han equivocat, que rectifiquin. Si no s'han equivocat, que demanin perdó a la Verge del Collell.

Diumenge a la tarda

Algun dia un Guàrdia Civil d'aquests de l'SGAE vindrà a Banyoles i es presentarà com a viatjant del món animal. I tot seguit dirà "tots els que pronuncieu noms d'animals, haureu de pagar un tantu". I vet aquí que quedarem esqulitats. Per cada vegada que diguem burro al nostre veí, trinco-trinco a pagar als pirates de l'SGAE. I llavors a algú se li escaparà allò de "vaig quedar conill davant de la meva veïna" i vet aquí que l'SGAE pararà la mà. I llavonses algun beneit afegirà "S'ha de ser ben vestrús" I pagant Sant Pere Canta. I el Guardia Civil de les SGAE, que tots el coneixem perquè carda cara de peix bollit, seguirà anotant incidències: la gent diu "se la pela més que un mandril" o "només falta veure com té la casa perquè és un truja" o "vaja porc que està fet" o "és un cabrit, o un cabronàs". O és un "rata" o "que el va parir quin ratbuf que està fet". I vinga a col.leccionar muntes i a fer informes. Llavors escoltarà "és un gossàs" o un "elenfantasma" o un "savi pollastre" (insult que sempre pot escoltar algú i portar als tribunals a un regidor) i més coses com dir-li a qualsevol que "vas gat" o "me mosqueges" o coses per l'istil com "ets una truja" o "ets un lluç". L'SGAE animal no pot dormir tranquil.la perquè sempre hi haurà algú que li digui a un altre el nom del porc, o que està fet una "vaca" que és un "vedell". Llamp ma mati. Si vénen a per nosaltres, trobaran el nostre poble. I només falta que busquin noms d'animals que hem dit tota la vida i que, de fons, ressoni la festa petita de Mas Palau amb l'OMEGA tocant una ranxera. I llavors l'SGAE voldrà cobrar pel sacseig del vano de la veïna, pel pet d'en Sidru, per la ranxera i perquè algú haurà afegit "fotut burro, m'han pessigat els randells". Si volen cobrar, els direm que nosatres només paguem a Martí d'Urgell, el rei que no va ser, i que des de llavors no reconeixem més autoritat que en Francesc Macià. I havent mort l'avi el desembre de 1933 ens hem fet apòstates de qualsevol règim per més dieta que ens vulgui imposar. I seguirem dient porc, burro, vedell i conill porquí cada vegada que ens plagui. I que l'E de l'SGAE és Espanya i això, vos que t'ho digui, no sabem pas on collons és. Vet aquí. I que no ens toquin la pera perquè Xisca de Gardi simpatitza amb en Puttin i aquest té arsenal nuclear.

Les vergonyes d'una plaça

Xisca de Gardi també és un espai de denúncia i es fa ressò de les queixes que des de diversos punts de la comarca se’ns confien. Xisca de Gardi no es mossega la llengua.
Eus ací no fa ni un mes que en una empresa de solera banyolina un dels seus treballadors, vingut anys enrere de les amèriques, va prendre la decisió de retornar a casa seva amb la seva gent. Era un noi trempat, humil i bona persona, talment com si hagués nascut a Banyoles, cosa que va fer que els seus companys de feina li volguessin organitzar una festa de comiat amb tots els ets i uts.
Tal i com està el panorama i preveient com aquesta tendiria a desenvolupar-se, van optar per muntar una gimcana a cavall de bicicleta que els havia de transportar de prova a prova tot resseguint els bars compresos en l’itinerari. Proves d’habilitat, de coneixement per avaluar el nivell d’arrelament a la nostra cultura durant l’estança, i entremig, un acte simbòlic realment emotiu. Van decidir plantar una esqueix d’olivera al bell mig de la Plaça de la Vergonya, rotonda que a partir d’aleshores perdria aquest nom i qualificatiu per passar a adoptar el propi del compatriota que havia decidit tornar-se’n a casa.
Tres dels participants, amb una destresa tan admirable com sospitosa, travessaren la carretera, s’endinsaren al jardinet i amb poc més de tres minuts en sortien, eines en mà, amb l’objectiu acomplert.
La resta de la nit transcorregué entremig de brindis, pedalades, ballaruca i especulacions respecte a l’esperança de vida d’aquell brot destinat a dotar d’honra i honors aquella plaçota malparida.
L’olivera en qüestió va sobreviure tot el diumenge i el matí del dilluns, fins que algun carcamal, per iniciativa pròpia o seguint ordres superiors va cardar a can pixa el branquilló, la il·lusió dels nostres amics i amb tot això, les possibilitats de deixar enrere l’historial de vergonyes ocorregudes en aquella circumferència d’escassos vint metres de diàmetre.
Xisca de Gardi demana explicacions, vol dimissions i veure rodar caps. Exigim actes de reparació dels danys morals i el restabliment de l’olivera, per descomptat.

El record d'en Marc

Dir adéu a un xiscagardià sempre és una tasca complicada i dolorosa. En aquests moments tenim la sensació que la comarca es fa petita petita com una comunitat d’íntims veïns, i com més petita es fa, més clar veiem quant hi perdem.
En Marc era un xiscagardià majúscul, com majúscules són les lletres que relaten el seu pas móns tan nostrats com el Judo del Gimnàs Banyoles, on forjà una valuosíssima amistat amb el gran Piti Pinsach, les Gàrgoles de Foc, on m’expliquen que sempre estava a punt per executar la més estrambòtica performance inimaginable, o en les múltiples edicions de Barraques on, juntament amb els seus amics, comandava la barraca del Judo.
Xisca de Gardi s’uneix al record d’en Marc i l'Andrea i envia una abraçada molt forta a tots aquells, tants i tants, qui com nosaltres comparteix el dolor per tant inesperat i incomprensible comiat.

Serafí Gimeno

Podé en Gimeno és un dels grans escriptors comarcans. Entenem això d'escriure des del fet que la literatura faci girar el teu món com una virolla. Que en la teva vida, tot sigui escriure. I això està a l'abast de ben pocs: el nostre contramestre Pep, en Llamaraques, en Navarro i en Gimeno. I no gaire dingú més. Els altres, ai senyor, escrivim quan ens rota i això és poc, i és un no gaire res, i escrivim perquè tenim la varicel.la o el beri-beri perquè si estiguessim bé voltaríem per Falgons. En Gimeno, Serafí, és un escriptor de part de bo, de raça, de substància. Com en Conrad que tabé va provar la virtut del trebai. Com en Conrad que abans d'escriure va tastar l'inabastable univers de l'aventura. Me'l trobo't per Girona, en un bar, i en Gimeno escriu en una llibreta grossa d'aquelles que tenen anelles. L'he vist atres vegades: escrivint en llibretes grosses, en lletres que demanen exigència, treball i honestedat. Quan te'l trobes, fa un gest vergonyant com si demanés perdó per haver-lo enxampat escrivint. Aquests són els bons. Els demés, els que no valen res, porten megàfons i cartells explicant que escriuen i que publiquen i que són parts fonamentals de la literatura universal. Rampoines doloroses d'un món que ha produït massa porqueria per ser veritat. Als Gimeno en els anys nefastos del cop d'estat, allà pels volts del 36, els falangistes van cremar la seva biblioteca. Van haver de fugir de Salamanca cames ajudeu-me. Però els va quedar, en aquella nit amarga de foc i ràbia, la idea fixa que la millor venjança era escriure. Com en Conrad que volia combatre la dominació russa i reivindicar la seva vella i estimada Polònia. En Gimeno escriu i amb cada ratlla convoca els dimonis de les flames, del dolor i del càstig. I en qualsevol lloc on escrigui sap que allà hi apareix això que en diuen literatura, i que no és altra cosa que una llambregada de la veritat. Aquí estem Serafí, ens voldrien morts, però continuem ajuntant paraules plenes de gosadia, encant i força. Que Déu et protegeixi.

El mercat esbardellat

En Pep, ja ho sabeu, és el contramestre de Xisca de Gardi. En Pep ens ha manufacturat un dels seus teatrins, expressions de la vida i del saber estar, i en Quelfu l'ha grabat i el Gallegu l'ha acabat d'escolpir. Es una joia anomenada "mercat esbardellat" i no és altra cosa que una atzagaiada a aquest circ de secà que és el faisbuc. No hi ha un engany més descomunal que aquest faisbuc que ens fa creure que estem en contacte en mig món però que, en el fons, l'únic que veiem és una pantalla i un joc d'ous. I para de comptar. I d'aquí que en Pep l'anomeni mercat esbardellat i que en el seu teatrí ell ens mostri un armariet de plàstic, d'aquelles de les nines, ple a rebentar de fotos. Es això el faisbuc i cap altra cosa. Una fantasia de fireta que no porta enlloc. Contra el faisbuc d'enganyifa nosaltres contraposem el Col.legi de la Bona Vida del cèlebre Baró de Maldà. Aquell home rebia els amics no pas dintre d'una màquina fosca sinó en els amplis salons de la torre del Sitjar. Allà no hi havia xats ni mandangues, hi havia àpats a tothora i balls ben guarnits. Hi havia festetes, fruita i passejos per fer baixar el menjar. Els amics sempre anaven acompanyats de frares i de canonges perquè la part espiritual no quedés resguardada. I el Baró, com en el cas de Xisca de Gardi, escrivia quatre pulecres en el seu Calaix de Sastre que després llegia pels eixerits i castissos dels seus amics. I tots ho celebraven i vinga a menjar. I la majordoma anava passant perquè res hi faltés. El nostre feisbuc ja està inventat: el Col.legi de la Bona Vida. Avui pau i demà glòria.

El Carrer de la Constància

Fa molts anys, un piló, un amic meu havia descobert un carrer emocionant i ple de perills. Era el carrer de la Constància que comença per la part de la Porta del Forn i voreja la Providència i els seus horts. Des de la Porta del Forn, el carrer de la Constància ens semblava un raconet ombrívol, un cul de sac tapissat de paia i fems que produia una vella casa convertida en corts d'animals. Però aquell carrer amagava una sorpresa per a les nostres bicicletes. I seguint el consell de l'amic vam decidir aventurar-nos a traspassar els límits impossibles de la Providència. Al principi vam pedalar amb una marxa lenta, expectants, esperant què podia haver-hi a l'altre costat d'aquell raconet ombrívol. Vam dibuixar la corba. I de seguit ens vam trobar amb un món nou. Ens vam sentir descobridors. El carrer es convertia en escales i les nostres bicis, sense proposar-s'ho, agafaven una marxa precipitada, embogida. A un costat hi teníem els horts de darrera de la Providència que sobresortien amb el seu fulgor vegetal, amb els seus colors de resplendent harmonia. I a l'altra costat emergia una casa colossal: Ca l'Ametller. No vam tenir temps de retenir les seves formes perquè les escales ens enviaven fins avall on anàvem a petar a la fàbrica de la Cola. Aquella descoberta ens va deixar corpresos, garratibats. No vam trigar ni cinc minuts en fer de nou el carrer de la Constància. En dibuixar el revolt de la Providència, en veure la frondositat dels seus horts i en quedar-nos esbalaits davant la magnificicència del casalot de Ca l'Ametller, sempre retallat pel sol, sempre perdut en la nostàlgia dels vells temps, sempre desbordant un fastuós aire senyorívol. Temps després he passat per aquell carrer i tot i que me l'han canviat, i tot i que s'han perdut els horts i Ca l'Ametller ha quedat rodejat d'edificacions i naus industrials, el sol de mitja tarda pinta i rovella aquelles pedres antigues. I miro els escalons del carrer, i tot i semblar-me molt més inofensius que en aquells dies que els feiem en bici, puc assaborir tota l'emoció d'una descoberta fantàstica. Perquè ser un infant és això: fer dels teus dies una sorpresa contínua. I és aquesta la gran consigna de Xisca de Gardi: negar-nos a créixer i viure cada dia com si fossin uns esquilets. Vet aquí.