Mestre Robert

Mai vaig tenir el goig de ser alumne del mestre Robert, i és per això que aquest perfil pot arribar, per incomplert i vague, terriblement injust. L'atreviment, però, és la insignia de Xisca de Gardi de la mateixa manera que el Pendó és l'estandart dels nostres Manaies. Però anem al mestre Robert: el recordo com un home cepat. de cara colrada i de mans grosses. Tenia el físic apropiat per ser un pagès i segurament en la seva genètica s'hi concentraven moltes generacions de pagesos: les mans, la fesomia, l'aire i una certa mirada. El mestre Robert, quan el vaig conèixer, desbordava humanisme per totes les vessants de la seva figura. El vaig aconseguir, com diuen els vells, cordial i senzill, proper i bonhomiós. Tinc un record d'ell que m'acompanyarà sempre i és de recitant Mossèn Cinto al Salt d'en Vila. Allà va sortir, sense que jo ho esperés, el mestre d'antany, el mestre de part de bo, l'home que estimava les lletres i els llibres, i que llegia Verdaguer amb el cor i l'ànima. Aquell matí llunyà recordo la seva veu profunda barrejar-se amb el caient de l'aiga. La veu del mestre s'enfilava per aquells paratges deliciosos i ens encomanava la seva tremenda humanitat, d'home de la terra, de gent de part de bo. El vaig tractar més tard en el jurat literari de Fontcoberta i va seguir encomanant-me aquell humanisme sorgit del nostre poble que tan bé representava el Mestre Robert. No en parlaran els grans llibres, i potser no tindrà carrers ni avingudes, però és al cor i al cap de Xisca de Gardi. El Mestre Robert, així en majúscules per distingir un dels nostres.

Editorial

Vam advertir fa poc que Xisca de Gardi havia obert una televisió. De moment és una cosa d'estar per casa, que surt quan vol i que no té cap mena d'obligació que la platxèria. Dintre el nostre trust que va a tot gas, i que s'expandeix pel teatre i pel que sigui, estem a punt d'obrir una altra via de negoci. Serà una editorial. Ja és hora que la Capital del Món- o sigui, Banyoles- es fundi una editorial de part de bo. Des de l'engegada de "La Renaixensa" i els senyors Adalbert i Guimerà que no es creava un negoci editorial com cal. Nosaltres ho farem, amb permís de l'amic Quim Torra i la seva prodigiosa "AContravent", editorial que duu el nervi del país. En fi, que nosaltres crearem l'Editorial Xisca de Gardi entre d'altres coses per poder tirar a bateig les nostres produccions. Aquesta editorial tindrà tres col.leccions, o més, amb les quals anirem ventilant tot el que ens passi per la xaveta. La primera col.lecció estarà dedicada, en exclusiva, a les llibretes del Contramestre de Xisca de Gardi o sigui en Pep de Can Blatdecoure. En Pep té moltes llibretes amb les que ha recollit la saviesa dels nostres veis. La col.lecció es dirà Barreirus i aviat sortirà el primer volum dedicat a l'avi de l'Albert Serra, el Director de Pel.lícules. Tabé treurem la col.lecció "Esprit i Sidral" que serà una cosa d'entremesos que tan servirà per planxar un ou com per fregir una corbata. I finalment la col.lecció "Binxester" que publicarà novel.lutxos de sang i fetge. Ai festa. Tot plegat, el que faltava pel duro: Xisca de Gardi treient llibres sense cap mena de sentit comercial i amb voluntat d'agradar els amics i les amigues.

El Cònsol

A Girona hi ha un Cònsol de Xisca de Gardi en particular i de tots els assumptes banyolins i comarcals. Ell encara no ho sap, però nosaltres l'acabem de nomenar el Cònsol Honorífic, i no s'hi val a renúncies ni dimissions. Quan Xisca nomena, cal complir. És una llei vella que neix amb la terra. Aquest Cònsol és el Senyor Toni Molera, fill de Banyoles i avui establert a la vila dels quatre rius. El Senyor Molera coneix i controla tot quant banyolí habita per Girona. Ens hem conegut tard i a esgarrapades amb el Senyor Molera però entre nosaltres hi ha la confiança fonda de la gent que comparteix vivències i que té moltes coneixences en comú. Els Molera i la meva família, potser ho he escrit algun dia, ja compartien veïnatge al carrer Nou. El tracte i el freqüentar-se ve de lluny, d'antic, és fondo. Després els Molera i la meva família es retrobaren a les Cases Barates i s'estaven paret per paret. De petit, he pujat a casa de la Lola i l'Asunsión Molera, i vaig aconseguir la seva bondat i el seu tracte afable. En Toni per la seva bonhomia em recorda aquell tracte llunyà. És un llamp d'home que no pot amagar que és un bon home: el seu somriure és franc i en els seus ulls pitits s'endevina la personalitat d'un senyor amb un important entregents. M'agrada trobar-me'l pel carrer perquè en la Girona grisa i una mica esverada hi tinc un punt de suport, un tros considerable d'humanitat, algú que em remet als orígens, a les amistats conviscudes, als dies ensucrats dels temps petits. En Toni s'atura, em mira, m'allarga la mà i expressa aquell somriure reposat i aquella manera de parlar tan suau, tan banyolina. Tenim un Cònsol i és hora que ell en sigui conscient.

Els gossos

El gos s'ha convertit en una altra dèria del consum i de la fatxenderia. Som així de tristos i de miserables. En altres temps el gos era més aviat un animal pràctic i al servei de l'amo. D'aquí aquella bestiesa de "el gos és el millor amic de l'home". Una frase que hauria de figurar en els annals de la imbecilitat. El gos servia per vigilar i així es tenien gossos estacats en corretges a l'entrada dels tallers i cases importants de la comarca. Eren gossos malhumorats i de mirada més aviat embogida: podien fer-te un set amb els queixals o desgraciar-te amb una cargolada de cadena, vet aquí. Eren gossos que lladraven a cor què vols, amb un delit envejable fent reverberar les seves cordes vocals per tot el paisatge plaestanyí. Eren gossos mal alimentats, tractats a coces, plens de puces i rènacs. Després hi havia un altre servei que es reservava als gossos: la cacera. Els gossos que servien per cacera eren estibats en patis immunds, compartien un misèrrim raconet i dormien apilonats en foscos i pútrids caus. Quan passaves per davant d'algun redere amb gossos de cacera t'arribava una ferum salvatge, marejadora, incivil. Aquells gossos eren alimentats amb restes de carn amb mosques i a punt de podrir-se. Era la manera de mantenir l'instint, de muscular l'olfacte, de tenir-los sempre tensionats per a la percaça de la carn en moviment. Maremeva. Després, i per acabar, hi havia el gos de companyia que acostumava a ser petit i de raça no t'hi fixis. Era el gos que es coneix com petaner: un gos que cabia en qualsevol racortet, que podia viure en pisos o en cataus, que podia pujar darrera la mobylette i acompanyar el seu amo a fer el vol. El petaner era un gos de provada fidelitat. I de caràcter extrem: podia estar content com unes pasqües o presentar un geni rabiüt i desconfiat. El seu bordar, ras i sec, aconseguia atemorir als qui no coneixen la raça canina. Però un pas ferm en direcció al petaner i un crit altiu aconseguia que aquests gossos es fonguessin com la mantega al foc. El gos petaner, el gos de cacera i el gos estacat a la porta d'un taller s'estan perdent. Ara es compren gossos de pedigrí com qui compra un 16 vàlvules. Per figurar, per projectar-nos, per despertar l'enveja del veí o del saludat.

el Lector

ADVERTÈNCIA: Aquest text s’ha manufacturat d’acord amb la normativa Vonnegut per a relats curts de ficció. No el planxi. No el renti. No el deixi a l’abast dels infants o d’adults immadurs. La seva lectura atenta i responsable pot reportar-li quantiosos beneficis, especialment quan la realitat sigui de baixa qualitat o inexistent.

Varen obrir de cop la porta del bar i varen entrar. Ell, la ventada i alguns flocs de neu esbojarrats. Ningú es va immutar ni es va girar per mirar-los com haurien desitjat, en el fons, tant ell com la ventada i els flocs.
–Tanca la porta!
Ho va fer. Immediatament, la ventada i els flocs varen entrar en agonia però ell va avançar cap a la barra a passes serenes, amidades. Recolzà les mans a la fòrmica llardosa, plena de brutícia i deixalles, i mirà fit a fit a l’amo –una mirada rogenca, estorada, inquietant.
–Sóc el Lector.
–Del gas?
No va contestar. Només un gemec curt, com de gos vell, fet a rebre.
–Té un drap? M’he clavat un escuradents al dit.
–Agafa aquest. Procura no emmerdar la barra, collons. Alguna cosa més?
–Voldria un got d’aigua.
Quatre vells jugaven al dominó en silenci, rebotint les fitxes damunt el marbre amb un espetec rítmic. Un adolescent saturat de grans jugava amb la màquina del milió, empaitant-la a cops de maluc amb lascívia obsessiva. La tele parrupejava a la seva gàbia, cofoia i satisfeta. Ell es girà cap a la concurrència, el parrac enrotllat a la mà, i s’escurà el coll. La coroneta, rància i pelada, se li reflectia al mirall d’Anis del Mono emmarcat amb postals de dones despullades, com l’aura d’un sant.
–Sóc el Lector i he vingut a llegir-vos el Llibre.
En efecte, obrí un llibre gastat, de coberta negra i canal daurada, i començà a llegir:
–Salm. Germans, compreu accions del Sol i veneu tota la resta. Invertiu en el Sol, un valor segur, fiable, a l’alça cada matí. Vint milions d’anys sense fallar.
Algú va petar la llengua.
–Anem a tancar.
–Encara no he acabat.
–Vols que truqui a la policia?
Si algú s’hagués fixat una mica en la tristesa del seu somriure –però ningú ho va fer– o si algú hagués somrigut també amb tristesa, o pronunciat una paraula amable; o si almenys algú s’hagués adonat de la prominència metàl•lica a la butxaca del seu anorac, potser llavors. Però ningú ho va fer. Tanmateix, els flocs i la ventada eren morts ja feia temps.

Conxorxa

Conxorxa
Davant la CATÀSTROFE(1) natural que va assotar el nostre país dilluns passat, han sorgit els de sempre –ecologistes, hippies, okupes, separatistes i nostàlgics del maig del 68– criticant l’actuació de les EMPRESES privades que ens subministren a tots energia elèctrica i, gràcies a les quals, podem viure. En comptes de reconèixer que, si s’hagués construït la MAT, no hauria nevat, es dediquen a intoxicar la població amb muntatges i psicodrames lacrimògens per televisió. Surten uns quants rústics, segurament pagats, plorant i queixant-se de que no poden fer els biberons per la mainada i se’ls hi moren les gallines i els porcs. Mentrestant, l’EMPRESA treballa incansablement i heroica, tots els accionistes colze a colze amb el seu president al davant, contra l’infortuni i la CATÀSTROFE natural. Uns, demanen indemnitzacions. Altres, treballen dur. Aquesta és la diferència. Fins i tots alguns, rebolcant-se en la seva depravació, arriben a posar en dubte els beneficis de la privatització dels serveis públics. Vade retro. El Maligne sempre està a l’aguait. Els creients, que hem rebut el do de la Veritat, sabem que tot això no és cert. Nogensmenys, per si de cas a la foscor de la nit, o en moments difícils, les forces del mal us assetgen amb el dubte, podeu resar aquesta breu oració i us sentireu reconfortats.

Fecsa purissima, ora pro nobis
Endesa admirabilis, ora pro nobis
Privatització, kyrie eleison
Liberalització, kyrie eleison
Empresa privata, kyrie eleison
Thatcher inviolata, misere nobis
Reagan gloriós, misere nobis.
En el nom del FMI, del PIB i de Davos, amén.

I a dormir com angelets.

(1) Catàstrofe natural: es diu d’allò que no dóna lloc a indemnitzacions.

La setmana més boja, segur.

S’acaba el que haurà estat la setmana més boja de tot el 2010. Difícilment aquest any ens depari una altra tanda de set dies tan eixelebrada com aquesta.
Vàrem començar el dilluns amb un aisenyor de nevada que ha cardat el país de rodes enlaire. A mesura que les torres elèctriques s’anaven reblincant de mala manera, mija província quedava a les enfosques i amb una mà a cada ou. El més gran “ve d’ells” que es recorda en els darrers vint anys llargs.
A casa aquest episodi ens ha servit per fer memòria que per damunt de tot cal distingir dos tipus de banyolins, els d’en Trull i els de la viuda. La clientela del primer ha estat qui li hi ha tocat rememorar els temps d’espelmes, radios de piles i fogonets de butà. Cal dir, que mentre nosaltres dimarts a mija tarda ja tenim el tema espavilat, vaig rebre dijous una trucada desesperada del Comitè d’Orriols des de la masoveria de la baronessa Tyssen demanant una autorització per ell i la seva família per traslladar-se a la nostra ciutat per motius humanitaris. La fortor que desprenia, fins i tot perceptible telefònicament, donaven fe de gairebé quatre dies d’absència de recursos vitals fins i tot per a la higiene personal.
La neu, la llum i la nova “exhibició” de la classe dirigent de la nació en matèria de previsió i gestió d’esdeveniments, ens van tenir ben entretinguts fins dimecres al vespre, moment en el qual el Cents i Milers Futbol Club va agafar el relleu i s’encarregà d’amorosir l’amargor de tot aquell qui encara no s’havia pogut enfilar al carretó de la normalitat. Ja podria ser que la setmana que ve ens toqui abaixar el cap als culers, però una setmana és una setmana i aquesta no ens la treu ningú.
La Federació Catalana de Futbol, fou l’encarregada d’animar el dijous. Quan la majoria de la província havia recuperat els traius habituals i per la resta era qüestió de poc, es despengen aquests amb un comunicat a tots els clubs de regionals i base informant que per causa del temporal de neu del dilluns i les seves conseqüències, es decreta la suspensió de tots els partits del cap de setmana, i es queden tan tranquils. L’Atlètic estudia enviar-los una missiva demanant que, per assegurar el “tanto”, allarguin la seva decisió fins a finals de maig.
El divendres ens va sorprendre amb un reportatge fotogràfic, de qui no n’ha transcendit l’autor. De bon matí, al feisbuc, van aparèixer unes fotografies de l’estat actual del nostre L-7/Disco U (poseu-vos drets). El pas dels anys s’ha acarnissat amb la nostra discoteca més que no pas ho ha fet amb molts dels que hi vàrem passar mija vida. Unes fotografies, no obstant, que deixen aquella mica d’espurna de remota il·lusió de pensar que encara seria possible recuperar-ho, si algú amb capacitat fes un gest.
La setmana es tanca amb un altre esdeveniment excepcional. Avui diumenge és el dia de la calçotada del Mam. Un centenar de la gent més de pro de casa nostra es reunirà, com cada any, per fer del dia més pansit de la setmana, una bogeria de final inesperat.