El mestre Celou

Vaig recollir del terra un paperot. O no sé si me'l vaig trobar enganxat al neteja-parabrises. Més ben dit, vaig conduir una llarga estona amb aquell paperot al parabrises procurant fer-lo saltar amb els moviments més nerviosos del netejador. Res. Un cop a casa vaig descobrir que es tractava d'un missatge del Mestre Celou. Per si no ho sabeu, el mestre es dedica a fer de curandero, és vident i soluciona els problemes per més difícils que siguin. Resultats ràpids i garantits al cent per cent. L'home, més ben dit el mestre, va deixar un telèfon que vaig marcar amb ànsia. A l'altre costat la veu d'un tipus remotament coneguda. Em va dir que podia facilitar-me el retorn de la parella de forma immediata. També em va comentar que podia ajudar-me a atraure clients, negocis, poder, trobar feina, exàmens, buscar la sort en el joc o en els esports. Li vaig preguntar què feia més i em va respondre, amb una seguretat manifesta, que tota classe de qüestions relatives a la protecció, la salut, la justícia, els enemics, l'alcohol i els problemes familiars. Vaig dubtar perquè no sabia per on començar. Francament sempre vénen bé alguns calés o que el mestre Celou t'aconsegueixi una mossa castissa i manyagoia. Sempre ve bé que et tregui algun enemic del cim o que et dongui sort a una dels timbes de pòquer que hi ha per la nostra comarca. Vaig dubtar. A la fi, al mestre li vaig demanar que em portés un gin-tònic ben fresc de London. El vident va dir que ja el podia passar a recollir per casa seva. Vaig sortir al carrer i la tarda duia una espessor de sol que tombava les cames. Vaig caminar en direcció a Can Cedou i pel camí em vaig entrebancar amb el Passeig d'en David. Vaig pensar que el mestre més preclar i més evident, el que no fallava, el que assegurava el futur, el que vencia enemics i la dissort, era allà. Vaig demanar-me un gin-tònic i vaig decidir que l'únic futur possible és el present i la resta són mandangues. Des d'aquell dia endevino el futur en la profunditat relativa d'un vas de gintònic carregat de London.

El món des de l'Ateneu

Des de l'Ateneu Barcelonès escrivim aquestes ratlles singular, concretament des del seu pati amb palmeres, cruixir d'aiga i frescor de marinada. Ai festa! Per si no ho sabeu, l'Ateneu Barcelonès és un petit oasi banyolí entremig de tant paquistanès i tanta xancleta forastera. Es el lloc on es troba la gent de part de bo, els cafès curts i la conversa de la platxèria. Som aquí i el Gallegu fa anar la màquina d'embolicar tabac a tot gas i parla, com un filòsof de rostei, sobre reactors i mira el cel amb cara esbatanada. Per la seva banda, en Vaqueta, com no pot ser d'altra manera, remena el mòbil com un gratapallers. Esperem la reunió concentrant-nos amb un cel obert de núvols, un dia manyac i poques cabòries. El món és això: platxèria. Per acabar aquestes ratlles la sorpresa de la tarda: una tortuga apareix des del terraplè, cardant voltes, lluitant per sortir del tancat. Ens l'emportarem a la bossa del Gallegu, si se'n descuida, i l'alliberarem en qualsevol hort de la comarca. De l'Ateneu a la capital del món, fent el viatge a l'inrevés de nosaltres. El món és això: quatre dies i un parell de tonteries.

Para de comptar

La nostra particular forma de sumar-nos a la diada independentista ha estat plantar tomateres. Des del cel, no es veuen. Mirant-les de prop semblen males herbes. Però les regues rectegen i el pare se n'ha cuidat prou bé de regar-les un cop plantades. Ningú diria que aquestes tomateres creixeran, es faran robustes, caldrà lligar-les, i faran fruits. A força d'aigua i a força de creure amb elles. Talment les consultes d'avui i d'ahir i de demà. Des del cel semblen una minúcia. Mirades de la vora, són molt petites i tenen una minsa resposta. Però caldrà cuidar-les, i regar-les, i aquesta minoria que avui surt a votar amb el temps seguirà creixent. A base d'aigua o d'aiguats. I poc a poc caldrà relligar-les i nesprar-les i el que sigui. Amb el temps, el fruit. I el fruit serà, indiscutiblement, la preauda victòria que estem esperant des de fa segles. Sí, encara que no es vulgui, aquesta vegada va de veres. La llibertat és al cap del carrer, esperant-nos amb els braços oberts, l'únic que hem de fer és creure en la força de la nostra convicció. Xisca de Gardi el dia de la independència pagarà un vermut a la Plaça Major. Olives, patates del xurrero i xampany. Llavors ja podrem tornar a casa amb una doble alegria: la que dóna el xampany i la que atorga ser conscients que només som súbdits de la més meravellosa de les causes: la ciutadania de Catalunya. Cap rei, cap constitució forastera, cap jutge malalt. Només nosaltres, i para de comptar.

Als amics

Circulàvem per l'estranya exposició perpetrada per l'Eudald Camps i en Mitjà. Estem buscant un motiu per en Mitjà per fer-lo definitivament de la família. Ja el trobarem. El cas és que en aquella exposició feia una calor inaudita. El cas és que vaig trobar-me amb en Bili de forma inesperada. Era la primera vegada que em trobava amb en Bili fora de la Capital Mundial. L'encontre va tenir lloc en una ciutat provinciana, burgesa i avorrida a la que tots sabeu posar-li nom. En Bili, com sempre, reia per sota el nas i em donava un gavadal de dades, noms, idees i projectes que jo era incapaç de pair. Em va presentar en Lluís Pau i em va presentar com "un dels meus col.laboradors", presentació que em va fer gràcia perquè jo mai vaig arribar a ser col.laborador d'en Bili, tot i que no em van faltar les ganes. On estava? Ah sí, vet aquí, circulàvem per l'estranya exposició perpetrada per l'Eudald Camp i en Mitjà, patint calor, procurant que no ens caiguessin les parets pel damunt i ens vam trobar amb imatges d'en Piculives. Llavors en Bili esbossà un posat seriós i m'explicà una història de les seves. Resulta que havia comprès el sentit de l'escultura de la mare i la nena, aquella que tenim a l'Estanyol del Vilar, un cop s'havia mor en Piculives. Estranya teoria. Però tot gira i tot agafa sentit. En Bili ja no hi és i tinc la sensació que les seves obres agafaran més sentit, més forma, més comprensió ara que no és amb nosaltres. El veurem riure per sota el nas, el veurem voltar per la Plaça, el veurem transitar amunt i avall, el veurem presentar-nos com "col.laboradors", el veurem projectar-se sobre la seva colossal obra. Contràriament al que podíem imaginar és ara quan el buit s'omple, és ara quan des del no-res torna la prodigiosa vida, és ara quan el silenci queda colgat per totes les paraules del nostre gran entre els grans. Es a tu, Jordi Pau, a qui va dedicat tot això, per si no ho sabies.

Banyoliwood

Tothom sap que Banyoles és la meca del cinema comercial. Hollywood ha quedat com una cosa tronada, de baix sostre, entre ridícula i grotesca. Semblava que la capital mundial del cinema havia de ser Bollywood o com es digui, però els indis són indis i han fet una extravagància que tira d'esquenes. Total que la capital és Banyoles a través de les moltes estrelles que es poden trobar pels nostres carrers i la diversa gent que es dedica en aquesta mentida que és el cine. Mentida, tot s'ha de dir, que fa diners a cabassats com aquella parada del joc de la virolla que no podia faltar en qualsevol fira. Vet aquí. A Banyoles passeges una mica i et trobes qualsevol beneit que fa la seva pel.lícula o que s'ha convertit en director de fotografia. Per no dir que els carrers són plens d'actors de primera fila que prenen el sol o es graten la pera a l'espera d'un nou contracte milionari. Les coses són així. Però com sempre, i això ens passa en tots els ordres de la vida, els banyolins no donem cap mena d'importància al que tenim. Ens ve de mena. Sovint ens hem queixat de les nostres indústries de fama internacional ficades en tallerots miserables, tristois, sense pintar i capitanejades per industrials que vesteixen de qualsevol manera i es tallen les ungles molt de tant en tant. Soms fets i deixats estar. Qualsevol ciutat que fos la capital mundial del cinema ja tindria unes lletres enormes en una muntanya del voltant i un làser que recordaria la fama merescuda. A Rocacorba, per exemple, podríem posar el cartell esplèndid de Banyoliwood i els d'Uot (la capital de la muntanya) i els deixonssis de Girona s'ho quedarien mirant amb un pam de nas. L'altre cosa que podríem fer, no costaria gaire, és convertir el Passeig de La Indústria en el Passeig de les Estrelles: els diferents personatges del cinema posarien les seves manasses en el portland de la posteritat. Lluís Carbó davant del Passeig, Albert Serra davant de Caixa de Girona, Lluís Serrats a la cantonada del Doctor Hysern, Jimmie Gimferrer davant de Ca l'Arpa, i Montse Triola davant d'on hi havia el Cine Victòria. Per posar els cinc primers. Després hauríem de trobar més espai per l'Angel Martin, pel Gallegu, per en Toti Pau, per en Xavi Gratacós, i així anar fent. Ja no queden ais de Banyoles, amb prou feines raja aiga de la Puda, Can Ciurana ha tancat, la Metba també, ens queda ben poc. Ens queden les mentides i la fantasia del cinema. Explotem-ho en el millor sentit de la paraula. I si al desert de California han viscut cent anys de la Babilònia i el cuento xino, per què la nostra comarca no pot agafar el tren i ser un plató gegant, ple d'actors i directors, ties bones i decorats. Claqueta i acció, i que ens serveixin el gin tònic ben fred.

En Simu

Poc a poc es va descobrint la brutal trama que recorre aquests dies Europa. Tot coincideix. L'aterratge desastrós d'un avió polac amb tot un carregament de peixos grossos. Deixant sense èlit tot el país Polac que dóna al mar Bàltic. Aquesta tupinada del Constitucional que no han acceptat l'amputació del dit petit del peu esquerre de l'Estatut, l'única extremitat que quedava d'allò que va sortir del Parlament. I per acabar de fer el duro, un volcà islandès es posa a rojar cendra com aquell que e' boit. Jo havia sentit a parlar dels volcans d'Uot (la capital de la Muntanya), dels volcans de Sicilia i de Hawai. Però fequigues que no havia sentit a parlar que a Islàndia hi hagués cap volcà, més aviat bacallà que és una altra cosa, bacallà i rosses inflades de margarina. Tot això és molt estrany i que coincideixi en el temps només es pot parlar d'una conspiració en tota regla. L'altre dia ja us vaig explicar la visita d'agents polacs a casa meva i les explicacions que em van donar sobre el tal Samora. Ara he sabut que en aquest viatge l'acompanya un individu anomenat Simu. La peça de la perillosa trama que faltava. No us heu fixat que el tal Simu fa cara de soviètic? No em cardaran pas: els ulls petits com de llop de l'estepes, el nas punxegut com els genets tartars, i al cim té al mateix color de cabell que els agents del KGB. Es podria dir Pep o Sidru, es podria dir Quim o Siset, es podria dir Janet o Llens, va i es diu Simu. Simu és un nom en clau, les inicials del perillós i devastador Servei D'Investigació Militar dels Urals. Tipus que són capaços d'interrogar un ós i fer-lo confessar autor de l'assassinat de Trostky. Ens han dit que a Cracovia en Simu i en Samora els han robat les carteres, és la típica estratagema dels agents dobles soviètics: els roben la cartera i, de seguit, en falsifiquen una altra amb noves i estranyes identitats. Si tornen per Banyoles, cregueu-me, feu-los el buit. Són perillosos, són inquietants, no van de cara, i al cim beuen la cervesa mamant de l'ampolla, la constatació definitiva que en Simu i en Samora són agents al servei de la intel.ligència russa. Ens volen envair i nosatres tan campantes.

Fauna lacustre

La polla de rec (Mentula canalis) habita en principi zones humides, com ara aiguamolls d’origen càrstic. Però ràpidament atrau altres espècies –per exemple, monjos benedictins– per tal que hi construeixin recs a fi de dessecar i fer més confortable l’àrea de nidificació. Un cop els benedictins han acabat la feina, la polla de rec els foragita i s’apropia del sistema de canalització. Au industriosa, aprofita aquests recs per adobar pells, fabricar paper o rentar la roba.
La seva alimentació és variada i abundant –sobretot abundant– i es pot classificar com omnívora, sense ànim d’ofendre ningú. Ara bé, les seves preferències són la carn a la brasa, sigui de porc, xai o vedella, i les gramínies, concretament l’arròs. És freqüent observar grans grups de fins a quaranta o cinquanta individus devorant excitadament aquests aliments a l’aire lliure o bé dins un poliesportiu, amb qualsevol excusa. En aquests casos, el xivarri i els càntics poden arribar a ser ensordidors.
La polla de rec presenta un marcat dimorfisme sexual i és molt fàcil distingir els mascles de les femelles. L’època de zel es prolonga pràcticament tot l’any, amb repunts significatius a la primavera i principis d’estiu, especialment els caps de setmana. Alguns experts apunten la possibilitat d’un augment d’activitat sexual coincidint amb determinades victòries del Barça o avaries prolongades a la xarxa elèctrica, però no hi ha evidència empírica d’aquest extrem.
D’ordinari pacífica i xiroia, la polla de rec pot tornar-se agressiva si sent amenaçat el seu habitat com, per exemple, en el cas de construccions de línies de molta alta tensió que travessin el territori. En circumstancies així, aquests ocells podrien, per exemple, volar en grans formacions de centenars d’individus fins a la línia en qüestió i, tot posant-se damunt els cables, començar a fer la ‘ola’ amb entusiasme feréstec fins que, per efecte de les oscil•lacions, tota l’estructura caigui a terra al mig d’un terrabastall esfereïdor. Després, es retirarien als seus caus i observarien de lluny com corren desesperats pels camps els petits operaris d’Endesa amb les mans al cap, mentre contemplen, desolats, les seves estimades torres metàl•liques recargolades i amb les potes cap amunt i fan comptes del que costarà tornar a endreçar tot aquell desastre. Des d’un bar proper, les mentules canalis fan veure que juguen a la botifarra o parlen de futbol però, en realitat, riuen per dins i fan comentaris sarcàstics i malintencionats que ningú no entén, llevat d’elles.
No s’ha donat mai el cas, però podria passar.