Cases del país

Les cases del país poca cosa tenen a veure amb les conilleres que avui rogen certs arquitectes. Hi ha tipus que quan dibuixen en un plànol sembla que hagin picat amb el cap amb una paret. Hi ha cases d'ara que semblen nius d'ametralladora de la segona guerra mundial. La gent sembla que té basarda, pobrics! i per això més que viure es refugia. Això sí: l'entrada pel cotxe que no quedi, on vas a parar! unes entrades on sembla que podria sortir un tanc, un barreirus o un elefant. Allà hi guarden el cotxe o els cotxes. Els jardins d'aquestes cases són mecs de tan perfectes. Ni una bardissa, ni una ortiga. I al cim l'herba sintètica l'estassa una mena de planxa amb rodes que es mou com un beneit per tot el pati. Les cases del país tenen un altre aire. Per començar no tenen jardí sinó redere o eixida. Xida en diem per aquí. Al redere sempre hi ha un hort amb un mínim de condícia. Tomateres, quatre enciams i una rega d'apit, pel cap baix. Sempre s'hi veu una estesa de canyes, un gos nerviós i un gat mandrós, tirant curt. En el redere s'hi pot veure un desori complert, absolut. Canyes al costat de ferros, pedres, ensats, plàstics, eines de tota mena i un interviu ratat. En el garatge el cotxe s'ha de fer un racó entre bótes de moscatell, vi ranci, garnatxa i vi novell. A les bigues del sostre hi pengen tomates i un rast de maria lluisa, ais i a la paret, ben clavat, hi ha un calendari de pinsos sanders amb una mossa dalt d'un tractor i amb barret de l'oeste. Vet aquí. A les cases del país, noves o seminoves, les parets de fora estan per pintar i a la planta baixa s'hi sol tenir el bestiar i quatre grilleries. A dalt, ja ho sabem hi ha cuina, menjador, un quarto de bany o dos i les habitacions per dormir. El gat mandrós que fa poc jeia al redere en un tros de solei ha pujat a la part de dalt perquè ha sentit que l'amo ha obert l'armari de la cuina. L'interès del gat mandrós i tabé del gos nerviós rau en l'última botifarra que l'amo ha guardat de la matança del porc. Perquè aquestes cases del país solen ser habitades pels masovers que als anys 70 van deixar pagès. Però havent deixat pagès encara recorden i mantenen els vells costums civilitzats. Com ara matar el porc cada any i fer totes les botifarres, pernils i llonganisses que convingui. Com ara plantar una bona rega de tomateres. Com ara mirar el cel i saber si plourà o si farà vent. Com ara viure la vida com qui menja un gra d'ai, a poc a poc, procurant-ne agafar-ne lo bo i escopint-ne el grill. Es en aquestes cases on el país encara e' viu, no pas en aquelles conillleres on el país és un conill petit i poruc que mira desconfiat mentre el cor li va a tot tai.

Anunci

Perduda cuca de llum adulta, de color negre, molt manyaga i luminescent. No porta xip ni collar. Es va escapar la nit de Sant Joan i no ha tornat a casa. Menja de tot, però el que més li agrada és la fusta. No sap fer seda, no la maregeu en aquest sentit, que és inútil. Atén per ‘Bombeta’.

Dies de mundial petit.

Ara que són dies de mundial refresquem la memòria sobre els nostres partits de fútbol dels temps petits. Al pati del Casa Nostra vell, per exemple. N'hi havia un que portava la pilota i que tenia dret a triar equip. Al propietari de la pilota se li afegia sempre un conseller que l'ajudava en la tria. El que duia la pilota començava a triar. I el de l'equip contrari s'havia de conformar amb les sobres. Generalment la tria es feia segons capacitat, fidelitat i també disciplina. Els que no passaven i els ganduls acostumaven a ser els del bulto. Triats els equips començava el partit que era un desordre de posicions, estratègies i jugades. A l'àrea rival s'hi concentraven fàcilment els dos equips i era una sort poder tocar la bola enmig de tantes cames i de tants de crits. La pols s'aixecava i la porteria era una impressió, una intuïció. Les jugades eren precipitades, els passes quasi sempre maldestres, els xuts sortien guerxos i molt sovint acompanyats de la pròpia sabata. No hi havia espectadors perquè ningú s'empassava aquell poti-poti de coces, insults, aterrassisades i gols involuntaris. S'escoltava un llenguatge castís i això era el millor d'aquells partits. D'un pilotasso se'n deia "una escalfada" per l'escorissor que provocava la plantofada de cuir sobre la pell. "Quina escalfada m'has cardat, verro". El "verro" solia ser el que provocava més faltes i coces per metre quadrat. "Ets una truja" també es deia mentre el nano es cargolava de mal des del terra estant. No hi havia àrbits, ni líniers i el reglament era interpretat amb una alegria descomunal. "Es orsai, cagom judes" i els altres cridaven "poca n'hi ha pas, d'orsai". També del fora en deiem "aut" que ens semblava la paraula més banyolina del món. Canyardo o bandau servia per anomenar els gols que havien sortit d'un xut descomunal. Quan tenies la pilota i començaves la jugada senties moltes veus que xiuxiuejaven "deix, deix" i amb això t'estaven demanant la pilota, és clar que amb tanta mainada, tanta pols i tana confusió els de l'equip rival tabé cridaven "deix, deix" per si eres beneit i picaves. Eren habituals les discussions entre els membres del mateix equip en la que tots es retreien errors, individualitats manifestes, xuts guerxos, cops de cap fets de qualsevol manera, etc. Era una guerra estil selecció francesa però amb nanos de Banyoles i del Casa Nostra. Els partits acabaven amb pelats, aterrissades, alguna ullera trencada, alguna escalfada prodigiosa, molta suor i ganes de beure aiga. Llavors tots ens apostàvem davant la font i se sentia aquell clàssic "no mamis, cagodeume". Llavors arribava l'hora de tornar a classe. Corredisses. Cops de cap. I enmig d'aquella suor espantosa i dels ofecs de l'esforç ens embotien la lliçó. Però nosatres teníem el cap a un altre lloc. En aquell pati de pols, crits i jugades confuses. A vegades tanco els ulls i us puc veure a tots en aquell pati.

Espècies foranes

Ens diuen que les carpes de l'Estany són espècies foranes. On s'és vist! On anirem a parar! D'entrada, les carpes són de Banyoles de tota la vida. Tabé algun purista vindria a dir que Sant Martirià va néixer a Itàlia i que hauríem de buscar un sant més local. Si fessim cas als puristes, tapoc Sant Nin i Sant Non ens servirien com a patrons del terme perquè no són pas nascuts a Banyoles. Tapoc Sant Mer era de Banyoles i si no arriba a ser per ell encara avui donaríem donzelles perquè se les galdís el Drac. Llamamau. Quines bestieses. L'Abat Bonitus, el que va fundar Banyoles, tapoc era banyolí perquè si ho hagués estat ja no s'hauria vist obligar a fundar Banyoles. Us imagineu que un expert en flora i flauna s'hagués presentat al Monestir amb l'absurditat que els "abats són espècies foranes" i convé eliminar-los. Li haurien cardat un cop de tràmec al cap que l'haurien deixat distret. Tabé eren espècies foranes els germans Saderra, nats a la Garrotxa, i avui els considerem banyolins de pro. Les Carpes són de Banyoles perquè ho va decidir un tal Darder que té un museu i que era nat a Barcelona. Des del dia del repoblament, en els llunyans principis del segle XX, les carpes es van fer dels nostres recs i dels nostres rius. Produint una magnífica espècie de carpa rexonxa i castissa que els de Can Lero van anomenar Ramona i que va ser el prodigi del turisme escolar. Les carpes són nostres i són part essencial del nostre paisatge. Que ara ningú vingui aquí dient que són espècies foranes perquè seria un atemptat mateix contra Sant Mer, Sant Martirià, l'Abat Bonitus i els germans Saderra. Pel cap baix, i filant prim, tots seríem espècies foranes. No ens deixarem treure les carpes sense resistència militar. Si convé, tornarem a reclutar les tropes d'en Rovira i aquí hi haurà sang i fetge a dojo.

En Gusó, coll a terra!

Un cop vàrem haver renegat i escupit sobre la bandera del Girona CF per la forma com el cantamanyanes del seu president havia tractat al nostre Albert Serra futbolista, Xisca de Gardi es va reunir amb el jugador per tal de calibrar la intensitat de la venjança.
Com totes les negociacions on hi ha mala llet i elevades dosis de bilis, arribar a un acord no va ser del tot fàcil. L'Albert, més bonàs que pas nosaltres, ens demanava que ho deixéssim estar, que ell en faria prou amb unes disculpes del tanoca d'en Gusó. Nosaltres però, no estàvem disposats a ser tan clements. Repudiar públicament a un dels nostres és suficient motiu per a l'execució pública, i de sobres. Malgrat tot el principal perjudicat va insistir fins a fer-nos veure que el faria profundament infeliç veure el club de la capital jugant a la categoria d'empreses. Per aquest motiu es va arribar a un acord de mínims.
Xisca de Gardi va acceptar la petició d'en Serra que demanava que el Girona CF no perdés la categoria. L'Albert va accedir a que la salvació resultés digne d'infart de miocardi. Nosaltres proposàvem un linxament públic del president però l'Albert ens va obrir els ulls fent-nos veure que pla més divertit seria veure'l amb la merda al coll un cop s'evidenciés la seva incompetència i mediocritat com a dirigient. Finalment, i esperem que no ens ho tingui en compte, Xisca de Gardi va decidir unilateralment i sense comentar-li al nostre amic, que mentre ell aniria cobrant trinco-tronco, els jugadors del Girona ho deixarien de fer a partir de desembre.
Així, a l'afició encara li tremolen les cames, la plantilla d'enguany no ha cobrat desde nadal i assenyala al president, que ja és coll a terra i té més enemics que en Millet.
A l'Alber, amb el Llevant a primera, sense el l'inútil del president i amb l'equip encara a segona, potser li vingui de gust tornar a Girona, encara que sigui per estar a prop del Pla de l'Estany, que això ja val molts calers.

Xisques a mig fer

Un dels privilegis de tenir una clau de Xisca de Gardi és el poder-hi gratar per dins. Malgrat pugueu pensar que les produccions d’aquesta multinacional són parides i deixades estar, engendrades de la rauxa, la manca de vergonya i sentit comú, el naixement d’un androide pseudoliterari xiscagardià comporta l’abandó a la cuneta d’un grapat d’escrits avortats.
M’agrada anar-hi a cardar el llufa. El Comitè d’Orriols n’és l’amo d’aquesta pràctica. Quan hi entres et trobes un grapat de paperassa arrugada al terra, entremig de iogurts i cuirasses de “caqüets”. A mesura que vas planxant els fulls, apareixen relats, declaracions i cròniques a mig fer. Aleshores, i això és el que més m’agrada, em dedico a intentar esbrinar per quin motiu aquell document no ha arribat a bon port.
Teoritzant endevino que quatre son les causes habituals que poden dur al Comitè d’Orriols a engegar a prendre pel sac la feina de ben bé cinc o sis minuts.
A vegades es cansa d’escriure i plega. No hi ha més. Tan senzill com entendre que escriu quan en té ganes descansa quan vol fer-ho. Els d'aquesta categoria acostumen a ser textos més aviat curtets i ja en el moment de posar-s’hi no ho tenia massa clar, ho feia per inèrcia. Per classificar un relat de tres quarts d’extensió n’és imprescindible la lectura. A vegades l’explicació rau en el fet que la història se li ha escapat de les mans. Ha començat tocant un tema terrenal, d’estar per casa, col·loquial i sense saber com s’ha trobat parlat d’esoterisme o de conspiracions amb la KGB, la CIA o reductes de la GESTAPO implicats. Deixar una feina literària a mig pentinar també pot venir justificat per una trucada de convit a un gintònic o un bon tiberi. És important mantenir les prioritats i tenir clar que, mentre mai ha mort ningú per deixar un escrit a mig camí, la fam i la deshidratació ha cardat verdaderes massacres.
Finalment trobem els escrits que s’autocensura. Comencen exposant un cert malestar vers algú o fet i acaba estripant i esmentant mares i avantpassats morts del primer que se li posa al davant, sense tenir en compte galons ni càrrec institucional.
Xisques a mig fer, un tresor que possiblement mai vegin la llum, i potser millor, no fos cas que alg

El cementiri

I ara!
Jo que em pensava que només a mi m'havien tret del sarcòfag a caixes destemperades!!!
Resulta que no sé quin alcalde es va vendre a no sé quina Caixa no sé quin escorxador on... oh, horror!, jeien les despulles de centenars de bons banyolins que van creure que del lloc que ocupaven ja tan sols s'alçarien el dia que sonéssin les trompetes de Judici Final...

Doncs no; un batalló d'arqueòlegs van burxar del dret i del revés per tot arreu, a veure si trobàven el Sant Grial, i després...apa! tots els ossos junts a can Pistraus, fins què el dia del judici en Jaume de Mitjavila s'alçarà sobre el femur de Pere de Puigpardines i la closca de'n Ferrer de Gualbes cavalcarà sobre les espatlles de la Guilleuma de la fonda de cal Moliner...

I per si no fora prou vergonyós, van i editen un llibre per gloriar-se de la seva tafaneria. Que baix hem caigut!