Col·lapse total

La cosa és que el taller de can Ruti estava ple com un ou de resultes del cap de setmana. Com que en aquests temps que corren hi ha més gana que seny, es veu que de Sant Joan cap aquí la gent ha fet bestieses de l'alçada d'un campanar i el col·lapse a urgències ha estat total. El primer hi va arribar cremat; un parell de dos que s'havien vist valents per fer un disbarat es van enrampar fort i els van haver de desenganxar a corre-cuita; n'hi va haver una que va tenir un cobriment de cor; la germana del farmacèutic de no sé quin poble es va presentar amb un atac de feridura; tres d'una colla que sopaven al mas d'un amic en van fer un gra massa i un avi que es deia Jerónimo, però que no tenia res a veure amb els indis de les películ·les, va recaure d'un mal dolent que l'havia turmentat temps enrere. El panorama era desolador. L'hospital vessava ferits per tots costats. L'eufòria col·lectiva és criminal.
Dilluns al matí, un servidor estava a punt perquè el mecànic m'arreglés la closca. Però a última hora, quan ja estava vestit de malalt i rebufava medicaments pel nas i per les orelles, va venir el metge i va dir que tenien molta feina, que primer havien d'arreglar tots aquells que havien arribat i que ja podia tornar cap a casa, que això meu és una mica de pa sucat amb oli i que ja ho faran quan puguin. No ho he pas acabat d'entendre però ells sabran. Jo la feina ja la vaig tenir feta el dia del vessament. I aquí em teniu, una altra vegada a Banyoles, fent temps fins que em tornin a avisar, menjant bledes i fruita, fent migdiades i deixant-me anar a favor del vent de la vagància. Diuen que serà dijous però ja ho veurem. Al ritme que van, si em reparen la setmana que ve ja serà molt. Si no m'ho fan ells, hauré d'anar a can Xumeia, que tota la vida han arreglat els rebentons amb una diligència admirable. Ben mirat, no val la pena posar-se pedres al fetge.

La ressurrecció d'una orquestra

Han ressuscitat.No hi son tots, però mira que n'han fet de fressa aquests set musics aficionats de l'orquestra de sant Martiria que s'han presentat a la Patagònia per obrir els actes d'homenatge a en Vili en les festes de sant Lluis que es van celebrant durant tot el mes de juny. Hi havia en Kitu Pau (teclats), en Joan de la Parra (guitarra baixa), en Joan Comalat i en Xavi (guitarra i veu) en Jep Branyas (saxo tenor), en Mia Ros (bateria) i en Xicu amb la seva veu rogallosa com un nou Louis Armstrong cantant la Taitona, Els cigarrus de deu i el pasdoble l'Aligot d'en Manel Saderra. I fins tot l'hasta luegu cucudrilu amb la col.laboració de l'Evelyn Boix i amb veus improvisades sobre la marxa. Que és el que hi va haver més: marxa, molta marxa!!
Son els que han ofert les seves tradicionals cançons que haurien de tornar a escampar altra volta pels carrers i places de Banyoles. Perquè això, nois, no ha pas de quedar amb un concert únic. us heu d'animar per fer gaudir a tots els banyolins petits i grans i fins i tot als repatanis com aquest avi Oli que us ha aplaudit tant o més com quan va fer-ho ja fa alguns anys en el cantó suís del Jura on celebraven -com cada any acostumen a fer-ho- la Diada Nacional del Jura, i vosaltres vareu fer gaudir -juntament amb la Marina Rossell- als habitants d'aquell cantó suís que segueixen cada any discursejant, cantant i ballant per l'autodeterminació TOTAL.
Jo també m'he ficat dins la Patagònia per escoltar-vos, però a aquest avi li han fotut uns auriculars a les orelles que l'han fet sortir de pressa al carrer perquè em barrumbejaven més del compte. Però us he escoltat des de fora al carreró que també era ple de fans i fanas taral.lejant les vostres cançons. I... us he mirat des de la finestra, i he vist en Noni com somrei i us aplaudia envoltat de jovenalla, i he seguit contemplant-vos i vosaltres cantant i tocant m'heu saludat aixecant el braç. Un d'ell, en Jep Branyas, m'ha dedicat un solo saxofonístic sense respirar, perquè sap que al cap de pocs dies ens trobarem a la Clínica, a la Solana o a la residencia Vall del Terri per animar les persones allí acollides per cantar tots plegats la Taitona que tan bé heu ressuscitat a la Patagònia.
Torneu, amics, torneu!!

Ha arribat l'istiu.

Quan arriba l’istiu el dispensador d’aiga per beure del Club queda sec de seguida. Ja prou castigat d’omplir les ampolles dels remers i piragüistes, acaba defallint per l’atac de desenes de camacurts, vestits tots amb la samarreta del casal d’istiu.
Quan arriba l’istiu, tota beguda que no surti de la nevera sembla pixat de burra. A la feina, en Quel Boix em va portar una màquina d’aquelles que hi fots un llampis de marranxa d’aiga i te l’escup per sota ben fresca. Fa una setmana devíem patir un “ve d’ells” en forma de pujada de tensió que m’ha cardat enlaire el sistema de refrigeració i la cafetera, de propina. A l’istiu l’aiga a temperatura ambient no val pa res!
Fa quatre dies que som l’istiu ja en tinc la pipa plena de mosques i mosquits. Tinc la sensació que aquests últims cada any venen amb més mala llet, com si fossin comandats per en Felip Puig. Alguna bestiola d’alta graduació (devia ser alferes o sots inspector de mosquits, per lo menus...) es va acarnissar amb la meva cuixa i ja porto tres dies que no faig més que gratar.
Ara que ja s’ha cremati que ja ha explotat tot, que en Viladiu (que estarà ben bé quinze anys menjant pastilles Juanola) ja ha recollit totes les cadires, ha endreçat els micròfons, i ha cargolat els cables, podem dir que ja hem cardat els dos peus a l’istiu.
Als vespres d’istiu al Mam, a mesura que es va acostant l’hora de marxar cap a casa va incrementant la sensació de benestar. Entremig de begudes exòtiques i aquella mena de coques de recapta, un ja es planteja empadronar-s’hi.
Arriba l’istiu i Xisca de Gardi baixarà el ritme frenètic de tot l’any fins a limitar-se a la mínima activitat vital de supervivència. Així que el patró de la confraria ens ingressi la paga doble, carregarem la nevera de Woll Damms i desenxufarem l’ordinador per poder enxufar-hi el ventilador. Així ha estat sempre i així serà. Ha arribat l’istiu, per qui no ho sàpiga.

El detectiu ja té contracte, Samora.

Vam anar a veure el detectiu privat. Es un noi que antes treballava a la Metal.lúrgia i ara s'ha parat per ell. Té el despatx al carrer de les Rotes, en unes golfes. La seva taula està voltada de gallines ponedores i de gabies de conills. El noi és guenyo i camina guerrell. El primer que ens ha dit: "cobro una morterada per endavant" i en Samora li ha posat un feix de cèntims embolicats en paper del mundo deportivo. Vet aquí. El detectiu se'ls ha mirat amb desconfiança però els ha acabat comptat. Ja li ha estat bé. Vestia, el detectiu, samarreta d'imperi una mica ratada i pantalons de "raiadillu". Es pentina amb una ratlla a l'esquerra i fuma, quasi sempre, senyorites. Tot seguit ens ha preguntat de què es tractava "l'asuntu". I en Pollastric li ha ensenyat la foto. Ha vist el C1 del Gallegu cremat de dalt a baix i ha afegit "cagom redeune, sí que hi van forts". S'ha gratat el poc cabell que té i ha mirat pel badiu. Des de les golfes es veu un tros de camp de futbol vell. En cabat s'ha gratat la panxa que li sobresortia de la samarreta d'imperi i ha preguntat "vius o morts?". En Pollastric que devia estar pensant en uns cargols a la tornem-hi ha respot "Vols que t'ho digui, a mi m'agraden ben cuits,", en Samora ha fet que sí amb el cap. El detectiu ha cardat un cop de puny al seu pupitre i ens ha mig espantat amb un crit d'home boig: "Collons, parlo si voleu els autors del foc vius o morts". Ningú ha respost res. I el detectiu ha afegit "ja ho entenc". I ens ha fet baixar per l'escala i ha dit que aviat tindríem notícies d'ell. Em pregunto si li ha quedat clar que no volíem víctimes. Però, tant se val, el cas és que començarà a remenar. No us estranyi si veieu per Banyoles algú que fa moltes preguntes i s'ho mira tot amb lupa. Es el nostre detectiu. Es el mateix que va trobar els avions enfonsats a l'Estany i qui va desxifrar l'enigma de l'assassinat de l'Abat al Monestir. Es una fura, és una espasa. Qui hagi estat el que ha cardat foc al C1, que es calci, reseu un parenostre per tan infortunat temerari.

A la recerca de "motius" perduts

"Perdent el temps" és el títol d'un quadernet que ja fa alguns anys em va lliurar un banyolí que per casualitat vaig trobar en una platja mediterrània. Jubilat i allunyat dels seus antics conciutadans s'entretenia a reviure els seus records escrivint un llarg llistat de motius o malnoms "sense ganes de molestar a ningú". Més d'un miler de motius que jo afegiré a la meva llista que tinc guardada en papers gairebé resclosits en una de les més velles carpetes entaforades en algun racó de capses o calaixos. No és perdre el temps escriure un llibret que és ple de recordatoris d'antics motius que en el curs dels anys es posaven per burla o irrisió a una persona, tret pel comú dels seus defectes personals, corporals o per altres circumstancies particulars. Com que això ja ve del temps de la Maria Castanya, ni els més poderosos s'escapaven dels motius que els hi endinyaven la gent del poble ras. Fins i tot no se n'escapaven ni els de més renom de la pell de brau, ja que hi havia un "Cid Campeador" que ja em direu què campejava, ja que en tot temps el que ha campejat més pels nostres camps és l'aviram. O la "Juana la Loca", que devia ser tocada del bolet, en Felipe el Hermoso o la Isabel la Católica que de tan catòlica no s'atrevia ni a tocar-se per ensabonar-se i esbandir-se fent baldèio del seu cos. Però, anem pels nostres. Els del nostre poble que son en el llibret que avui posem a la llum de Xisca de gardi

Cap aquells dalts de la plaça de les Rodes hi havia en Benet Xap Xap, en Bernat Babaia i en Xareta. Del ram de l'alimentació, un Blat de coure, en Botifarra, en Bròquil, en Ceba... Farinetes, Fessol, la Maria dels cigrons, en Maduixa, en Pa de Viena, en Pa amb tomata, el Pebrot, en Pepet Cirera, en Trumfa, en Jeroni Vedella, el Xato de l'Oli, i per acabar de fer la festa en Pa i trago, en Xerric de Vilavenut i en Xampany. Bon profit!
I era molt estesa l'animalàndia: el Cabrit, la Guilla, en Godai, el Llebrer, el Marrà, en Conill, el Gat, el Moixí, en Pere Mico, en Pepet Mona i en Papitu Mono. I en Quim de la Mula blanca, en Kei Matxo, en Ratera, en Sagrantana, en Pere Truja, el Gall, el Gat, el Canari, en Tià de les Gotlles...
En aquest llibret hi he afegit altres motius de persones que jo també he conegut: el "Bailarín Pirata", em Mamèies, en Nari-nari (que es pasava tot el dia assegut en una cadira de balca davant de casa seva llegint la Fulla Parroquial que li durava tota la setmana), en Xeringa, en Xarrapanes, en Cul bonic, Vellanica, Gepet de l'euga, el Gollut, en Tomàs alt i gros (de poca estatura), en Paiella (fuster de can Ceba, primer banyolí que fèu ballar la gegantessa), la Viuda alegre, en Vespa hosteler, la Vespa, la Cabrida, en Tites, en Titina i en Titets, la Tetaforra, en Peret Tit i en Pere dels elàstics, en Pere Brut i en Pere valent, en Petronill i la Petronilla... Bé, i per avui ja n'hi ha prou perquè ho allargaríem molt.
A la Banyoles d'aquell temps antics es coneixien molt més les persones pels motius que no pas pels noms. Recordo que una vegada vaig anar a l'Ajuntament i allí hi vaig veure una llarga fila de persones que anaven perquè els apuntessin per entrar a la llista dels Reis dels Pobres, en la que el Municipi oferia regals als més necessitats. Eren temps d'escassetat i no tothom disposava de diners per comprar joguines pels seus fills. Darrera d'una finestreta hi havia un empleat municipal que va dir a una persona que li digués el seu "motiu" ja que "aqui a Banyoles ens coneixem més pels motius que no pas pels noms i "apellidus". I l'home es negava a dir el seu malnom, fins que amb tanta insistència de l'empleat, va respondre "Em diuen en Cagòsties, però jo no he renegat mai, eh!". No va passar res. Van apuntar-li el seu motiu i els reis mags van pujar al balcó d'aquell bon home que algú amb mala bava li va endinyar el malnom.
L'avi Oli

Cap agressió sense resposta.

Contractem detectius privats. Hem decidit estirar dels fons reservats i cardar la casa per la finestra. A més, he xafat la guardiola de les meves nebodes per acabar d’apuntalar l’objectiu. És que en tenim el collons plens.

Anem a totes. Volem saber, peti qui peti, qui cony és que ens ha cardat el dit a l’ull. Primer em roben les bicicletes i ara li calen foc al cotxe del Gallego. Què vindrà després, rostir el perruquí al Comitè d’Orriols?, robar les plaques solars de Xisca? el mòbil d’en Vaqueta...?

S’ha acabat, ni una més. Ens ho rebentem tot per veure la cara de les misèries que ens comencen a fer voltar pel cap el pensament que viure a Banyoles podria no ser la millor cosa del món. He dit que ens ho rebentem tot? Perdó, tot menys la partida dels sicaris que se’n faran càrrec un cop identificats, la d’en Quelfo perquè ho filmi i la de les Woll Damm que ens cardarem mentre ho projectem aquest estiu en un “passe” de cinema a la fresca.

Xisca de Gardi s’ho apunta tot. És el que té no tenir memòria...

Cap agressió sense resposta. Quedi dit.

El nostre amic C1

A la Plaça Perpiñà, el passat cap de setmana, uns energúmens van calar foc al cotxe del Gallegu. El mític C1 que ens havia portat per mig món comarcal, cotxe diligent, fastuós, còmode i entenimentat en els temes de l'aparcament. El Gallegu endreçava el C1 en qualsevol foraniu, en un centímetre lliure que quedés entre dos cotxes o entre un cotxe i un contenidor. El C1 tenia mítica, llegenda gallega i èpica damunt les nits banyolines. Quan arribaves a la seu central de Fromzero sabies si el Gallegu era present perquè identificaves el gloriós C1. Doncs avui aquest fill de l'automoció i el dinamisme cinètic ha desaparegut, ha estat socarrimat, ultratjat, devastat pel foc d'uns insensats. No hi ha lògica. No hi ha raó possible per calar foc i destruir el cotxe d'un amic, i no n'hi pot haver si l'amic és el Gallegu i si la víctima és el C1. Xisca de Gardi ha començat una investigació rigorosa. Es preguntarà per tots els idiotes banyolins. Es preguntarà per tots els idiotes que ens visiten i ens freqüenten. Preguntarem en tots els antres, en tots els racons, en totes les merceries i bars de moda, preguntarem al vicari i preguntarem a qui sigui. Farem retrats robots, revisarem pistes, consultarem la bola de cristall, tirarem les cartes. El piròman sortirà, segur. El piròman, aquesta rata famèlica i podrida, acabarà donant senyals de vida. Sempre hi ha un idiota que beu més del compte i que davant els amics i coneguts diu "això ho vaig fer jo". La vanitat és la pitjor enemiga dels idiotes. Els idiotes cremen cotxes per després explicar-ho. I tot se sap. I a Banyoles ja en comença a anar ple que el cotxe del Gallegu són cendres i desferra. Quan Xisca ho sàpiga, llavors el cafarnaum serà una probabilitat. Més val que t'entreguis davant un Centre Penitenciari, t'estalviaràs reviure, en directe, els pitjors passatges d'una pel.lícula de terror. Si caus a les nostres mans, desitjaràs haver conegut el Tribunal de la Santa Inquisició. El C1 clama venjança i Xisca ha jurat oferir-se-la. A la memòria del que va ser el nostre amic!