Albirant el Nadal

Les trucades i correus electrònics que aquests dies reben tots els participants en el tradicional espectacle dels Pastorets són la prova reveladora de que ja tenim el Nadal a la cantonada. I és que Els Pastorets de Banyoles suposen un àmbit on conviuen totes les generacions del teatre banyolí, des d’actors veterans fins a les últimes fornades de l’Aula de Teatre. Aquest any, si Déu vol tornaré a transitar pels empostissats del teatre Municipal procurant vigilar on posar els peus, ja que sé prou bé que tinc experiència en ficar-me de peus a la galleda, bé, vull dir de cap i peus a l’infern resclosit de sota l’escenari. D’aqui pocs dies tornarem a trobar-nos tots plegats al Muni per assajar les escenes dels nostres tradicionals Pastorets. A partir d’ara ja vindran els assajos de nit, recitant i cantant sota la direcció d’en Joan i en David, que em diran que em posi més a l’esquerra per tal de que m’arribi el focus, o més a la dreta perquè l’Ultano pugui fer l’entrada del cant i “no et moguis que al teu darrera hi tens els fòtils de ferro de l’infern i et pots fer mal” . Un cop arranjat tot, ja ens disposarem a aixecar el teló per fer riure i emocionar als 1250 espectadors que en total assistiran en les cinc representacions dels dies nadalencs.
Si aquest any no m’agafa alguna calipàndria tornaré a seure a la meva raconada “bambolinera” a l’espera de l’avís d’entrada a escena per posar-me a la pell de l’altre avi, aquell vell Soff dels Pastorets que ara sí que l’espectador pot dir que és un vell Soff autèntic, i no com el que vaig fer fa una pila d’anys, quan a la meva joventut vaig actuar en aquells polsosos “Pastorcillos” en els que els directors ens obligaven a que “el viejo Soff” arrossegués els peus, tremolés de mans i parlés amb veu esquerdada. Ho vaig fer molts anys d’aquesta manera. I, ja ho veus, amic Solana, ara que sóc vell he procurat treure’m la “veió” cantant i saltant com un jove que no sóc, embolicant-me pel mig de pastors i pastores del Cor de Teatre i fins i tot fent un “solo” sense gall quan m’entusiasmo anant darrera un colom. Un colom?, doncs, si: en Els “Pastorcillos” el Soff deia: “Ved la palomita hermosa, no me puedo detener... es el Espíritu Santo que nos traza el buen sendero”. Ja veieu que n’era de savi aquell Soff veient l’Esperit Sant. Ara el Soff, quan canta, veu “un colom lluminós” i fa seguir tota la pastoretada darrera el colom que ningú mai veu. I tots a darrera del colom!. És clar que se suposa que ha volat i ha entrat a la cova de Betlem, ja que els versos que en Josep Santaeulàlia ha posat a la boca del vell són molt més emocionants quan diu que “per entre aquestes palmeres – aquell colom ha volat – com si ens mostrés les dreceres – de seguir el camí encertat”.
Sigui com sigui, procurarem arribar a la cova, perquè pastors i pastores sempre hi arriben a Betlem per cantar el Gloria adorant el Nen. I el vell Soff, emocionat, abraçarà a la seva Ruth, que mira que bé!, resulta que és la meva néta, que em guia per aquells camins enlluernats de focus, fils elèctrics i decorats, entremig de vares, ales, forques, banyes, espases, corasses relluentes, olles, xicres, cullerots, samarres, sarrons, cistells i orelles de burro..

El bon amic Miquel em diu que ja està preparat per rellevar-me en cas que no pugui arribar a Betlem. Nomes li demano un favor: que es posi ferm en mantenir la frase del “colom lluminós”, perquè ja tremolo en pensar que algun dia ens tornin a fer dir allò de la “palumita hermosa”. Ferms sempre amb el colom lluminós. Ara i sempre parlant en la nostra llengua.

L’avi Oli

Les fires, els xarlatans i el reconsagrat de les serps

En un temps llunyà, quan l’avi Oli era petit, li feia il.lusió que arribessin les Fires. Les tres fires importants que hi havia a Banyoles eren, la de sant Martirià que es celebrava el 24 de novembre, la de santa Llúcia, el 13 de desembre i la dels Reis el dia 3 de gener. M’agradaven les fires per escoltar els xarlatans. Primer, els xarlatans xerraven al passeig de la Indústria, més tard a la plaça de Les Rodes i ara, si se’n veu algun – que ho dubto- segur que serà al parc de la Draga. Entre els xarlatans destacava el popular “home de la mona”. Era el que aplegava més gent al seu voltant. Amb l’alegre mona fent cabrioles sobre l’espatlla començava el seu dramàtic discurs explicant que el seu pare l’havia tret de casa a causa d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis, sinó per la dèria de vendre barat, i com que havia arribat a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passava a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa (en aquells temps, els pagesos portaven faixa, com també els homes que feien treballs de força) o una manta o un paraigua, etc., dient que l’article en qüestió, a la botiga costava 15 pessetes, i ell ho donaria per deu. Però –deia- “com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni 10, ni 9, ni 8, ni 7, ni 6, ni 5, el preu serà de 4 pessetes”, afegint que “com que estic disposat a arruïnar-me encara regalaré un magnífic llapis (llavors encara no es coneixia el bolígraf). Un per aquell senyor, un per aquell altre...
Aquella comèdia es repetia cada any, però la gent, embadalida, s´hi divertia de debò. Els xarlatans s’esgargamellaven cridant la seva mercaderia i feien agafar interés a tots els que l’escoltaven. Era una de les millors atraccions per a petits i grans. Tots, embadalits, hi fèiem rotllo. La mainada seguia les acrobàcies de la “mona del cul pelat”, i la “mona”, amunt i avall, sempre obrint les cloves dels cacauets que els hi anaven tirant
Molts de xarlatans eren ja coneguts per la gent del poble, perquè normalment feien les mateixes fires i mercats. Hi havia els que venien plomes estilogràfiques, que en aquells llunyans temps eren l’últim crit de l’escriptura, ja que així es podia arraconar el tinter,- sempre enfadós sobre la taula; no hi havia taula neta de tinta, sovint vessàvem el tinter i sempre teníem els dits bruts-. Amb plomes estilogràfiques s’hi ajuntaven els rellotges. Rellotges de butxaca, rodons, gruixuts, sorollosos de tic-tac, agafats amb cadena rabassuda.Tot era del bo i millor.
Un altre començava a treure mantes, de mil colors, llana esponjosa, calentes, rentables, lleugeres... així ho deia mentre se les anava penjant, una al braç i l’altra a l’esquena... i toqueu, toqueu, deia a la bona pagesa que allà al davant estava temptada per la compra... I paraigües, que per demostrar que no traspuaven, els obria, i per la part de dintre hi abocava mitja galleda d’aigua.
Hi havia també el dels ungüents miraculosos que curaven tots els mals. El més famós va ser el de l’ungüent de la serp. Els dies de mercat es posava al costat de la parada de cistelleria que tenia el meu pare a la plaça Major, a davant de La Caixa. Jo era petit i em feia molta por veure la serp que aquell home tenia entortolligada al coll. Un dia me la va posar al meu coll, i vaig agafar tanta por que encara avui em dura. Li deien “el reconsagrat de les serps” i demostrava a la gent que l’ungüent que venia curava nafres, cops, ferides, afeccions sifilítiques, tumors, eczemes, fístules, morenes, cremades, angines, el garrotillo, tumors dels pits de les dones i qualsevol malaltia de la pell per rebel que fos. A vegades explicava anècdotes com ara “Podeu preguntar a en Quim de can Rabassa, que us explicarà com en 8 dies se li va curar una nafra de la cama que feia 8 anys que el turmentava”- Com que ningú coneixia en Quim de can Rabassa i aquell tampoc era allí, el testimoni era contundent.

L’avi Oli

Gran dissabte al Camp Vell.

Amics, m’he decidit a treure la pols de teclat per dir-vos una cosa molt important. Estem nerviosos. Tenim aquell neguit malparit característic de les més grans ocasions. Demà, ja ho sabeu tots, és dia taronja al calendari. Si els colors es poguessin expressar en majúscules, el de demà ho seria, en negreta i subratllat. No serà el jorn més important del nostre club. En primer lloc, i amb tots els respectes, perquè el club que ens visita no pot ser qui propiciï la més gran de les diades atlètiques. No vol dir però, que no s’hi pugui acabar convertint, ja m’enteneu. Ja fa una setmana que la nostra gent espera amb ansietat que arribi demà. Per primera vegada l’Atlètic Club Banyoles s’enfronta oficialment amb un equip del Deportiu (que ve de deport...). Ningú contempla una altra cosa que no sigui un camp ple de gom a gom i tenyit dels nostres colors. Ha de ser i serà festa i una nova jornada de retrobament. Un capvespre on les baixes temperatures i humitat quedaran noquejades per l’ambient taronja. Tot és a punt. El nostre flamant cap de penyes, en Ditus, porta una setmana menjant clares d’ou i concentrat al Monestir de Montserrat, ha estat assajant càntics amb l’Escolania. En Runi ja fa nits li costa afagar la son... Diu la Marta que des del llit i entre somnis, xuta faltes, remata córners i celebra gols mentre s’abraça al coixí. Fins i tot s’espera la presència del Comitè d’Orriols.
Des del club, s’informa que hi ha organitzat un dinar entre les respectives juntes directives. La nostra hi anirà, s’asseurà, menjarà, farà el rotet digestiu tot seguit, i després acomiadant-se coordialment, cardarà el camp deixant la recepta per pagar. Ells rai, ja tenen calers...
I amb tot això... un partit de futbol pel mig que com tots, es pot guanyar, es pot perdre i es pot empatar. Nosaltres ja ho sabem que guanyarem, no pecarem de falsa modèstia a aquestes alçades, però on realment els hi cardarem una palissa de les bones, d’aquelles que no s’obliden mai, és amb la passió per tot lo nostre. Els nostres jugadors, els nostres colors, els socis, entrenadors... La nostra gent és la millor i contra això no es pot compatir. Aquest és el nostre secret i tresor, i és precisament això el que ens permet pensar que el millor dia de l’Atlètic sempre estarà per arribar. Ens veiem dissabte al Camp Vell a les 8 del vespre.

Aquelles festes d'antany (i II) - La tornaboda

Esperàvem ansiosos que s’acabés el cant dels Goigs, mirant cap al portal de la sortida de l’església on ens semblava sentir altra volta els refilets de l’orquestra que hauríem de seguir fins a la plaça on s’hi aplegava la gent per ballar les sardanes que executaven les millors cobles de Catalunya. La mainada, però, només escoltàvem els altaveus de les barraques i el pregonar dels venedors de joguines amb les primeres parades del xinesos que s’escampaven per sota l’arbreda del passeig de la Indústria. Els més petits, dalt dels cavallets, passaven rodant per davant d’un bombo que els eixordava. La gent gran ballava a l’envelat, ja que la comissió de festes s’havia atrevit a muntar-ne un per fer la competència a les sales de ball locals. I l’envelat era bonic, com hi ha món!. Les llotges s’omplien de gent del poble, de pagesos mudats i de noies enflocades. Els més joves quedaven bocabadats admirant aquell palau de vela i cordam, de bombetes i plafons pintats, de tapissos descolorits, de cortines esllanguides i de llums penjats de les cordes. Els músics que havien seguit la processó tocant solemnes trompetades per acompanyar les relíquies del sant, eren a la pista de l’envelat guarnits amb bruses blaves i pantalons vermells –blaugranes, com els colors del Barça- i ens deixaven bocabadats quan tocaven valsos, tangos i pasdobles. Hi havia rialles i somriures a les llotges on la gent assenyalava els balladors, mirant els vestits de les noies i les clenxes dels nois. I poc a poc, cada vegada més parelles, més gent atapeïda. L’envelat era un forn. I balls i més balls en les altres sales: a can Xampinya al Turers i al Casino a la plaça major. Espetecs de llums i escopetades de pim-pam-pums. Reien, cridaven, ballaven. S’anava al cinema de can Xampinya que en deien el Mercantil, i al d’Allà Dalt, el de l’Enriquet que en deien Saló Modern. I algunes companyies de teatre que venien de Barcelona, i els aficionats que tothom coneixia i que actuaven al teatre dels Catòlics quan encara el Bisbat no permetia que en aquell teatre hi actuessin dones.
Nosaltres érem la mainada que passava tres dies rient, menjant xurros i, bevent una granadina o un xarop (que era tot el que els pares ens permetien beure). El jovent ballava i plaguejava fins... a la tornaboda. Perquè hi havia un quart dia de festa que en deien la tornaboda. La gent ja treballava, però a la tarda plegaven aviat per anar a tancar-se a una sala de cinema per poder contemplar les millors pel.licules projectades en els dies de festa major. Deien que aquell dia es feia una sessió a benefici dels empleats de les sales de cinema, però això ningú s’ho empassava. Els empleats, com a mínim, tindrien un bon sopar pagat per les empreses, amb pollastre, xampany i un plat de crema, cafè, copa i puro. Tant li feia que haguessin passat tres dies de festa major. Un bon sopar sempre és de bon aprofitar. I molt més en aquells temps dels estómacs buits. Si fins i tot, en els àpats ja es parlava de les grans castanyades que s’acostaven, amb mistela i moscatell per a la propera festa de Tots Sants. Perquè allò de “Per Tots sants a Girona” no es coneixia com avui. Si bé, encara n’hi havia alguns que anaven a la capital amb al Tren Petit. Com jo mateix que hi vaig pujar per primera vegada amb el meu pare que em portava a coll per anar a veure els toros torejats a la sortida de la plaça de braus. Va ser un gros impacte el de veure com uns camàlics arrossegaven els “toros” morts, lligats en cadenes, plens de sang i brutícia. Mai més toros!. Les festes no poden acabar en sang. El sang i fetge només l’acceptàvem per la festa major si teníem ocasió de matar algun conill o pollastre que havíem alimentat durant mesos en els galliners i a les gàbies conilleres dels patis de les cases. Amb un cop al cap esterrossàvem els conills amb una mà de morter, els escorxàvem i guardàvem la pell per vendre-la a aquell home que passava pels carrers cantant allò de “No hi ha cap pell deeee cuunill?”.

L’avi Oli.

Ja t'explicarem un conte, Joel

Ara es pot explicar tot. Quan caigué l'estiu, i jo tornava de terres llunyanes, em va arribar la notícia del cas Joel. Vaig quedar garratibat, desfet, sense saber massa bé què fer. Què havia de fer? En la distància em quedava el recurs, potser massa fàcil, de capficar-me, de donar voltes a tot plegat. Dies després el destí va jugar les seves cartes. L'atzar i el destí, mouen i commouen el món. I va fer, aquest destí capritxós, que conegués una gent vinculada directament amb la família d'en Joel. Ja és estrany el món, i ja pot haver distància entre tu i qualsevol afer banyolí, que sempre sortirà algú que tingui a veure amb Banyoles. I a fe de Déu que va sorgir algú de Banyoles que patia, en la distància, tant com pogués patir algú amb cara i ulls. Algú dels nostres. Aquesta persona, acabada de conèixer, m'ha matingut informat en el temps i en la distància. Discretament, quasi secretament, però transferint-me totes les esperances i tots els capficaments. Aquest home, del qual no me'n recordo del nom, i del qual recordo que és fill del Mas Riera, terra de bona gent, ha seguit el cas Joel amb una esperaça de ferro colat, amb una convicció digna del millor soldat de Carlemany, amb la intenció última dels que esperen que la història acabi bé. I així ha estat. Però abans que res, abans que celebrar-ho amb els seus, abans que llançar coets contra el cel, m'ha trucat per fer-m'ho saber. I això no ha estat un gest protocolari, del qui vol quedar bé, del qui necessita donar bones notícies per fer mèrits, ho ha fet en un sentit profund. Un sentit profund dels qui pensem que la humanitat comença amb els qui coneixem, en aquest cas els de Banyoles, segueix amb els qui ens identifiquem, o sigui Catalunya, i continua amb la resta de ciutadania. O és que l'heura no es fa grossa a partir de la primera arrel que segueix creixent sumant-hi noves i profitoses arrels? Visca Nosaltres i els que són com Nosaltres. Un petó de bora nit de part de tot Xisca de Gardi, Joel. Un atre dia, i si et portes bé, ja t'explicarem un conte.

Aquelles festes d'antany

Començaven per bastir els quatre cadafalcs a la plaça Major. El boix entortillligat als pilars desprenia una flaire inconfusible. Era el primer perfum festamajoner. A la plaça del Dr. Rovira, la parada del xurrero Agustí Tur s’aposentava al costat d’un joc de tres barquetes que empentant-les gronxaven amunt i avall, i una “cavallitus” amb filigranes lluentes provaven el rodament amb els cavallets, porquets i peixets que avançaven tirats per un ase especialista de rodatoris de nòria, al compàs d’una alegre música amb acompanyament de tocs de bombo. Al migdia, el campaner de Santa Maria etzibava l’alegre música de les campanes anunciadores dels tres dies festamajoners que s’acostaven. Érem a la vigília i treballaven les pentinadores arrissant i estufant els cabells de les noies, i a les botigues de roba i als cosidors les noies s’afanyaven acabant de fer-se els vestits i mirant-se als miralls per comprovar si els queien bé.
Ens alegràvem en veure els treballadors de l’Ajuntament amb en Quim de la Brigada al davant dels cadafalcs i netejant fanals, i els electricistes de can Trull agençant fils i posant bombetes de colors dalt de l’escala més llarga que mai havíem vist els vailets a la nostra ciutat. L’escala llarga de “can Trull” era una escala famosa i i la mainada s’hi encantava en veure enfilats a dalt de tot, els treballadors de l’empresa que aquell dia fins i tot s’atrevien a estrenyinar el sostre de la nau del temple del Monestir.
El matí del primer dia de la festa de sant Martirià la gent sortia de casa amb el millor vestit de l’any passat guardat a l’armari amb boles de càmfora a les butxaques. Els nois amb l’americana de mudar, corbates llampants i sabates lluentes. La mainada corrent esperitada cap a davant o a darrera dels gegants i els dos capgrossos –en Berruga i el Guenyo- i cavallets que encetaven la primera passada amb l’orquestra que tocava la Marxa Municipal davant de les Autoritats que s’encaminaven cap a l’església del Sant Patró. “Ara passen els capgrossos de l’Ajuntament- dèiem fent broma. Tots rèiem i cridàvem “Ja venen, ja venen!”. Seguíem a davant o a darrera dels Cap- grossos i ens aturàvem davant del Monestir per contemplar aquells homes valents que sortien de dintre la carcassa dels Gegants.
L’Ofici era solemne, cantat en llatí, predicat per un capellà “fill del poble”, musicat per la Principal de Banyoles i encensat pels capellans i escolans. La nau del temple resplendia de ciris i bombetes. A dalt de l’altar,el senyor Rector guarnit com un Pontífex, amb molts altres capellans ajudant-lo, i amb més escolans que mai, movent-se, maniobrant i evolucionant d’una punta a l’altre de l’altar, ara de cara al poble, beneint-lo, ara d’esquena resant i cantant – al final- els goigs del Sant Patró, mentre tots arrenglerats anàvem a besar les relíquies de Sant Martrià, tancades dins l’arqueta de plata. A darrera, el Cor, l’orgue i les veus potents del poble i la clerecía:
Vos que sou gran valedó....Ó!
Davant de Déu suubirà..........aa aà ¡
Siau nostre protectó...Ó
Glorioós Sant Martiriaà !.

Bona festa major!!

L’avi Oli

Joel

Antes Sant Martirià ens portava les fires i els cavallitos, i la mel de la il.lusió en forma de coloraines, parades, estrèpit i roba per estrenar. Sempre porta coses Sant Martirià, el nostre patró, en temps reculats duia aigua perquè la gent li demanava quan feia temps que no plovia. Després ha dut pregoners i sardanes, grups de rock i tot tipus de festasses. Sant Martirià sota el braç ens ha dut canelons i xampany, amics retrobats i familiars que venien de terres remotes, ni que sigui de Figueres. Però aquest any el patró ens ha portat el regal més esperat. El petit Joel de Can Nenet de Mata està bé, i tot Banyoles, que l'ha patit, i l'ha somniat, el celebra com si el retorn d'un fill pròdig es tractés. Un fill pròdig que no havia marxat però que la malaltia semblava haver encerclat. El nostre patró vingut de terres italianes ha estat taxatiu: en Joel, amb nosaltres, perquè creixi amb nosaltres i que nosaltres tinguem salut per veure-ho. I així és que aquesta festa no tindrà flaire, només, de poma dolça i cel d'octubre, ni de tenores, ni de barraques, ni de vailets endiumenjats, ni d'ofici cantat per la coral mixta. Tindrà flaire de vida que s'espargirà des de Can Nenet de Mata fins tots els encontorns del nostre petit país comarcal. Joel ja només em queda repetir ben fort aquesta meravellosa paraula plena de presagis dolços i carregats de futur com la poesia: Visca.